fou un poeta i escriptor català, figura cabdal dins la poesia modernista del canvi de al . La seva obra manuscrita es conserva a l'Arxiu Joan Maragall de Barcelona.
Membre de la intel·lectualitat culta de la Barcelona de la Renaixença, de la qual havia heretat el floralismeL'expressió és de J.V. Foix. Cf. Gabriella Gavagnin, Classicisme i Renaixement: una idea d'Itàlia durant el Noucentisme, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005, pàg. 131 i el retoricisme, va fer una defensa de l'espontaneïtat i de la recerca de la simplicitat i arribà a desenvolupar la seva «teoria de la paraula viva», que va crear escola. Va fer de la seva obra poètica la vessant literària més coneguda, si bé destaca la important producció en prosa, amb més de 450 textos, entre articles, assaigs, discursos, semblances biogràfiques i pròlegs. A més, la gran activitat com a periodista al Diari de Barcelona i La Veu de Catalunya va ser un dels mitjans que li va permetre projectar una opinió que generà una important influència social. Així mateix, va traduir al català obres de Goethe, Nietzsche i Novalis, de tal manera que introduí a Catalunya una bona part de la literatura alemanya.
En el vessant personal, Joan Maragall va ser un home d'arrels religioses i una forta implicació política. Entre «l'adéu, Espanya!», formulat a lOda a Espanya, i l'iberisme, la seva influència sempre va ser vigent a Catalunya de forma més o menys visible. Va ser un personatge amb múltiples contactes, amb els quals mantenia una extensa correspondència d'un interès que supera de molt el fet purament anecdòtic o biogràfic.
Biografia miniatura|Primer volum de les obres completes de Joan Maragall editades per la Sala Parés l'any 1929, on apareixen poesies tant emblemàtiques com el Cant Espiritual, La vaca cega o El Cant de la Senyera Joan Maragall va ser el fill petit (eren tres germanes i ell) del matrimoni format pel fabricant tèxtil barceloní Josep Maragall i Vilarosal (1825-1900)AMCB, Defuncions 1900, núm. 5925, 04-05-1900. i Rosa Gorina i Folch (†1903), provinent d'una família d'industrials de Sabadell. Va néixer al carrer de Jaume Giralt, 4 al barri de Santa Caterina de Barcelona, on el seu pare tenia la fàbrica, i va ser batejat a la Catedral de Barcelona el 14 d'octubre de 1860, rebent els noms de Joan, Josep i Eduard, essent els seus padrins Joan Gorina i Folch, germà de la mare, i la seva esposa Teresa Parasols i Armengols.AMCB, Naixements 1860, llibre 4t, f. 53, núm. 4042, 14-10-1860.
El 1875, i després d'uns anys d'estudi, va començar a treballar com a aprenent a la indústria familiar. Aquest fou un període que ell mateix definí com «d'infelicitat», ja que va ser arrencat dels llibres només acabar el batxillerat per anar a treballar a la indústria. Va ser un cop molt fort per al jove Joan que, furtivament, començava a escriure poesies en unes estones que robava a la feina.
L'any 1877 va viatjar amb tota la família, primer a València i per Espanya –Granada, Còrdova, Madrid i Saragossa–, i a continuació a Marsella i París. Maragall recordava aquests viatges de la seva adolescència com autèntics «oasis de goig, dos respiros, la meva situació era insostenible; passats dos anys vingué la convicció que jo no servia per a industrial y se'm donà a escollir carrera». Finalment, després d'una forta discussió amb el seu pare, l'octubre de 1879 va deixar la fàbrica per a ingressar a la facultat de dret.
