miniatura|upright=2.1|L'atar, el foc sagrat, és un concepte fonamental del zoroastrisme. El zoroastrisme, mazdaisme o mazdeisme és una de les religions més antigues del món. Es basa en els ensenyaments de Zoroastre, un profeta irànic. Té una cosmologia dualística del bé i el mal i una escatologia que prediu la victòria final del bé sobre el mal. Venera Ahura Mazda (‘Senyor de la Saviesa’), un déu de la saviesa no creat i benevolent, com a ésser suprem.
Era la religió dels antics perses abans de l'arribada de l'islam. Actualment, la segueixen encara els anomenats parsis. L'estimació del nombre de zoroastrians arreu del món varia des de 145.000 a 2,6 milions de persones.
El zoroastrisme va substituir el politeisme indoeuropeu per un culte monoteista, fonamentat en la saviesa moral: l'entitat creadora suprema (Ahura Mazda o Ormazd) engendra l'esperit del bé o principi de la veritat (Spenta Mainyu) i l'esperit del mal o principi de la mentida (Angra Mainyu o Ahriman). Tots dos tenen els seus corresponents seguidors, sovint divinitats anteriors lleugerament transformades. Lluiten eternament pel domini del món i sobretot per convèncer l'ésser humà, l'únic amb llibertat per a triar, perquè segueixi un camí o l'altre. Aquest combat s'acabarà a la fi dels temps amb el triomf del bé i una purificació general pel foc.
El zoroastrisme mantingué restes de l'antiga religió iraniana, com per exemple el paper central del foc i la llum (que esdevenen símbols del bé). Posteriorment, però, va esdevenir una religió ritualista, en què es van afegir elements judaics i budistes, i la seva essència monoteista es va anar diluint fins a convertir-se en una concepció quasi absolutament dualista.
L'Avesta és el conjunt de llibres sagrats d'aquesta religió, si bé només se'n conserva una part molt fragmentària.
Terminologia El terme zoroastrisme és una construcció moderna que, segons el diccionari Oxford, va aparèixer en primer lloc el 1874 en l'obra Principis de filologia comparada d'Archibald Sayce, tal com consta en lOxford English Dictionary.Oxford English Dictionary A Occident, la primera referència a Zoroastre que es conserva és atribuïda a Thomas Browne (1605–1682), que breument s'hi refereix en el seu llibre de 1643 Religio Medici.Browne, T. (1643) "Religio Medici" D'altra banda, la imatge de Zoroastre està present al quadre L'escola d'Atenes de Rafael per Giorgio Vasari el 1550, de manera que el coneixement de la seva filosofia s'havia evidentment filtrat en el Renaixement italià.
El terme mazdeisme és una construcció del , prenent Mazda del nom Ahura Mazda i afegint-hi el sufix isme per suggerir un sistema de creences. El nom zoroastrià per a la religió és mazdayasna, una expressió composta de l'avèstic que combina l'últim element del nom Ahura Mazda i la paraula yasna, que vol dir 'devoció, creença'.
Filosofia En el zoroastrisme, el creador Ahura Mazda és completament bo, i cap maldat hi té origen. Així, en el zoroastrisme, el bé i el mal tenen diferents orígens, amb el mal (druj) intentant de destruir la creació de Mazda (asha), i el bé intentant de mantenir-la. Com que Ahura Mazda no és immanent al món, la seva creació és representada pels Amesha Spenta i els portadors d'altres Yazata, mitjançant els quals les obres de Déu es fan evidents a la humanitat, i a qui el culte de Mazda es dirigeix en darrera instància. Els textos més importants de la religió són els de l'Avesta, malgrat que un bocí significatiu se n'ha perdut, i només les litúrgies dels quals han sobreviscut majoritàriament. Les parts perdudes es coneixen només per referències i citacions breus en obres posteriors, principalment dels segles a .
