Els múrids (Muridae) són una família de mamífers rosegadors de la superfamília dels muroïdeus. Tenen llur origen, probablement, a l'est d'Àsia i s'han estès arreu de la Terra, bé que a Amèrica i a Madagascar hi han estat introduïts fa relativament poc per l'ésser humà.
Distribució i hàbitat Els múrids tenen una distribució cosmopolita, tot i que moltes subfamílies tenen una distribució menys extensa. Els múrids no es troben a l'Antàrtida ni a moltes illes oceàniques. Tot i que cap d'ells és originari d'Amèrica, algunes espècies, sobretot el ratolí domèstic i la rata negra, s'han introduït a tot el món. Els múrids ocupen una àmplia gamma d'ecosistemes, des de boscos tropicals fins a tundres. Hi ha espècies excavadores, arborícoles i semiaquàtiques, encara que la majoria són animals terrestres. L'extensa llista de nínxols que omplen els múrids ajuda a explicar la seva abundància relativa.
Descripció miniatura|esquerra|Ratolí espinós d'Egipte (Acomys cahirinus dimidiatus) miniatura|Jerbu petit de Mongòlia (Meriones unguiculatus) Són de dimensions mitjanes o petites.
No tenen el crani tan ample com els esciúrids. Tenen el musell puntegut, els arcs zigomàtics petits, el llavi superior enfonsat, les ampolles timpàniques poc desenvolupades (llevat dels gerbil·lins) i la cua poc pilosa i, generalment, llarga i escatosa.
La majoria dels múrids continuen creixent fins i tot després d'assolir la maduresa sexual. Per aquest motiu, la mida corporal no és una guia tan fiable com el desgast de les dents a l'hora d'estimar-ne l'edat.
Dieta i dentadura En els múrids es troba una àmplia gamma d'hàbits d'alimentació, que van des d'espècies herbívores i omnívores fins a especialistes que consumeixen estrictament cucs de terra, determinades espècies de fongs o insectes aquàtics. La majoria dels gèneres consumeixen matèria de plantes i petits invertebrats, sovint emmagatzemant llavors i altres matèries vegetals per al consum hivernal. Els múrids no tenen ni canines ni premolars. En general, es troben tres molars (encara que de vegades només un o dos) i la naturalesa de les molars varia segons el gènere i l'hàbit d'alimentació. L'esmalt de la cara exterior de les dents incisives sol ser de color taronja fosc.
Tenen tres parells de dents molariformes en el crani i tres a la mandíbula i presenten uns tubercles més o menys arrodonits que donen a la dent un aspecte de móra, cosa que queda reflectida pel nom llatí de la família.Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 148-149. Desembre del 1988, Barcelona,
Reproducció Alguns múrids són altament socials, mentre que altres són solitaris. Les femelles solen produir diverses ventrades anuals. A les regions càlides, la reproducció es pot produir durant tot l'any. Tot i que la vida útil de la majoria dels gèneres és generalment inferior als dos anys, els múrids tenen un alt potencial reproductiu i les seves poblacions tendeixen a augmentar ràpidament i després a disminuir dràsticament quan s'han esgotat els recursos alimentaris. Això es veu sovint en un cicle de tres a quatre anys.
Ecologia Segons l'espècie poden ésser herbívors o omnívors. Viuen en una àmplia varietat d'hàbitats: boscos, herbassars, deserts àrids(en el cas dels gerbil·lins), etc. Les rates són els múrids de més ampla distribució car ocupen una gran varietat d'hàbitats, sobretot els creats o modificats pels humans. Després dels cricètids, és la família de mamífers en plena expansió evolutiva amb més representants, i inclou gairebé 650 espècies amb 140 gèneres que es distribueixen en sis famílies.
Quan el seu cau corre perill o ha estat infestat per paràsits, els adults l'abandonen i transporten les cries a un nou cau.
Evolució Com amb molts altres petits mamífers, l'evolució dels murids no és ben coneguda, ja que pocs fòssils sobreviuen. Probablement evolucionaren a l'Àsia tropical a partir d'un avantpassat comú amb els dipòdids a principis del Miocè, i només posteriorment han produït espècies capaces de sobreviure en climes més freds.
Passaren de Nord-amèrica a Sud-amèrica en el decurs del gran intercanvi americà.
S'han tornat especialment comuns a tot el món durant l'època geològica actual, com a resultat d'un viatge comensalista amb les migracions humanes.
Taxonomia Els múrids es classifiquen en cinc subfamílies, al voltant de 150 gèneres i unes 834 espècies,Burgin, C. J., Colella, J. P., Kahn, P. L. & Upham, N. S. How many species of mammals are there? J. Mammal. 99, 1-14 (2018) més que de cap altra família de mamífers.