Joventut, primeres lletres i la creació del círcol Maragall ja havia publicat el primer poema Óptica al diari Lo Nunci el 22 de setembre de 1878, però fou a la facultat on va tenir l'oportunitat de desenvolupar l'interès per les lletres. Va compartir amb els companys d'estudis tertúlies en les quals debatien sobre les lectures, l'òpera i la música en general. El grup dels set companys més afins s'autoanomenava «el círcol», i hi figuraven amics –com Antoni Roura, Josep Maria Lloret i Garrigosa o Josep Soler i Miquel– que ho serien per a tota la vida. Va ser un període de definició personal, de lectures romàntiques, d'escriptura de poesies, algunes emulant la literatura barroca espanyola, unes altres d'amoroses o simples divertiments. L'afirmació passava per una certa rebel·lia, per una tendència anarquitzant i la defensa del nihilisme. Maragall va passar en aquells moments per una fase d'enamorament pròpia de l'edat, d'estimar i voler ser estimat, i arribà a obsessionar-se a no aconseguir els seus objectius. Es coneixen dos amors previs al de Clara, la que seria la seva esposa: Amanda, amb qui coincidiria al Liceu i a qui en l'epistolari que mantenia amb el seu amic Josep Maria Lloret dedicaria frases apassionades, i que, a més, seria la destinatària del seu poema «A dues violetes»; i Teresa Ferran, una estiuejant de Puigcerdà.
Va manifestar-se admirador de la literatura germànica, a la qual havia arribat a partir de la traducció del poeta valencià Teodor Llorente i la seva obra Leyendas de Oro. Llorente el va introduir a l'obra de Friedrich von Schiller, Heinrich Heine i especialment Goethe. El 1881 va llegir de Goethe la versió francesa de Werther, Faust i Hermann i Dorothea, mentre que, paral·lelament, es manifestava com un «catalanista entusiasta» i llegia Recuerdos de viaje de Víctor Balaguer. Inspirat en aquestes obres, va escriure el poema Dins sa cambra, amb el qual va guanyar el seu primer premi literari als Jocs Florals de Badalona de 1881. Per poder entendre les obres germàniques en la seva llengua vernacla, va fer servir el llibre d'Eugène Favre Premières leçons d'allemand ou grammaire élémentaire et pratique de la langue allemande, si bé el 1882 va decidir començar a estudiar amb un professor particular, Jaume Sturzenegger, un bavarès que vivia prop dels Maragall i amb qui va mantenir contactes al llarg de la seva vida.
Quan es va llicenciar el 27 de juny de 1884, va decidir regalar-se les obres de Goethe en alemany. A continuació va entrar a treballar de passant al despatx de l'advocat Danés, on, segons explicava en una carta a Josep Maria Lloret, «tinc poca feina i a les tardes aprofito per anar a l'Ateneu i a la nit al Liceu». Maragall vivia sense obligacions ni penúries econòmiques, dedicat a una vida relaxada, envoltat d'amics; un habitual de les tertúlies, un jove lliure de responsabilitats.Cartes a Josep M. Lloret del 13 i 17 de juliol de 1886 (AM mrgll-Mss. 5-22b-25) El 1886 es va fer soci de l'Ateneu Barcelonès, on es va relacionar amb escriptors com Josep Yxart, Joan Sardà i Narcís Oller, entre d'altres.
Crisi econòmica i maduresa imposada miniatura|Joan Maragall, vist per Ramon Casas (MNAC) L'any 1886, el seu pare va explicar en una reunió familiar que tenia problemes econòmics a causa d'unes inversions fallides. Davant la greu situació, va patir una crisi que li feu perdre l'autoestima. Joan Maragall, com a únic fill mascle, es va veure forçat per la família a intervenir-hi i a agafar les regnes de la situació, i hagué de renunciar a la còmoda vida anterior. Però, a més, va suposar un cop per al jove menyspreador de les convencions socials i amant de la naturalesa i la bellesa; va haver d'entrar en contacte amb un món que desconeixia i que li repugnava, i arribà a manifestar: «Renego de la societat, del progrés, del diner, de l'educació, del dret, de la moral i de qui va inventar totes aquestes porqueries».
Les Notes autobiogràfiques que havia començat a escriure en complir els 25 anys, les va acabar aquell mateix any 1886. El darrer paràgraf marca clarament el seu sentiment sobre el moment que vivia:
La família Estiuejant a Puigcerdà el 1888, Maragall va conèixer Clara Noble Malvido (1872 - 26 d'abril de 1944), filla del comerciant anglès Ernest Noble Barber i d'una dama andalusa, María de las Angustias Malvido Nocedo. Clara esdevindria la seva esposa, tot i que en aquell moment només la veia com el que era, una adolescent de setze anys.
