miniatura|Brad Mays editant un tros del film Stage Fright a l'any 1987 El muntatge pot ser definit com l'ordenació narrativa i rítmica dels plans en un producte audiovisual. Consisteix a ordenar i unir una selecció dels plans registrats, segons una estructura i una dinàmica determinada, a partir del guió, i la idea del director i l'aportació del muntador. En altres paraules, el muntatge és una operació Intel·lectual de selecció, ordenació i manipulació d'imatges amb el propòsit de construir un significat global, és a dir, amb la intenció de fer percebre a l'espectador allò que el director vol transmetre.
El terme ha estat utilitzat en diversos contextos. En francès, la paraula “montage” aplicada al cinema simplement denota l'edició. En la teoria del muntatge soviètic, originalment introduït fora de la URSS per Sergei Eisenstein, s'usava per crear simbolisme. Més tard, el terme “montage sequence” (muntatge seqüència), usat primerament per estudis britànics i americans, es va convertir en la tècnica comuna per suggerir el pas del temps.
Ja que de cada escena es fan diverses preses, i que hi ha milers de preses diferents en una pel·lícula, el muntatge constitueix una àrdua tasca. Seguint la trama del guió, el muntador, en general, té llibertat per muntar les diferents preses realitzades d'una escena de la manera que estimi més apropiada. Així mateix pot utilitzar més o menys metratge de pel·lícula de cada presa, i decidir com enllaçar una escena o seqüència amb la següent. Per tot això es considera que el muntatge és una de les disciplines fonamentals en la realització d'una pel·lícula.
Amb l'arribada de la digitalització, els encarregats de l'edició de les pel·lícules han començat a prendre un nombre més gran de rols en el procés de creació d'un film, i també una major importància. La raó és que poden encarregar-se de més aspectes, com ara de la creació d'efectes especials de manera digital o l'edició de so, i també perquè els directors amb menor pressupost depenen en gran majoria d'aquests especialistes per tal de millorar els seus films sense necessitat de gastar gaires diners en attrezzo, escenificació o figurants.
Història miniatura|Antiga taula de muntatge Als seus inicis, les pel·lícules eren formades per una única presa de poca duració i sense cap mena de talls. L'invent del cinema per si sol ja era suficientment innovador i interessant. No obstant això, a mesura que el temps va anar passant, va sorgir la necessitat d'experimentar i aviat van descobrir que modificar i manipular les filmacions podia obrir un nou món de possibilitats. L'ús del muntatge pel que fa a continuïtat en el metratge (que implica una acció de moviment d'una seqüència a una altra), se li atribueix al pioner del cinema britànic Robert W. Paul amb el seu film Come Along, Do!, realitzat entre 1898 i una de les primeres pel·lícules en tenir més d'una escena.
Els historiadors diferencien dues escoles de muntatge que funcionen en paral·lel, la soviètica i la de Hollywood. La tradició soviètica iniciada amb Eisenstein, és intel·lectual, objectivament analítica i acadèmica, i el muntatge de Hollywood, romàntic a l'extrem, es percep com una sèrie de passades, dissolucions i superimposicions.
L'edició com la coneixem avui en dia va trigar força a aparèixer. La primera variació que s'apropà consistia a modificar els plans en el moment de la seva filmació. Les preses s'aturaven i s'iniciaven en el precís instant en què ho feien els plans. D'aquesta manera no era necessari la manipulació posterior del cel·luloide. En són exemples les pel·lícules de Georges Méliès.
El desenvolupament de la continuïtat de l'acció de les pel·lícules multi-shot va continuar a principis del segle XX a l'escola de Brighton a Gran Bretanya, on va ser finalment instaurada George Albert Smith i James Williamson. Smith creà un film en què la escena principal fou un jove lligant-se el cordó de la seva sabata i seguidament acaricia els peus de la seva xicota, mentre que un ancià observa això a través d'un telescopi. Hi ha, doncs, talls en el primer pla i els del telescopi, emmarcats dins un cercle negre per entendre millor la situació.
Més notable va ser l'aparició de Williamson, realitzant en la mateixa època un film on la primera escena és una porta d'una estació essent atacada per militars seguida d'un tall al jardí de l'estació, on s'està produint una vertadera batalla campal. Williamson va seguir fent pel·lícules d'acció i per primera vegada en la història del cinema alternant entre plans generals i primers plans.
Després, cal destacar la contribució de Edwin S. Porter i D. W. Griffith al llenguatge cinematogràfic aportat a les seves pel·lícules. Es van adonar que les pel·lícules no havien d'estar necessàriament formades per una única presa i que les emocions es podien transmetre millor amb diferents angles de càmera. Però els qui realment van centrar la seva feina a explorar, experimentar i teoritzar en aquest camp foren els cineastes soviètics a la dècada dels 20. Lev Kulechov, Serguei Eisenstein, Vsèvolod Pudovkin i Dziga Vèrtov són considerats els pioners del muntatge.
Els primers films que van ser editats, seguien un procés a partir d'una còpia de treball o "workprint" on, a partir d'una copia en positiu del negatiu de la pel·lícula, es tallaven i enganxaven peces de la pel·lícula amb una cinta adhesiva. Amb l'arribada de màquines com ara "Moviola" o "Steenbeck", aquest procés es va fer força més precís. Des del 1930 fins al 1950, els muntatges seqüència acostumaven a combinar diverses preses curtes amb efectes òptics especials (esvaiment/dissolució, pantalla dividida, exposicions dobles i triples), ball i música.
