La colònia de Moçambic fou un territori portugues que va existir del 1752 al 1951. Es va formar per la unió de les capitanies de Ilha de Moçambique, Sofala i Zambézia, dependents abans de l'Índia Portuguesa. L'11 de juny de 1951 fou declarada constitucionalment província portuguesa d'ultramar (encara que va restar sent una colònia de fet) i va assolir la independencia el 25 de juny de 1975, després de deu anys de lluita armada (1964-1974) i d'un any de govern interí (1974-1975).
Administració colonial Les feitorias (factories) eren la base de la implantació portuguesa. Com a màxima autoritat hi havia el Feitor, amb competències econòmiques (comercials i d'hisenda), diplomàtiques (negociació amb els pobles africans amb els quals es comerciava), i de manteniment en bon estat dels edificis de la fortificació, l'església i la pròpia feitoria (especialment el magatzem). Per ajudar-lo tenia un Escrivão, un Capitão-Mor das Terras de ... (que era el delegat del Feitor a les poblacions africanes), un Língua de Estado (traductor dels missatgers africans) i un Patrão-Mor (per guiar els vaixells a entrar i sortir de port). Per sota seu, però gaudint d'autonomia en l'exercici de les seves funcions, hi havia el comandament militar, el comandament dels vaixells establerts a port, i els assumptes religiosos, que estaven a càrrec del Reverendo Vigário. L'església catòlica estava inserida en els quadres de l'administració, i els capellans rebien una remuneració (congrua) de l'estat.
El nou decret de creació de cambres municipals (1751), i les ordres donades l'any 1761 al nou governador general de Moçambic en el moment del seu nomenament, van suposar que a aquesta estructura existent s'hi afegís la del govern municipal, la principal funció del qual era l'administració de justícia, amb un Juíz Ordinario, três Vereadores, el Procurador do Conselho, el Escrivão i dos Almotacês (algüacils). El Juíz Ordinario era un jutge de primera instància per causes ordinàries i alguns casos criminals exceptuats els de les "resolucions reials" que establien el judici en presència del governador general. Li corresponien tanmateix les testamentaries i era també jutge d'orfes (per casos de certa quantia) i Chanceler da Câmara, (que autenticava les sentències de jutges i escrivans, i altres documents). El Vereador més antic controlava les despeses del conselho amb l'ajut del segon Vereador que estava encarregat també de la neteja i manteniment dels carrers i la ciutat; i el tercer Vereador es cuidava dels afers sanitaris i inspeccions dels vaixells per evitar epidèmies. El procurador do Conselho era l'encarregat de tota actuació en favor del poble i del territori; l'escrivà redactava les actes i escripturava els llibres de registres; una vegada al semestre o a l'any es nomenava un Escrivão Público Judicial e Tabelião das Notas, un Alcaide pequeno amb un Escrivão, un Carcereiro (carcerer) i un Pregoeiro (pregoner).
Inicialment per les qüestions important el feitor havia de convocar ladjunto (és a dir un òrgan format pel vigário, l'escrivà, l'oficial encarregat de la guarnició i el vareador de més edat) però amb el temps es va considerar adjunto a la reunió del governador amb els principals ciutadans, encara que no fossin membres del govern municipal.
Pel que fa a l'expansió en territori de Moçambic, l'any 1831 es va fundar una colònia agrícola a la badia de Fernão Veloso, actual Nacala, però només va durar dos anys.
L'any 1852, Bernardo de Sá Nogueira de Figueiredo, marqués de Sá da Bandeira, va intentar, des del restaurat Consell Ultramarí, aplicar algunes mesures per a millorar els ingressos de l'estat a la província de Moçambic: el 1853 va declarar l'obertura del comerç a tots els ports de la província, posant fi al monopoli comercial de l'estat, que era més teòric que real, però que tenia la finalitat de cobrar les taxes de duana; d'altra banda va establir un impost, la palhota, que gravava els habitacles estenent la recaptació dels comerciants a la població en general. La decisió però no va suposar un augment considerable de diners per l'estat, que no van augmentar substancialment fins després del 1895 quan es va obrir el ferrocarril al Transvaal.
L'any 1855 Sá da Bandeira en va impulsar una colònia agrícola a l'illa de Santa Carolina, que va durar set anys. L'any 1857 es va fer un altre intent a Tete, en la que els agricultors eren els soldats de la primera Companyia del Batalló emplaçat a Tete, però tampoc va funcionar i només va durar sis anys.
El segon tractat de Paz, Amizade i Comércio signat amb la República del Transvaal, l'any 1875, establí la construcció d'una línia fèrria entre la Badia Delagoa i Pretòria. La guerra, el canvi de traçat per evitar Swazilandia (que entremig havia esdevingut protectorat britànic), i una mala execució per un concessionari, van provocar que línia no s'obrís fins a l'1 de gener de 1995. Fou la inversió més gran que el govern portuguès havia fet fins llavors en les seves colònies.
El Congrés de Berlín (1885) va imposar als estats colonials l'ocupació efectiva dels territoris (article 35 de l'Acta General). Portugal controlava llavors només una petita part del territori formada per algunes posicions a la costa i una zona al riu Zambeze, encara que tenia alguns tractats de amizade e vassalagem amb reietons africans, alguns dels quals eren teòrics, destinats principalment a poder reivindicar davant les potències colonials rivals un volum de territori sota control molt més elevat del que realment tenien. Els reietons acceptaven un sou i la bandera portuguesa però aquests tractats van esdevenir obsolets per l'obligació imposada al Congrés. Aquest havia establert també el que es va anomenar "esfera d'influència" que era el territori reclamat, donant un cert temps per procedir a l'ocupació efectiva.
