Louis Germain David de Funès de Galarza (Courbevoie, 31 de juliol de 1914 - Nantes, 27 de gener de 1983), amb nom artístic Louis de Funès, fou un actor còmic francès d'ascendència espanyola.
Havent aparegut en més de 150 pel·lícules, és un dels actors còmics més celebrats del cinema francès de la segona meitat del i va aconseguir els resultats de taquilla més alts del cinema francès des de la dècada de 1960 fins a principis de la de 1980. També va aconseguir les audiències televisives més altes. Tot i rebre molt pocs premis, va ser guardonat amb un Premi César per la seva trajectòria el 1980.
Després de gairebé vint anys als escenaris i davant les càmeres en nombrosos papers secundaris, es va consolidar amb el personatge de francès mitjà impulsiu, rondinaire, autoritari i franc, amb gran verbositat i gesticulació. Va ser a la dècada del 1950 que va saltar a la fama amb La Traversée de Paris (1956), els seus primers papers principals i el triomf teatral dOscar. En les dues dècades següents, va aparèixer en èxits populars, com ara: Pouic-Pouic (1963), El gendarme de Saint-Tropez (1964) i les seves cinc seqüeles, la trilogia Fantomas (1964 a 1967), Le Corniaud (1965), El gran restaurant, La gran gresca (1966), Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes, Vacances d'estiu (1967), Le Petit Baigneur (1968), Hibernatus (1969), Joe, un cadàver molt atrafegat, La Folie des grandeurs (1971), Les Aventures de Rabbi Jacob (1973), L'Aile ou la Cuisse (1976), La Zizanie (1978), L'Avare (1980) i La Soupe aux choux (1981).
A més de França, les pel·lícules de Louis de Funès van gaudir d'un gran èxit en diversos països europeus, particularment a l'Unió Soviètica. La seva popularitat només es va estendre lleugerament als països de parla anglesa, amb l'excepció de l'èxit als EUA de Les Aventures de Rabbi Jacob, que va ser nominada a un Globus d'Or el 1975.
La memòria de l'actor es conserva en dos museus: el Museu Louis de Funès de Saint-Raphaël i el Museu de la Gendarmeria i del Cinema, situat a l'antiga gendarmeria de Saint-Tropez.
Perfil Louis de Funès era baix d'estatura (164 cm), va ser molt popular a França en el genere slapstick, pianista de jazz, alopècic i prim, satíric, director, famós per les seves múltiples expressions facials.
Biografia Va ser el tercer fill nascut d'una parella que el 1904 va arribar a França provinents d'Espanya.
El seu pare no va poder exercir a França la seva professió d'advocat i aleshores es va fer joier però partí a Veneçuela i sembla que no va tenir tanta influència en els seus fills com la seva esposa.
Louis va fer l'educació secundària al lycée Condorcet i als 16 anys entrà a l'Escola professional de la pelleteria situada a la Plaça de la Bastilla de París i treballà uns anys de pelleter fins que el 1932 s'inscriu a l'Escola Tècnica de Fotografia i de Cinema.
Va exercir diversos oficis i el 1936 es casa amb la seva primera dona: Germaine Louise Élodie Carroyer. D'aquesta unió va néixer un fill, Daniel. El matrimoni durà poc temps. El 1942 començà a treballar de pianista de jazz en un bar sense formació musical (tocava d'oïda).
El 1942, als 28 anys decideix ser actor i s'inscriu oficialment al registre mitjançant un concurs d'interpretació fent una escena d'una obra de Molière. Debuta amb l'obra L'Amant de paille de Marc-Gilbert Sauvajon va seguir fent obres de teatre i continuà fent de pianista. Es tornà a casar el 1943 Jeanne Augustine Barthélemy, i tingueren dos fills Patrick, i Olivier que participà amb petits papers amb el seu pare.
El 1945 va participar en la seva primera pel·lícula La Tentation de Barbizon de Jean Stelli. en un petit paper de porter de cabaret. Els anys següents va seguir fent papers cinematogràfics i amb el film de 1956 La Traversée de Paris de Claude Autant-Lara actua ja amb força amb actors consagrats com Jean Gabin i Bourvil. L'any següent Maurice Regamey li ofereix el seu primer paper principal a Comme un cheveu sur la soupe la seva actuació d'un compositor suïcida li val el Grand Prix du Rire.
