miniatura|Open Access PLoS
L'accés obert, o en anglès open access (OA), és l'accés lliure, immediat i sense restriccions de material digital educatiu o acadèmic, sobretot de publicacions de recerca científica especialitzada amb avaluació per experts. L'accés obert implica que qualsevol usuari d'internet pot accedir a un article, llegir-lo, baixar-lo, desar-lo, imprimir-lo, emprar-lo, i fer-ne mineria de dades. Habitualment els articles en accés obert tenen una llicència de creative commons.
L'Enciclopèdia Catalana el defineix com a arxiu obert.
Antecedents Les experiències pioneres Els orígens fundacionals de l'accés obert tenen poc més d'una dècada, tot i que les primeres experiències daten de la darreria del . Des de principi de 1990 hi ha hagut iniciatives que intentaven gestionar la comunicació científica amb un model diferent al comercial. La plataforma arXiv.org, per emmagatzemar els treballs de recerca dels físics, creada el 1991 per Paul Ginsparg, és el primer i gran referent. Aquest repositori de preprints (originals) en l'àmbit de la física d'altes energies va constituir un exemple que semblava que es podia estendre a tota la ciència. La creació del protocol OAI-PMH el 1999, que facilitava l'intercanvi d'informació entre repositoris, així com el desenvolupament de programari per a la gestió de repositoris d'informació per part d'usuaris no experts, van constituir notables avenços tecnològics.
Pel que fa a les revistes, els primers títols apareixen al principi de 1990. Uns anys després, el 1997, la National Library of Medicine dels Estats Units va posar Medline, la gran base de dades de medicina, en lliure accés sota la forma de PubMed i que, en 2000 es va crear BioMed Central, editorial de revistes de ciències biomèdiques en accés obert.
El malestar latent El neguit es basa en la constatació d'una paradoxa: l'edició cientificotècnica es nodreix del treball de l'acadèmic, de les seves investigacions, textos, I revisions i, en canvi, aquest mateix investigador que alimenta el sistema, quan vol consultar aquestes mateixes fonts per poder seguir amb la seva feina, ha pagar una plusvàlua que es porta l'editor. Si a això s'hi afegeix que una gran part de la investigació científica està sufragada per fons públics i que el benefici se l'emporten empreses privades, llavors la paradoxa augmenta. Guédon descriu aquesta situació com un mercat «inelàstic», és a dir, amb una demanda totalment captiva, ja que no disposa d'oferta alternativa de continguts. Això facilita que es puguin fixar els preus pel venedor que no té concurrència. Aquest procés de control del mercat va augmentar després de la Segona Guerra Mundial, quan van aparèixer un gran nombre de revistes científiques i quan els índexs de citacions (citation index) de l'Institute of Scientific Information (actualment Clarivate Analytics) van esdevnir molt influents.
L'espurna El detonant va ser de caràcter econòmic. A la dècada de 1990 l'augment de preus de les revistes científiques superaven notòriament la inflació i amenaçaven amb desbordar els pressupostos de les biblioteques (congelats ja llavors). El personal bibliotecari va ser un dels primers col·lectius a denunciar-ho i a reflectir en un estudi aquesta pujada de preus coneguda com la «crisi de les publicacions periòdiques» (serials crisi). Les estadístiques de l'Association of Research Libraries van mostrar com, en el període 1986-2006, l'augment del preu de les subscripcions a revistes acadèmiques va ser d'un 381 per cent, mentre que la inflació no va arribar al 80 per cent (és a dir, una pujada quatre vegades superior). Altres estudis paral·lels amb dades de la dècada de 1990 mostren xifres similars, amb pujades superiors a cinc vegades la inflació.
Les reaccions Una de les primeres accions destacades va ser la carta oberta als editors científics promoguda per PLoS (Public Library of Science) el 2001. La van signar més de 30.000 científics que sol·licitaven als editors acadèmics que deixessin els articles en accés obert a partir dels sis mesos de publicació i que demanava als investigadors que no publiquessin en revistes que no subscrivissin la declaració. La carta va tenir més impacte social que efectes pràctics, contribuint a la difusió del significat de l'accés obert.
El desembre de 2001 va tenir lloc a Budapest una reunió promoguda per l'Open Society Institute (de l'Open Society Foundation, patrocinada per George Soros) on es va aprovar la Declaració de Budapest (Budapest Open Access Initiative, 2002) que ha definit per primera vegada el accés obert com el lliure accés a través d'Internet a la literatura científica, respectant les lleis de drets d'autor existents, i que va establir les dues estratègies per aconseguir l'accés obert: la «via verda» (el dipòsit dels documents en repositoris) i la «via daurada» (la publicació en revistes d'accés obert).
A la Declaració de Bethesda sobre publicacions d'accés obert (2003), a més, s'esmentava l'arxiu immediat dels treballs per facilitar aquest accés en obert. Finalment, en la Declaració de Berlín (2003) es posaven de manifest les grans possibilitats que ofereix internet en la difusió del coneixement, s'avalava el paradigma de l'accés obert, i es recollien els termes de les dues declaracions anteriors. Entre les tres s'han acabat de perfilar les característiques de la iniciativa OA.
Així mateix el 2010, sota els auspicis de FECYT, es va aprovar a Granada la Declaració de l'Alhambra, que conté unes recomanacions i un pla d'actuació per impulsar l'accés obert als països del sud d'Europa.
La provisió de l'accés obert En un primer moment hi havia dues vies d'accés,Jeffery, Keith G. (2006). "Open Access: An Introduction". ERCIM News 64. l'anomenada «via verda» i la «via daurada». Posteriorment, s'hi han incorporat altres vies d'accés obert diferents, com la «via híbrida», la «via bronze», la «via diamant» i l'anomenada «via negra».
