Lexpedició imperial transantàrtica (1914–1917), més coneguda com a expedició Endurance, va ser l'última expedició important de l'edat heroica de l'exploració de l'Antàrtida. Dissenyada per Sir Ernest Shackleton, aspirava a ser la primera a travessar per terra el continent antàrtic. Després que el 1911 l'expedició Amundsen arribés al pol Sud, Shackleton va dir que la travessia del continent era l'"únic gran objectiu principal dels viatges antàrtics". L'expedició no va aconseguir complir aquest propòsit, però és recordada com una història èpica d'heroisme i supervivència.
Shackleton havia estat a l'Antàrtic entre el 1901 i el 1904 formant part de l'expedició Discovery del Capità Scott, i havia liderat l'expedició Nimrod entre 1907 i 1909. La nova expedició requeria, d'una banda, una tripulació principal que navegaria pel mar de Weddell i que desembarcaria a la costa aproximadament a la latitud 78°S, prop de la badia Vahsel, com a preparació per una marxa transcontinental en direcció al mar de Ross, tot travessant el Pol Sud. Paral·lelament, un grup de suport, l'equip del mar de Ross, viatjaria al costat oposat del continent, establiria un campament a l'estret McMurdo, i des d'allà prepararia una sèrie de dipòsits de subministrament al llarg de la barrera de gel de Ross, al peu de la glacera Beardmore. Aquests magatzems havien de ser essencials per a la supervivència de l'equip transcontinental, ja que no portarien prou provisions per fer tota la travessia. L'expedició disposava de dos vaixells: lEndurance, que portaria l'equip de Shackleton pel mar de Weddell, i lAurora, a les ordres del capità Aeneas Mackintosh, que portaria l'equip del mar de Ross fins a l'estret McMurdo.
LEndurance va quedar atrapat al gel del mar de Weddell abans d'arribar a la badia Vahsel, i malgrat els esforços per alliberar el vaixell, se'n va anar a la deriva cap al nord en un bloc de gel durant l'hivern antàrtic de 1915. Finalment, el gel va esclafar i enfonsar el vaixell, i va deixar sobre el gel els 28 homes de la tripulació, que es van veure sotmesos a una sèrie de dures proves: mesos d'espera en campaments improvisats sobre el gel, un viatge en bots salvavides a l'illa Elephant, una segona travessia de 1.300 km en un bot obert, el James Caird, i haver de travessar les muntanyes de Geòrgia del Sud, per, finalment, ser tots rescatats sense ni una sola baixa. Mentrestant, l'equip del mar de Ross va haver de vèncer grans dificultats per acomplir la seva missió, després que lAurora fos arrancat de les seves amarres durant un vendaval i no poder retornar. Els dipòsits es van instal·lar com estava previst, però l'operació va costar tres vides.
miniatura|Mapa de les vies marítimes de lEndurance, el James Caird i lAurora, la ruta de subministrament terrestre de l'equip del mar de Ross i la via terrestre planejada per l'equip del mar de Weddell encapçalada per Ernest Shackleton en el seva expedició imperial transantàrtica de 1914-1915:
Preparatius Orígens Shackleton havia viscut inquiet i sense gaire objectius després del seu retorn de l'expedició Nimrod el 1909, tot i el reconeixement públic perquè havia assolit la fita d'arribar al "punt més austral" a 88° 23′ S. Es convertí, en paraules del pioner esquiador britànic Sir Harry Brittain, en "un trosset de cavaller indecís".Huntford pàg. 348 La naturalesa de les seves futures operacions antàrtiques depenia ara dels èxits de Scott a l'expedició Terra Nova, que havia començat a Cardiff el juliol de 1910.
