LHMS Belfast (C-35) és un creuer lleuger de la Royal Navy de la classe Town. Des de 1971 està ancorat al riu Tàmesi a Londres. En l'actualitat és un vaixell museu, dins de la xarxa de l'Imperial War Museum.
La construcció del Belfast, que rebé el nom de la capital d'Irlanda del Nord i un dels 10 creuers classe Town, s'inicià al desembre de 1936. Va ser avarat el 17 de març de 1938, Dia de Sant Patrici. Comissionat a inicis d'agost de 1939, poc abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, el Belfast va destinar-se inicialment al bloqueig britànic contra Alemanya. El novembre de 1939 topà amb una mina alemanya, i van caldre més de dos anys de reparacions exhaustives. Tornà a l'acció al novembre de 1942, amb una potència de foc, equipament de radar i blindatge millorat, de manera que era el més gran i potser més poderós creuer de la Royal Navy en aquells moments. El Belfast va ser enviat a escortar combois àrtics destinats a la Unió Soviètica durant 1943, i va tenir un paper important al desembre durant la batalla del Cap Nord. El juny de 1944 el Belfast participà en l'operació Overlord, donant suport al desembarcament de Normandia. El juny de 1945 va ser destinat a l'Extrem Orient per unir-se a la Flota britànica del Pacífic; va arribar-hi poc abans del final de la Segona Guerra Mundial. El Belfast tornà a entrar en acció entre 1950-52 durant la Guerra de Corea,i entre 1956 i 1959 va modernitzar-se extensivament. Abans d'entrar a la reserva el 1963 realitzà diverses missions.
Destinat a desballestar-se, el 1967 hom va fer esforços per conservar-lo com a vaixell museu. Es constituí un comitè conjunt de l'Imperial War Museum, el National Maritime Museum i el Ministeri de Defensa, i el juny de 1968 van concloure que la conservació era factible. El 1971 el govern decidí contra la conservació, i això va fer que es creés l'Associació HMS Belfast Trust, privada, per tal de conservar-lo. L'associació va tenir èxit, i el govern els transferí el vaixell al juliol de 1971. Portat a Londres, va ser ancorat al riu Tàmesi prop del Tower Bridge. Obert al públic a l'octubre de 1971, el Belfast esdevingué una branca de l'Imperial War Museum el 1978. Convertit en una popular atracció turística, rep uns 250.000 visitants anualment. Com a part d'un museu nacional i del National Historic Fleet, Core Collection, el Belfast és mantingut pel Departament de Cultura, Mitjans i Esport, pels ingressos de les entrades i per les activitats comercials del museu.
Disseny miniatura|esquerra|alt="A circular rack of conical shells. The shell cases are red, the rest of the room is white.|Projectils a la santabàrbara situada sota el nivell de l'aigua a la Torreta A del Belfast. El Belfast és un creuer de la classe Town. Aquesta s'origina a inicis de la dècada de 1930 com a resposta de l'Almirallat als creuers classe Mogami de la Marina Imperial Japonesa, un creuer d'11.200 tones amb 15 canons de 6 polzades amb una velocitat punta de 35 nusos. Els requeriments de l'Almirallat especificaven un creuer de 9.000 tones, suficientment blindat per suportar un impacte directe de 8 polzades, capaç de navegar a 32 nusos i amb 12 canons de 6 polzades. El propòsit original incloïa 16 canons de 6 polzades muntats en torretes quàdruples, però una torreta quàdruple efectiva es demostrà impossible de fabricar, substituint-se per torretes triples. Els hidroavions permetrien que es patrullés una zona molt més àmplia, i la classe també seria capaç de la seva pròpia defensa antiaèria. El primer creuer de la classe Town, el HMS Southampton de 9.100 tones, va botar-se el 10 de març de 1936.
