La joventut o jovenesa és l'etapa de la vida entre la infància i l'edat adulta. Inclou l'adolescència però és un període més llarg, si bé indeterminat i amb límits variables que depenen de cada cultura. Les Nacions Unides, per exemple, la fixen entre els 15 i els 24 anys d'una persona. El dia mundial de la joventut és el 12 d'agost.
La sociologia lliga a aquesta etapa fets com l'emancipació del nucli familiar parental, l'entrada en la majoria d'edat (amb conseqüències com la responsabilitat penal plena o el dret a votar) i l'accés al món laboral o a una formació especialitzada. També és una època marcada per l'hedonisme.
La joventut està associada a desig de canvi, a la recerca de la pròpia personalitat i a vitalitat. En aquest sentit s'oposa a la vellesa i connota aspectes com salut, bellesa, esperança o oportunitats. En diverses obres de ficció apareix la poció o elixir de l'eterna joventut (o de la immortalitat), que sembla provenir del culte al Sant Graal i de mites relacionats.
Quan es parla de la joventut es fa des d'una perspectiva determinada. Aquesta perspectiva pot ser explícitament reconeguda i assumida o bé implícita, convé tenir clar des de quins plantejaments s'actua. La perspectiva des d'on explicar la joventut com a realitat social definirà en gran part l'orientació de les polítiques que es construeixen per a aquest col·lectiu.
Dimensions d'anàlisi El concepte de joventut: la dimensió simbòlica La sociologia de la joventut ha generat, en els últims anys tres corrents d'interpretació d'aquesta condició social: d'una banda, aquelles que tendeixen a atorgar a aquesta etapa de la vida un sentit de plenitud de significat, que és, a més, generador de continguts propis d'autonomia i cultura. Podríem denominar aquestes perspectives com a juvenilistes en la mesura en què donen sentit a aquesta etapa des de la mateixa joventut.
La joventut com a etapa plena La joventut és una etapa plena de la vida, definida en positiu a partir de l'autonomia individual i el desig de multiplicar experiències vitals. Aquesta nova etapa s'ha constituït a partir del benestar, l'allargament del període d'estudis i l'endarreriment de l'emancipació. En aquest context postindustrial, els processos més destacats són els que afecten les identitats individuals, principalment a través de la cultura, el consum i l'oci. La nova condició juvenil, doncs, no es defineix en negatiu, a partir d'allò que els joves no tenen i que els adults posseeixen tradicionalment: feina, habitatge i una família pròpia. Per tant, la joventut no s'ha d'entendre com un procés de transició a la vida adulta, sinó com una etapa plena en què la principal raó de ser és gaudir de les experiències per tal de construir la pròpia identitat.
D’altra banda, un altre corrent, el configuren les perspectives que hem anomenat adultocràtiques, que interpreten la joventut com un procés de transició a la vida adulta. Des d'aquesta perspectiva, allò que caracteritza la joventut és el procés pel qual es passa de la infància a la vida adulta, és a dir, l'adquisició progressiva de responsabilitats (econòmiques, laborals, conjugals, reproductives, etc.) pròpies de la vida adulta. Es tracta, per tant, d'una perspectiva molt adultocèntrica, en què la condició d'adult origina la interpretació de la condició de jove.
La joventut com a transició 2)
La joventut és una etapa de transició que consisteix en el pas de la infantesa a la vida adulta. Quan les persones neixen, la dependència respecte als adults és total. “Fer-se gran” és un procés d'adquisició d'autonomia plasmat en la maduració biològica i psicològica, però també en l'adquisició dels recursos formatius, laborals, domiciliaris i econòmics que permeten aquesta autonomia. En aquest sentit, podem afirmar que la joventut és el període en què els joves s'emancipen de la família i aconsegueixen l'autonomia característica dels adults. Hem de tenir en compte, però, que no hi ha un únic model de transició per a tots els joves, sinó que en una mateixa societat hi ha diferents tipus de transició (que depenen de la classe social i d'altres eixos de desigualtat, com el gènere o l'ètnia). El tipus de transició també varia en funció de cada societat i segons el rol assumit per l'Estat.
Aquesta dualitat (juvenilisme-adultocràcia) perfila un continuum en què es poden ubicar les diferents perspectives de la sociologia de la joventut, algunes de les quals agafen elements d'ambdós extrems a la recerca d'un cert equilibri, on s'ubicaria aquesta tercera perspectiva a la qual hem fet referència, la de la ciutadania.
La joventut com a ciutadania 3)
La joventut és una etapa de ciutadania, en què les persones adquireixen i posen en pràctica els drets i deures socials. La joventut no es defineix com allò que no és, sinó com allò que és: el procés a través del qual cada persona defineix el seu projecte vital dins el context social. En el context actual (caracteritzat per la precarietat laboral, les dificultats d'accés a l'habitatge, l'afebliment de la protecció social, etc.) hi ha una major diversitat de trajectòries i, al mateix temps, majors dificultats per posar en pràctica l'exercici de la plena ciutadania. Per tant, la qüestió de fons no és tant aconseguir la independència que suposadament defineix els adults, sinó poder accedir als recursos socials, polítics, econòmics i culturals necessaris per exercir la ciutadania. Així, podem dir que el que converteix els joves en ciutadans no és la possessió d'una sèrie de drets sinó activar- los en la pràctica.
Més enllà d'aquestes aproximacions més sociològiques, totes les administracions públiques necessiten una conceptualització prèvia d'allò que pugui ser entès com a joves, que serveixi de base per a la seva intervenció i/o (simultàniament) justifiqui les polítiques portades a terme.
