El Partit Democràtic del Kurdistan és un partit polític kurd, amb seccions a l'Iraq, l'Iran (funciona com a branca separada), Turquia, Síria i el Líban. Del 1946 al 1959 va portar el nom de Partit Democràtic dels Kurds o Partit Democràtic Kurd. Ha celebrat fins ara dotze congressos (Bagdad 1946, Bagdad 1951, Kirkuk, 26 de gener de 1953, Bagdad 4 a 7 d'octubre de 1959, Bagdad maig de 1960, Kala Diza, juliol de 1964, Galala 15 de novembre de 1966, Naw Pirdan 1 de juliol de 1970, Frontera iraniana-turca 4 a 13 de desembre de 1979, Margewer, 12 a 17 de desembre de 1989, Hewler, 16 d'agost de 1993 i Hewler 6 a 13 d'octubre de 1998. La Unió de Dones del KurdistanPàgina oficial és l'organització de dones del PDK. Es va crear el 1952.
Bandera i segell La bandera fou dissenyada per Hussain Haider i té les inicials del partit en groc dins un disc vermell, en una bandera groga. El groc simbolitza el sol i l'energia i ja fou el color del partit després de la seva fundació el 1946. El vermell simbolitza la sang dels màrtirs. La lletra inicial és minúscula i la "d" és la versió invertida; la "d" i la "k" estan unides per vincular democràcia i Kurdistan. El disc vermell representa les muntanyes kurdes que han protegit al poble al llarg de la seva història. http://www.kdp.se/?do=emblem
L'emblema o segell fou dissenyat per Jamal Bahktiar. El sol té 46 rajos simbolitzant l'any 1946 en què el partit fou fundat. El color blanc del fons simbolitza la puresa, la pau i la llibertat; el cercle vermell exterior simbolitza la sang dels màrtirs; el cercle verd, la bellesa natural de Kurdistan; el groc del sol representa la vida i la llum que guia al poble. L'àliga representa la llibertat, la noblesa, l'orgull, la paciència i la perseverança; els grans de blat representen l'agricultura i els recursos naturals. Els colors utilitzats són els nacionals kurds.
Història Inicis El 1945 es va fundar a Mahabad el Partit Democràtic del Kurdistan Iranià dirigit per Qazi Muhammad. Mustafà Barzani, la revolta del qual a l'Iraq acabava de ser sufocada i havia marxat a l'Iran amb les seves forces, va ingressar a aquest partit sembla que per consell soviètic, però al mateix temps negociava amb Bagdad per retornar a l'Iraq i va convèncer a alguns notables de la necessitat d'establir un partit propi pel Kurdistan Iraquià, idea a la que s'oposava la secció kurda del Partit Comunista Iraquià.McDowall, David. A Modern History of the Kurds. Londres, 2007, pàg. 242 Però diversos kurds del partit comunista li van donar suport i tenia també les simpaties populars com a notable i cap tribal, coses necessàries per triomfar en la societat kurda del moment
El partit fou formalment fundat a Bagdad en el I Congrés el 16 d'agost de 1946; els delegats van elegir un comitè central amb Hamza Abd Allah com a secretari general, Shaykh Latif i Ziyad Agha com a vice-presidents, i Mustafà Barzani com a president a l'exili (a la Unió Soviètica). Fins al 1975 quan es va fundar la Unió Patriòtica del Kurdistan fou virtualment l'únic partit polític dels kurds. El seu programa era autonomista, i poc concret en mesures socials per no perdre el suport dels caps tribals conservadors que havien ofert el suport. El 1947 Ibrahim Ahmad, un intel·lectual d'esquerres membre del Partit Democràtic del Kurdistan (iranià) va ingressar al partit iraquià i va atreure molts intel·lectuals progressistes i kurds nacionalistes d'esquerra. El 1951 el II Congrés elegia a Ibrahim Ahmad com a secretari general i president en exercici.McDowall, David. A Modern History of the Kurds. Londres, 2007, pàg. 297 Ibrahim Ahmad fou després el sogre de Jalal Talabani.
