Fra Angelico (c. 1395-18 de febrer de 1455), nat Guido di Pietro, va ser un pintor del primer Renaixement italià, referit a les Vides d'Artistes de Vasari com posseïdor d'un «rar i perfecte talent».Giorgio Vasari, Vides d'Artistes. Publicat l'any 1568. Diverses edicions i traduccions.
Anomenat a Itàlia com il Beato Angelico, va ser conegut pels seus contemporanis com fra Giovanni da Fiesole (Fra Joan de Fiesole). En Les vides d'artistes, de Giorgio Vasari, escrita abans del 1555, ja apareix com fra Giovanni Angelico (Fra Joan l'Angèlic).Aquesta mena de denominacions era molt habitual durant l'edat mitjana i el Renaixement, per exemple Lorenzo il Magnifico o Ricard Cor de Lleó.
Durant la seua vida o poc després de la seua mort va començar a ser anomenat Il Beato (el Beat), en referència a la seua especialitat en la pintura de tema religiós.Andrea del Sarto, Rafael i Miquel Àngel també van ser anomenats "beats" pels seus contemporanis perquè llur art era vist com un do diví. L'any 1982, el papa Joan Pau II el va beatificar, fent així oficial el seu títol.
De vegades, s'ha mal interpretat que Fiesole era una part del seu nom oficial, quan en realitat és el nom de la ciutat on va fer els seus vots, i era una manera de diferenciar-lo d'altres fra Giovanni. Apareix al Martirologi RomàEl Martirologi Romà és una obra que inclou tots els sants i beats reconeguts per l'Església Catòlica Romana. com Beatus Ioannes Faesulanus, cognomento Angelicus—"Beat Joan de Fiesole, anomenat Angèlic".
El biògraf del , Vasari, va dir-ne:
Biografia Primers anys, 1395–1436 miniatura|La Mare de Déu de l'Anunciació. Guido di Pietro conegut com a Fra Angelico va nàixer a Rupecanina, a la comarca toscana de Mugello, prop de Fiesole, cap a la fi del i va morir a Roma l'any 1455. No se sap res dels seus pares. Va ser batejat com Guido o Guidolino. El primer document que es conserva sobre la seua vida data del 17 d'octubre del 1417, quan va unir-se a una confraria al Carmine, encara amb el nom de Guido di Pietro. Aquest document revela que ja era pintor, un fet que es confirma amb posteriors documents de pagament a Guido di Pietro, al gener i febrer del 1418, per obres fetes per a l'església de Santo Stefano del Ponte.Werner Cohn, Il Beato Angelico e Battista di Biagio Sanguigni. Revista d'Arte, V, (1955): 207–221. El primer document d'Angelico com a frare data del 1423, en què és anomenat per primera vegada fra Giovanni, seguint el costum dels ordes religiosos de prendre un nou nom.Stefano Orlandi, Beato Angelico; Monographia Storica della Vita e delle Opere con Un'Appendice di Nuovi Documenti Inediti. Florència: Leo S. Olschki Editore, 1964. Va ser un membre de la branca contemplativa dels dominicans a Fiesole.
Inicialment, va rebre formació com a miniaturista, possiblement treballant junt al seu germà major, Benedetto, qui també va ser dominicà. El seu mestre de miniatura és desconegut. Sant Marc, a Florència, conserva diversos manuscrits dels quals hom creu que van ser il·lustrats completament o en part per ell. El pintor Lorenzo Monaco va poder contribuir a la seua formació artística, i la influència de l'escola senesa es manifesta en la seua obra. Va gaudir d'importants càrrecs als convents on va viure, però aquestes responsabilitats no van limitar el seu art, que ben aviat va esdevenir cèlebre. Segons Vasari, les primeres pintures de fra Angelico van ser un retaule i una pantalla pintada per al monestir cartoixà de Florència: ambdues perdudes avui dia.
