Hulegu o Hülegü Khan (?, 1217 - Maragha, l'Iran, 8 de febrer de 1265) fou el primer il-kan de Pèrsia (1256-1265). Net de Genguis Kan i fill de Tului, el seu germà Mongke, kagan dels mongols, li encomanà el govern hereditari de Pèrsia i la lluita contra els ismaïlites i el Califat Abbàssida.
El domini d'Hülegü es va estendre de l'Amudarià fins a quasi la Mediterrània, i del Caucas a l'oceà Índic, incloent-hi Al-Jazira, el Kurdistan, Armènia, Geòrgia i l'Àsia Menor. El seu títol fou 'il-khan', que vol dir 'kan subordinat [al gran kan]', i fins al temps de Mahmud Ghazan van regnar nominalment en nom del kagan de Mongòlia i després de la Xina.
Budista i de mare i muller nestorianes, va protegir les confessions cristianes; en el camp de la ciència encarregà a Nassir-ad-Din at-Tussí la construcció i la direcció de l'observatori astronòmic de Maragha. La seva muller Doquz Khatun no tan sols va influir en la seva protecció als nestorians, sinó que ella mateixa els va beneficiar. Va fer construir edificis a la riba del llac Úrmia, a Maragha (l'observatori), un palau a Ala Tagh, temples budistes a Khoy i altres, incloent-hi la fortalesa de Shahu Tala en el llac Úrmia, on guardava els seus tresors i on fou enterrat, però la tomba no ha estat localitzada.
Biografia Hülegü va néixer el 1217 fill de Tolui, el fill petit de Genguis Kan, i Sorgaqtani, una influent princesa Kerait neboda de Wang Khan. No se sap gaire de la infantesa d'Hülegü, excepte d'una anècdota mencionada a la crònica Jami at-Tawàrikh en la que es diu que ell i el seu germà Kublai es van trobar amb el seu avi Genghis Khan quan tornava de la seva campanya a Transoxània i Iran. Els fills de Tolui van rebre una educació molt millor que qualsevol de la generació del seu pare.
Amb la mort del kagan Guyuk, el germà d'Hülegü, Möngke fou nomenat kagan l'1 de juliol de 1251, amb 43 anys, i l'imperi va passar així de la branca d'Ogodei a la de Tului. Arran de l'elecció de Möngke, alguns dels seus cosins van intentar un cop d'estat. Oghul Qaïmich, la vídua de Guyukfou despullada per ser interrogada i després tancada dins d'un sac i tirada al riu Kerulen on es va ofegar. Molts dels cosins de la Família Daurada van ser executats, deixant oberts els càrrecs de govern per a les famílies de Batu Khan i els fills petits de Sorkhokhtani, que va morir el febrer de 1252.
En 1252 el kagan Möngke va encarregar una campanya dirigida pel seu germà Hülegü contra els nizaris, kurds i lurs de l'Iran occidental, que practicaven el bandolerisme, i el califat abbàssida, per establir un nou khanat a la regió: l'Ilkanat.
Conquesta de l'Iran occidental
L'expedició a Pèrsia incloïa un miler d'esquadrons de sapadors del nord de la Xina, va sortir cap a Pèrsia el 1253 per una ruta preparada amb molta cura, on prèviament es van construir ponts sobre cada riu per facilitar el pas de les tropes; el setembre/octubre de 1255 va arribar a Kan-i Gul prop de Samarcanda, on va acampar i va restar el novembre, i va travessar l'Oxus l'1 de gener de 1256. Els petits sobirans de Pèrsia i el Caucas li van oferir homenatge i va destruir els luris. Durant aquest any va combatre els ismaïlites, va rendir diverses fortaleses i finalment Rukn-ad-Din Khurxah va lliurar la seva inexpugnable fortalesa d'Alamut sense combatre el 1256, que va ser arrasada fins als fonaments.
Conquesta del Califat Abbàssida
Kaykaus II, que acabava de resultar vencedor en el conflicte amb el seu germà Kilidj Arslan IV pel govern del Soldanat de Rum, es va negar a donar suport a Möngke en la conquesta del Califat Abbàssida i l'octubre del 1256 el seu general Baidju el derrotà juntament amb els cristians de l'exiliat Miquel Paleòleg a la batalla d'Aksaray i es va refugiar a Nicea, mentre el seu germà fou proclamat a Kayseri i tota l'Anatòlia esdevingué oficialment sota el govern de Möngke. A continuació, l'exèrcit va prosseguir cap a Bagdad en novembre de 1257.