miniatura|esquerra|Ernest Shackleton retratat per Nadar Amb la notícia de la inesperada conquesta del Pol Sud per part d'Amundsen, l'11 de març de 1913, el Pol Sud va deixar de ser un objectiu, amb independència del que va poder aconseguir l'expedició de Scott. Shackleton va escriure: "El descobriment del Pol Sud no serà el final de les exploracions antàrtiques".Huntford, pàg. 50 La propera operació, deia, "hauria de ser un viatge transcontinental de mar a mar, creuant el pol".Huntford, pàg. 350 No podia estar segur que aquest treball li correspongués a ell, perquè hi havia altres candidats. L'11 de desembre de 1911 una expedició alemanya comandada per Wilhelm Filchner havia navegat des de Geòrgia del Sud amb el propòsit de penetrar al mar de Weddell, establir una base al sud i des d'allà intentar creuar el continent fins al mar de Ross.Murphy pàg. 87-102. Vegeu també l'article Wilhelm Filchner A finals de 1912 Filchner es retirà cap a Geòrgia del Sud, havent fracassat en el seu intent d'establir una base. Tanmateix, els possibles punts de desembarcament que va descobrir a la badia Vahsel, prop dels 78° de latitud, van ser recollits per Shackleton i incorporats als plans de la seva expedició.Shackleton 1983, pàg. 2
Arran de les inquietants notícies sobre el destí del capità Scott i els seus companys en el retorn del seu viatge al Pol Sud, Shackleton va iniciar els preparatius per la seva pròpia expedició transcontinental. Va sol·licitar suport financer, entre d'altres, a Tryggve Gran, de l'expedició de Scott, i a l'exprimer ministre Lord Rosebery, que hi van mostrar poc interès. Gran va ser evasiu, Rosebery taxatiu: "Mai no he estat disposat a dedicar ni un cèntim als pols".Huntford, pàg. 356–357 Va rebre més suport de William Speirs Bruce, líder de l'expedició Antàrtica Nacional Escocesa de 1902–1904, que tenia plans per una travessia antàrtica des de 1908, però que havia abandonat el projecte per manca de fons. Bruce va acceptar encantat que Shackleton adoptés els seus plans,Huntford, pàg. 367 encara que al final el pla anunciat per Shackleton li va semblar poc. El 29 de desembre de 1913, després d'adquirir el compromís de retorn financer,Havia rebut la promesa d'una subvenció de 10.000£ del govern britànic. va fer públic el seu anunci en una carta al diari The Times.Huntford, pàg. 362
El pla de Shackleton Shackleton va donar a la seva expedició el grandiloqüent títol d'"expedició imperial transantàrtica", i per provocar l'interès del gran públicShackleton 1983, pròleg de South va editar un programa detallat al començament de 1914. L'expedició constaria de dos equips i dos vaixells. L'equip del mar de Weddell viatjaria a lEndurance i actuaria a l'àrea de la badia Vahsel, on catorze homes desembarcarien i sis d'ells, sota el comandament de Shackleton, formarien el grup transcontinental.Segons Huntford, pàg. 401, el grup transcontinental serien Shackleton, Hurley, Macklin, Wild, Marston i Crean. Aquest grup, amb 100 gossos, dos trineus motoritzats i l'equip, que "contindria tot allò que l'experiència del líder i els seus assessors experts suggerissin", emprendria el viatge de 2.900 km en direcció al mar de Ross.Aquesta és la distància de què parla Shackleton en el seu programa. És una aproximació que havia de dependre de la ruta que seguissin. Els vuit membres restants farien treballs científics: tres se n'anirien a la terra de Graham, tres a Enderby Land i dos es quedarien al camp base.
L'equip del mar de Ross viatjaria amb lAurora; anirien a la base del mar de Ross, a l'estret McMurdo, que era al costat oposat del continent. Després de desembarcar, "instal·larien magatzems en la ruta del grup transcontinental per donar-los suport en la seva marxa cap al sud, i també farien observacions geològiques". El paper de l'equip del Mar Ross era vital; l'equip de Shackleton portaria subministraments suficients només per arribar al peu de la glacera Beardmore. La seva supervivència durant els darrers 640 km fins a la base del mar de Ross dependria dels magatzems que s'haurien instal·lat en coordenades predeterminades al llarg de la barrera de gel de Ross.