La construcció de l'HMS Belfast començà aquell mateix any, posant-se la quilla el 10 de desembre de 1936 a Harland and Wolff, Belfast. El seu cost esperat era de £2.141.514, dels quals els canons costaven £75.000 i els avions (dos Supermarine Walruses) £66.500. Va botar-se el Dia de Sant Patrici (17 de març) de 1938, batejat per Anne Chamberlain, muller del Primer Ministre Neville Chamberlain. En aquells moments la classe Town estava dividida en 3 subgrups: el Belfast i el seu germà, el HMS Edinburgh, formaren el grup final amb un desplaçament de 10.000 tones, el major desplaçament a causa del seu blindatge.
Servei de preguerra El Belfast salpà cap a Portsmouth el 3 d'agost de 1939, sent comissionat el 5 d'agost, menys d'un mes abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. El seu primer capità va ser el capità G. A. Scott, amb una tripulació de 761 tripulants, i el seu primer destí va ser el Segon Esquadró de Creuers de la Home Fleet. El 14 d'agost, el Belfast participà en el primer exercici, l'operació Hipper, en la que interpretà un corsari de comerç alemany intentant endinsar-se a l'Atlàntic. Navegant pel Pentland Firth, el Belfast aconseguí evadir-se de la Home Fleet.
Segona Guerra Mundial 1939 – 1942: captures, operacions de minat i reparacions El 31 d'agost de 1939, el Belfast va ser transferit al 18è Esquadró de Creuers. Alemanya envaí Polònia l'endemà, i el 3 de setembre França i Gran Bretanya declararen la guerra a Alemanya. Ancorat a Scapa Flow, a les illes Orkney, el 18è Esquadró de Creuers era part de l'esforç britànic per imposar un bloqueig naval a Alemanya. L'1 d'octubre de 1939 el Belfast salpà de Scapa Flow per patrullar al mar del Nord, i el 9 d'octubre interceptà un transatlàntic alemany, el Cap Norte de 13.615 tones, a 50 milles al nord-oest de les illes Fèroe. Camuflat com un vaixell suec neutral, el SS Ancona, el Cap Norte intentava tornar a Alemanya des de Brasil; i entre els seus passatgers hi havia reservistes alemanys. Aquell mateix dia es capturaren dos vaixells més, i van ser enviats a Scapa Flow com a preses del Belfast. D'acord amb les lleis de botí de l'Almirallat, la tripulació del Belfast posteriorment rebria un premi monetari.
miniatura|El U-9, un U-Boot tipus IIB, semblant l'U-21 que minà l'HMS Belfast. El 10 de novembre, el Belfast va ser retirat de les patrulles del nord i reassignat al 2n Esquadró de Creuers. Aquest esquadró va formar-se com una força d'assalt independent ancorada a Rosyth. El 21 de novembre, el Belfast havia de prendre part en la primera sortida de la força. A les 10:58 topà amb una mina magnètica mentre que abandonava el Firth of Forth. La mina, abandonada pel submarí U-21 sota el comandament del Kapitänleutnant Fritz Frauenheim, trencà la quilla, destruint una de les sales de motors i de calderes, causant 20 ferits i 1 mort de la tripulació. El Belfast va ser remolcat cap a Rosyth per sotmetre's a les reparacions inicials.
Les primeres estimacions de danys del Belfast mostraren que, si bé la mina havia causat pocs danys al casc exterior, causant només un petit forat sota una de les sales de calderes, l'explosió havia causat molts danys, malmetent maquinària, deformant les cobertes i fent que la quilla s'inclinés 3 polzades. El 4 de gener de 1940, el Belfast va ser enviat a cura i manteniment, i la seva tripulació va ser redistribuïda per altres vaixells. El 28 de juny havia estat suficientment reparat per navegar fins a Devonport, on arribà el 30 de juny.
