Prússia (Preußen en alemany, Prūsa en prussià, Borussia, Prussia o Prutenia en llatí; Prusy en polonès, Пруссия en rus i Prūsija en lituà) fou un regne nascut al centre d'Europa durant l'edat moderna, que esdevingué l'eix sobre el que orbità la unificació alemanya i l'Imperi Alemany, fins que fou dissolta després de la victòria dels Aliats de la Segona Guerra Mundial. La superfície va arribar a abastar 292.800 km² durant el II Reich alemany (1871-1918). La Prússia originària s'originà a les ribes del mar Bàltic als actuals estats de Lituània, Polònia i Rússia, i visqué al llarg de la seva existència una important voràgine expansionista cap a l'Alemanya renana, a l'oest.
El nom Prússia deriva dels antics prussians; al , els cavallers teutons —una ordre militar medieval catòlica organitzada de croats alemanys— van conquerir les terres habitades per ells. El 1308, els cavallers teutons van conquerir la regió de Pomerèlia amb Danzig (l'actual Gdańsk). El seu estat monàstic es va germanitzar majoritàriament a través de la immigració del centre i l'oest d'Alemanya, i, al sud, va ser polonitzat per colons de Masòvia. La Segona Pau de Thorn va dividir Prússia en la Prússia Reial occidental, convertint-se en una província de Polònia, i la part oriental, des de 1525 anomenada Ducat de Prússia, un feu feudal de la Corona de Polònia fins al 1657. La unió de Brandenburg i el Ducat de Prússia el 1618 va portar a la proclamació del Regne de Prússia el 1701.
Prússia va entrar al grup de les grans potències poc després de convertir-se en un regne.Vesna Danilovic, When the Stakes Are High—Deterrence and Conflict among Major Powers, (University of Michigan Press, 2002), pp 27, 225–228.H. M. Scott, "Aping the Great Powers: Frederick the Great and the Defence of Prussia's International Position 1763–86," German History 12#3 (1994) p. 286–307 online Es va fer cada cop més gran i poderós als segles XVIII i XIX. Va tenir una veu important en els afers europeus sota el regnat de Frederic el Gran (1740–1786). Al Congrés de Viena (1814–15), que va redibuixar el mapa d'Europa després de la derrota de Napoleó, Prússia va adquirir nous territoris rics, inclòs el Ruhr, ric en carbó. Aleshores, el país va créixer ràpidament en influència econòmica i política, i es va convertir en el nucli de la Confederació d'Alemanya del Nord el 1867, i després de l'Imperi alemany el 1871. El Regne de Prússia era en aquest moment tan gran i tan dominant a la nova Alemanya que Junkers i altres elits prussianes s'identificaven cada cop més com a alemanys i menys com a prussians.
El Regne va acabar el 1918 juntament amb altres monarquies alemanyes que es van acabar amb la Revolució alemanya. A la República de Weimar, l'Estat Lliure de Prússia va perdre gairebé tota la seva importància legal i política després del cop d'estat de 1932 dirigit per Franz von Papen. Posteriorment, es va desmantellar efectivament en Gaue alemany nazi el 1935. No obstant això, alguns ministeris prussians es van mantenir i Hermann Göring va romandre en el seu paper de ministre president de Prússia fins al final de la Segona Guerra Mundial. Els antics territoris de l'est d'Alemanya que formaven una part important de Prússia van perdre la majoria de la seva població alemanya després de 1945, ja que la República Popular Polonesa i la Unió Soviètica van absorbir aquests territoris i van fer expulsar la majoria dels seus habitants alemanys el 1950. Prússia, considerada "portadora del militarisme i la reacció" pels Aliats, va ser abolida oficialment per una declaració aliada el 1947. L'estatus internacional dels antics territoris orientals del Regne de Prússia es va disputar fins al Tractat de l'acord definitiu respecte a Alemanya el 1990, però el seu retorn a Alemanya continua sent una causa entre els polítics d'extrema dreta, la Federació d'Expulsats i diversos polític. revanxistes i irredemptistes.
