Dominica (en anglès, igualment, Dominica) és un estat insular de l'Amèrica Central, a les Petites Antilles, format per l'illa homònima. Està banyat a l'oest per mar Carib i a l'est per l'oceà Atlàntic; al nord està separat de l'illa francesa de Guadeloupe pel pas de Dominica, i al sud el pas de Martinica el separa d'aquesta altra illa francesa. La capital és Roseau. El 95,7% de la seva població són afrodominicans.
Etimologia Els kalinago va anomenar l'illa Wai'tu kubuli, que significa Alt és el seu cos.
Cristòfor Colom, navegant cap a Espanya, va batejar l'illa com a Dominica, del terme llatí dies Dominica («diumenge»), el dia en què els espanyols la van veure per primera vegada el novembre de 1493.
El nom de Dominica és una paraula plana amb la síl·laba tònica a la penúltima síl·laba, seguint la pronunciació espanyola del seu nom que li va donar Cristòfor Colom.
La semblança amb el corònim de la República Dominicana i el gentilici idèntic ha fet que uns quants a Dominica defensin un canvi en el seu nom per reforçar la seva pròpia identitat separada.
Història
Història geològica Dominica va sorgir per primera vegada de la mar durant l'era de l'Oligocè fa aproximadament 26 milions d'anys, convertint-la en una de les últimes illes del Carib que es va formar per l'activitat volcànica.
Període precolonial i primer contacte europeu Els habitants indígenes precolonials de Dominica eren els caribs de l'illa, que es creu que van expulsar la població arauac anterior.
L'any 1493, Cristòfor Colom va veure l'illa per primera vegada durant el seu segon viatge a les Amèriques. Com que va veure l'illa un diumenge (3 de novembre de 1493), Colom va anomenar l'illa Dominica (en llatí «diumenge»). S'hi van establir uns quants colonitzadors espanyols. Però, a mesura que els exploradors i colons europeus van entrar a la regió, els refugiats indígenes de les illes circumdants es van establir a Dominica i van expulsar els colons espanyols. Els espanyols, en canvi, van establir altres zones més fàcils de controlar.
Colònia francesa Espanya va tenir poc succès en la colonització de Dominica. El 1632, la Compagnie des Îles de l'Amérique francesa la va reclamar i altres Petites Antilles per al Regne de França, però no hi va haver ocupació física. Entre 1642 i 1650, el missioner francès Raymond Breton es va convertir en el primer visitant europeu habitual a l'illa.
El 1660, francesos i anglesos van acordar que Dominica i Saint Vicent no s'havien d'ocupar, sinó que s'havien de deixar als caribs com a territori neutral —però els seus recursos naturals van atreure expedicions de forestals anglesos i francesos, que van començar a collir fusta."Background note: Dominica". El 1690, els francesos van establir els seus primers assentaments permanents. Els llenyataires francesos de Martinica i Guadalupe van començar a instal·lar campaments de fusta per proveir de fusta les illes franceses, i a poc a poc es van convertir en colons permanents. Van portar els primers africans esclavitzats de l'Àfrica occidental a Dominique, com l'anomenaven en francès.
L'any 1715, una revolta de petits propietaris «pobres blancs» al nord de Martinica, conegut com La Gaoulé,P.C. Emmer & BW Highman (1999), General History of the Caribbean: Methodology and Historiography of the Caribbean, volume 6, p. 637 va provocar la migració dels colons al sud de Dominica, on van establir minifundis. Mentrestant, famílies franceses i altres de Guadalupe es van establir al nord. El 1727, el primer comandant francès, M. Le Grand, es va fer càrrec de l'illa amb un govern francès bàsic. Dominica es va convertir formalment en una colònia de França, i l'illa es va dividir en districtes o quartiers. Els francesos ja havien desenvolupat l'agricultura de plantació a Martinica i Guadalupe, on conreaven canya de sucre amb treballadors africans esclaus. A Dominica van anar desenvolupant les plantacions de cafè. A causa del tràfic d'esclaus transatlàntic, la població general va arribar a estar formada principalment per esclaus africans negres.
El 1761, durant la Guerra dels Set Anys a Europa, una expedició britànica contra Dominica dirigida per Andrew Rollo va conquerir l'illa, juntament amb diverses altres illes del Carib. El 1763, França havia perdut la guerra i va cedir l'illa a la Gran Bretanya en virtut del Tractat de París. El mateix any, els britànics van establir una assemblea legislativa, amb només els colons europeus representats. El francès continuava sent la llengua oficial, però el crioll antillà, que s'havia desenvolupat a partir del francès, era parlat per la major part de la població.
El 1778, els francesos, amb la cooperació activa de la població, van començar la reconquesta de Dominica. Això es va acabar amb el Tractat de París, que va retornar l'illa al control britànic. Però la població de l'illa, especialment la classe de gent lliure de color, va resistir les restriccions britàniques. Els britànics van mantenir el control durant les invasions franceses de 1795 i 1805, la primera va tenir lloc durant el període de la revolució haitiana, que va aconseguir la independència d'Haití (antigament Saint-Domingue, la colònia més rica del Carib de França).
