miniatura|Nens que juguen a Paperboy en un Amstrad CPC 464 durant els anys 1980. Un microordinador és un ordinador basat en un microprocessador, en contrast als miniordinadors o als super-ordinadors que generalment tenen (o almenys tenien) una estructura física anomenada mainframe en què hi muntaven la CPU. Encara que el terme hagi caigut en desús, avui dia tots els ordinadors domèstics o d'oficina són microordinadors.
Història miniatura|esquerra|Un Video Genie EG3003 de 1980 en un anunci de l'època Els microordinadors eren comprats per consumidors que els utilitzaven com a ordinadors personals accessibles, més versàtils que les consoles de videojoc. Aquests ordinadors solien costar molt menys que els ordinadors de sobretaula utilitzats en les empreses, en treballs científics o orientats a l'enginyeria del temps, i eren generalment menys potents en termes de memòria i capacitat d'expansió. Així i tot, un ordinador domèstic sovint tenia millors gràfics i so que els de les empreses. Normalment s'adquirien per a ús en entorns educatius, per a jocs, i com a processador de textos. Els anuncis dels primers ordinadors domèstics destacaven les possibilitats que tenien en utilitzar-los a casa, des de la catalogació de receptes fins a finances personals o automació domèstica,Anuncis de televisió de microordinadors Més anuncis de televisió de microordinadors però, a la pràctica, hom usava rarament aquestes aplicacions perquè normalment exigien que l'usuari sabés programar; un compromís de temps significatiu que molt pocs estaven disposats a dedicar. Tanmateix, per a molts, l'ordinador domèstic oferia la primera possibilitat d'aprendre a programar.CNN.com readers recall the life-changing Commodore 64 de la CNN
L'ordinador domèstic es va tornar assequible per al públic general a causa de la producció en sèrie del microprocessador. Els primers microordinadors tenien un plafó amb interruptors d'entrada de dades i llums intermitents per controlar i per indicar l'estatus de sistema intern i sovint venien en forma de kit. D'altra banda, els microordinadors estaven dissenyats per ser utilitzats pel consumidor mitjà, no necessàriament per un expert en electrònica.L'Altair 8800 utilitzava LEDs binaris amb interruptors i era venut sota forma de kit Aquestes màquines ja estaven muntades amb anterioritat, amb el teclat i els complements perifèrics endollats, com monitors, reproductor de cassets, joysticks, i (posteriorment) disqueteres. Normalment, el fabricant proporcionava tots els perifèrics afegits a qualsevol sistema, que representaven accessoris amb costos extres. Sovint, els perifèrics no eren intercanviables entre les diferents marques d'ordinadors domèstics; o, de vegades, fins i tot entre successius models de la mateixa marca.
Normalment un ordinador domèstic duia una versió del llenguatge de programació BASIC en la memòria ROM.La majoria dels microordinadors tenien BASIC incorporat en ROM Per estalviar el cost d'un monitor en especial, l'ordinador domèstic sovint havia d'anar connectat al televisor, com a monitor de vídeo i cadena de so; es connectava directament o a través d'un modulador-RF.Al començament, el TI99/4 no podia oferir un modulador de RF certificat per FCC, i en canvi havia d'utilitzar una cara TV modificada.
Actualment, els ordinadors s'utilitzen a casa més que mai, i la línia entre un ordinador de negoci i un de domèstic s'ha difuminat, ja que utilitzen el mateix sistema operatiu, arquitectura de processadors i perifèrics.
Desenvolupament miniatura|El «Commodore PET» comercialitzat el 1977. Aquest model es caracteritza per tenir un Datassette adossat a la seva carcassa. El 1977, després de l'èxit de sistemes com RadioShack TRS-80, Commodore PET i Apple II, durant els últims anys de la dècada del 1970 i principi dels 1980 començaren a aparèixer tota mena de màquines noves. Es vengueren moltes unitats d'ordinadors domèstics, de marques comercials com BBC Micro, Sinclair ZX Spectrum, Atari 800XL i Commodore 64, tots atrets pel desenvolupament de programari existent, especialment d'altres companyies especialitzades.
