Al juny de 1941, després d'un breu període de neutralitat sota el regnat de Carol II, Romania s'uní a les Potències de l'Eix durant la dictadura d'Ion Antonescu. A partir de juny de 1941, amb la invasió alemanya de la Unió Soviètica, diversos centenars de milers de soldats romanesos passen a combatre a l'Exèrcit Roig al costat de la Wehrmacht alemanya. Centenars de milers de jueus moririen de resultes d'actes de barbàrie, la responsabilitat dels quals recau directament sobre l'estat romanès. L'agost de 1944, el fill del rei Carol II, Miquel I deposà a Antonescu per mitjà d'un cop d'estat, i situà a Romania al costat dels Aliats. No obstant això, tot i aquest canvi de bàndol, la Gran Romania no va sobreviure a la guerra, i el país va perdre territoris en benefici de Bulgària i de la Unió Soviètica.
L'entrada a la guerra Llavors, Romania era un estat relativament recent, creat a mitjans del a partir de Valàquia i Moldàvia, territoris que es disputaven entre si els imperis Otomà, Rus i Austrohongarès. El primer rei de Romania, Carol I, provenia d'una família d'origen alemany, els Hohenzollern-Sigmaringen, i havia estat reconegut rei per les potències europees. El 1913, Romania va créixer amb l'annexió de Dobrudja, arran del Tractat de Bucarest. Durant la Primera Guerra Mundial, Romania restà inicialment neutral, per a unir-se finalment als Aliats a canvi de la promesa d'obtenir el territori de Transsilvània; això no obstant, aïllada geogràficament dels aliats occidentals, i després de la pau signada per la Unió Soviètica sorgida de la Revolució Russa, Romania es va veure obligada a signar el tractat de Bucarest, que l'obligava a acceptar l'ocupació del país per part dels Imperis Centrals.
Amb la derrota patida a la guerra pels Imperis Centrals el 1918, Romania tornà a trobar-se al camp dels vencedors en dita guerra. Mitjançant els tractats de Saint-Germain-en-Laye (1919) i de Trianon (1920), Transsilvània, Bucovina, Besaràbia, així com una part de Dobrudja, que estava sota control búlgar, passen a formar part del que es coneixerà com la Gran Romania (Romania Mare) que va existir al llarg del període interbèl·lic i fins al començament de la Segona Guerra Mundial, amb una població de 18 milions d'habitants (contra els 8 milions d'abans de la guerra).
Després de la guerra, amb l'inici de l'obertura de les explotacions petroleres i l'inici de la industrialització del país, la situació econòmica de Romania passa a ser relativament pròspera, la qual cosa no impedeix, a partir de 1927, l'ascens d'un moviment de tipus nacionalista, ortodoxista i antisemita, la Guàrdia de Ferro, dirigida primer per Corneliu Zelea Codreanu i, posteriorment, per Horia Sima.
Romania intentava mantenir un cert equilibri entre Alemanya, la influència de la qual als Balcans no deixava d'incrementar després de l'Anschluss al març de 1938, i França i el Regne Unit, sense oblidar la presència de la Unió Soviètica, amb la qual el país tenia frontera. Així doncs, Romania signà un acord amb el Tercer Reich al març de 1939 mitjançant el qual garantia el subministrament de petroli romanès a Alemanya, però no participa en la partició de Txecoslovàquia, la qual cosa comportaria que se signés un acord pel qual França i el Regne Unit garantirien la independència romanesa.
Pocs mesos després, Alemanya i l'URSS signarien el pacte germano-soviètic, en el qual una clàusula secreta subratlla l'interès soviètic sobre Besaràbia, que havia format part de la Rússia Tsarista des de 1812 (quan se la van prendre a l'Imperi Otomà) fins al 1918.
Vuit dies després de la signatura del pacte, els alemanys van envair Polònia. Oficialment, Romania es va mantenir neutral, garantint fins i tot el dret d'asil als membres del Govern Polonès que fugien de l'ocupació del seu país. El 21 de setembre, el Primer Ministre romanès, Armand Călinescu, que al maig havia decapitat la Guàrdia de Ferro al detenir a bona part dels seus dirigents, va ser assassinat per militants de la Guàrdia per ordre d'Horia Sima. Armand Călinescu era sospitós de voler una aliança amb el Regne Unit. El rei Carol II s'esforçà per mantenir encara la neutralitat del seu país durant alguns mesos més, però la derrota de França al maig de 1940 i la petició d'armistici van convertir en gairebé il·lusòries les garanties abans atorgades pels Aliats respecte a la independència romanesa.
