miniatura|160px|La privada Gabrielle de Polastron, duquesa de Polignac El privat o favorit és un càrrec històric representat per una persona en qui el rei tenia confiança, i que dirigia bona part dels afers de l'Estat. El seu màxim desenvolupament va ser sota els últims reis dels Habsburg al .
Tot i no ser un càrrec amb nomenament oficial, el privat era el càrrec de major confiança del monarca en qüestions terrenals. Per tant, tenien una gran influència sobre les decisions reials i polítiques. En termes espirituals, en canvi, la persona més important era el confessor reial. La funció d'un favorit era la presa de decisions polítiques de màxim nivell car, més que un conseller, era de fet el que prenia les decisions en lloc del rei en un moment en què la monarquia autoritària havia acaparat un poder immens en la seva figura. Si el rei no podia o no volia governar per ell mateix, era imprescindible que tingués un privat o favorit.
Convé evitar l'expressió primer ministre, que en alguna ocasió es va utilitzar a finals del per tal de situar el privat per sobre de qualsevol ministre o funcionari, ja que es confon amb el concepte totalment diferent de primer ministre de la monarquia britànica, equivalent al que a Espanya es coneix com a president del consell de ministres, un càrrec propi de la Monarquia Constitucional o Parlamentària que no va existir fins al .
Els favorits més cèlebres a la història han trobat gairebé tots una fi violent i miserable, víctimes la majoria de vegades de la seva presumptuosa ambició, que del caprici dels seus sobirans. Va donar-se el nom de favorites a les amants dels monarques que van exercir certa influència sobre els fets i els homes de la seva època. Les notes biogràfiques dels més importants són als arxius, de les altres no romanen gaire traces.
Privats de l'antiguitat miniatura|140px|esquerra|Haman, (en hebreu: המן) segons el relat bíblic d'Ester, el visir de l'Imperi persa sota el regnat d'Asuero, (Xerxes I de Pèrsia). En la història antiga apareix Haman, favorit del rei persa Asuero, que va morir ajusticiat per ordre del mateix, suposant que, abusant de la seva confiança, havia pretès l'amor de la seva esposa, la reina Ester. La Bíblia cita també José, favorit d'un faraó, per més que el cèlebre israelita millor es pot classificar entre els privats o els col·laboradors. El favorit d'Alexandre el Gran va ser Hefestió de Pel·la, per als funerals del qual va gastar una suma més gran que la precisa per comprar un regne, va crucificar el metge que li va assistir en la seva malaltia, va enderrocar els murs d'Ecbatana i el temple d'Esculapi, va fer afaitar tots els seus cavalls, va ordenar que s'apagués el foc sagrat a tota Àsia, i va sacrificar en holocaust més víctimes que no cauen en una batalla, ja que va immolar sobre la seva tomba tots els coreus, poble bel·licós que s'havia revoltat.
Sosibi i Agàtocles van ser els favorits del faraó Ptolemeu IV, que el van manejar al seu gust i van acabar de mala manera al següent regnat. Memorables són les inconfessables complaences de Juli Cèsar amb Nicomedes IV Filopàtor de Bitinia, constituint tals relacions la taca major de l'invicte cabdill davant la posteritat. Tiberi es va lliurar així mateix en mans de favorits; Luci Eli Sejà va arribar a ser el veritable amo de l'Imperi, quan aquell es va retirar a Campània i va voler suplantar-lo al poder, no retrocedint per a això en cap crim, manant empresonar, bandejar o donar mort als amics i parents de l'emperador, enverinant el fill de Tiberi, Drus, i arribant a la seva audàcia a demanar al monarca la mà de Livil-la, vídua d'aquest últim, i el cèsar va haver de fer servir, per desfer-se de la seva persona per assassinat, més argúcies que per donar un cop d'Estat. Trasil i Saturni van ser maldestres còmplices per proporcionar plaers en Caprea. Calígula va tenir per sequaç Macró, qui el va induir a prendre possessió del govern é va fer que ofeguessin Tiberio, si bé aquell va pagar els seus crims obligant-lo a suïcidar-se, i per maldestre favorit a Apel·les, còmic que es va prestar a tot el que Petroni amb tot mestratge descriu en el seu Satíricon.