Entre 1408 i 1418, va romandre al convent dominicà de Cortona, on va fer frescos, actualment destruïts, a l'església, i on va poder ser ajudant o deixeble de Gherardo Starnina.Getty Education Entre 1418 i 1436, va romandre al convent de Fiesole, on també va fer diversos frescos per a l'església i un retaule, deteriorat però restaurat. Una predel·la del retaule roman intacta a la National Gallery de Londres i és un superb exemple del talent de Fra Angelico. Mostra Crist en la Glòria, envoltat per més de 250 figures, incloent-hi dominicans beatificats.
miniatura|esquerra|La Maestà (Mare de Déu entronitzada) amb els sants Cosme i Damià, sant Marc i sant Joan, sant Llorenç i tres dominicans, sant Domènec, sant Tomàs d'Aquino i Pere de Verona; Sant Marc (Florència)
Sant Marc, Florència, 1436–1445 L'any 1436, fra Angelico va ser un membre del grup de monjos de Fiesole que es va traslladar al recentment construït monestir de Sant Marc, a Florència. Aquest trasllat va ser un esdeveniment d'importància, atès que va situar fra Angelico a la ciutat que era el centre de l'activitat artística de la regió, sota el patrocini dels més rics i poderosos membres de la Senyoria de la ciutat, Cosme el Vell, que hi disposava d'una àmplia cel·la (després ocupada per Savonarola) reservada per a poder apartar-se del món.
Segons Vasari, va ser Cosme qui va encomanar a fra Angelico la tasca de decorar el monestir, incloent-hi el magnífic fresc de la Sala Capitular, la sovint reproduïda Anunciació al final de les escales que condueixen a les cel·les, la Maestà amb sants i els nombrosos petits frescos devocionals, que representen escenes de la vida de Crist i que adornen els murs de les cel·les.
L'any 1439, va fer una de les seues obres més cèlebres, el retaule de Sant Marc. El resultat va ser molt original per a l'època. Llavors eren habituals les imatges de la Mare de Déu entronitzada amb l'Infant, envoltada de sants, però normalment representaven un entorn celeste, en el qual els sants i els àngels suraven com presències divines, i no com éssers humans. Però, en l'obra de fra Angelico, els sants se situen sòlidament en l'espai, agrupats de manera natural, com si foren capaços de conversar a propòsit de l'experiència de la contemplació de la Mare de Déu en la glòria. Pintures com aquesta, denominades Converses Sagrades, havien d'esdevenir les principals comandes fetes a artistes com ara Giovanni Bellini, Perugino i Rafael.Frederick Hartt, A History of Italian Renaissance Art, (1970) Thames & Hudson,
El Vaticà, 1445–1455 miniatura|Crist crucificat. L'any 1445, el papa Eugeni IV el va convocar a Roma per pintar els frescos de la Capella del Sagrat Sacrament a l'antiga basílica de Sant Pere, posteriorment enderrocada pel papa Pau III. Vasari diu que, per aquell temps, el papa Nicolau V li va oferir l'Arquebisbat de Florència, que hi va refusar, i recomanà altre frare per al càrrec. Tot i que la història sembla creïble i fins i tot vertadera, si la data de Vasari és correcta, el papa hauria d'haver estat Eugeni, i no Nicolau. L'any 1447, fra Angelico era a Orvieto amb el seu deixeble, Benozzo Gozzoli, fent obres per a la catedral. Entre els seus deixebles, cal esmentar també Zanobi Strozzi.
Entre 1447 i 1449, era de nou al Vaticà, fent els frescos per a la Capella Nicolina, per a Nicolau V. Les escenes de les vides de dos diaques martiritzats de l'Església cristiana primitiva, sant Esteve i sant Llorenç, probablement van ser fetes totalment o en part pels seus ajudants. La petita capella, amb els seus murs coberts de lluents frescos i decoracions daurades, fa la impressió d'un joier. Del 1449 al 1452, fra Angelico va romandre al seu vell convent de Fiesole, del qual va ser prior.Rossetti, William Michael. Angelico, Fra. 1911 Encyclopædia Britannica
Mort i beatificació L'any 1455, fra Angelico va morir mentre visitava un convent dominicà de Roma, potser amb la intenció de treballar a la capella del papa Nicolau. Va ser enterrat a l'església de Santa Maria sopra Minerva.S'ha donat més visibilitat a la tomba des de la beatificació.
Vegeu Apel·les.
miniatura|Tomba de Fra Angelico, Santa Maria sopra Minerva, Roma.