Al seu programa Shackleton expressava clarament la intenció que la travessia havia de tenir lloc a la primera estació de 1914–1915. Més tard veuria la improbabilitat de fer-ho, i hauria d'haver informat MacKintosh, al càrrec de la tripulació del mar de Ross, del canvi de plans. Malauradament, segons Ernest Perris, corresponsal del Daily Chronicle, aquest cable mai no es va enviar, una omissió que complicava innecessàriament la feina de l'equip del mar de Ross en aquella primera estació.Tyler-Lewis, pàg. 216
Finances Shackleton pensava que necessitaria 50.000 lliures (uns 2,2 milions de lliures del 2008) per tirar endavant la versió més simple del seu pla.Fisher 1957, pàg. 306. No pretenia atreure el públic: "[Ells] causen inacabables preocupacions comptables".Huntford, pàg. 355 El mètode de finançament escollit va ser sol·licitar contribucions de patrocinadors rics. Aquest procés es va iniciar a començaments de 1913, inicialment amb poc èxit.Huntford, pàg. 356–358 La seva primera aportació significativa va arribar el desembre de 1913, quan el govern li va oferir 10.000 lliures, una suma útil, però només la meitat de la que havien aportat per permetre a Shackleton pagar els deutes del Nimrod.La major part dels diners aconseguits a Anglaterra per finançar l'expedició Nimrod havien estat en forma de préstecs reemborsables. Shackleton no tenia cap fons per satisfer aquestes obligacions, i d'aquí la subvenció del govern. Huntford, pàg. 313–314 La Royal Geographical Society, de qui no esperava res, li va donar 1.000 lliures (segons Huntford, Shackleton, en un gran gest, els va dir que només necessitaria la meitat d'aquesta suma.Huntford, pàg. 369 El temps s'acabava, i les aportacions finalment es van aconseguir durant la primavera i començaments de l'estiu de 1914. Dudley Docker, del Birmingham Small Arms Company (BSA),Pare de Sir Bernard Docker, que adquiriria molta fama durant els anys 1950 i 1960 va donar 10.000 lliures; la rica hereva del tabac Janet Stancomb-Wills va donar una suma "generosa" (la quantitat no es va revelar), i, al juny, l'industrial escocès sir James Caird va donar 24.000 lliures. "Aquest magnífic regal m'allibera de tota l'ansietat", declararia Shackleton al Morning Post.Huntford, pàg. 375–377 Shackleton tenia ara els diners per continuar. Per 11.600 lliuresFisher 1957, pàg. 306, calcula el cost en 14.000 lliures va adquirir un vaixell de 300 tones anomenat Polaris, construït per l'explorador belga Adrien de Gerlache per una expedició a Spitsbergen. El projecte s'havia suspès i el vaixell va passar a estar disponible.Huntford, pàg. 370 Shackleton el reanomenà Endurance, reflectint el seu lema familiar "By endurance we conquer" ("Per la resistència, conquerim"). També adquirí, per 3.200 lliures, el vaixell Aurora —utilitzat a l'expedició de Douglas Mawson—, de les drassanes de Hobart (Tasmània) per fer-lo servir per a l'equip del mar de Ross.
La quantitat total recollida per Shackleton és incerta, ja que no es coneix la donació de Stancomb-Wills. Tanmateix, els diners, o millor, la manca de diners, va obsessionar l'organització de l'expedició.El 1920 el Daily Mail va estimar que l'expedició havia costat unes 80.000 lliures; Fisher 1957, pàg. 306 Com a mesura econòmica la proporció de fons assignada a l'equip del mar de Ross va ser reduïda a la meitat, i el seu comandant, Aeneas Mackintosh, només ho descobriria en arribar a Austràlia per començar l'operació.Tyler-Lewis, pàg. 34–35 Mackintosh va haver de regatejar i reclamar diners i subministraments per fer possible la seva part de l'expedició.Tyler-Lewis, pàg. 41–48 La manca de diners també dificultà l'operació de rescat de l'equip del mar de Ross quan, el 1916, aquesta ho va necessitar.Tyler-Lewis, pàg. 222–227 Shackleton va estar molt actiu per recuperar despeses després del seu retorn. Va vendre els drets exclusius de la història de l'expedició al Daily Chronicle, i va crear la Imperial Trans Antarctic Film Syndicate per aprofitar els drets d'imatge de la pel·lícula.Alexander 1988, pàg. 10.Quan Shackleton marxà a Geòrgia del Sud amb el James Caird va deixar instruccions a Frank Wild de com actuar en cas que ell no tornés. Alexander 1988, pàg. 140–141
Tripulació
miniatura|upright|Frank Worsley, que va capitanejar lEndurance.