Paper decisiu El 1959 treballa al teatre a l'obra Oscar amb Jean-Paul Belmondo obra de gran èxit que es portà fora de París, fins i tot al Magreb, també se'n va fer una pel·lícula amb el mateix nom. Aquí ja fa el paper que el va fer cèlebre i que anirà repetint en totes les seves pel·lícules: un home desassossegat i irascible que contrastava amb la seva menuda estatura (1,64 m).
En les dècades dels anys 1960 i 1970 les pel·lícules de Louis de Funés assoleixen grans recaptacions més enllà del que ja tenien al cinema francès, només el públic de parla anglesa resta aliè a l'èxit d'aquest actor. Va destacar sobretot, el seu paper (Stanislas Lefort) a La Gran Gresca. El març de 1975 Louis té dos infarts de miocardi, aleshores ha d'alentir la seva activitat i renuncia definitivament a continuar la seva carrera teatral. A més, en el cinema, el risc de recaiguda de la seva malaltia fa que les companyies d'assegurances no vulguin assumir el risc d'assegurar-lo. Encara però intervendrà en diverses pel·lícules d'èxit com El gendarme i els extraterrestres de 1979. La seva carrera com a actor, va acabar amb El Gendarme i les Gendarmetes, l'any 1982.
Durant els seus últims anys de vida, vivia en un magnífic castell de la seva propietat, a 15 kilòmetres de Nantes (on està enterrat). Com va fer sempre, a partir del moment en què s'apartava dels estudis de cinema, els seus díes no s'assemblaven en res als seus díes laborals. Plantava tomàquets, s'ocupava de les seves terres i animals i, cada diumenge, els veïns del poble sabien que el trobarien, a missa de dotze, al costat de la seva dona i dels seus dos últims fills (el primer va ser fruit d'una altra relació), un dels quals és pilot d'aviació i l'altre, és metge. miniatura|esquerra|Tomba de Louis de Funès al cementiri de Le Cellier El gener de 1983 mor víctima d'un nou infart. Nombroses celebritats com Yves Montand van assistir al seu enterrament, al cementiri de Le Cellier.
Conviccions religioses, socials i polítiques Louis de Funès era molt religiós,Jean-Marc Loubier, Louis de Funès. Petites et grandes vadrouilles, Paris, Robert Laffont, 2014, pag 564. et 2-221-11576-7) i posseïa, una profunda fe.
Les seves idees polítiques s'acosten a les del gaullisme, home de dretes, afirma ser molt aficionat a Charles de Gaulle, així com a Georges Pompidou, i haver apreciat en la seva joventut la Confederació General del Treball i les reformes del Front Popular quan es va atorgar el primer permís remunerat segons la llei francesa (vacances pagades). Diverses fonts d'extrema dreta li van adjudicar idees monàrquiques i catolicisme tradicionalista, però, encara que admirava el rei Lluís XVI i va assistir de vegades a la missa anual en memòria de Lluís XVI que commemorava la seva execució, no era monàrquic.
Olivier de Funès va explicar que al maig del 1968 el seu pare s'interessava poc en el moviment social, però que li semblava simpàtic que els joves es manifestessin davant dels polítics, als quals ell no apreciava. D'altra banda, s'espantava per la caça de bruixes que s'acosta, no admet que els professors universitaris, els periodistes o fins i tot els caps d'empresa paguin el preu, es referia sovint al Terror, i es burlava d'alguns dels tribuns de la protesta.Paola Dicelli, « Le jour où… Louis de Funès a déterré ses lingots » [archivo], en sofilm.fr, So Film, 20 julio 2020 Més tard va tenir una visió amarga dels esdeveniments: Em va sorprendre el maig del 68. Volíem transformar-ho tot, alliberar-ho tot, tornar a ser joves.
Distincions L'any 1967 el Govern francès li va concedir la Legió d'Honor.
Més tard, el 1980, rep el premi cinematogràfic César, amb la distinció de títol honorífic.
Filmografia Amb Fernandel, Bourvil i Jean Gabin, Louis de Funès és un dels actors francesos que va atreure la major quantitat d'espectadors als cinemes. Louis de Funès va ser molt prolífic. Després d'haver respost diversos centenars d'actors, dirigits per més de quaranta directors, a més d'una dècada en què va intentar diferents activitats (mitja dotzena de sèries de televisió, una dotzena de doblatge, una dotzena de pel·lícules curtes) mentre filmava a la dècada de 1950, va fer més de cent quaranta llargmetratges durant els seus gairebé quaranta anys de carrera.
