Els titònids conformen una família d'aus de l'ordre dels estrigiformes. Agrupa les òlibes, de les quals només hi ha una sola espècie a Europa (Tyto alba).
Habiten arreu de la Terra, llevat de les zones polars, Escandinàvia, el centre i el nord d'Àsia i Nova Zelanda. Els titónidos inclouen dos sub-famílies: Tytoninae i Phodilinae, totes dues amb un sol gènere cadascuna.
Morfologia Se separen dels estrígids per diverses característiques: Fan entre 33 i 45 cm de llargària. Discs facials molt marcats, arrodonits a la part superior i units l'un amb l'altre fent-ne un de sol, que és codiforme. El plomatge, adaptat al vol nocturn, és barrejat de blanc, negre i roig. La vora de l'estèrnum no està fesa. L'ungla del dit mitjà és pectinada, és a dir, proveïda de petites dents a la cara interior. Els ulls estan encara més adaptats a la foscor que els dels estrígids, car són ocells de vida estrictament nocturna.
La principal característica d'aquestes òlibes és el disc facial en forma de cor, format per plomes rígides que serveixen per a amplificar i localitzar la font dels sons quan caça. Altres adaptacions en les plomes de les ales eliminen el so causat pel vol, ajudant tant a cau d'orella de l'òliba que escolta a la recerca de preses ocultes com al fet que la presa no s'adoni de la presència de l'òliba. Algunes òlibes poden localitzar i capturar preses en total foscor, basant-se en la seva capacitat per a localitzar el murmuri d'un ratolí entre les fulles i volar fins a aquest lloc. En moltes òlibes la posició relativa de l'obertura de l'oïda és asimètrica, situant-se per sobre de l'anomenada cavitat cega a un costat del cap i per sota d'ella a l'altre. Es creu que l'asimetria està relacionada amb la sensibilitat de cada oïda a sons de diferents freqüències, la qual cosa proporciona a l'òliba la capacitat de localitzar fonts sonores en dos plans simultàniament.
Comportament miniatura|Una òliba australiana (Tyto novaehollandiae) al vol.
Pel seu costum de niar en ruïnes, esglésies i llocs similars, les òlibes tenen un lloc especial en el folklore. No obstant això, la majoria de la gent les associa amb l'agricultura atès que aquests ocells s'alimenten de rates i ratolins que destrueixen els cultius, per la qual cosa van ser benvingudes allí. Desafortunadament, aquesta estreta connexió amb l'agricultura gairebé les porta al fet que s'extingeixin a Europa occidental, perquè van sofrir molt més que altres espècies pels pesticides i herbicides. A Malàisia, les òlibes i els productes químics s'usen junts per a controlar les poblacions de rates. Tals mesures van demostrar ser reeixides, perquè una família d'òlibes menja al voltant de 1300 rates a l'any. Tanmateix, això no sempre va tenir èxit: quan la gent les va importar a les Seychelles, les òlibes preferien matar ocells locals en lloc de rosegadors. Així, en dotze anys, el xatrac blanc va ser completament exterminat d'aquelles illes.
Gran part de les seves espècies poden volar pràcticament en silenci gràcies a diverses adaptacions en les seves plomes. Les seves ales, grans i amples, els permeten un vol lent, la qual cosa moltes òlibes aprofiten per a caçar mentre s'eleven a poc a poc prop del sòl. La majoria dels membres d'aquesta família són nocturns: la seva visió i oïda els ajuda a caçar amb precisió en condicions de baixa lluminositat. Solen viure en solitari o en parelles durant tot l'any, i poden ocupar un territori durant aquest període complet. La majoria d'espècies de Tytonidae són sedentàries i després d'aprendre a volar no s'allunyen molt del seu lloc natal.
Les òlibes són sensibles a les pertorbacions i són conegudes per les seves «exhibicions d'amenaça». Quan s'enfronten a un perill, el titónido s'inclina cap a l'intrús al mateix temps que estén les ales i la cua, xiuxiua i espetega el bec. Si l'amenaça no s'espanta, l'òliba procedirà a moure el cap cap amunt i cap avall mentre la sacseja, sense deixar de xiular. Aquestes exhibicions semblen ser exclusives de la família Tytonidae.
