La mitologia grega és un conjunt de mites i llegendes pertanyents a la religió de l'antiga Grècia que tracten dels déus i herois, la naturalesa del món, els orígens i significat dels seus cultes i les pràctiques rituals. Els investigadors moderns recorren als mites per aprofundir l'estudi de la civilització, les institucions religioses i polítiques de l'antiga Grècia, així com per entendre millor la naturalesa de la mateixa creació dels mites.
La mitologia grega està descrita explícitament en una extensa col·lecció de relats i implícitament en arts figuratives, com ceràmica pintada i ofrenes votives. Els mites grecs intenten explicar els orígens del món i detallen les vides i aventures d'una àmplia varietat de déus, herois i altres criatures mitològiques. Aquests relats van ser originalment difosos en una poètica oral, si bé actualment els mites es coneixen principalment gràcies a la literatura grega.
Les fonts literàries més antigues conegudes, els poemes èpics de la Ilíada i lOdissea, se centren en els successos al voltant de la guerra de Troia. Dos poemes del gairebé contemporani d'Homer, Hesíode, la Teogonia i els Treballs i dies, contenen relats sobre la gènesi del món, la successió de governants divins i èpoques humanes, i l'origen de les tragèdies humanes i el costum de fer sacrificis. També es van conservar mites en els himnes homèrics, en fragments de poesia èpica del cicle troià, en poemes lírics, en les obres dels dramaturgs del , en escrits dels investigadors i poetes del període hel·lenístic i en texts de l'època de l'Imperi Romà d'autors com Plutarc i Pausànies.
Les troballes arqueològiques suposen una important font de detalls sobre la mitologia grega, amb déus i herois presents prominentment en la decoració de molts objectes. Dissenys geomètrics sobre ceràmica del representen escenes del cicle troià, així com aventures d'Hèracles. En els subsegüents períodes arcaic, clàssic i hel·lenístic apareixen escenes mitològiques basades en els relats mitològics.
La mitologia grega ha ha influit molt en la cultura, l'art i la literatura de la civilització occidental i roman una part integral del patrimoni i llenguatge cultural occidentals. Poetes i artistes hi han trobat inspiració des de les èpoques antigues fins a l'actualitat i han descobert significat i rellevància contemporanis en els temes mitològics clàssics.
Fonts de la mitologia grega La mitologia grega es coneix en l'actualitat primordialment per la literatura grega i per representacions mítiques sobre mitjans plàstics datats des del període geomètric (vers 900-800 aC) cap endavant.
Fonts literàries miniatura|El poeta romà Virgili, representat aquí en el manuscrit del Vergilius Romanus, va conservar detalls de la mitologia grega en moltes de les seves obres.
Els relats mítics són el tema principal en gairebé tots els gèneres de la literatura grega. Tot i això, l'únic manual general mitogràfic conservat de l'antiga Grècia va ser la Biblioteca mitològica del Pseudo-Apol·lodor. Aquesta obra intenta reconciliar les històries contradictòries dels poetes i proporciona un gran resum de la mitologia tradicional grega i les llegendes heroiques. Apol·lodor d'Atenes va viure entre els anys 180-120 aC i va escriure sobre molts d'aquests temes, però no obstant això la Biblioteca discuteix successos que van tenir lloc molt després de la seva mort, per tant se sospita que l'autor devia ser un altre escriptor del mateix nom i s'utilitzà el nom Pseudo-Apol·lodor.
Entre les fonts literàries més antigues hi ha els dos poemes èpics d'Homer: la Ilíada i lOdissea. Altres poetes van completar el cicle èpic, però aquests poemes menors posteriors s'han perdut gairebé íntegrament. A banda del seu nom tradicional, els himnes homèrics no tenen relació directa amb Homer. Són himnes corals del període més antic de l'anomenada època lírica. Hesíode, un possible contemporani d'Homer, ofereix en la seva Teogonia (Origen dels déus) el relat més complet dels primers mites grecs, on tracta la creació del món, l'origen dels déus, els titans i els gegants, i inclou elaborades genealogies, relats populars i mites etiològics. L'obra Treballs i dies d'Hesíode, és un poema didàctic sobre la vida agrícola que inclou també els mites de Prometeu, Pandora i les quatre edats. El poeta dona consell sobre la millor forma de triomfar en un món perillós, tornat encara més perillós pels seus déus.
