Xavier Fàbregas i Surroca (Montcada i Reixac, Vallès Oriental, 1931 - Palerm, Sicília, 1985) fou un escriptor, crític teatral, historiador, assagista i pedagog, cap del Departament d’Investigació, director de la Biblioteca del Museu del Teatre i responsable del Gabinet de Publicacions, de l'Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona des de l'any 1970 fins al 1985 i director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1980 i 1981. Autor d'una obra molt vasta: uns 3.000 articles publicats en revistes i diaris, més de 50 llibres, adaptacions, edicions, pròlegs, un arxiu personal (6.871 fitxes, 101 carpetes, col·leccions de quaderns d'un total de 6.117 pàgines inventariades), blocs, apunts, notes i dietaris. Tal com afirmava Francesc Candel d'aquesta vastissíma producció en destaca la insòlita diversitat d'un pensament enciclopèdic que, en el nostre tombant de segle, ens fa pensar en Xavier Fàbregas com "un veritable home del Renaixement". Podem considerar Xavier Fàbregas com l'estudiós del teatre català més rellevant del , per la seva manera altament renovadora d'analitzar el conjunt de les arts de l'espectacle amb una metodologia moderna, i reconegut també per l'aportació innovadora a l'antropologia cultural. Sebastià Serrano, considerava que "...des de la perspectiva de la teoria de la comunicació, em sembla, que la seva obra (...) era una de les més consistents que es podien trobar no sols en l'àmbit de la nostra cultura sinó del món". Jordi Coca diu "No crec equivocar-me si dic que Fàbregas és el crític i l'historiador de teatre (i no només de teatre) més complet, més innovador i més sòlid del al nostre país i un dels més destacats d'Europa, tot i que els més joves no n'hagin sentit a parlar ni sàpiguen què va fer".
Biografia: les arrels familiars Els Surroca Un paper important en la construcció de la personalitat del Fàbregas nen el va jugar l'avi matern, Enric Surroca i Bessange. Advocat per tradició familiar, com el seu pare. Home sensible, amant de la naturalesa, aficionat a la lectura i a la música, va vetllar perquè la seva filla Josefina, mare d'en Xavier, rebés classes de piano i de cant tot freqüentant el kindergarten de l'escola Mondor, i més tard, les Teresianes de la Bonanova. Va seguir estudiant pintura, a l'acadèmia Baixes de Barcelona, fins que va contraure matrimoni.
Els Fàbregas La llegenda familiar explicava molts fets i relats esplèndids de personatges que ben segur van exaltar la imaginació d'un nen brillantment dotat per a la ficció.
Rossend Fàbregas d'Alier, l'avi patern, es va dedicar de jove a córrer món i ja de gran va fundar família. Vidu, es torna a casar amb la que seria l'àvia d'en Xavier Fàbregas: Anna Puig i Duran, neboda del jurisconsult i polític Manuel Duran i Bas i neta de Ramon Duran i Obiols que, entre moltes altres responsabilitats, va tenir, el 1832, la de ser un dels set metges que assistiren Ferran VII al Palau Reial de Madrid.
Aquesta família “sabia valorar tant una peça d'art com un plat d'escudella”. Va ser el cas de Martí Fàbregas i Puig, oncle d'en Xavier, que retrobava en les regles de l'educació el sentit profund i veritable de l'ètica. L'oncle Martí va representar l'ésser que més va influir en el Xavier adolescent i adult, i el que el va iniciar en el joc d'escacs, una disciplina que el net va practicar brillantment, fins al punt de guanyar diversos campionats prestigiosos d'àmbit nacional.
El pare d'en Xavier, Juli Cèsar Fàbregas i Puig, expressió més acabada d'una ànima pacífica, amable i plàcida, va tirar endavant amb discreció i humilitat l'administració d'una loteria de la qual era propietari. Uns anys després la seva esposa va contribuir a l'economia familiar amb una papereria que va obrir a Montcada i Reixac. Xavier Fàbregas no va manifestar mai cap interès per aquestes activitats familiars; en una època en què el comerç representava una certa assegurança de vida, ell va optar, ja de molt jove, per uns altres valors.
Formació Els inicis Xavier Fàbregas va iniciar la seva educació en català a les escoles Montessori, considerades, abans de la Guerra Civil, capdavanteres a Europa pel que fa a la pedagogia de l'infant. El mètode Montessori, fonamentat en la psicologia sensualista, desenvolupa no solament la memòria dels sentits, sinó el gust de l'ordre i posa especial èmfasi en l'educació de la percepció del nen, tot deixant-li una certa llibertat d'iniciativa. Aquesta pedagogia va deixar en el nen algunes petjades indelebles que el seu comportament davant de la vida o els seus mateixos escrits permeten de valorar substancialment.