En aquests anys el Partit Comunista Iraquià (PCI) va lluitar contra els notables locals i va aconseguir el suport popular a les ciutats d'Arbil, Sulaymaniyya i Duhok. El PDK va haver d'intercedir enfront dels notables, assegurant que el PCI estava gairebé sota el seu control. El 1953 l'anterior secretari general Hamza Abd Allah es va escindir i va formar el Partit Democràtic del Kurdistan-Front Progressista, que al cap de tres anys es va reintegrar al partit El 1954 el partit es va declarar republicà tot i l'oposició dels caps tribals i notables.McDowall, David. A Modern History of the Kurds. Londres, 2007, pàg. 299 El notables van augmentar la seva oposició i el 1956 van demanar suport a la Gran Bretanya per establir un Kurdistan independent i anticomunista.
Fi de la monarquia i començament del règim baasista a l'Iraq miniatura|Abd al-Karim Qasim El 14 de juliol de 1958 Abd al-Karim Qasim i altres oficials enderrocaven la monarquia. Es va formar un Front Nacional de l'Iraq per governar el país del qual si bé els kurds i els comunistes foren exclosos, si van participar en el Consell de Sobirania, un nou organisme amb un kurd, un sunnita i un xiïta; Barzani fou cridat a retornar a l'Iraq. Ibrahim Ahmad va intentar convèncer a Qasim d'introduir l'autonomia kurda dins la constitució provisional però altres oficials com el que després fou president Abd al-Salam Aref, s'hi oposaven i finalment només es va aconseguir el reconeixement dels drets nacionals kurds. Barzani fou reconegut per Qasim com a president del PDK, li va donar una residència a Bagdad, un vehicle i una pensió o salari. Barzani va retornar el favor el març de 1959 quan oficials nasseristes i baasistes es van revoltar a Mossul; milicians kurds i comunistes (aquests dirigits també per un kurd) van atacar als rebels a Mossul i els van derrotar fent almenys 2.500 morts en quatre dies. L'exèrcit fou purgat de nasseristes i baasistes. El juliol Qasim va intentar utilitzar als kurds contra els comunistes a Kirkuk als que va acusar d'haver matat a 50 turcmans i va alertar de plans similars a Bagdad; Barzani va ajudar a Qasim a combatre el Partit Comunista i a nivell kurd fou una verdadera guerra civil. Ibrahim Ahmad s'oposava a aquesta línia junt amb el seu gendre Talabani però Barzani tenia el suport de les tribus. Els dos bàndols es van llançar invectives i crítiques però cap dels dos volia perdre el suport de les bases del seu rival (el tribals a Barzani, els urbans a Ahmad).McDowall, David. A Modern History of the Kurds. Londres, 2007, pàg. 306 Barzani havia reforçat la seva posició eliminant als seus rivals tribals harkis, surchis, baradustis i zibaris. Qasim va demanar moderació a Barzani però aquest no li va fer cas i el president iraquià se'n va començar a distanciar i el distanciament va portar de fet al trencament (1960) amb Qasim donant suport a les tribus Harki i Zibari. Ahmad pel seu costat estava més preocupat que no s'avançava cap a l'autonomia i aquesta visió era compartida en general, i posava al Kurdistan a la vora de la revolta.