El 17 de gener de 1258 va derrotar l'exèrcit abbàssida prop de la capital del califat, i el 22 de gener va deixar assetjada Bagdad. La ciutat es van rendir el 10 de febrer i el califa Al-Mustàssim fou executat. Els mongols van irrompre-hi el 13 de febrer i va començar una setmana de matances, violacions i destrucció: els mongols van arrasar i destruir mesquites, palaus, biblioteques i hospitals, la Gran biblioteca de Bagdad, amb incomptables documents històrics de gran antiguitat i llibres de valor incalculable sobre temes que anaven de la medicina a l'astronomia, va ser arrasada, fet que va posar fi a l'edat d'or de l'islam.
A la mort de Mongke el 1259 al setge del castell de Diaoyu sense cap successor declarat, Hülegü va interrompre el seu avanç a Síria i va tornar a la capital. Com a potencial kagan es va endur la majoria del seu exèrcit deixant entre 10.000 i 20.000 homes amb el seu millor general, el turc nestorià Kitbuqa Noyan.
Incursió a Palestina
El 1260 les forces mongoles es van combinar amb les dels seus vassalls cristians a la regió del Regne Armeni de Cilícia liderat per Aitó I i els francs de Bohemon VI d'Antioquia, mentre el soldà mameluc del Caire Al-Mudhàffar Qútuz rebutjava una defensa conjunta contra els mongols amb an-Nàssir Yússuf ibn al-Aziz i Bàybars conspirava per enderrocar an-Nàssir Yússuf. Quan la conspiració fou descoberta, Bàybars es dirigí amb el seu exèrcit a Gaza.
miniatura|Ofensives dels mongols a la zona del Llevant durant 1260. Els atacs èxit en Emirat aiúbida d'Alep i Damasc van conduir a atacs posteriors sobre blancs secundaris com ara Baalbek, al-Subayba, i Ajlun o altres poblacions a Palestina, incloent probablement Jerusalem. Alguns grups menors van arribar fins Gaza.
A principis de 1260 els mongols i els seus vassalls cristians van creuar l'Eufrates al nord de Síria capturant Alep per setge i avançant per la Síria musulmana, An-Nàssir Yússuf es va rendir a les forces d'Hülegü manades per Kitbuga (o Kitbuka) i va quedar presoner a Maragha. La divisió del general cristià nestorià Kitbuqa Noyan va avançar cap al sud mentre an-Nàssir Yússuf fugia en direcció a Egipte amb part del seu exèrcit. Kitbuqa es va apoderar de Damasc l'1 de març de 1260. Es va celebrar una missa cristiana a la mesquita omeia i nombroses mesquites van ser profanades. Molts relats històrics descriuen els tres governants cristians Aitó, Bohemon i Kitbuqa entrant junts a la ciutat de Damasc en triomf, encara que alguns historiadors moderns com David Morgan han qüestionat aquesta història com a apòcrifa. Hama, Baalbek, al-Subayba, i Ajlun i enviant avançades mongols a Palestina, arribant fins a Ascaló i possiblement Jerusalem, encara que no consta en cap de les fonts musulmanes. A Gaza es va establir un regiment mongol d'uns 1.000 homes, mentre que un altre grup es va assentar a Nablus. L'exèrcit mameluc va ocupar tot Síria i també Kerak. Hülegü va enviar un missatge a Lluís IX de França informant que havien lliurat Jerusalem als cristians.
L'últim rei aiúbida, an-Nàssir Yússuf fou assassinat per Hülegü. La invasió va destruir efectivament els aiúbides, que fins aleshores era una poderosa dinastia que havia governat grans parts del Llevant, Egipte i la península aràbiga. Amb la caiguda del Califat Abbàssida de Bagdad i la dinastia aiúbida de Damasc, el centre del poder islàmic es va traslladar a la capital del Soldanat Mameluc, el Caire.