El papa Joan Pau II va beatificar fra Angelico el 3 d'octubre del 1982, i l'any 1984 el va declarar patró dels artistes catòlics.
Licor S'ha donat el nom de fra Angelico a un tradicional licor d'avellana italià sota la marca de Fra Angelico. Es presenta en una botella amb forma d'hàbit de monjo amb un cordill lligat a la cintura.
Avaluació Fra Angelico va treballar en un temps en què l'estil pictòric estava canviant. Aquest procés de canvi havia començat cents anys abans, amb les obres de Giotto i alguns dels seus contemporanis, principalment Giusto de Menabuoi, els quals havien fet la major part de la seua obra a Pàdua, tot i que Giotto s'havia ensinistrat a Florència amb el gran artista gòtic Cimabue, i havia pintat la sèrie de frescos sobre sant Francesc a la Capella Bardi de la Basílica de la Santa Creu. Giotto va tenir molts seguidors entusiastes, que van imitar el seu estil de pintura al fresc, i alguns d'ells, especialment els Lorenzetti, van atènyer importants èxits.
Patrons miniatura|Sant Marc, el Dia del Judici, panell de la predel·la d'un retaule que palesa la precisió, el detall i el color requerits en una obra per encàrrec. Els patrons d'aquests artistes eren habitualment establiments monàstics o famílies riques que patrocinaven la construcció d'una església. Atès que les pintures solien ser sobre temes religiosos, els patrons tendien a ser conservadors. Sovint, segons sembla, quan més ric era el patró, més conservadors eren els seus gustos. N'hi havia una important raó. Les pintures encarregades «parlaven» sobre el patró. Com més or s'hi emprava, més deia de la glòria del patró. Altres matèries primeres valuoses que s'hi empraven eren el lapislàtzuli i el vermelló. Les obres fetes amb aquests colors no se sotmetien a un tractament tonal. El blau fet de lapislàtzuli polvoritzat s'aplicava directament, i la força i lluentor del color eren, com les làmines d'or, un senyal de la capacitat del patró de proporcionar materials cars. Per aquesta raó, els retaules es pintaven amb un estil més conservador que els frescos, que habitualment incloïen grans figures, sovint de mida natural, i pretenien més aviat crear un ambient i no impactar pel seu luxe.Michael Baxandall, Painting and Experience in Fifteenth Century Italy,(1974) Oxford University Press,
Contemporanis Fra Angelico va ser contemporani de Gentile da Fabriano. El retaule de l'Adoració dels Reis Mags de Gentile (1423), als Uffizi, es considera una de les obres més importants de l'estil anomenat pintura gòtica internacional. En l'època en què va ser pintat, un altre jove artista, conegut com a Masaccio, estava treballant en els frescos de la Capella Brancacci a l'església del Carmine. Masaccio havia absorbit completament l'estil de Giotto. Pocs dels pintors que a Florència van poder admirar les seues robustes, vívides i emotives figures van poder evitar sentir-s'hi influïts. El seu company de treballs era un vell pintor, Masolino da Panicale, de la mateixa generació que fra Angelico. Malauradament, Masaccio va morir als 27 anys, deixant l'obra inacabada.
Retaules Les obres de fra Angelico mostren alhora elements conservadors en línia amb l'estil gòtic i d'altres progressivament renaixentistes. Al retaule de la Coronació de la Mare de Déu, pintat per a l'església florentina de Santa Maria Novella, s'hi troben tots els elements que caldria esperar en un caríssim retaule del -un fons daurat, grans quantitats d'atzur i vermelló, i un ús evident del verd d'arsènic. L'execució dels halos daurats i les vores daurades dels vestits és exquisida i plenament gòtica. El que fa d'aquesta una pintura renaixentista és, a diferència de l'obra mestra de Gentile da Fabriano, la solidesa, l'espai tridimensional, el naturalisme de les figures i el realisme amb què els vestits pengen i les envolten. Tot i que les figures estan col·locades sobre núvols, la composició té en compte el pes, com si estigueren sobre la terra.
miniatura|esquerra|Transfiguració mostra la franquesa, la simplicitat i la reduïda paleta típica d'aquests frescos. Feta en una cel·la monacal del convent de Sant Marc, el seu objectiu aparent és encoratjar la devoció privada.
Frescos