Els microordinadors barats competien amb consoles de videojoc. Els mercats no estaven ben diferenciats, ja que els dos es podien utilitzar per a jugar. Una tàctica comuna de màrqueting era mostrar programari educatiu, processament de textos, full de càlcul i unes altres aplicacions d'un determinat sistema informàtic i, al costat, una consola de jocs, per emfasitzar l'habilitat més gran de l'ordinador i mostrar-lo amb programes creats per a l'usuari, mentre la consola de joc mostrava una pantalla en blanc o continuava jugant al mateix joc repetitiu.
Els llibres estaven disponibles per a la majoria dels models de microordinadors amb títols com Programas comentados de Basic Básico o Curso de informática: introducción al BASIC, i eren un mitjà popular tant d'aprenentatge per programar com de distribució de programari. Algunes consoles de videojoc oferien «paquets de programació», que consistien en una versió de BASIC dins un cartutx de memòria ROM. Per a la consola de Coleco ColecoVision fins i tot anunciava un mòdul d'expansió que l'hauria de convertir en un sistema informàtic de ple dret; tot i així, això mai no s'arribava a materialitzar, i en canvi el Coleco Adam se seguia anunciant.About the Expansion Module #3 for the ColecoVision Durant els anys més dinàmics del mercat informàtic domèstic, es produïren molts models, generalment sense tenir pràcticament cap interès en la compatibilitat entre els diferents fabricants, o fins i tot dins les mateixes línies de productes d'un mateix fabricant. No existia el concepte d'una plataforma informàtica, excepte quan més tard va aparèixer la norma del MSX japonès.Sobre la història del MSX
La introducció de l'IBM Personal Computer l'agost de 1981 conduiria finalment a l'estandardització dels ordinadors personals, en gran part a causa de l'arquitectura oberta del sistema, que fomentava la producció de «clònics». Mentre que l'Apple II seria ràpidament desplaçat per l'IBM PC per a l'ús d'oficina, el 1984, l'aparició de l'«Apple Macintosh» produït per Apple Computer creà un nou model d'ordinador domèstic que finalment també imitarien els ordinadors compatibles (PC) d'IBM.
El cost decreixent dels «ordinadors personals» compatibles d'IBM, i els gràfics, el so i les capacitats d'emmagatzematge que, en gran manera, es milloraren en les consoles de videojoc, provocà que durant els primers anys de la dècada del 1990, als EUA i el Brasil, desapareguessin del segment de mercat dels ordinadors domèstics.LAURINDO, Fernando José Barbin; CARVALHO, Marly Monteiro de. Outsourcing e geração de valor na indústria de computadores pessoais (PCs): estudo de múltiplos casos. Gest. Prod., São Carlos, v. 10, n. 3, 2003. Disponible en: Scielo. Accedit: 8 de setembre de 2008. DOI: 10.1590/S0104-530X2003000300010- A Europa, l'ordinador domèstic sostingué una presència clara durant uns quants anys més, amb els models d'Amiga i Atari que eren les marques dominants.
Posteriorment, un ordinador adquirit per a l'ús a casa o en qualsevol altre lloc, ja serà molt similar a aquells que utilitzaven en oficines: són aparells fets pels mateixos fabricants, amb un sistema operatiu, programari d'aplicacions, i perifèrics compatibles.
Tecnologia miniatura|Atari 800 amb un televisor com a monitor (1985). En aparença, molts ordinadors domèstics eren similars. Tots tenien un teclat integrat a la CPU; de vegades, els primers anys, alguns es venien amb un teclat de goma barat, encara que ben aviat els teclats mecànics foren universals a causa de l'aclaparadora preferència dels consumidors per aquest tipus de complement. La majoria dels sistemes podien utilitzar un modulador de RF per mostrar entre 20 i 40 columnes de text en un aparell de televisió.