Colònia britànica miniatura|Un mercat de llençols a la Dominica de la dècada de 1770
La Gran Bretanya va establir una petita colònia el 1805. Va utilitzar Dominica com a part del comerç transatlàntic d'esclaus, mitjançant el qual els esclaus eren importats i venuts com a mà d'obra a les illes com a part d'un comerç que incloïa la producció i l'enviament de sucre i cafè com a productes bàsics a Europa. La plantació d'esclaus millor documentada de l'illa és Hillsborough Estate, que tenia 71 esclaus homes i 68 dones. La família Greg era notable: Thomas Hodgson era propietari d'un vaixell d'esclaus, i Thomas Greg i el seu fill John Greg eren copropietaris de plantacions de sucre a Dominica. El gener de 1814, 20 esclaus van fugir de Hillsborough. Van ser registrats com a recapturats i castigats amb 100 fuetades aplicades als mascles i 50 a les femelles. Segons els informes, els esclaus van dir que un dels seus havia mort a l'hospital de la plantació i creien que havia estat enverinat.
El 1831, reflectint una liberalització de les actituds racials oficials britàniques, el Brown Privilege Bill va conferir drets polítics i socials als negres lliures (la majoria persones de color lliures, que generalment eren de raça mixta, amb ascendència africana i europea). Amb la Llei d'abolició de l'esclavitud de 1833, Gran Bretanya va posar fi a la institució de l'esclavatge a tot el seu Imperi, excepte a l'Índia.
Amb la llibertat va arribar el dret a vot. El 1835, els tres primers homes d'ascendència africana van ser elegits a l'assemblea legislativa de Dominica. Molts esclaus de les veïnes illes colonials franceses de Guadalupe i Martinica van fugir a Dominica. El 1838, Dominica es va convertir en la primera colònia de les Índies Occidentals Britàniques a tenir una legislatura electa controlada per una majoria ètnica africana. La majoria d'aquests legisladors havien estat persones lliures de color i petits propietaris o comerciants abans de l'abolició de l'esclavatge. Les seves opinions econòmiques i socials eren diferents dels interessos de la petita i rica classe dels jardiners anglesos. Reaccionant a una amenaça percebuda al seu poder, els plantadors van pressionar per un domini britànic més directe.
L'any 1865, després de molta agitació i tensió, el càrrec colonial va substituir l'assemblea electiva per una formada per la meitat dels membres que eren elegits i la meitat que eren designats. Els plantadors, que estaven aliats amb els administradors colonials, van superar els legisladors electes en moltes ocasions. El 1871, Dominica va passar a formar part de les illes de sotavent britàniques. El poder polític de l'assemblea electa es va anar erosionant progressivament. El govern de la colònia de la Corona es va restablir el 1896.
Principis del segle XX miniatura|Segells de Dominica amb retrats del rei Jordi VI i Elisabet II
Durant la Primera Guerra Mundial, molts dominicans, principalment els fills de petits agricultors, es van oferir voluntaris per lluitar a Europa per l'Imperi Britànic. Després de la guerra, un auge de la consciència política a tot el Carib va portar a la formació de l'Associació de Govern representatiu. Agrupant la frustració pública amb la manca de veu en el govern de Dominica, aquest grup va guanyar un terç dels escons electes popularment de l'assemblea legislativa el 1924 i la meitat el 1936. El 1940, l'administració de Dominica va ser transferida de les Illes Britàniques de Sotavent a les Illes Britàniques de Barlovento. Durant la Segona Guerra Mundial, alguns dominicans es van oferir voluntaris a les forces britàniques i del Carib. Milers de refugiats francesos lliures de Martinica i Guadalupe van escapar a Dominica des de les illes franceses controlades per Vichy, i es van quedar a Roseau i altres pobles.
Fins a 1958, Dominica va ser governada com a part de les Illes Britàniques de Barlovento. Les illes del Carib van cercar la independència des de 1958 fins a 1962, i Dominica es va convertir en una província de l'efímera Federació de les Índies Occidentals el 1958. Després de la dissolució de la federació el 1962, Dominica es va convertir en un estat associat del Regne Unit el 1967, i va assumir formalment la responsabilitat dels seus afers interns. El 3 de novembre de 1978, la Commonwealth de Dominica va rebre la independència com a república, dirigida pel primer ministre Patrick John.
Post-independència A mitjan 1979, el descontentament polític amb l'administració del primer ministre fundador Patrick John va culminar amb un cop d'estat civil i va acabar amb l'aprovació d'una moció de censura a la Cambra de l'Assemblea, la legislatura de Dominica, contra John, col·lapsant l'administració. Un nou «govern provisional» es va formar sota el segon primer ministre de Dominica, Oliver Seraphin; La tasca principal de Seraphin era preparar el país per a noves eleccions generals constitucionalment previstes el 1980, d'aquí el títol no oficial de «Primer Ministre interí». Seraphin va organitzar i va liderar una escissió del Partit Laborista de Dominica anomenat Partit Laborista Democràtic a les eleccions generals de 1980 i va perdre principalment perquè els seus gairebé 13 mesos de primer ministre van estar dominats per les conseqüències de l'huracà David de categoria cinc, que va causar 56 morts i danys incalculables a l'illa. L'huracà Allen l'any següent va causar més danys. Després de les eleccions de 1980, el govern de Seraphin va ser substituït per un liderat pel Partit de la Llibertat de Dominica (DFP) sota la primera ministra Eugenia Charles; va ser la primera dona primera ministra del Carib.