El zoroastrisme fou la religió nacional o oficial d'una part significativa dels irànics durant molts segles. La religió va disminuir primerament quan l'Imperi Aquemènida fou envaït per Alexandre el Gran, després de la qual cosa es va desintegrarHoschander, Jacob. "The Book of Esther in the Light of History: Chapter IV", The Jewish Quarterly Review, New Series, Vol. 10, No. 1 (Jul., 1919), p. 87–88 i fou posteriorment gradualment marginada per l'islam des del en endavant, amb el declivi de l'Imperi Sassànida.Hourani, p. 87. El poder polític de les dinasties iranianes preislàmiques varen donar al zoroastrisme un immens prestigi en temps antics, i moltes de les seves doctrines principals foren adoptades per altres sistemes religiosos. No té grans divisions teològiques (l'únic cisma es basa en diferències de calendari), però no és uniforme. Les influències modernes han tingut un impacte significatiu en les creences, pràctiques, valors, i vocabulari locals i individuals, de vegades barrejant-se amb la tradició i, en altres casos, desplaçant-la.
Característiques distintives Creences bàsiques Els zoroastrians creuen que hi ha un déu universal, Ahura Mazda, amb dos atributs: Ahura significa 'ser' i Mazda significa 'ment' en llengua avèstica. Zoroastre manté els dos atributs de manera separada com a dos conceptes diferents a la majoria dels Gathas i de manera conscient usa una paraula masculina per a un concepte i una altra de femenina per l'altre, com intentant evitar una antropomorfització de la seva divinitat. Alguns zoroastrians diuen que Ahura Mazda és el creador no creat a qui tot el culte es dirigeix en última instància, formulant així una fe panteística amb una divinitat transcendent, que es creu que va influir enormement la teologia de la branca ismailita de l'islam. Altres estudiosos del zoroastrisme sostenen que, atès que la divinitat de Zoroastre abasta tant l'ésser i la ment com entitats immanents, es descriu millor com una creença en un univers autocreat immanent a la consciència com el seu atribut especial, posant així el zoroastrisme al sac panteista, on pot ser fàcilment remuntat al seu origen comú amb el bramanisme de l'Índia. En qualsevol cas, la creació d'Ahura Mazda -existeix consens en què és asha, la veritat i l'ordre- és l'antítesi del caos, que es mostra com a druj, la mentida i el desordre. El conflicte resultant involucra l'univers sencer, inclosa la humanitat, que té un rol actiu a jugar en el conflicte.
La religió diu que la participació activa en la vida amb les bones obres és necessària per assegurar la felicitat i per a tenir el caos a ratlla. Aquesta participació activa és un element central en el concepte de Zoroastre de lliure albir, i el zoroastrisme rebutja tota forma de monasticisme. Ahura Mazda finalment prevaldrà sobre el mal Angra Mainyu o Ahriman, moment en què l'univers se sotmetrà a una renovació còsmica i el temps acabarà. En la renovació final, tota la creació -fins i tot les ànimes dels morts que en un principi van ser bandejats a la "foscor"- es reunirà amb Ahura Mazda, tornant a la vida en forma immortal. Al final dels temps, una figura salvadora (un Saoshyant) donarà lloc a una renovació final del món (frashokereti), en què els morts seran reviscuts.
En la tradició zoroàstrica, el "caos" és representat per Angra Mainyu (també conegut com a Ahriman), el "principi destructiu", mentre que la benevolència és representada per Ahura Mazda Spenta Mainyu, l'instrument o "principi generós" de l'acte de la creació. És per Spenta Mainyu que el transcendental Ahura Mazda és immanent en la humanitat, i amb ell el creador interacciona amb el món.
Segons la cosmologia zoroastriana, en l'articulació de la fórmula de l'Ahuna Vairya, Ahura Mazda va tenir el seu últim triomf evident sobre Angra Mainyu. Com a expressions i aspectes de la creació, Ahura Mazda emanava els Amesha Spentas ('immortals generosos'), que són tant la hipòstasi com la representació d'un aspecte d'aquesta creació. Aquests Amesha Spenta són, al seu torn, assistits per un conjunt de principis menors, els Yazata, cadascú «digne de lloança», i cadascú altre cop una hipòstasi d'un aspecte moral o físic de la creació.