El 1886 un destacament de l'exèrcit portuguès va ocupar per sorpresa la badia de Tungue, territori de Zanzíbar, on va fundar la plaça militar de Palma. Portugal reclamava el territori fins al riu Rovuma, però també planejava la unió, per l'interior d'Àfrica, de Moçambic amb Angola, idea coneguda a Portugal com el Mapa Cor de Rosa, definida feia anys i iniciada el 1875 amb la fundació de la Sociedade de Geografia de Lisboa. Les expedicions d'Alexandre de Serpa Pinto i de Roberto Ivens i Hermenegildo Capelo, pretenien delimitar el que havia de ser el domini portuguès a l'Àfrica. Després de Berlín, Portugal va signar acords amb França el 1886, amb Alemanya el 1887 i amb l'Estat Lliure del Congo el 1891. El somni es va acabar definitivament el 1891 quan la Gran Bretanya va enviar un ultimàtum a Portugal exigint la seva retirada del riu Chire i es va formar el protectorat britànic de l'Àfrica Central (Nyasalàndia). Aquesta humiliació va donar lloc a l'anomenada generació del 95 amb António Ennes, Joaquim Mouzinho de Albuquerque, Eduardo da Costa, Alfredo Augusto Freire de Andrade i Ayres de Ornelas que criticaven la manera de governar les colònies i defensaven desplaçar-se a Àfrica i saber el que convenia sobre el terreny.
A Portugal hi havia un sector d'opinió que criticava l'esforç econòmic que els territoris ultramarins suposaven, sense que s'aconseguís treure cap profit a canvi. Durant els darrers 40 anys abans de la humiliació de 1891, l'estat portuguès havia afrontat les despeses colonials a base de crèdits i, com a conseqüència, en l'any 1890-91 gairebé el 45% dels seus ingressos eren destinats a cobrir aquest deute. L'any 1892, finalment, l'estat portuguès va declarar-se en bancarrota. Portugal semblava abocat a la venda de les colònies però amb la fama de corruptes dels seus governs hi havia el temor a perdre les colònies i els diners (que serien malgastats pels governants). Fou llavors quan es van concedir drets d'administració a companyies privades (vegeu Companyia del Niassa, Companyia de Moçambic).
L'oficial de cavalleria Mouzinho de Albuquerque fou governador del districte de Lourenço Marques entre 1890 i 1892 i responsable de la captura del rei de Gaza, Gungunhana, l'any 1895, es va destacar en l'exigència de reformes administratives i també morals. El 1894 es van produir una sèrie de revoltes indígenes a la regió de Lourenço Marques el que va facilitar el nomenament d'António Ennes com a comissari reial, dotat de poder legislatiu, executiu i arbitral. La política pactista es va acabar només arribar a començaments de 1895 i el regne de Gaza va arribar a la seva fi amb la captura de Gungunhana a finals del mateix any (Mouzinho fou nomenat governador del nou districte militar de Gaza). A Ennes es deu el Regulamento do Trabalho Indígena. Però acabades les operacions militars es va suprimir la figura de comissari reial i el març de 1896, Mouzinho de Albuquerque va substituir Ennes al capdavant de la colònia, com a simple governador general de Moçambic. Només l'aixecament armat de Maguiguana, induna (lloctinent) de Gungunhana, poc després, va recuperar el comissariat el novembre però el 1897, liquidada la revolta, va tornar a ser abolit. Quan fou rebaixat de categoria Mouzinho va dimitir i el govern li va acceptar la renúncia. L'any 1896 van endegar-se noves colònies agrícoles a Manica, Gaza, Mossurize i Fernão Veloso, però no van tenir continuïtat.
El 1899 es va iniciar la segona guerra anglo-bòer que va durar fins al 1903. L'any 1901, la Societat de Geografia de Lisboa va decidir organitzar un Congrés Colonial on es debatessin les polítiques a seguir en els territoris d'ultramar. En aquest Congrés va destacar la proposta d'administració colonial proposada per Eduardo da Costa, membre de la generació del 95 i antic cap de l'estat major d'António Ennes. Havia estat governador del districte de Moçambic (1897) on va seguir la guerra contra els namarrais pels territoris davant l'illa de Moçambic i durant la seva administració va elaborar un regulamento para a administração dos territórios indigenas, que fou molt elogiat. La seva ponència al congrés fou considerada la més important i va tenir gran influencia en el pensament i l'administració colonial, sent la base per la futura reforma del 1907.
Ayres de Ornelas fou governador de Lourenço Marques fins al 1905 quan va deixar el càrrec per esdevenir Ministre de Marina i Ultramar i, des de llavors, va intentar una reforma descentralitzadora que facilités l'administració de les colònies africanes. Finalment, aquesta reforma es va aprovar el 23 de maig de 1907. Tanmateix, no va tenir gaire vigència, perquè Ayres de Ornelas va ser destituït l'abril de 1908 i la reforma va patir severes retallades però va romandre com a base de la legislació republicana.
La Reforma d'Ayres de Ornelas pot ser considerada el llegat més important del conjunt de la generació del 95, doncs, en gran manera, recull els principis descentralitzadors i les orientacions eminentment pràctiques que van caracteritzar als membres d'aquesta generació. En el Regulamento das circumscroções civis dos distritos de Lourenço Marques e Inhambane, aprovat el primer de setembre de 1908 es va fer referència directa per primer cop a les autoritats gentilícies (caps locals nadius) com a agents que tenien una funció dins l'administració colonial, i es van descriure les seves atribucions, drets i deures.