L'elecció professional Després del batxillerat, amb gran disgust de la seva família, Xavier Fàbregas va renunciar a entrar a la Universitat, lloc que, després de la Guerra Civil i de l'exili o de l'empresonament de molts intel·lectuals, havia pres el color gris de l'uniforme que duia la policia del general Franco. Xavier Fàbregas no se’n va penedir mai. Cap nostàlgia, cap frustració, cap complex, doncs, per no haver-se confinat entre les parets de la universitat espanyola de postguerra i per no haver volgut perdre-hi el temps. Una opinió ben diferent li inspirà més tard el professor Joaquim Molas, del qual va seguir amb admiració, de 1966 a 1970, les classes de literatura als Estudis Universitaris Catalans de l'Institut d'Estudis Catalans. alt= Retrat de Xavier Fàbregas de l'artista Mariona Millà.|esquerra|miniatura|Retrat de Xavier Fàbregas de l'artista Mariona Millà. Els inicis, però, no van ser fàcils. I per qui ho eren en el context sociocultural de la Catalunya dels anys cinquanta? El que és segur és que mai no va intentar d'instal·lar-se confortablement, com un bon burgès, a la butaca de la intel·lectualitat. La seva autonomia i independència llegendàries, esdevenen avui dia exemplars. Francesc Candel comenta que al pròleg escrit per Xavier Fàbregas per al seu llibre Els altres catalans, la censura li va esporgar el següent fragment "...les seves crítiques envers una burgesia que havia dimitit una funció rectora dins els moviments catalanistes i es va aliar amb les forces de la repressió".
Max Cahner va impartir-li unes classes de català, a les quals, segons Benet i Jornet, hi va arribar "pel neguit que sentia de poder-ser reconèixer en la pròpia llengua i la pròpia cultura, negades totes dues per l'ordre polític imperant". Albert Manent cita com els seus dos grans mestres Max Cahner i Joaquim Molas. "El primer li va inculcar l'interès pel país -sobretot pels Països Catalans- i pels treballs interdisciplinaris típics del moment, que barrejaven història, geografia, literatura, llengua... I crec que en Max, amb la seva tossuderia mestrívola, li va ensenyar a muntar llibres, vull dir a fer una obra atractiva partint d'originals dispersos i heterogenis. Després en Molas l'ensinistrà en els secrets de la bibliografia, de les citacions ben fetes i de la recerca de manuscrits i fonts. Com a mestre rigorós, també tossut però sense la càrrega germànica, en Molas el va acabar de formar i em sembla que el va decantar cap a l'estudi del teatre." Fou Joaquim Molas qui va intuir la seva capacitat per dedicar-se a tractar el tema del teatre "vaig començar a investigar sobre el teatre quan no ho feia ningú i en el moment que va sortir en Fàbregas ho vaig deixar de fer perquè no valia la pena; ja ho feia ell i, a més, ho feia molt millor". Molas també, "el mestre" i amic, li va facilitar l'entrada com a crític de teatre a la revista Serra d'Or i li encarregà textos per a Edicions 62 dins l'Antologia Catalana. Segons Josep Maria Benet i Jornet, Molas "li va donar un pla de treball adequat a les seves facultats i al seu entusiasme".
L'investigador, escriptor i pedagog Les etapes De les seves múltiples facetes, destaquem quatre aportacions principals: la seva continuada dedicació a la tasca de periodista crític de les arts de l'espectacle arreu de Catalunya amb una dimensió ideològica, literària i teatral, la faceta d'historiador del teatre català, definint períodes i conceptes i descobrint autors amb criteris científics, la faceta d'investigador tant del teatre, com dels espectacles parateatrals o de les manifestacions de la cultura popular i finalment la faceta de teòric reflexionant constantment sobre la naturalesa del fet teatral.
Apuntem quatre períodes dins de la seva producció:
De 1950 a 1956, el jove aspirant a escriptor continua els seus exercicis poètics i narratius, tot treballant de freelance amb aquell optimisme, aquella passió tranquil·la que li inspirava la vida i que mai no el va deixar.
De 1956 a 1966, desenvolupa una etapa d'editor i de dramaturg. Estrena en els teatres catalans més renovadors, compromesos i representatius del moment, amb directors distingits i amb actors dels més brillants d'aquella generació.