Caça i alimentació Caçant en fosquejar o a la nit, l'òliba comuna pot localitzar a la seva presa i llançar-se al sòl. Les seves potes i dits són llargs i prims, la qual cosa millora la seva capacitat per a buscar entre el fullatge dens o sota la neu, i li dona una àmplia extensió d'arpes en atacar a la seva presa. Aquest ocell caça volant lentament, recorrent el terreny en cercles i planejant sobre punts on pot amagar-se una presa. Té ales llargues i amples que li permeten maniobrar i girar bruscament. Té una audició aguda, amb les oïdes col·locades de manera asimètrica, la qual cosa millora la detecció de la posició i distància del so; l'ocell no necessita la vista per a caçar. El disc facial ajuda a l'audició de l'ocell, com el demostra el fet que, amb les plomes de la gola eliminades, l'ocell encara pot determinar la direcció de la font de so, encara que sense el disc no pot determinar l'altitud de la font. Pot posar-se en branques, pals de voltes o altres punts d'observació per a escanejar el seu entorn, i aquest és el principal mitjà per a localitzar preses en les plantacions de palma setrill de Malàisia.
miniatura|Crani, s'observa el seu poderós bec. Els rosegadors i altres mamífers petits poden constituir més del 90 % de les preses capturades. També s'alimenta d'ocells, així com de llangardaixos, amfibis, peixos, aranyes i insectes. Fins i tot quan són abundants i altres preses són escasses, no semblen consumir cucs. A Amèrica del Nord i la major part d'Europa, els talps predominen en la dieta, i les musaranyes són la segona opció més comuna d'aliment. A Irlanda, la introducció accidental del talp de banc en la dècada de 1950 va provocar un canvi important en la dieta de l'òliba comuna: on els seus rangs se superposen, el talp és ara amb molt la presa més gran. Els ratolins i rates són els principals aliments a la regió mediterrània, els tròpics, els subtropicals i Austràlia. També s'alimenta de geòmids, rates mesqueres, llebres, conills i ratpenats.
A les Illes Cap Verd, els geckos són la base de la dieta, complementats per ocells com pluvialis, agulless tornapedres, plocèids i pernil·les. En un illot rocós enfront de la costa de Califòrnia, una niuada de quatre joves s'alimentava de petrel de tempesta de Leach (Oceanodroma leucorhoa). A les illes riques en ocells, l'òliba comuna pot incloure ocells com un quinze a 20 % de la seva dieta, mentre que en les prades s'alimenta en gran manera de tèrmits que s'agrupen o d'ortòpters com les katydids Copiphorinae, grills de Jerusalem (Stenopelmatidae) o grills (Gryllidae). Les preses més petites generalment s'estripen en trossos i es mengen per complet, inclosos ossos i pelatge, mentre que les preses més grans d'uns 100 grams—com els conillets, Cryptomys talps o Otomys rates dels vlei—generalment es desmembren i es descarten les parts no comestibles.
Comparat amb altres òlibes de grandària similar, l'òliba comuna té una taxa metabòlica molt més alta, la qual cosa requereix relativament més menjar. En relació amb la seva grandària, les òlibes comunes consumin més rosegadors. Els estudis han demostrat que una òliba comuna pot menjar un o més talps (o el seu equivalent) per nit, la qual cosa equival a aproximadament el 14 % del seu pes corporal. L'excés de menjar sovint s'emmagatzema en els llocs de descans i pot ser utilitzat quan el menjar escasseja. Això fa que l'òliba comuna sigui un dels animals més valuosos per a l'agricultura. Els agricultors solen trobar que aquestes òlibes són més efectives que el verí per a controlar les plagues de rosegadors, i poden fomentar l'ocupació de les òlibes comunes proporcionant llocs d'implantació.
Reproducció miniatura|esquerra|Ou de Tyto alba guttata.