D’una banda, partim de la base que la joventut, des de la perspectiva de l'Administració pública, és —i ha de ser entesa principalment com— una categoria político-administrativa més que no sociològica que ens ha de permetre: identificar un conjunt de necessitats respondre a un conjunt de problemes agregar les necessitats i els problemes comuns a determinades categories de persones per tal de proporcionar una resposta coherent a allò que s'ha d'entendre per joves i joventut, i prendre decisions, entre d'altres qüestions, sobre les franges d'edat que comprenen. Però, alhora que el concepte de joventut pot ser interpretat com a motor en la configuració i el canvi de les polítiques públiques, també pot ser vist — i de fet ha estat utilitzat— com a paradigma justificatiu de lstatu quo d'aquestes polítiques. Volem dir amb això que quan s'han pres com a referència la base reflexiva d'una teoria sociològica o d'una altra, aquesta ha estat utilitzada: tant de punt de partida per a la incorporació dinàmica de noves polítiques com a justificació i principi legitimador de les polítiques de joventut que efectivament s'acaben portant a terme. Tant en un cas com en l'altre es palesa el caràcter eminentment polític de la conceptualització administrativa de joventut 4)
La dimensió substantiva: els continguts de les polítiques de joventut A més de les diferents opcions que es poden prendre en el pla discursiu (com definim el concepte de joventut), es pot establir una agenda de polítiques (de què s'ocupen les polítiques de joventut).
En els últims anys s'han anat diferenciant i singularitzant, bàsicament, dos paradigmes: les polítiques de la transició i les polítiques afirmatives. Les primeres abasten un espectre temàtic molt ampli, però centren el seu focus d'atenció en els processos d'inclusió social i adquisició de responsabilitats, i, en aquest sentit, construeixen l'agenda al voltant de polítiques nuclears o centrals en la trajectòria vital (treball, habitatge, salut, educació, etc.). Les segones centren la seva atenció en els processos d'afirmació identitària (experimentació, creativitat, mobilitat, autonomia i participació), entenent que les polítiques nuclears de modificació de trajectòria són, de fet, les polítiques socials universals i, per tant, no poden considerar-se polítiques de joventut.
Des de les perspectives de la transició, les anàlisis de la joventut i les definicions consegüents de les polítiques dirigides a aquest col·lectiu han topat tradicionalment amb la dificultat d'establir una base conceptual no adultocràtica, que pugui ser comprensiva i oberta a l'aprenentatge i al canvi social. D'aquesta manera, sovint s'ha tendit a definir la joventut com un objecte d'anàlisi i de polítiques públiques, des de la centralitat i la legitimació de la vida adulta i dels seus atributs ja preestablerts. Així, la joventut s'ha interpretat en negatiu, com una etapa la raó de ser de la qual és deixar d'existir com a tal per donar pas a la vida adulta, que s'interpreta com la del bon ciutadà o ciutadà complet. I al contrari, altres vegades les anàlisis juvenilistes i les polítiques afirmatives han partit d'una visió excessivament culturalista de la joventut, tot centrant l'aproximació en la cultura juvenil i el seu sentit d'afirmació identitària en contraposició amb la cultura adulta o establerta, i oblidant o deixant en segon pla els aspectes relatius a la posició en l'estructura social que ocupen les persones joves.
En coherència amb les perspectives analitzades anteriorment, es pot definir una agenda de polítiques centrada en aspectes nuclears (de modificació de trajectòria) o bé perifèrics (que incideixen en la qualitat de vida, però sense arribar a modificar les trajectòries vitals). De fet, històricament, les polítiques de joventut han alternat entre aquests dos pols, fins al moment actual, en què conviuen ambdues perspectives.
En els seus orígens, com veurem, les polítiques de joventut es trobaven exclusivament dirigides a qüestions perifèriques i totalment orientades des d'una perspectiva adultocràtica. D'aquí van evolucionar cap a perspectives menys adultocràtiques i més nuclears (tot desenvolupant el model que es coneix com a polítiques integrals Cursiva, que es manté fins a l'actualitat, encara que amb algunes modificacions). Finalment, i paral·lelament a les polítiques integrals, van sorgint les polítiques afirmatives, que tornen a centrar el focus en aspectes més perifèrics, tot i que parteixen d'una perspectiva juvenilista de la joventut.
Encara en el pla substantiu, les polítiques de joventut poden respondre a perspectives consensualistes o bé a perspectives conflictivistes. Les primeres assumeixen una visió de la societat des de l'ordre i el consens. Des d'aquesta perspectiva, les polítiques de joventut posen tota la cura a treballar per minimitzar els conflictes intergeneracionals i els derivats de les diferents ruptures socials i centren l'esforç en la integració social dels i de les joves. La perspectiva conflictivista, en canvi, parteix de l'assumpció del conflicte, no sols com a expressió inevitable i ineludible de la diversitat i la desigualtat socials, sinó com a font de canvi i creativitat i punt de partida necessari per a l'articulació de la cohesió social.
I, en conseqüència amb aquesta opció substantiva, les polítiques es poden orientar cap a la inserció social o a la generació de ciutadania crítica. De fet, i com veurem, la major part d'experiències polítiques en l'àmbit de la joventut s'han situat en perspectives clarament consensualistes.
La dimensió operativa: l'articulació, els actors i la coordinació interinstitucional En el pla operatiu són bàsicament tres els elements que cal tenir en compte: l'articulació o organització de les polítiques els actors que intervenen en la seva definició i execució la coordinació entre les institucions que intervenen en un mateix territori
L'articulació Pel que fa a com s'estructuren les polítiques dins de l'Administració, podem distingir entre: Una organització sectorial, quan les polítiques es duen a terme des d'una àrea que reuneix les competències i sense la implicació d'altres àrees.