Marguerite Germaine Marie Donnadieu, més coneguda com a Marguerite Duras, (Saigon, 4 d'abril de 1914 - París, 3 de març de 1996) fou una novel·lista, dramaturga, guionista i directora de cinema francesa.
Biografia Nascuda a Saigon (actualment, Ciutat Ho Chi Minh) el 4 d'abril de 1914, va passar la seva infància i adolescència amb la seva mare a la Indoxina francesa, experiència que la va marcar profundament i va inspirar moltes de les seves obres. Va canviar el seu cognom el 1943, pel d'una vila d'Òlt i Garona (Nova Aquitània), on hi havia casa seva. L'any 1932 tornà a França. Va estudiar dret, matemàtiques i ciències polítiques. Va treballar com a secretària al Ministeri de les Colònies de 1935 a 1941.
Es va casar el 1939 amb Robert Antelme. Va tenir un fill que va morir el 1942. Aquell mateix any, Duras va conèixer Dionys Mascolo, que va esdevenir el seu amant. Durant la Segona Guerra Mundial, tots dos participaren en la Resistència francesa. El seu grup va caure després d'una emboscada, tot i que Duras va aconseguir escapar amb l'ajuda de François Mitterrand, però Robert Antelme va ser capturat i enviat a un camp de concentració l'1 de juny de 1944.
L'any 1945, tot i el seu desig de divorciar-se, quan Robert tornà, en penoses condicions, del Camp de Dachau, ella restà amb ell per a tenir-ne cura, fet que relata a la seva novel·la La douleur (El dolor). Tanmateix, cal tenir certes reserves sobre la veracitat dels seus relats.Nota 1 Es divorcià l'any 1946.
Duras va militar al Partit Comunista Francès (PCF) del que fou expulsada el 1955.
Les seves primeres novel·les, Les imprudents (1943) i La vie tranquille (1944), reflecteixen la influència narrativa saxona, que va evolucionar després cap a les formes del nouveau roman.
Es va donar a conèixer amb la publicació d'una novel·la d'inspiració autobiogràfica titulada Un barrage contre le Pacifique (1950). Les seves obres posteriors posaren en relleu, en relats curts, l'angoixa i el desig dels personatges per intentar escapar de la solitud. Amb L'amant (1984) va obtenir el Premi Goncourt, novel·la que va aconseguir un gran èxit mundial, amb un tiratge de més de tres milions i que va ser traduïda a quaranta idiomes.
La seva aportació literària consta d'una quarantena de novel·les i una dotzena de peces teatrals. La seva trajectòria dramàtica va ser reconeguda l'any 1983 per l'Acadèmia Francesa amb el Gran Premi del Teatre. Duras va escriure el guió de la pel·lícula Hiroshima mon amour (1958), dirigida per Alain Resnais. També va dirigir diverses pel·lícules, entre elles India Song i Les enfants.
La mateixa vida de l'escriptora és com una novel·la sobre la qual ella ha escrit incessantment. La destrucció, l'amor, l'alienació social, són paraules clau de la seva vida, que es detecten en tota la seva obra. Una història tempestuosa, de solitud i escriptura, de paraules i de silencis, de desigs fulgurants, també.
Un personatge ineludible en la vida de Marguerite Duras és la seva mare. El desamor maternal va marcar tota la vida i va fer d'ella un personatge controvertit en què es barrejaven les exigències del cor i els capritxos del cos; impetuosa i obstinada, va tenir tants detractors com seguidors de les seves obres.
Difícil de definir la seva personalitat: iracunda o dolça, genial o narcisista (Marguerite Duras, 1998, biografia escrita per Laure Adler), però cal creure-la quan assegura: «Jo soc una escriptora, no val la pena dir res més.» Perquè el món sigui suportable és necessari exorcitzar les obsessions, però l'escriptura tant les pot amagar com revelar. Llavors Duras tempteja, repeteix una vegada i una altra, cerca la paraula justa, "prova" d'escriure, com es prova d'estimar encara sabent que mai no s'aconseguirà totalment. En una ocasió digué: «Escriure és tractar de saber el que un escriuria si un escrivís.»
Va morir de càncer de laringe el 3 de març de 1996 a París. És enterrada al cementiri de Montparnasse.