Els poetes lírics van prendre, sovint, els seus temes dels mites, però el tractament es va anar fent cada vegada menys narratiu i més al·lusiu. Els poetes lírics grecs, inclosos Píndar, Baquil i Simònides de Ceos, i els bucòlics, com Teòcrit i Bió, expliquen successos mitològics individuals. Addicionalment, els mites van ser crucials per al drama atenenc clàssic. Els dramaturgs tràgics Èsquil, Sòfocles i Eurípides van prendre la majoria de les seves trames de l'edat dels herois i la Guerra de Troia. Moltes de les grans històries tràgiques (com Agamèmnon i els seus fills, Èdip, Jàson, Medea entre altres) van prendre una forma clàssica en aquestes obres tràgiques. El dramaturg còmic Aristòfanes també va usar mites, en Els ocells i Les granotes.
Els historiadors Heròdot i Diodor de Sicília i els geògrafs Pausànies i Estrabó, que van viatjar per tot el món grec i van recollir les històries que sentien, proporcionen nombrosos mites i llegendes locals, donant sovint versions alternatives poc conegudes. En particular, Heròdot va buscar les diverses tradicions que se li presentaven i va trobar les arrels històriques o mitològiques en la confrontació entre Grècia i l'Est, intentant reconciliar els orígens i barreges de diferents conceptes culturals.
La poesia de les èpoques hel·lenística i romana, tot i que són compostes com a exercicis literaris més que reculls culturals, contenen molts detalls importants que d'altra manera s'haurien perdut. Aquesta categoria inclou les obres de: Els poetes romans: Ovidi, Estaci, Gai Valeri Flac, Sèneca i Virgili, amb el comentari de Servi Maure. Els poetes grecs de l'antiguitat tardana: Nonnos, Antoninus Liberalis i Quint d'Esmirna. Els poetes grecs del període hel·lenístic: Apol·loni Rodi, Cal·límac de Cirene, Pseudo-Eratòstenes i Parteni. Les novel·les antigues d'autors grecs i romans com: Luci Appuleu, Petroni, Lolià i Heliodor.
Les Fabulae i De astronòmica de l'escriptor romà conegut com a Pseudo-Gai Juli Higí són dos importants compendis no poètics de mites. Dues fonts útils són les Imatges de Filòstrat i les Descripcions de Cal·lístrat.
Arnobi el vell en el seu treball en defensa del cristianisme, el diccionari d'Hesiqui, l'enciclopèdia Suides i els tractats de Joan Tzetzes i Eustaqui de Tessalònica proporcionen detalls importants de mites, molts d'ells procedents d'obres gregues anteriors actualment perdudes. El punt de vista moralitzador cristià sobre els mites grecs es resumeix en la dita ἐν παντὶ μύθῳ καὶ τὸ Δαιδάλου μύσος en panti muthōi kai to Daidalou musos («en tot mite hi ha la profanació de Dèdal »), sobre el qual diu la Suides que al·ludeix al paper de Dèdal en satisfer la «luxúria antinatural» de Pasífae pel toro de Posidó: «Atès que l'origen i culpa d'aquests mals es van atribuir a Dèdal i en van ser el motiu pel qual fou odiat, es va convertir en l'objecte del proverbi.»
Fonts arqueològiques miniatura|Aquil·les matant un presoner troià davant Caront en un crater-calze etrusc de figures vermelles fet cap a finals del segle IV o començaments del III aC. El descobriment de la civilització micènica per l'arqueòleg aficionat alemany Heinrich Schliemann al i el de la civilització minoica a Creta per l'arqueòleg britànic Sir Arthur Evans al van ajudar a explicar moltes de les preguntes existents sobre les èpiques d'Homer i van proporcionar proves arqueològiques de molts dels detalls mitològics sobre déus i herois. Desafortunadament, l'evidència sobre mites i rituals en els jaciments micènics i minoics és completament monumental, ja que les inscripcions en lineal B (una forma antiga de grec trobat tant a Creta com a Grècia) van ser usades principalment per registrar inventaris, si bé els noms de déus i herois han estat dubtosament revelats.
