Enriqueta Martí i Ripoll,Al Registre de Defuncions de l'Ajuntament de Barcelona apareix el seu segon cognom com a Ripoll, no Ripollés com es troba en moltes publicacions, al igual que en el padró de Sant Feliu de Llobregat de 1872, el Registre de Matrimoni i en la premsa de l'època. coneguda popularment com la «vampira del carrer de Ponent», la «vampira del Raval» o la «vampira de Barcelona» (Sant Feliu de Llobregat, 2 de febrer de 1868L'any deduït dels registres de matrimoni i de defunció és el de 1872, en tenir 23 anys en casar-se el 1895 i 41 anys quan va morir el 1913, però llibres recents indiquen que va néixer el dia 2 de febrer de 1871. – Barcelona, 12 de maig de 1913)La Vanguardia, 13 de maig del 1913, pàgina 3: Poco después de las tres y media de la madrugada de ayer, falleció en la cárcel de mujeres la tristemente célebre secuestradora Enriqueta Martí Ripoll... fou una segrestadora i suposada assassina en sèrie catalana.
Malgrat la tradició popular, investigacions actuals posen en dubte la suposada criminalitat d'Enriqueta i asseguren que en realitat era una persona amb trastorns mentals de la qual només es pot provar fefaentment el segrest d'una nena, Teresina Guitart.
Biografia no oficial o «Llegenda negra» Enriqueta Martí i Ripoll va néixer a Sant Feliu de Llobregat, filla de Pau Martí i Pons i d'Eulàlia Ripoll i Pahisa. De molt jove es va traslladar des del seu Sant Feliu de Llobregat natal cap a Barcelona, on va treballar de minyona. Aviat, però, va començar a exercir la prostitució, tant a bordells com al port de Barcelona o el portal de Santa Madrona. El 5 de gener de 1895Data calculada per una entrevista a Pujaló on afirma que fa disset anys que es va casar amb Enriqueta Martí. La Vanguardia, 1 de març de 1912, pàgines 2 i 3: El suceso del día. Causa Sensacional es va casar amb un artista, un pintor anomenat Joan Pujaló. Segons Pujaló, el matrimoni va fracassar per l'afició d'Enriqueta Martí pels homes, el seu caràcter estrany, mentider, impredictible i les seves contínues visites a cases de mala vida. Tot i casada, no va deixar mai de freqüentar els ambients de prostitució ni el món de mal viure que l'envoltava. La parella es va reconciliar i es va separar unes sis vegades. En el moment de la detenció de l'Enriqueta –el 1912– feia més de cinc anys que el matrimoni vivia separat. No van tenir fills.
L'Enriqueta duia una doble vida. Durant el dia mendicava i demanava menjar a cases de caritat, convents i parròquies. Vestia parracs i de vegades duia agafada per la mà nens que feia passar pels seus fills. Posteriorment, els prostituïa o assassinava. No tenia cap necessitat de mendicar, ja que la seva doble feina de proxeneta i remeiera li donava prou diners per viure sense problemes. De nit es vestia amb robes sumptuoses, barrets i perruques, i voltava el Teatre del Liceu, el Casino de Rabassada i altres llocs on anava la classe benestant de Barcelona. És probable que en aquests llocs oferís els seus serveis com a proxeneta especialitzada en criatures. El 1909 va ser detinguda al seu pis del carrer Minerva de Barcelona, acusada de regentar un bordell on s'oferien els serveis sexuals de nens d'entre tres i catorze anys. Junt amb ella van detenir un jove d'una família benestant. Gràcies als contactes que tenia amb altes personalitats barcelonines –que contractaven els seus serveis com a proxeneta infantil– l'Enriqueta no va anar mai a judici per l'assumpte del bordell i el procés es va perdre en l'oblit judicial i burocràtic.
Alhora que feia de proxeneta de nens molt petits, també exercia la professió de remeiera. Els productes que usava per fabricar els remeis eren fets amb restes humanes de les criatures que matava, nens i nenes molt petits, de pit i fins a nou anys. Dels nens ho aprofitava tot: el greix, la sang, els cabells, els ossos (que sovint transformava en pols)... Per aquesta raó no tenia problemes per desfer-se dels cossos de les víctimes. Dels nens en quedaven quatre ossos mal comptats. Enriqueta Martí oferia els seus ungüents, pomades, filtres, cataplasmes i pocions, especialment per a curar la tuberculosi, tan temuda en aquella època, i tota mena de malalties que no tenien cura amb la medicina tradicional. Gent de classe alta pagava grans sumes de diners per aquests remeis.
Va segrestar un nombre indeterminat de criatures. En el moment de l'última detenció li van trobar al pis del barri del Raval, concretament al número 29, entresol primera, del carrer de Ponent (avui Joaquín Costa), i a diferents pisos de Barcelona on havia viscut, els ossos d'un total de dotze nens. Els forenses van tenir feina a destriar-los, ja que en quedaven pocs, i van aconseguir diferenciar-hi els de dotze nens i nenes. Enriqueta Martí és possiblement l'assassina en sèrie més mortífera que hi ha hagut mai a Catalunya. Si s'arribés a saber del cert quantes criatures va arribar a segrestar i matar, ben probablement la xifra es dispararia. És clar que feia molts anys que actuava a la ciutat de Barcelona perquè, en el saber popular, se sospitava que algú s'emportava els nens petits. N'hi ha molts i molts nens que havien desaparegut sense deixar rastre i hi havia un temor fundat entre la població.