El 26 de juny de 1940, la Unió Soviètica llançà un ultimàtum contra Romania. L'ambaixador alemany a Romania va aconsellar al rei Carol que contemporitzés i, al juliol, la Unió Soviètica ocupà la Besaràbia. Dues terceres parts de la regió, juntament amb una porció del terreny ja anteriorment rus a l'altra riba del riu Put van passar a formar part de la República Socialista Soviètica de Moldàvia. La resta de Besaràbia (la Bucovina del nord i el Budjak van ser incorporats a Ucraïna.
miniatura|Pèrdues territorials de Romania al 1940, després de l'ultimàtum soviètic, el Tractat de Bucarest i els Acords de Craiova El 30 d'agost, amb el Segon Arbitratge de Viena, Alemanya i Itàlia obliguen a Romania a la cessió de la Transsilvània septentrional a Hongria. El 7 de setembre, Romania cedeix a Bulgària, mitjançant els Acords de Craiova la part sud de Dobrudja, que havia passat a mans romaneses després de la Segona Guerra Balcànica el 1913. Contràriament a l'Arbitratge de Viena, els Acords de Craiova no obeeixen a pressions alemanyes, sinó que pretenien desactivar problemes amb Bulgària. Però el fet que es fessin tantes concessions territorials sense haver disparat ni un sol tret va suposar un gran cop al prestigi intern del rei Carol II.
El govern de Ion Gigurtu, constituït el 4 de juliol de 1940, va ser el primer govern romanès en el qual un militant de la Guàrdia de Ferro ocupava una cartera. Es tractava d'Horia Sima, que assumí el lideratge del partit després del traspàs de Codreanu.
Arribada al poder d'Antonescu Després de la pèrdua de la Transsilvània septentrional, la Guàrdia de Ferro de Sima i el general Ion Antonescu es van unir per compartir el poder, forçar l'abdicació del rei Carol II en favor del seu fill Mihai, un xicot de només 19 anys, i governar el que ells denominaven l'"Estat Nacional Legionari", que indefectiblement s'uniria a les forces de l'Eix durant la guerra.
Un cop al poder, la Guàrdia de Ferro reforçaria la legislació antisemita, posant en marxa una altra legislació paral·lela de caràcter xenòfob, dirigida contra els empresaris i negociants d'origen grec o armeni, i que s'aplicaria especialment per a permetre el cobrament de suborns per part dels no afectats. El 8 d'octubre de 1940, amb usant com a pretext una suposada petició del govern romanès, els soldats alemanys travessen la frontera romanesa sense disparar ni un sol tret, i al novembre, Romania s'uniria a l'Eix. Ben aviat seran més de 500.000 els soldats alemanys estacionats a Romania, que no només controlen la producció petroliera sinó que, a més, preparen el proper atac contra la Unió Soviètica.
Antonescu manté el càrrec i, per estar en condicions de recuperar almenys la Besaràbia, accepta fer avenços en el compromís de col·laboració de Romania amb els nazis. Però abans de l'entrada a la guerra de Romania, al juny de 1941, té lloc una revenja interna entre els romanesos:
La Guardia de Ferro seguia sent la facció dominant, però el 27 de novembre de 1940, més de 60 antics dignataris i dirigents van ser executats pels legionaris a la presó de Jilava com a venjança per l'assassinat de Codreanu dos anys abans. Entre els morts apareixen l'historiador i antic primer ministre Nicolae Iorga o l'economista i antic ministre Virgil Madgearu, tot i que mai no havien estat detinguts.