Durant les reparacions, es treballà en el reforç i reconstrucció del casc. El cinturó cuirassat va ser estès. El seu armament va ser millorat amb nous 'pom-pom' de dues lliures, i l'armament antiaeri millorà amb 18 canons Oerlikon de 20mm en 5 peces bessones i 8 de simples, substituint dos metralladores Vickers de 0,5 polzades quadrubles. El Belfast també rebé nous controls de foc per radar pels seus canons principals, secundaris i antiaeris. A causa de l'augment de pes, s'introduí una protuberància al casc per millorar l'estabilitat i donar-li força extra longitudinal. El Belfast tornà al servei actiu a Devonport el 3 de novembre de 1942, a les ordres del capità Frederick Parham. El seu desplaçament havia augmentat fins a les 11.550 tones, convertint-se en el major i potser més poderós creuer de la Royal Navy.
1942 – 1943: Tornada al servei, Combois àrtics i Batalla del Cap Nord
En el seu retorn a la Home Fleet, el Belfast passà a ser el vaixell insígnia del 10è Esquadró de Creuers, onejant l'estendard del contraalmirall Robert Burnett, qui anteriorment havia comandat les flotilles de destructors de la Home Fleet.A. W. Clarke, (2004) ‘Burnett, Sir Robert Lindsay (1887–1959)’, Oxford Dictionary of National Biography, (Oxford: Oxford University Press), accessed 4 Nov 2009 Ara era responsable de la difícil tasca d'escortar els combois àrtics dirigits cap a la Unió Soviètica, operant des de Scapa Flow i des de bases a Islàndia.
El 26 de desembre de 1943, el Belfats participà en la batalla del Cap Nord. Aquesta batalla involucrà dos potents formacions de la Royal Navy: la primera, la Force One, formada pels creuers HMS Norfolk, HMS Sheffield i Belfast (el 10è Esquadró de Creuers), amb 3 destructors; i la segona, la Force Two, formada per cuirassat HMS Duke of York i el creuer HMS Jamaica amb quatre destructors. El 25 de desembre de 1943, el cuirassat de la Kriegsmarine Scharnhorst salpà d'un port al nord de Noruega per atacar el Comboi JW55B, que es dirigia a Rússia. L'endemà, la Force One va fer front al Scharnhorst, evitant que ataqués el comboi i obligant-lo a retirar-se a port després de ser danyat pels creuers britànics. Mentre que ho feia, va ser interceptat per la Force Two i enfonsat per les forces combinades. El Belfast va tenir un paper important en la batalla, car com a vaixell insígnia del 10è Esquadró de Creuers va ser dels primers a trobar-se el Scharnhorst i coordinà la defensa del comboi per part de l'esquadró. Després que el Scharnhorst se separés del comboi, l'almirall Burnett el seguí pel radar, fora de l'abast visual, permetent que fos interceptat pel Duke of York.
1944: El Tirpitz i el Dia-D
El 30 de març de 1944, el Belfast salpà com a part de l'operació Tungstè, un atac aeri llançat pel Braç Aeri de la Flota contra el cuirassat alemany Tirpitz. Ancorat a Altafjord, a la Noruega septentrional, el Tirpitz era el darrer gran vaixell alemany. L'atac va ser llaçat el 3 d'abril. 42 bombarders en picat Fairey Barracuda del HMS Victorious i del Furious van constituir la força principal, escortats per 80 caces. Els bombarders aconseguiren 14 dianes, immobilitzant el Tirpitz durant dos mesos, per només un Barracuda perdut.
miniatura|Els canons de 4 posades del Belfast bombardejant posicions alemanyes a Normandia durant la nit. Per a la invasió de Normandia, el Belfast va servir de quarter general de la Força de Bombardeig E, onejant la insígnia del contraalmirall Frederick Dalrymple-Hamilton, destinat a donar suport als desembarcaments britànics i canadencs als sectors Gold i Juno. El 2 de juny, el Belfast abandonà el riu Clyde per dirigir-se a la seva zona de bombardeig. Aquell matí, el Primer Ministre Winston Churchill anuncià la seva intenció d'anar al mar amb la flota i veure la invasió des de l'HMS Belfast. Tant el Comandant Suprem Aliat, general Dwight D. Eisenhower, com el Primer Lord del Mar, almirall Sir Andrew Cunningham, s'oposaven a aquesta intenció; i no va ser sinó una intervenció del mateix Rei que evità el viatge de Churchill.