L'entresol primera del 29 del carrer de Ponent miniatura|esquerra|Teresina Guitart, després de ser retrobada, amb l'alcalde Joaquim Sostres El 10 de febrer del 1912 va segrestar la seva última víctima, Teresa Guitart i Congost, nena coneguda com a Teresita. Durant dues setmanes tothom la va buscar per tot arreu. Aquest cop hi va haver una gran indignació popular, ja que es demostrava que el temor de la població era cert i que les autoritats havien estat molt passives amb aquest tema. Va ser una veïna, Clàudia Elias, qui va trobar la pista de la Teresita. El 17 de febrer va veure una nena amb els cabells rapats que mirava des d'un finestró del pati interior d'una escala. El pis era l'entresol primera del número 29 del carrer de Ponent. La senyora Elias no havia vist mai aquella nena. La petita jugava amb una altra criatura i, quan la veïna va aparèixer pel finestró, Clàudia Elias li va preguntar si aquella nena era també seva. La veïna era Enriqueta Martí, que va tancar la finestra sense dir-li res. Estranyada, Clàudia Elias ho va comentar al matalasser del mateix carrer Ponent, amb qui tenia amistat, i li va fer saber que sospitava que aquella nena era Teresita Guitart. Li ho feia sospitar també l'estranya vida que duia la veïna de l'entresol. El matalasser, també angoixat, va explicar a un agent municipal, José Asens, les sospites del que passava en el pis d'Enriqueta Martí. Aquest ho va fer saber al seu cap, el brigada Ribot. El 27 de febrer, amb l'excusa d'una denúncia per tinença de gallines al pis, el brigada Ribot i dos agents més van anar a buscar Enriqueta Martí, que era als safaretjos del carrer Ferlandina.La Vanguardia, 28 de febrer de 1912, pàg. 3 i 4: Hallazgo de la niña desaparecida Li van fer saber la denúncia i van dur Enriqueta Martí al seu pis. Ella es va mostrar sorpresa, però no va oposar cap resistència, probablement per no aixecar cap sospita. Hi van entrar els municipals i hi van trobar dues nenes al pis. Una era Teresita Guitart Congost i l'altra una nena anomenada Angelita.El nom de la nena Angelita varia segons les publicacions de l'època, d'Angelita a Angelina. Al diari La Vanguardia l'anomenen Angelita. En canvi, al diari La Actualidad, on va ser desvetllada en primera plana la identitat de la veritable mare de la nena, Maria Pujaló, l'anomenen Angelina. Es desconeix si és una errada informativa, d'impremta o una confusió de noms provocada per la tempesta informativa que va provocar el cas en aquella època. Per redactar aquest article s'ha seguit el criteri de La Vanguardia. La Teresita va ser retornada als seus pares, després que hagués declarat. Va explicar com en un moment en què, distreta, es va allunyar de la seva mare, Enriqueta Martí se la va endur, agafada de la mà, mentre li prometia caramels, però, quan la Teresita va veure que se l'enduia massa lluny de casa, va voler marxar i l'Enriqueta la va cobrir amb un drap negre i la va agafar amb força fins que la va dur al seu pis. De seguida que hi van arribar, Enriqueta Martí li va tallar els cabells, li va canviar el nom pel de Felicidad i li va dir que ja no tenia pares i que ella era la seva nova mare, de manera que així l'anomenaria quan sortissin al carrer. Li donava mal menjar, patates i pa dur, no li pegava, però sí que la pessigava, i li prohibia sortir a finestres i balcons. Va declarar també que sovint les deixava soles a ella i a l'Angelita i que un dia es van aventurar a mirar a les habitacions que l'Enriqueta els havia prohibit entrar. En aquesta aventura van trobar un sac amb roba de nen plena de sang i un ganivet per escorxar també ple de sang. La Teresita mai no va sortir del pis durant el temps que va estar segrestada. La declaració de l'Angelita va ser més esfereïdora. Abans que la Teresita arribés a casa hi havia hagut un altre nen, d'uns cinc anys, anomenat Pepito. L'Angelita va declarar que va veure com la que ella anomenava mare, l'Enriqueta, l'havia mort a la taula de la cuina. L'Enriqueta no es va adonar que la nena ho havia vist i l'Angelita va córrer a amagar-se al llit i a fer-se l'adormida. La identitat de l'Angelita va ser més difícil de concretar per les vaguetats de les primeres declaracions d'Enriqueta Martí. La nena no sabia quins cognoms tenia i afirmava que l'Enriqueta li havia explicat que el seu pare es deia Joan. La segrestadora sostenia que era filla seva i de Joan Pujaló. El marit de l'Enriqueta es va personar davant del jutge per voluntat pròpia de seguida que va saber que havien detingut la seva dona, i va declarar que feia anys que no vivia amb ella, que no havien tingut fills i que no sabia d'on havia sortit la nena Angelita. Al final, Enriqueta Martí va declarar que l'havia agafat, nascuda de feia poc, d'una cunyada, a qui va fer creure que la nena havia mort quan va néixer.
Enriqueta Martí Ripoll va ser detinguda i ingressada a la presó de Reina Amàlia, institució enderrocada l'any 1936. És on ara hi ha la plaça Josep Maria Folch i Torres.