Fins que va fer els trenta anys el preocupava encarrilar la seva vida professional i personal. Va entrar a treballar al despatx de l'advocat Brugada i l'any 1890, quan semblava que es resignava a ser un advocat de segona, va trobar feina al Diari de Barcelona com a secretari del director, Joan Mañé i Flaquer. S'obria així una nova perspectiva professional. El seu trentè aniversari va representar un punt d'inflexió, i quasi d'obsessió, per no haver formalitzat una relació amorosa estable, després de la seva ruptura amb Teresa Ferran. Va ser llavors que començà la relació epistolar amb Clara Noble, amb qui, després d'uns mesos de festeig formal, es va casar el 27 de desembre de 1891. L'enllaç fou el resultat d'un enamorament apassionat i força diferent d'altres propostes «més interessades» que li començava a fer la família.Carta a Antoni Roura del 7 de maig de 1990 (AM mrgll-Mss. 6-5 3 -4/2). De viatge de noces varen anar a Niça, Montecarlo, Florència, Pisa, Gènova i Marsella.
La parella es va instal·lar en un pis del carrer Roger de Llúria, 2; al cap de tres anys es varen traslladar al passeig de Gràcia, 64 (actual 20); el 1896 van tornar a canviar de casa per anar al carrer Consell de Cent n. 344, i el 1899 s'instal·laren al que seria l'habitatge definitiu i que ha esdevingut la casa pairal de la nissaga Maragall i l'actual Casa Museu, al carrer d'Alfons XII, 79, al barri de Sant Gervasi, el mateix carrer on vivien els seus sogres, els Noble Malvido, i molt a prop del carrer Brusi, on hi havia el Diari de Barcelona. Varen tenir tretze fills: Helena (1893), Maria (1894), Eulàlia (1896), Clara i Anna (1899) Josep (1900), Joan-Anton (1902), Ernest (1903), Guillem (1905), Raimon (1906), Elvira (1907), Gabriel (1909) i Jordi (1911).
Així, Joan Maragall és avi de Pasqual Maragall, 127è President de la Generalitat de Catalunya, Ernest Maragall i Mira, Pau Malvido, Jordi Maragall i Mira, Joan-Anton Maragall i Garriga i Julio Maragall. És besavi de Cristina Maragall i ressogre de Diana Garrigosa.
Maduresa personal i professional miniatura|Casa del poeta a Sant Gervasi. Actualment hi ha l'Arxiu Joan Maragall La feina de secretari de redacció al Diario de BarcelonaCarta a Josep M. Llorte del 27-10-1890 va representar la seva professionalització com a escriptor. La col·laboració amb el diari, entre el 1892 i el 1903, es va materialitzar en 248 articles, que li serviren per infiltrar les idees modernistes a una burgesia conservadora. El 13 d'abril de 1893 va acceptar el nomenament de membre numerari de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Uns mesos més tard va ser un testimoni presencial de la bomba del Liceu, atemptat que produiria un canvi en la seva concepció del comportament humà.
L'any 1895 fou nomenat secretari de l'Ateneu Barcelonès, i en condició de tal és testimoni del primer discurs d'inauguració de curs fet en català per Àngel Guimerà. A començaments de 1899, Enric Prat de la Riba refundà La Veu de Catalunya com a òrgan de la Lliga Regionalista, i oferí la direcció de la publicació a Maragall, però el poeta hi va renunciar.
El 5 de maig de 1900 morí el seu pare i ell patí una forta depressió reactiva. La seva dona Clara decidí posar-lo en mans del doctor Robert, qui li va recomanar que desconnectés de la vida urbana i que es traslladés a Cauterets. Durant els primers anys del nou segle, Maragall, encara afectat per la mort del seu pare i també pel suïcidi del seu amic Josep Soler i Miquel (1897), va veure com perdia altres éssers estimats: Joan Mañé i Flaquer el 1901, sa mare el 1902 i Antoni Roura el 1910.}