El primer cop on una pel·lícula d'autor va experimentar amb el muntatge cinematogràfic es va realitzar en la pel·lícula La Soga, d'Àlfred Hitchcock, on es va experimentar amb un fals pla seqüència (fent talls aprofitant fosos a negre de quan els protagonistes s'apropen a càmera) realitzant preses de deu minuts, la màxima mida dels rotlles de film de l'època, per donar aquesta sensació de teatralitat. En ser muntats, en conjunt, donen sensació de teatralitat.
Ràcord És imprescindible crear una certa continuïtat, inclús en muntatge paral·lel, anomenada ràcord. Serveix per situar l'espectador, en un espai, per no desorientar a l'espectador. Característiques: Explica una història eliminant tot l'innecessari i evitant les repeticions Crea una coherència espacial Manté la continuïtat temporal Crea relacions visuals i rítmiques Oculta a l'espectador els recursos de construcció de la ficció Tipus de ràcord: De posició: l'actor ha d'ocupar la mateixa posició d'una seqüència a una altra De mirades: les mirades han de seguir una orientació lògica en plans consecutius De vestuari: s'ha de respectar els possibles canvis o no de vestuari i els danys o canvis que aquests tinguin De posició de càmera: molt important a l'hora de realitzar el muntatge de la pel·lícula De maquillatge i perruqueria De muntatge: per donar continuïtat i sentit a la narració
Actualitat del muntatge Actualment existeixen dos sistemes de muntatge que han substituït la moviola clàssica. Es tracta de l'AVID. És una barreja que utilitza vídeo i ordinador. Posseeix 4 canals per vídeo i 24 pistes de so que es poden utilitzar de 48kh cadascuna. Treballa amb el negatiu, així doncs, no necessita del positivatge de la imatge, que es digitalitza i s'introdueix prèviament a l'ordinador, fent ús de còdecs per afavorir el renderatge. S'accedeix immediatament a qualsevol fotograma i es pot augmentar, transformar, coloritzar i eliminar qualsevol element in frame.
Funcions Els plans no solament serveixen per explicar una història. Segons com s'utilitzen, els plans també poden explicar una història. De fet, durant els anys 60 David Wark Griffith va fer la primera pel·lícula on es saltava el temps de la història, introduint així l'edició no lineal, el Flashback i el flaix forward. Arran d'ell, es van implementar recursos com el muntatge paral·lel, explicant una història més propera a la literatura. Totes aquestes innovacions es veuen reflectides en el cinema contemporani, on no veiem incorporades aquestes tècniques però sí els efectes que aquestes provoquen en la narració d'una història.
Aquesta funció del muntatge, permet articular un missatge coherent, fluid, amb ritme i amb expressió pròpia tal com Lev Kuleixov va aconseguir demostrar amb l'efecte Kuleixov. Aquest exercici de muntatge el trobem situat a la fase de postproducció, però és molt important tenir-lo present durant tot el procés de creació del film.
Fases i versions de muntatge La funció del muntatge implica tres de les fases de la realització: Guió: història que s'explica i de quina manera ho fem. Rodatge: concreció dels plans a través de les preses (continuïtat). Edició: selecció concreta i definitiva dels plans amb durada inclosa, ordre d'aparició i transicions per enllaçar-los, es divideix en dos muntatges: Muntatge primari per tall: Consisteix a unificar totes aquelles preses seleccionades per a la creació final del film amb el fi de veure l'estructura final que aquest tindrà i ens permet veure si aquest pot funcionar bé o no. Muntatge final: Aquest és el moment de la postproducció on s'inclouran totes les transicions, on s'anivellaran els nivells d'àudio, es comprovarà el raccord/continuació entre pla i pla, es farà un reajustament de la durada dels diferents clips, inclusió de les músiques o efectes especials i finalment els crèdits.
Durant el procés de postproducció, el film passarà per diverses estapes i remodelacions abans d'arribar a la seva versió final, existeixen tres etapes que corresponen a les diferents versions que adopta una producció:
Versió de l’editor (Editor’s cut) Existeixen diverses etapes de l’etapa d’edició i la versió de l’editor n’és la primera. La versió de l’editor –més coneguda per la seva versió anglesa “editor’s cut”–, és normalment el primer pas cap a la finalització de la pel·lícula en la part de la postproducció. En gran part dels casos, l’editor comença a treballar mentre el rodatge s’està duent a terme. Probablement, abans de tenir aquesta primera versió, el director i l’editor ja han discutit o analitzat les preses que es van enregistrant dia a dia “dailies”, a partir de la progressió del projecte. Aquests dailies aporten una idea aproximada de les intencions d’edició del director envers el projecte. Tenint en compte que aquesta és la primera fase del muntatge, la versió de l’editor, molt probablement sigui més llarga que la versió final. L’editor continua perfeccionant aquesta versió mentre la filmació continua, i és que a vegades aquest procés pot durar diversos mesos o fins i tot més d’un any, depenent de la pel·lícula.
Versió del director (Director’s cut)