Els termes "prussià" i "prussianisme" s'han utilitzat sovint, especialment fora d'Alemanya, per denotar el militarisme, el professionalisme militar, l'agressivitat i el conservadorisme de la classe anomenada , formada per aristòcrates terratinents orientals que van dominar primer Prússia i després l'Imperi alemany.
Precedents
Històricament parlant, els orígens de Prússia es troben a l'actual ciutat de Kaliningrad (en alemany Königsberg), a la riba de la mar Bàltica a l'actual Rússia: el 1226, el duc Conrad I de Masòvia, per tal de fer front als múltiples atacs de prussians i borussians, cridà a l'anomenat Orde Teutònic, que combaté als atacants però també desplaçà els qui l'havien sol·licitat. Al llarg dels segles i es visqué un període de repoblament de la zona amb gent portada d'Alemanya i es bastiren nombroses fortaleses a la vegada que es crearen noves ciutats.
Segons la Primera Pau de Thorn de 1411, subscrita després de la derrota dels cavallers teutònics a la batalla de Grunwald, l'Ordre teutònica havia de pagar grans indemnitzacions al regne de Polònia que van posar al seu estat a la vora de la fallida. L'Estat monàstic va imposar alts impostos a les castellanies (Kastellanei) i ciutats per recaptar aquests fons, a més de per rearmar-se per a una nova guerra enfront dels polonesos. En els anys 1420, el gran mestre Paul von Rusdorf va portar estabilitat a l'Ordre, però la lluita amb Polònia es va reprendre el 1431, quan la invasió teutònica a Polònia durant la Guerra civil lituana (1432-1438) va desencadenar una nova guerra poloneso-teutònica. El 1454, el líder de la Confederació, Johannes von Baysen (Jan Bażyńesquí), va demanar formalment al rei Casimir IV Jagelló, la incorporació de Prússia al regne de Polònia com a feu. Això va marcar l'inici de la Guerra dels Tretze Anys entre els Estats de l'Ordre i el de Polònia, finançant les ciutats prussianes als polonesos.
El 1525, el gran mestre de l'Orde Teutònic, Albert de Hohenzollern, s'adherí a la Reforma protestant, secularitzà l'Orde i convertí els territoris teutònics d'un estat teocràtic a un ducat hereditari. El 1618, a la mort d'Albert Frederic de Hohenzollern (fill d'Albert de Hohenzollern), el feu polonès de Prússia passà en herència a mans de l'elector de Brandenburg Joan Segimon (d'una altra branca de la dinastia dels Hohenzollern), així es van unir la marca de Brandenburg i el ducat de Prússia.
L'enèrgic duc-elector Frederic Guillem I sostragué Prússia del vassallatge polonès pel Tractat de Wehlau (1657) i la pau d'Oliwa (1660), tot reforçant-hi els seus poders en detriment de les assemblees de burgesos i de notables.
Malgrat les posteriors adquisicions de Pomerània (1648 i 1720), no s'aconseguí fer de Prússia i Brandenburg un sol bloc territorial.
Establiment
El 10 d'abril de 1525, després de signar el Tractat de Cracòvia, que va posar fi oficialment a la guerra del Regne de Polònia contra l'Orde Teutònic, pel què Albert de Hohenzollern va renunciar al seu càrrec de Gran Mestre de l'Orde Teutònic i va rebre el títol de Duc de Prússia del rei Segimon el Vell de Polònia. Albert es va convertir en luterà i va secularitzar els territoris prussians de l'Orde a l'est de la desembocadura del Vístula, que van passar a mans d'una branca de la família Hohenzollern, que ja governava el Marcgraviat de Brandenburg, des del segle XV, i amb la seva renúncia a l'Orde, Albert ara es podia casar i produir hereus legítims.