Després de retirar-se de Síria, Al-Mudhàffar Qútuz va negociar a Acre amb els francs del Regne de Jerusalem per lluitar contra els mongols, i els francs van adoptar una posició passiva de neutralitat, permetent als mamelucs travessar territori croat, amb una força considerable per enfrontar-se a l'exèrcit mongol i aconseguint una victòria de rellevància històrica el 3 de setembre de 1260 en la batalla d'Ayn Jalut a Galilea, no només per a la regió, sinó també perquè era la primera vegada que una exèrcit mongol patia una derrota important, convertint-se en el límit de les conquestes mongoles. Furiós per la derrota d'Ain Jalut, Hülegü va enviar un altre exèrcit sota Baidar, un dels generals de Kitbuqa i supervivent d'Ain Jalut, i després de rebre la submissió d'Harran i Edessa va creuar l'Eufrates, va saquejar Manbij i recolzat per les forces de Bohemond VI d'Antioquia i Aitó I d'Armènia va conquerir Alep, acabant amb la presència aiúbida a Síria. El novembre de 1260, les forces mongoles van aconseguir recuperar Alep. Alertat d'això, el governant aiúbida d'Homs, Al-Ashraf Musa aliar-se amb l'emir de Hama, Al-Mansur, i els emirs mamelucs d'Alep i derrotant Baidar a la batalla d'Homs el desembre, i els mongols van retirar-se a l'altra riba de l'Eufrates.
Després d'aquesta batalla va haver diversos intents d'envair Síria, però no van aconseguir cap èxit fins a 1300, quan van poder mantenir territori sirià per alguns mesos.
La guerra civil mongol Un altre germà d'Hülegü i Möngke, Khublai, va saber de la mort del kagan al riu Huai a la Xina pròpiament dita. En lloc de tornar a la capital, va continuar el seu avanç cap a Wuchang, prop del riu Yangtze. El seu germà petit Arig Boke va aprofitar l'absència dels seus germans i va utilitzar la seva posició a la capital per guanyar-se el títol de kagan per ell mateix, amb representants de totes les branques familiars proclamant-lo com a líder al kurultai de Karakorum. Les morts sospitoses dels prínceps Jochid al servei d'Hülegü, la distribució desigual dels botins de guerra i les massacres d'Hülegü contra els musulmans van augmentar la ira de Berke, que va considerar donar suport a una rebel·lió al Regne de Geòrgia contra el govern de Hülegü el 1259 i 1260. Börke, de l'Horda d'Or també va forjar una aliança amb els mamelucs egipcis contra Hülegü, i va donar suport al reclamant rival de Kublai, Ariq Böke. Arig Boke va nomenar Alghu com a kan de Txagatai i el va enviar a Bishbalik, deposant Mubarak Xah al Kanat de Txagatai
Alghu també va donar suport al nomenament d'Arig Boke com a kagan, però Khublai i el seu germà Hülegü de l'Ilkanat s'hi van declarar en contra. Khublai va retirar les tropes del front contra la dinastia Song, va convocar una assemblea a Cambaluc, on pràcticament tots els prínceps grans i grans noyans residents al nord de la Xina i Manxúria van donar suport a la seva pròpia candidatura davant la d'Ariq Böke i es va proclamar kagan i retornà a les estepes de Mongòlia, amb el propòsit d'oposar-se a la proclamació d'Arig Boke, desencadenant la Guerra Civil Toluida en 1260.
En 1262 les forces de Khublai van entrar a Karakorum però un aixecament al seu territori xinès va aturar l'avanç mentre Börke podia donar suport a Arig per l'esclat de la guerra entre ell i Hülegü pel Caucas. Alghu va començar a atacar les possessions de l'Horda Blava a Coràsmia i Transoxiana, expulsant els representants de Börke i a finals de l'any va declarar per Khublai. L'única oportunitat d'Arig d'aconseguir qualsevol cosa depenia dels recursos dels txagatais, i el 1263 des de la seva base al Yenisei va atacar Alghu obligant-lo a fugir a Kashgar, mentre els Song envaien el nord de la Xina impedint que Khublai l'ajudés. Khublai va enviar Hao Jing per negociar una resolució pacífica de la guerra amb els Song però l'oferta no fou acceptada i el negociador, empresonat. Arig Boke finalment es va rendir a Khublai en 1263. Va ser empresonat per Khublai i va morir misteriosament pocs anys després de la seva rendició, amb rumors que havia estat enverinat en secret.
Guerra civil amb Börke Hülegü va tornar a les seves terres el 1262 quan la successió de Möngke s'havia aclarit i el seu germà Kublai Khan es va coronar com a kagan. Quan va reunir els seus exèrcits per atacar els mamelucs i venjar la derrota de la batalla d'Ayn Jalut, en canvi, es va veure arrossegat a una guerra civil amb Börke, el germà de Batu Kan, un musulmà convers i net de Genguis Kan que havia promès la seva ràbia després del saqueig de Bagdad per Hülegü i es va aliar amb els mamelucs.