Les diverses vies d'accés obert: Via daurada: un accés lliure, gratuït i que permet de reutilitzar i difondre sense restriccions els articles publicats. Sovint, per publicar documents en aquesta mena de revistes, els autors han de pagar les despeses de publicació, i fan valer els drets d'explotació dels documents a través de llicències Creative Commons. Via verda: on els autors dipositen en un repositori institucional, o en un de temàtic, les versions prèvies dels articles publicats a les revistes de subscripció. La via verda pot implicar alguna mena d'embargament sobre el text dipositat. Via híbrida: ofereix als autors la possibilitat de publicar articles en accés obert a través d'un pagament, o bé publicar l'article sense cost per l'autor però cedint els drets d'explotació a l'editorial. En aquestes revistes, hi haurà articles en accés obert al costat d'articles que no es poden consultar si no es paga la corresponent subscripció. Via bronze: implica què el text dels articles es pot consultar lliurement, però l'editorial conserva tots els drets d'explotació dels documents. Hi ha accés gratuït però no accés obert perquè no es permet la reutilització del contingut. Via diamant: un accés obert, lliure i gratuït, als articles i la possibilitat de reutilització, a través de les llicències Creative Commons, sense cap cost per als autors. Via negra: es refereix a la publicació il·legal d'articles amb tots els drets reservats a plataformes com ara SciHub, ResearchGate, Academia.edu, o altres de similars.
Els avantatges Els avantatges d'aquest nou model són diverses i es poden agrupar en tres grans apartats.
Comunicació científica L'accés obert dels resultats d'investigació i de les publicacions científiques comporta una millora notable del funcionament de la comunicació científica, ja que l'ús i impacte dels continguts creixen, es millora la qualitat de la recerca i es poden reduir notablement els costos.
Increment de l'ús i de l'impacte L'accés obert permet arribar a una audiència molt més àmplia amb la qual cosa augmenten no només les consultes (ús) dels textos sinó també el seu impacte i immediatesa. S'han fet molts estudis sobre els avantatges de l'accés obert per a les cites. Steve Lawrence (2001) va ser un dels primers: constatava que els articles més citats de l'àmbit de la informàtica eren ja llavors, de forma molt majoritària, els de lliure accés i online. Harnad (2004) i Hajjem (2005) també van realitzar sengles estudis comparatius similars en diverses disciplines científiques, trobant-se en tots els casos una relació positiva a favor dels articles en accés lliure, tot i que en percentatges diferents segons l'especialitat. És el que s'anomena Open Access Citation Advantage (OACA), els avantatges de l'accés obert per a les cites, que es deriven de l'accessibilitat dels articles així com de la ràpida disponibilitat. Wagner (2010) fa un recull d'articles que analitzen la relació de l'accés obert amb l'augment de les cites. En 39 dels estudis es constata un avantatge important mentre que en tan sols set no s'estableix cap correlació entre l'accés obert i factor d'impacte. Alma Swan (2010) disposa d'un estudi similar.
Millora de la qualitat de la recerca Els científics poden avançar de forma més ràpida i àgil en llurs recerques, ja que disposen d'accés lliure i immediat als avenços dels seus col·legues de tot el món. En reduir-se el període de recepció dels continguts científics s'agilita la transferència de coneixement. El model d'accés obert, per tant, és un dels pilars bàsics per a l'increment quantitatiu i qualitatiu de la recerca i la innovació.
Reducció de costos
Houghton i altres autors van fer un estudi centrat en la identificació i quantificació dels costos i també dels beneficis de tres models de publicació acadèmica: per subscripció, en accés obert i d'autoarxiu en repositoris. Seguint la mateixa metodologia, estudis similars s'han dut a terme en els Països Baixos i Dinamarca. Tots convergeixen en el notable estalvi econòmic que la utilització del model d'accés obert suposa per a la ciència.
A la societat L'accés obert també genera beneficis directes per a la societat, que es concreten en tres aspectes:
Facilitació de la transferència directa de coneixement a la societat Els continguts científics tenen interès per als investigadors en particular però a més poden ser útils també a la societat en general.
Trencament de les barreres entre països rics i pobres Les diferències existents entre el primer i el tercer món en la majoria dels àmbits (educació, cultura, tecnologia, etc.) poden reduir al mínim pel que fa a continguts científics si el model d'accés obert arriba a ser predominant. Els científics d'arreu del món tindran a la seva disposició els mateixos continguts, independentment dels recursos econòmics de què disposin per adquirir-los.
Visibilitat de la inversió pública en recerca La investigació és un sector amb poca o baixa visibilitat social. El seu interès i efectivitat són percebuts tan sols per una petita part de la societat, la més propera a aquesta. El fet de poder transferir un producte concret ajudarà a fer més visible el seu valor.
Reutilització En tercer lloc, l'accés obert possibilita la reutilització de la informació i de les dades. Els continguts es posen a disposició no només per a la consulta sinó també perquè puguin crear-se productes i serveis derivats. Perquè aquesta reutilització sigui possible és necessari que s'hagin alliberat les barreres legals que s'han comentat al principi del capítol i, d'altra banda, que es compleixin determinades especificacions tècniques per facilitar la interoperabilitat entre productes i sistemes. En qualsevol cas, es tracta d'una faceta amb poca explotació encara però amb molta projecció de futur.
El lliure accés en termes de participants en la publicació científica Els autors i investigadors