L'ús d'un televisor com a monitor gairebé defineix els ordinadors domèstics pre-PC. Encara que els monitors específics ja estaven disponibles per aquest segment del mercat, sovint era una adquisició posterior del consumidor feta després per als usuaris que haguessin comprat una disquetera, una impressora, un mòdem i altres complements d'un sistema dotat dels perifèrics necessaris. Aquesta focalització de «perifèrics venuts separadament» és una altra característica que defineix els ordinadors domèstics. Molts compradors principiants que portaven un sistema C-64 bàsic, aviat descobriren que els calia adquirir una disquetera o datassette abans que en poguessin fer un bon ús com a ordinador personal, i no sols com a consola de joc.
Durant la primera part dels anys 80, els microordinadors es basaven principalment en tecnologia de microprocessadors de 8 bits; els referents eren el MOS Technology 6502 o el Zilog Z80. Una excepció notable era la sèrie TI-99, anunciada el 1979 amb una CPU TMS9900 de 16 bits.El TI99/4 era l'únic aparell que utilitzava un processador de 16 bits a Retrogaming Times, núm. 42, 20 de febrer de 2001.
Les freqüència de rellotge dels processadorsWhat's a Clock? habitualment se situaven entre 1 i 2 MHz per a sistemes basats en processadors 6502 i 2 i 4 MHz per a sistemes basats en CPUs Z80. Tot i així, aquest aspecte del rendiment d'un aparell no era el més important per als usuaris o els fabricants; es prioritzaven la capacitat limitada de memòria d'accés aleatori dels sistemes, les capacitats de gràfics i les opcions d'emmagatzematge. La freqüència de funcionament de rellotges es considerava un detall tècnic d'interès només per a usuaris que necessitaven un cronometratge acurat. Per estalviar el cost del component, el mateix cristall utilitzat per produir senyals compatibles del televisor en color sovint es procurava que se'n dividís la freqüència i s'utilitzava per al rellotge de processadors. Això significava que els processadors rarament operaven en la seva plena capacitat, i tenia l'efecte col·lateral que les versions europees i nord-americanes del mateix ordinador domèstic operaven a freqüències i resolucions de vídeo una mica diferents a causa de normes de televisió diferents. miniatura|esquerra|Pantalla del Commodore PET, demostrant la temptativa (frustrada) de carregar el joc Space Invaders mitjancant el «Datassette» (TAPE #1). Molts ordinadors domèstics, a la primeri, utilitzaven els serveis complementaris dels reproductors de cassets com a mecanisme d'emmagatzematge. La majoria part de les aplicacions en casset eren ni notòriament lentes i de poca confiança, però les disqueteres dels microordinadors de les empreses eren cares i, al començament de l'era de la informàtica domèstica, s'utilitzaven disquets de 8 polzades. Cap a final dels anys 80, amb l'augment en vendes de microordinadors, baixaren els preus i aparegué la producció en sèrie de disqueteres de 5,25" que reduïen els costos.
Les disqueteres de 5,25" es convertirien en l'estàndard de la indústria. Més endavant, les disqueteres de 3,5" estarien disponibles per a molts sistemes. Tot i que la major part del programari per als ordinadors domèstics venien en disquets de 5,25", tanmateix, els disquets de 3,5" s'utilitzaven per a l'arxivament de dades. No era habitual l'estandardització dels formats dels disquets; de vegades, fins i tot models diferents del mateix fabricant utilitzaven formats de disquets diferents. Es desenvoluparen diversos sistemes de protecció de còpia per a disquets però molts es trencaven de seguida, i molts usuaris només els toleraven per a jocs. Com que els problemes per ús de disquets es convertí en un assumpte significatiu dins d'un sistema totalment ja basat en els disquets, es veia molt necessari tenir una còpia de seguretat de les aplicacions més importants. Els programes de còpia que anunciaven la seva capacitat per copiar o fins i tot treure esquemes de protecció van ser habituals; formaren una categoria comuna del programari utilitari.Copy Protection Methods, a C64 Preservation Project