Altres característiques En el zoroastrisme, l'aigua (apo, aban) i el foc (atar, adar) són agents del ritual de purificació, i les cerimònies de purificació associades a aquests elements són considerades les bases d'una vida ritual. En la cosmogonia de Zoroastre, l'aigua i el foc són, respectivament, el segon i últim elements primordials que van ser creats, i l'escriptura considera que el foc té el seu origen en les aigües. Tant l'aigua com el foc són considerats elements mantenidors de la vida, i l'aigua i el foc estan representats dins del recinte d'un temple del foc. Els zoroastrians normalment resen en presència d'algun tipus de foc (que pot considerar-se evident en qualsevol font de llum), i el ritu culminant del principal acte d'adoració constitueix un "enfortiment de les aigües". El foc es considera un mitjà pel qual es guanya la visió espiritual i la saviesa, i l'aigua és considerada com la font de la saviesa.
Mentre que els parsis a l'Índia tradicionalment s'han oposat al proselitisme, probablement per raons històriques, i fins i tot l'han considerat un delicte pel qual el culpable podria enfrontar-se a l'expulsió, els zoroastrians de l'Iran mai no s'han oposat a la conversió, i la pràctica ha estat aprovada pel Consell de Mobeds de Teheran. Mentre que les autoritats iranianes no permeten fer proselitisme dins de l'Iran, els zoroastrians iranians a l'exili han fomentat activament les activitats missioneres, amb l'Assemblea Zaratustriana a Los Angeles i el Centre Internacional de Zoroastre a París com a centres destacats. Com en moltes altres religions, s'encoratja els zoroastrians a casar-se amb altres de la mateixa fe, però això no és un requisit obligatori.
En la tradició zoroàstrica, la vida és un estat temporal en què s'espera que un mortal participi activament en la contínua batalla entre la veritat i la falsedat. Abans de néixer, lurvan ('ànima') d'un individu encara està unida amb el seu fravashi ('esperit guardià'), i han existit d'ençà que Mazda va crear l'univers. Durant la vida, el fravashi actua com un guardià i protector. En el quart dia després de la mort, l'ànima es reuneix amb el seu fravashi, en què es recullen les experiències de la vida en el món material per a la batalla contínua en el món espiritual. En la seva major part, el zoroastrisme no té una noció de reencarnació, almenys no fins que arribi la renovació final del món. Els seguidors d'Ilm-i-Kshnoom a l'Índia creuen en la reencarnació i en la pràctica del vegetarianisme, dos principis desconeguts pel zoroastrisme ortodox.
En les escriptures i la tradició zoroàstrica, un cadàver és un hoste per la putrefacció i la decadència, per exemple, de druj. Per tant, l'escriptura ordena l'eliminació segura dels morts, de manera que un cadàver no contamini la bona creació. Aquests preceptes són la base doctrinal de la pràctica tradicional del ràpid esvaïment de l'exposició ritual, s'identifica més comunament amb les anomenades torres del silenci per a les quals no hi ha terme tècnic estàndard, ja sigui en les escriptures o la tradició. L'exposició ritual només és practicada per les comunitats zoroastrianes del subcontinent indi, on no és il·legal, però es busquen mètodes alternatius d'eliminació després de l'enverinament per diclofenac que ha portat a la virtual extinció de les aus carronyaires. Altres comunitats zoroastrianes o bé cremen els seus morts, o bé els enterren en fosses que estan entubades amb morter de calç.
Desenvolupament històric Orígens El zoroastrisme va sorgir d'un sistema religiós prehistòric comú indoiranià, que data de principis del segon mil·lenni aC.Foltz 2004, p. 4–16 Segons la tradició zoroàstrica, Zoroastre va ser un reformador que exaltà la deïtat de la saviesa, Ahura Mazda, a la condició d'ésser suprem i creador, mentre que va degradar altres deïtats i va rebutjar certs rituals.
Antiguitat