Els dissenys geomètrics sobre ceràmica del representen escenes del cicle troià, així com les aventures d'Hèracles. Aquestes representacions visuals dels mites són importants per dues raons: d'una banda molts mites grecs són testificats en atuells abans que en fonts literàries (per exemple, els dotze treballs d'Hèracles només l'aventura de Cèrber apareix en un text literari contemporani),Homer, Ilíada, VIII.366–369. i per altra, les fonts visuals representen de vegades mites o escenes mítiques que no estan recollides en cap font literària conservada. En alguns casos, la primera representació coneguda d'un mite en l'estil geomètric és anterior en diversos segles a la primera representació coneguda en la poesia arcaica tardana. En els períodes arcaic (c. 750-500 aC), clàssic (c. 480-323 aC) i hel·lenístic apareixen escenes homèriques i d'altres fonts que complementen les proves literàries existents.
Visió general de la història mítica La mitologia grega va canviar amb el temps per acomodar-se a l'evolució de la seva pròpia cultura, de la qual la mitologia n'és un índex, tant expressament com en les seves assumpcions implícites. En les formes literàries conservades de la mitologia grega, escrites al final dels canvis progressius, és inherentment política, com ha assenyalat Gilbert Cuthbertson.Cuthbertson, Political Myth and Epic (Michigan State university Press) 1975: Aquest autor ha seleccionat un ampli ventall d'èpiques, des del Gilgameix al Henriade de Voltaire, però el seu tema central, és que els mites codifiquen mecanismes de canvis culturals, estructurant una comunitat mitjançant la creació d'un consens moral, és un punt de vista majoritari i familiar que s'aplica als mites grecs.
Els primers habitants de la península Balcànica van ser un poble agricultor que, mitjançant l'animisme, assignava un esperit a cada aspecte de la naturalesa. Finalment, aquests esperits vagues van assumir forma humana i van entrar en la mitologia local com déus. Quan les tribus del nord van envair la península, van portar amb ells un nou panteó de déus, basat en la conquesta, la força, el valor en la batalla i l'heroisme violent. Altres deïtats més antigues del món agrícola es van fusionar amb les dels més poderosos invasors o bé es van atenuar en la insignificança.
Després de la meitat del període arcaic els mites sobre relacions entre déus i herois es van fer més i més freqüents, indicant un desenvolupament paral·lel de la pederàstia pedagògica (παιδικός ἔρως paidikos eros), que es creu va ser introduïda vora el 630 aC. Cap a finals del , els poetes havien assignat almenys un eromen (adolescent que era el seu company sexual) a tots els déus importants, llevat d'Ares, i a molts personatges llegendaris. Els mites prèviament existents, com el d'Aquil·les i Pàtrocle, també van ser reinterpretats sota una llum pederasta. Els poetes alexandrins primer, i després més generalment els mitògrafs literaris de l'Imperi Romà, van adaptar sovint d'aquesta manera històries de personatges mitològics grecs.
L'assoliment de la poesia èpica va ser crear cicles històrics, i com a resultat desenvolupar un sentit de cronologia mitològica. D'aquesta forma la mitologia grega es desplega com una fase del desenvolupament del món i de l'ésser humà. Tot i que les autocontradiccions d'aquestes històries fan impossible una línia temporal absoluta, sí que pot destriar-se una cronologia aproximada. La història mitològica del món es pot dividir en tres o quatre grans períodes:
Els mites d'origen o edat dels déus (teogonies, «naixements dels déus»): mites sobre els orígens del món, els déus i la raça humana. L'edat en què els humans i els déus es barrejaven lliurement: històries de les primeres interaccions entre déus, semidéus i mortals.