Obra escrita Novel·les Les Impudents, Plon, 1943. La Vie tranquille, Gallimard, 1944. Traduïda al català com La vida tranquil·la, Edicions Sidillà, 2018. Un barrage contre le Pacifique, Gallimard, 1950. Le Marin de Gilbaltar, Gallimard, 1950. Des petits chevaux de Tarquinia, Gallimard, 1953. Des journées entières dans les arbres (inclou Le Boa, Madame Dodin i Les Chantiers), Gallimard, 1954. Le Square, Gallimard, 1955. Moderato Cantabile, Les Éditions de Minuit, 1958. Traduït al català per Joan Casas, 1986 . Hiroshima mon amour, Gallimard, 1960. L'après-midi de M. Andesmas, Gallimard, 1960. Le Ravissement de Lol V. Stein, Gallimard, 1964. Le Vice-cónsul, Gallimard, 1966. Détruire, dit-elle, Les Éditions de Minuit, 1969. Abahn Sabana David, Gallimard, 1970. L'Amour, Gallimard, 1971. Ah! Ernesto, Hatlin Quist, 1971. Nathalie Granger, seguit de La Femme du Gange, Gallimard, 1973. (guions publicats) Le Camion, seguit d'Entretien avec Michelle Porte, Les Éditions de Minuit, 1977. (guions publicats) Le Navire Night, seguit de Césarée, les Mains négatives, Aurélia Steiner, Mercure de France, 1979. Vera Baxter ou les Plages de l'Atlantique, Albatros, 1980. L'Homme assis dans le couloir, Les Éditions de Minuit, 1980. L'Eté 80, Les Éditions de Minuit, 1980. Outside, Albin Michel, 1981. L'Homme atlantique, Les Éditions de Minuit, 1982. La Maladie de la mort, Les Éditions de Minuit, 1982. L'Amant, Les Éditions de Minuit, 1984. La Douleur, POL, 1985. Les Yeux bleus Cheveux noirs, Les Éditions de Minuit, 1986. La Pute de la côte normande, Les Éditions de Minuit, 1986. La vie matérielle, POL, 1987. Traduït al català com La vida material, Club Editor, 2018. Emily L., Les Éditions de Minuit, 1987. La Pluie d'été, POL, 1990. L'Amant de la Chine du Nord, Gallimard, 1991. Yann Andréa Steiner, Gallimard, 1992 Écrire, Gallimard, 1993 C'est tout, POL, 1995
Articles Les Yeux verts, a Cahiers du Cinéma, núm. 312-313, juny de 1980, i nova edició, 1987. Les deux ghettos, a France Observateur, 9 de novembre de 1961, pàg. 8-10.
Guions Hiroshima, mon amour, 1959. Les Viaducs de la Seine et Oise, Gallimard, 1959. Théâtre I: Les Eaux et Forêts; Le Square; i La Musica, Gallimard, 1965. L'Amante Anglaise, Gallimard, 1967. Théâtre II:Suzanna Andler; Des journées entières dans les arbres; Yes, peut-être; Le Shaga; i Un homme est venu me voir, Gallimard, 1968. India Song, Gallimard, 1973. L'Eden Cinéma, Mercure de France, 1977. Agatha et les lectures illimitées, Les Éditions de Minuit, 1981. Savannah Bay, Les Éditions de Minuit, 1982; edició augmentada 1983. Théâtre III: La Bête dans la jungle, després H. James, adaptació de J. Lord i M. Duras; Les Papiers d'Aspern, després H. James, adaptació de M. Duras i R. Antelme; i La Danse de mort, després A. Strindberg, adaptació de M. Duras, Gallimard, 1984. La Musica deuxième, Gallimard, 1985. Le Théâtre de l'amante anglaise, Gallimard, 1991. Théâtre IV: Vera Baxter; L'Éden Cinéma; Le Théâtre de l'amante anglaise; Home; i La Mouette, Gallimard, 1999.
Filmografia 1966: La Musica 1969: Détruire, dit-elle 1971: Jaune le soleil 1972: Nathalie Granger 1974: La Femme du Gange 1975: India Song 1976: Des journées entières dans les arbres 1976: Son nom de Venise dans Calcutta désert 1977: Le Camion 1977: Les Plages de l'Atlantique 1978: Les Mains négatives (curtmetratge) 1978: Cesarée 1979: Aurélia Steiner (Vancouver) (curtmetratge) 1979: Aurelia Steiner (Melbourne) (curtmetratge) 1979: Le Navire Night 1981: Agatha et les lectures illimitées 1981: L'Homme atlantique 1982: Il Diálogo di Roma (documental) 1984: Les Enfants
Premis i reconeixements Gran Premi del Teatre de 1983 Premi Goncourt de 1984, per L'Amant Premi Austríac de Literatura Europea de 1989
Notes
Referències
Bibliografia
Categoria:Persones de Ciutat Ho Chi Minh Categoria:Dramaturgs francesos en francès Categoria:Persones d'ascendència vietnamita Categoria:Premiats amb el premi Goncourt Categoria:Premi austríac de literatura europea Categoria:Alumnes de la Universitat de París Categoria:Morts a París Categoria:Morts de càncer a França Categoria:Morts de càncer d'esòfag Categoria:Dramaturgs francesos del segle XX Categoria:Dramaturgs asiàtics Categoria:Escriptors francesos nascuts al segle XX Categoria:Escriptors francesos morts al segle XX