SubfamíliesSteppan, S. J. & Schenk, J. J. «Muroid rodent phylogenetics: 900-species tree reveals increasing diversification rates». PLoS One, 12, e0183070 (2017) Deomins Jerbus petits Leimacomyinae Rata crestada Murins
Relació amb els humans Els ratolins són portadors d'un gran nombre de paràsits i reservoris dels patògens causants de nombroses malalties que afecten els éssers humans i els animals domèstics, entre les quals hi ha infeccions perilloses. Causen danys a l'agricultura i malmeten materials i aliments. Els majors danys els ocasionen els ratolins del gènere Mus. Les mesures de control inclouen: l'eliminació de l'accés als aliments, el rebuig (mitjançant emissors ultrasònics, atès que els ratolins perceben els ultrasons fins a freqüències d'uns 40 kHz) i la regulació de la població mitjançant trampes (rateres) i verins.
Captivitat Els ratolins es poden tenir com a animals de companyia i són criats pels aficionats als vivaris. Així mateix, es crien i es donen com a aliment viu a altres animals domèstics, com ara serps.
Recerca
Els ratolins s'utilitzen en experiments biològics, per desenvolupar antídots i vacunes i per avaluar la toxicitat i la teratogenicitat de medicaments i altres substàncies. A la dècada del 1980 començà la creació de ratolins transgènics amb el genoma modificat de manera intencionada.Gordon J. W., Ruddle, F. H. (1981). «Integration and stable germ line transmission of genes injected into mouse pronuclei». Science, 214: 1.244-1.246. Aquests ratolins, als quals manca algun gen determinat o que en porten un d'addicional sota el control del mateix promotor, permeten comprendre millor la funció del gen d'interès i cartografiar-ne l'activitat.«Что могут рассказать о связи генов и поведения трансгенные нокаутные животные?» Per als experiments científics, es fan servir principalment ratolins «de llinatge», és a dir, ratolins les poblacions dels quals creixen únicament mitjançant el creuament amb ratolins de genoma similar.
El 2004, al Japó es produí un nou avenç científic d'importància comparable a l'aparició de l'ovella Dolly: es creà un ratolí sense la participació d'un mascle.Kono, T., Obata, Y., Wu, Q., Niwa, K., Ono, Y., Yamamoto, Y., Sung Park, E., Seo, J. S., Ogawa, H. (2004). «Birth of parthenogenetic mice that can develop to adulthood». Nature, 428: 860-864. Fins al seu naixement, els especialistes estaven convençuts que això era impossible en els mamífers a causa de la impressió genètica. Aquest ratolí, de nom Kaguya, es desenvolupà amb normalitat, tingué descendència per la via tradicional i visqué un 30% més que els ratolins normals nascuts amb la participació d'un pare.
Aspectes culturals miniatura|Una impressió que mostra gats i ratolins d'una edició alemanya de 1501 de les faules d'Isop En la cultura popular, el ratolí apareix principalment com a contrapunt del gat. Aquest enfrontament ha estat explotat en nombrosos dibuixos animats, com ara Tom i Jerry i Kot Leopold.
Els ratolins sovint es representen estereotípicament com a amant del formatge. Es tracta d'un error que persisteix, com a mínim, des dels temps de William Shakespeare i que s'ha anat consolidant gràcies a la imatge corresponent dels ratolins en els dibuixos animats de Hollywood. En el seu hàbitat natural, els ratolins no troben formatge i prefereixen aliments molt més naturals per a ells, com ara cereals, llegums, arrels de plantes, i erugues i insectes rics en proteïna.
Entre les faules d'Isop es troben El gat i els ratolins i La granota i el ratolí. Els múrids apareixen a la literatura, inclosos els contes populars i les històries de fades. A El flautista d'Hamelín, tornat a explicar en moltes versions des del , inclosa una dels Germans Grimm, un atrapa rates atrau les rates de la ciutat d'Hamelín al riu, però l'alcalde es nega a pagar-li. Per venjar-se, l'atrapa rates allunya tots els nens del poble, per no tornar-hi mai més. Els ratolins apareixen ens alguns petits llibres de Beatrix Potter, incluent The Tale of Two Bad Mice (1904), The Tale of Mrs Tittlemouse (1910), The Tale of Johnny Town-Mouse (1918) i The Tailor of Gloucester (1903). L'últim va ser descrita per J. R. R. Tolkien com potser el més proper a la seva idea d'un conte de fades, la resta «faules de bèsties». A la primera novel·la de James Herbert, The Rats, (1974), un vagabund és atacat i menjat viu per una manada de rates gegants; se segueixen més atacs.
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
Taxonomia dels múrids