Algunes pel·lícules importants Més de la meitat de la filmografia de Louis de Funès es defineix i considera "de culte".Cf. « Les films inoubliables de Louis de Funès », dans Le Point du 2 mars 2018. És possible reduir aquesta filmografia en dos terços limitant-se a les pel·lícules que han superat el milió d'entrades a la taquilla i en què Louis de Funès exerceix el paper principal, així com les poques pel·lícules on va ser coprotagonista. A la primera part de la seva carrera, es va beneficiar històricament de la llum portada pels "gegants" del cinema francès de l'època, que eren Jean Gabin, Fernandel i Bourvil.Cf. « Box-office pour la France de Louis de Funès » sur Sens Critique.Voir aussi « Louis de Funès - acteur français » sur Box-office.com. Hi ha un total de 45 llargmetratges, en més de 140 representacions, que es poden considerar importants. Per tant, el terme "major" s'entén aquí des d'un triple punt de vista: crític, popular/comercial i en termes d'avanç a la carrera de Louis de Funès.
Filmografia completa Filmografia completa de l'autor consultada l'abril de 2008 La Tentation de Barbizon (1945), de Jean Stelli Six heures à perdre (1946) Dernier refuge (1946) Antoine et Antoinette (1947) Croisière pour l'inconnu (1947) Du Guesclin (1948) Vient de paraître (1949) Mon ami Sainfoin (1949) Mission à Tanger (1949) Millionnaires d'un jour (1949) Au revoir Monsieur Grock (1949), de Pierre Billon Rendez-vous avec la chance (1949) Pas de week-end pour notre amour (1949) Un certain monsieur (1949) Je n'aime que toi (1949) Le Jugement de Dieu (1949) La Rue sans loi (1950) Adémaï au poteau-frontière (1950) Knock (1951), de Guy Lefranc Les Joueurs (1951) Un Amour de parapluie (1951) Bibi Fricotin (1951), de Marcel Blistène Boniface Somnambule (1951) Boîte à vendre (1951) Sans laisser d'adresse (1951), de Jean-Paul Le Chanois La Rose rouge (1951), de Marcello Pagliero Champions Juniors (1951) Le Roi du bla bla bla (1951) La Poison (1951), de Sacha Guitry Pas de vacances pour Monsieur le Maire (1951) Le Dindon (1951), de Claude Barma L'Amant de paille (1951) Folie douce (1951) Ma femme est formidable (1951) Les Sept Péchés capitaux (1952) Ils étaient cinq (1952) Les Dents longues (1952), de Daniel Gélin Agence matrimoniale (1952), de Jean-Paul Le Chanois La Fugue de Monsieur Perle (1952) Innocents in Paris (1952) Elle et moi (1952) Je l'ai été trois fois (1952), de Sacha Guitry Monsieur Taxi (1952) Monsieur Leguignon Lampiste (1952) Le Huitième Art et la manière (1952) Moineaux de Paris (1952) L'amour n'est pas un péché (1952) La Putain respectueuse (1952), de Charles Brabant i Marcello Pagliero Les Compagnes de la nuit (1953) La Vie d'un honnête homme (1953) Le Rire (1953) L'Étrange Désir de Monsieur Bard (1953) Dortoir des grandes (1953) Au diable la vertu (1953) Légère et court vêtue (1953) Capitaine Pantoufle (1953) Le Secret d'Hélène Marimon (1953) Faites-moi confiance (1953) Mon frangin du Sénégal (1953), de Guy Lacourt Poisson d'avril (1954), de Gilles Grangier Ah ! Les belles bacchantes (1954), de Jean Loubignac Le Blé en herbe (1954) Le Chevalier de la nuit (1954) Les Corsaires du Bois de Boulogne (1954), de Norbert Carbonnaux Escalier de service (1954) Fraternité (TV) (1954) Les hommes ne pensent qu'à ça (1954), d'Yves Robert Huis clos (1954) Les Intrigantes (1954), d'Henri Decoin Mam'zelle Nitouche (1954), dYves Allégret Le Mouton à cinq pattes (1954), d'Henri Verneuil Papa, maman, la bonne et moi (1954), de Jean-Paul Le Chanois Les pépées font la loi (1954) La Reine Margot (1954), de Jean Dréville Scènes de ménage (1954) Tourments (1954)