Revoltes kurdes miniatura|Abd al-Salam Aref El 9 de setembre de 1961 va començar la lluita i l'11 es va proclamar la revolució;la rebel·lió, que va acabar el 1975 fou coneguda com a revolució de setembre o revolució d'Aylul (la paraula Aylul vol dir "setembre") les diferències amb el sector d'Ahmad es van consolidar. Barzani va demanar ajuts als britànics i als americans el que li va fer perdre el suport dels comunistes del Partit Comunista Iraquià que ja s'havien anat separant d'ell des del 1959. Una quarta part dels pobles del Kurdistan va patir destruccions i es van crear 80.000 refugiats però Qasim va perdre suports, i no podia controlar el Kurdistan.McDowall, David. A Modern History of the Kurds. Londres, 2007, pàg. 311 El 8 de febrer de 1963 Qasim fou enderrocat i Barzani va declarar immediatament l'alto el foc (9 de febrer). El partit Baas agafava el poder. Quan els kurds van demanar el compliment dels pactes, la qüestió es va demorar; es van iniciar converses i el 24 d'abril de 1963 els kurds van presentar el memoràndum de peticions; quan el govern baasista es va veure consolidat va empresonar als parlamentaris kurds, i va llançar un ultimàtum de rendició el 10 de juny de 1963 i el mateix dia, sense esperar resposta, va iniciar operacions amb una violència augmentada. Com en aquests mesos el Baas també havia pres el poder a Damasc, els sirians van ajudar els baasistes iraquians amb avions i la brigada Yarmuk; els kurds els van fer diverses emboscades per eliminar a aquesta i altres, van ocupar posicions militars i combois d'armament i van fer centenars de presoners. L'exèrcit iraquià derrotat i humiliat, va deixar pas a la Guàrdia Nacional, creada pels baasistes i especialitzada en atrocitats especialment contra els comunistes. Un nou cop d'estat va apartar del poder el Baas i va donar el poder al fins llavors president honorífic, general Abd al-Salam Aref (18 de novembre de 1963) però les accions militars van continuar. Les crides de Barzani a la Creu Roja i al papa no van ser escoltades.
Primer alto el foc miniatura|Abd al-Rahman Aref El 10 de febrer de 1964 el mariscal Aref va negociar un alto el foc que Barzani va acceptar sense ni consultar al buró polític del partit. Es diu que Aref volia la pau (la guerra era molt impopular) i ja havia demanat a Brazani resistir fins que ell mateix pogués eliminar els baasistes.McDowall, David. A Modern History of the Kurds. Londres, 2007, pàg. 314 L'acord el va signar Barzani a títol particular i no com a president del PDK i no feia cap menció a l'autodeterminació o autogovern dels kurds, fent referència només a "l'autonomia". A més va acceptar la dissolució dels partits kurds que va demanar Aref, "si això servia als interessos de l'Iraq" (a canvi va rebre fons i armament). La divisió al PDK fou evident però Barzani va imposar les seves tesis degut a la seva popularitat entre el poble. Ahmad i Talabani, i altres dissidents, tement per les seves vides, es va retirar a la seva fortalesa de Mawat.McDowall, David. A Modern History of the Kurds. Londres, 2007, pàg. 317
Al VI Congrés el juliol del 1964 els partidaris d'Ahmad i Talabani que hi van assistir foren arrestats a la seva arribada. Uns dies després Mustafà Barzani va enviar el seu fill Idris Barzani amb uns milers d'homes, per desallotjar als dissidents de Mawat i després d'un sagnant enfrontament (17 de juliol), aquests es van haver de retirar cap a l'Iran. El VI Congrés va expulsar del partit a 14 dels 17 membres del buró polític entre els quals Ibrahim Ahmad i Jalal Talabani. Amb això Mustafà Barzani s'assegurava el control complet del partit.
Encara que el govern iraquià va reconèixer explícitament el 10 de maig de 1964 els drets nacionals kurds establerts per la constitució provisional de 1958, no hi va haver acord sobre l'autonomia. El 4 de març de 1965 el govern iniciava l'ofensiva de primavera amb totes les forces (artilleria, infanteria, aviació, blindats, sota comandament del general Abd al-Rahman Aref, germà del president, i encara que entre març i maig va tenir alguns èxits locals menors, després (juny a setembre) es va empantanegar en combats sagnants a la cadena de safin; els iraquians van utilitzar gasos tòxics; la vila de Pendjwin fou ocupada després d'un fort ús de l'artilleria que la va destruir. Els iraquians tot i haver tingut ajut d'Egipte, van patir moltes baixes (4194 morts, 2201 ferits, 12 tancs destruïts i 5 avions abatuts). Una nova campanya militar a l'hivern (22 de desembre de 1965 a final de febrer de 1966) va donar nous combats sagnants. L'1 de gener de 1966 Barzani va enviar un memoràndum a l'ONU sense cap resposta. Llavors Barzani va negociar el suport dels dos majors enemics d'Iraq: Israel i l'Iran; pensava que amb l'ajuda d'aquests i dels Estats Units, podria aconseguir la independència.
Segon alto el foc miniatura|Hassan al-Bakr