El 1594, la duquessa Anna de Prússia, neta d'Albert I i filla d'Albert Frederic es va casar amb el seu cosí Joan Segimon, elector de Brandenburg. Quan Albert Frederic va morir el 1618 sense hereus masculins, a Joan Segimon se li va concedir el dret de successió al Ducat de Prússia, llavors encara un feu polonès, i a partir d'aquest moment el ducat es va unir en unió personal amb el Marcgraviat de Brandenburg. L'estat resultant, conegut com a Brandenburg-Prússia es componia de territoris desconnectats geogràficament a Prússia, Brandenburg, i el Ducat de Clèveris i el Comtat de la Mark a Renània.
Regne de Prússia
miniatura|Voltaire en la cort de Sanssouci Frederic III (elector de Brandenburg des del 1688), gràcies al suport de l'emperador Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic, esdevingué rei de Prússia l'any 1701 com a Frederic I de Prússia. No obstant això, no fou fins a la Guerra de Successió Espanyola i la seva fi mitjançant el Tractat d'Utrecht que Prússia fou confirmada com un regne. Frederic Guillem I, segon rei de Prússia (1713-1740), va transformar al seu regne en una potència militar. Es va veure embolicat en la Gran Guerra del Nord en la disputa pel territori de Pomerània enfront de Suècia, part de la qual li va ser lliurada mitjançant el Tractat d'Estocolm l'any 1720. Va instaurar una cort austera i eficaç, centralitzant l'administració financera. Frederic sempre vestia uniforme militar i va dedicar gran part dels seus recursos al desenvolupament de l'exèrcit. La creació de la Guàrdia de Potsdam va ser el seu assoliment major en aquesta àrea.
Aprofitant-se les dificultats de Maria Teresa I d'Àustria per afirmar-se al tron austríac en virtut de la Pragmàtica Sanció del 1713, Frederic el Gran envaí i s'annexionà Silèsia en detriment de la Casa d'Àustria. Àustria, França, Rússia i Suècia es van aliar contra Prússia per a frenar el seu desenvolupament. Va començar la Guerra dels Set Anys amb la invasió de l'Electorat de Saxònia a mitjans de 1756 en la qual Prússia només comptava amb el feble suport d'Anglaterra, cosa que la va dur gairebé a sofrir la derrota, però després va rebre el suport de Rússia, gràcies a Caterina la Gran. La guerra va acabar amb una victòria diplomàtica prussiana amb el Tractat de Hubertusburg de 1763, que va confirmar el control prussià de Silèsia (25.000 km² i 125.000 habitants) per part de Prússia. Durant aquesta dècada va formar un exèrcit de 150.000 homes que va convertir Prússia en el país militarment més preparat del món. El tractat no va donar lloc a canvis territorials, però Àustria va acceptar reconèixer la sobirania de Prússia a Silèsia a canvi del suport de Prússia per a l'elecció del fill de Maria Teresa, l'arxiduc Josep, com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i va confirmar la talla de Prússia com a gran potència europea.
El 1772, Frederic el Gran va participar amb Àustria i la Rússia de Caterina II de Rússia en la primera partició de Polònia, a canvi de no obstaculitzar les ambicions territorials d'aquests dos països sobre el debilitat Imperi Otomà; Prússia es va apoderar de la major part de la Prússia Reial polonesa, inclosa Ermland (Warmia), la qual permetia a Frederic d'unir la Prússia Oriental i Brandenburg. Prússia també es va annexar àrees del nord de la Gran Polònia al llarg del riu Noteć però no les ciutats de Danzig (Gdańsk) i Thorn (Toruń). Els territoris annexionats per Prússia esdevingueren una nova província el 1773 anomenada Prússia Occidental. Aviat va introduir colons alemanys als territoris que havia conquerit i va endegar una política de germanització dels territoris polonesos. Frederic II va assentar 26.000 alemanys a la Pomerània polonesa que influenciaren la situació ètnica a la regió, i reforçaren la germanització. En apoderar-se del nord-oest de Polònia, Prússia instantàniament barrava l'accés de Polònia al mar, i aconseguia el control de més del 80% del comerç exterior total de la Confederació de Polònia i Lituània. A través de la imposició d'enormes drets de duana, Prússia va accelerar el col·lapse inevitable de l'estat polonès-lituà.