La majoria del coneixement sobre el comportament reproductiu dels titònids prové de Tyto alba, l'òliba comuna. Aquesta pot tenir taxes de reproducció baixes, especialment en condicions desfavorables. Segons el clima varien la posada d'ous i els cicles de les preses, per la qual cosa les femelles ponen els ous en funció de la temporada de reproducció de les seves espècies de pressa. La grandària de les niuades és variable dins de la família, des de petites (un o dos ous) fins a niuades més grans (de quatre a set). La majoria d'espècies d'òlibes nien en cavitats d'arbres, però també poden aprofitar estructures antropogèniques, com a graners i campanars d'esglésies. Les femelles tendeixen a ser les úniques incubadores, mentre que els mascles proporcionen aliment, encara que tots dos cuiden les cries una vegada que han nascut.
Muda de plomes miniatura|Cria abans d'emplomar, començant a perdre el plomissol dels pollets. Les plomes es desgasten amb el temps i tots els ocells necessiten reemplaçar-les de manera periòdica. Les òlibes comunes depenen especialment de la seva capacitat per a volar en silenci i maniobrar amb eficiència. En les zones temperades, les òlibes passen per una muda prolongada que dura tres fases al llarg d'un període de dos anys. La femella comença a mudar mentre incuba els ous i cuida als pollets, un període durant el qual el mascle l'alimenta, per la qual cosa no necessita volar molt. La primera ploma primària que es perd és la central, la número 6, i ja ha crescut completament per a quan la femella reprèn la caça. Les plomes 4, 5, 7 i 8 es perden en un moment similar a l'any següent, i les plomes 1, 2, 3, 9 i 10 en el tercer any d'adultesa de l'ocell. Les plomes secundàries i les de la cua es perden i reemplacen en un període similar, començant novament mentre ocorre la incubació. En el cas de la cua, les dues plomes més externes de la cua són les primeres a caure, seguides per les dues centrals, i la resta de les plomes de la cua es perden a l'any següent.
El mascle muda una mica més tard l'any que la femella, en un moment quan hi ha abundància d'aliment, la femella ha reprès la caça i les demandes dels pollets estan disminuint. Els mascles no aparellats, sense responsabilitats familiars, solen començar a perdre plomes abans l'any. La seva muda segueix un patró similar al de la femella, encara que prolongat. El primer signe que el mascle està en procés de muda sol ser quan perd una ploma de la cua en el posador. Una conseqüència de la muda és la pèrdua d'aïllament tèrmic. Això és de poca importància en els tròpics, i les òlibes comunes allí solen mudar un conjunt complet de plomes de vol anualment. La muda en climes càlids pot ocórrer durant un llarg període, però generalment es concentra en una època de l'any fora de la temporada de cria.
Distribució La família Tytonidae es troba en tots els continents excepte l'Antàrtida. Habita en un variat rang d'entorns, com a paisatges oberts —deserts, prades—, boscs, selves tropicals i entorns antropogènics —explotacions agrícoles intensives, pobles o ciutats—. El rang de distribució del gènere Tyto és més ampli, en tant el gènere Phodilus es troba en zones més petites i fragmentades, restringides als boscos i pasturatges de l'Índia, el sud-est asiàtic (P. badius), Sri Lanka (P. assimilis) i el Congo (P. prigoginei). Les òlibes no posseeixen una alta capacitat de dispersió: rares vegades sobrevolen grans masses d'aigua i, almenys en Europa, tendeixen a travessar distàncies terrestres relativament curtes.
Gèneres Segons la classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 12.2, 2022), s'han descrit dos gèneres que agrupen una vintena d'espècies: Tyto, amb 16 espècies. Phodilus, amb tres espècies. Tot i que altre obres taxonòmiques, com la llista mundial d'ocells del Congrés Ornitològic Internacional (versió 10.1, gener 2020), consideren 13 espècies per al gènere Tyto i 16 en total. També s'han descrit alguns gèneres fòssils: †Gènere Nocturnavis †Gènere Necrobyas †Gènere Selenornis †Gènere Prosybris
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
Enregistraments sonors de titònids Àmplia informació sobre 17 espècies de titònids i Taxonomia dels titònids