Era cosa consuetudinària Era cosa consuetudinària que per aspirar al favoritisme dels cèsars abdiquessin abans els pretendents d'allò més preuat en la dignitat humana, i Ènnia, esposa de Macró, fou també preferida de l'emperador. Claudi, menyspreat pels grans, va buscar favorits entre dansaires i histrions. Les cròniques d'aquells temps han transmès els noms de Pallas, Narcís, Fèlix i Pozides. Del primer afirmen alguns que va cooperar a l'enverinament del seu sobirà, va ser l'amant d'Agripina i va morir enverinat per Neró sens dubte per apoderar-se aquest de la seva immensa fortuna, valorada en 300.000.000 de sestercis. De la mateixa manera va morir Narcís per ordre d'Agripina en ser proclamat Neró emperador. Ha estat popularitzat per la història i la novel·la la figura repulsiva de Tigel·lí, còmplice de Neró, per conservar el seu lloc exaltava les baixes passions del cèsar, justificant quantes enormitats realitzava el coronat monstre; A l'adveniment de l'emperador Otó, aquest el va obligar a donar-se mort, cosa que va executar degollant-se amb un ganivet. Euporo i Pitágoras van ser repugnants instruments de les baixes passions de Neró, però, afortunadament, es van mantenir apartats de les esferes del govern.
No va passar el mateix amb Corneli Lacó, Icel Marcià i Vini, favorits de Galba, als quals anomenava el poble pedagogs del césar, perquè no s'apartaven del seu costat i els obeïa cegament. Valent i Cecina van ser col·laboradors de Vitel·li, ja que en realitat els devia l'Imperi, però, en canvi, Asiàtic no va ser més que un miserable encobridor dels seus vicis, agent dels seus infames plaers, que va ser condemnat i mort després de la mort del seu emperador.
Hadrià va tenir per favorit Antínous, un efeminat mosso, figura grollera i repugnant malgrat la seva bellesa física, en el qual va posar el cèsar un inconfessable afecte i a qui va elevar a la categoria d'heroi i de déu, manant erigir-li temples i altars i edificant en el seu honor la ciutat d'Antinòupolis sobre les ruïnes de Besa, i a la seva mort, imposant el seu culte a Bitinia, a Mantinea i a les principals ciutats de l'Imperi, instituint jocs i festes en nom seu i encarregant als més notables artistes de la seva època relleus i estàtues que transportava amb si quan canviava de residència. Còmmode també va tenir favorits, però se'n va desfer segons acostumava fer amb els seus enemics aquell cruel emperador, dotat dels més repugnants instints. Perennis, el veritable amo i senyor dels seus súbdits, atenent només a enriquir-se, va motivar les sospites del sobirà, que va témer que aspirava al tron, per la qual cosa va ser mort per aquell juntament amb la seva dona, la seva germana i tres fills. El seu successor va ser Cleandre, esclau frigi , natural de Frisia; però davant del poble, irritat per tal privanza, que va fer bona la del seu antecessor, doncs ho va fer tot objecte de lucre i de comerç, es va amotinar contra el favorit, i Còmmode, temorós de la rebel·lió, li va fer tallar el cap i la llenço a les torbes. Anter de Nicomedia no va tenir un final tan tràgic. Un dels molts favorits d'Elagàbal va ser Gannis, un esclau que va pretendre es casés amb la seva mare.
Teodosi va tenir per favorit Rufi, que, en veure's encimbellat, va pretendre casar la seva filla amb Arcadi, la tutoria del qual li havia estat confiada, després de no poques peripècies, va morir destrossat per les tropes. El favorit d'Arcadi va ser Eutropi, fins al dia que l'emperadriu Eudoxia va aconseguir fer-lo decapitar.