La cohabitació entre la Guàrdia de Ferro i Antonescu no va ser realment senzilla. Després dels fets del 27 de novembre, la policia al servei dels legionaris va ser dissolta, i els assassins de Iorga van ser morts. El 20 de gener de 1941, la Guàrdia de Ferro intentà assaltar el poder mitjançant un cop d'estat acompanyat d'un Pogrom antisemita a Bucarest, però Antonescu aconseguí resistir el cop i, quatre dies després, la Guàrdia va veure's obligada a abandonar el govern. Sina i molts altres legionaris van escapar cap al Tercer Reich, on van aconseguir asil polític, tot i que molts altres van ser empresonats. Al març, Antonescu va convocar un plebiscit, on va obtenir dos milions de "si" davant només 3.360 "no". Els sindicats van ser prohibits des de finals de 1940.
La guerra al Front de l'Est
miniatura|Fronteres de Romania entre 1941 i 1944). El 22 de juny de 1941, la Wehrmacht atacà la Unió Soviètica en un ampli front, des del Bàltic fins al mar Negre. Des de l'inici de l'ofensiva, l'exèrcit romanès prengué part activa juntament amb els alemanys. En total 473.000 soldats romanesos van prendre part en l'ofensiva, enquadrats en els III i IV Exèrcits Romanesos. D'entre les tropes de l'Eix, es tracta del contingent més nombrós (òbviament, a part dels alemanys). Les tropes romaneses van travessar el riu Put i, juntament amb els alemanys, van recuperar la Besaràbia cedida poc abans als russos, per conquerir després les ciutats d'Odessa i Sebastòpol. Els romanesos van tenir un paper essencial en el dispositiu del setge d'Odessa, finalitzat el 14 d'octubre de 1941 amb l'evacuació de la ciutat per part de l'Exèrcit Roig.
Romania s'annexionà els territoris soviètics que es trobaven a l'est del riu Dnièster, és a dir, a l'est de Moldàvia, una regió anomenada Transnistria i, després de la Batalla d'Odessa, van annexionar-se la ciutat i la seva rodalia. Els exèrcits romanesos van endinsar-se cada cop més profundament a l'URSS durant 1941 i 1941, abans de patir el desastre de la batalla de Stalingrad, en la qual l'exèrcit romanès, que ocupava els flancs de Stalingrad, fos objecte directe de l'ofensiva de l'Exèrcit Roig. El novembre de 1942, el general romanès més destacat del període, Petre Dumitrescu, que es trobava al capdavant del III Exèrcit Romanès, quedà temporalment al comandament del VI Exèrcit alemany com a suport per a resistir l'ofensiva soviètica.
El govern d'Antonescu també considerava inevitable a mitjà termini una guerra oberta amb Hongria (també aliada dels alemanys), amb motiu del contenciós obert pel control de Transsilvània, però al febrer de 1943, amb la rendició a Stalingrad del VI Exèrcit del mariscal Paulus, així com de les forces romaneses que l'acompanyaven a causa dels diversos atacs de l'Exèrcit Roig, l'Exèrcit Romanès queda delmat, veient-se obligat a procedir a la retirada juntament amb els alemanys.
El bombardeig de Romania miniatura|Dipòsits petrolífers en flames a Ploieşti, després d'una incursió de bombardeig de la USAAF Durant tot el període de govern d'Antonescu, Romania havia estat el proveïdor pel Tercer Reich i pels exèrcits de l'Eix de diversos subministraments d'importància estratègica, com el petroli, els cereals o alguns productes manufacturats. Per tant, des de 1943 passà a ser un objectiu clau de les bombardeig estratègic dels Aliats. Segons Geoffrey Regan, l'Operació Sisme Submarí, d'agost de 1943, va ser una de les més importants dutes a terme per les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units: el dia 1 d'agost de 1943, 178 bombarders B-24 Liberators van enlairar-se des de Bengasi amb l'objectiu d'atacar les refineries petroleres construïdes al costat dels jaciments petrolers de Ploieşti. Com que els alemanys havien interceptat i desxifrat alguns missatges relatius a l'operació, la incursió va haver d'enfrontar-se a una forta resposta dels caces de la Luftwaffe, i únicament 88 bombarders van poder tornar a les seves bases a la Cirenaica. Per tota la resta, els danys causats durant el bombardeig van poder ser reparats amb facilitat, i la producció petrolífera va recuperar el seu nivell previ a l'atac en poques setmanes.