Privats i favorits a França La història de França abunda en el nombre d'aquests ambiciosos, que van exercir lamentablement el poder en lloc dels monarques; gairebé tots els sobirans de la primera època van tenir els seus favorits. El del Robert II va ser Hug de Beauvais, que va conspirar contra la reina Constança, per ordre de la qual va morir assassinat. Lluís VI anomenat el Gras va concedir la seva confiança als barons de Garlande, i per ells es va indisposar amb tota la noblesa. Lluís X de França va ennoblir el seu almoiner Pierre Labrouse, antic barber, que va acabar els seus dies penjat a Montfaucon. El favorit de Felip IV va ser Enguerrand de Marigny, que va morir penjat. El de Felip V (el Llarg), Gérard de la Guette, va ser nomenat intendent i obligat a retre comptes pel successor del monarca, va acabar també de mala manera. El de Felip V va ser Robert III d'Artois, que va arribar a casar-se amb Jeanne de Valois la germana d'aquell i quan va caure en desgràcia es va passar als inglesos. El seu successor va ser Raul, comte d'Eu, encimbellat fins a arribar a condestable, però va morir decapitat a la torre de Nesle per ordre de Joan II, i aquest tampoc va estar lliure de favorits, mereixent menció Carles de la Cerda, que va aconseguir apoderar-se dels béns de Carlos de Navarra, però aquest el va fer assassinar.
Carlos V va tenir per favorits homes de baixa extracció com Duncans, Burcan de la Riviere, etc., que no van ser més que miserables instruments per explotar les baixes passions del sobirà. Carles VI el Boig va tenir preferències per molts, però menyspreava els seus familiars els prínceps de la sang, els ducs de Berry, Orleans i Borgonya, i aquests es cuidaven d'eliminar aquests competidors per l'assassinat. Entre ells si contaren Bethisac, Montaigu i el bisbe de Laon, que van morir violentament. Griac, favorit de Carles VII, va ser tirat al riu ficat en un sac; Beaulieu, un simple escuder, va morir apunyalat, i La Trémouille va ser bandejat després de confiscar-li quant amb la seva rapacitat havia pogut aconseguir. Lluís XI també va tenir favorits, però alguns van acabar pels procediments que utilitzava aquell rei, que per la més lleu sospita sabia eliminar obstacles; Balue va caure en desgràcia i va gemegar durant deu anys tancat en una gàbia de ferro; el barber Olivier fou penjat després de la mort del rei, i Joan Doyat fou marcat i exposat a la picota per ordre d'aquest. Carles VIII concedia la seva confiança a homes de baixa categoria, com el criat Esteve de Vaese i l'intendent Briçonet, o bé d'ínfima estofa, com ara Paris, Gabriel i Donjon; es deixava guiar per ells als negocis d'Estat, i tots van acabar malament. Els menins d'Enric III, Joyeuse, D'Espernon, etc., més que favorits van ser cortesans de costums tan llicencioses, que ni tan sols el record del seu nom mereixen.
Principis de l'Edat Mitjana a França miniatura|90px|Caterina de Mèdici Al començament de l'Edat Mitjana també els reis de França es van lliurar a braços de favorits, fins a l'extrem que aquests van acabar sent els veritables arbitres del país. Francesc I va tenir companys de plaers, com l'almirall Bonnivet, Montcham, Montmorency, Brion, Chabot, Anne de Pisseleu i Francesca de Foix. En canvi, amb Enric II, la pròpia figura reial va quedar eclipsada o gairebé per les intrigues dels Guises i Montmorency. Aquestes famílies van continuar els seus maneigs amb Francesc II, i en temps de Carles IX van arribar els primers a tal desvergonyiment amb el seu adquirit valiment, que la seva mare la reina Caterina va haver de combatre'ls per tots els mitjans perquè no s'apoderessin de la corona. Enric IV de França no va tenir pròpiament favorits ni vàlids, ja que Zamet, Varenne i altres van ser, com Lebel en temps de Lluís XV, proveïdors dels viciosos passatemps del seu senyor. Maria de Medicis va tenir diversos favorits, entre ells Joyeuse, Epernon i Concini. Lluís XIII va tenir Luynes i Henri Coiffier de Ruzé el qual havia desplaçat a Marie de Hautefort i que va acabar tràgicament els seus dies en un procés, la gènesi del qual encara no coneix en tots els seus punts la Història. Lluís XIV tampoc no va tenir favorits, si s'exceptua Antoine Nompar de Caumont (duc de Launzun), amb el qual va tenir intimitat, però només durant la seva joventut.
Altres nacions