TBO va ser una revista de còmics catalana escrita en castellà i alguns números en català, que va aparèixer el 1917 i es va publicar, amb interrupcions, fins al 1998. Va tenir una gran importància en la història del còmic espanyol, fins al punt que del títol de la revista va sorgir el terme tebeo, que a Espanya és sinònim de revista infantil il·lustrada i ha aconseguit romandre a l'imaginari popular amb expressions com "estar més vist que el tebeo".
Els editors de la publicació van ser fins al 1983, Buïgas, Estivill y Viña, S. L.; posteriorment va ser editada durant un breu període el 1986 per l'Editorial Bruguera, i entre el 1988 i el 1998 per Edicions B.
La revista, dirigida al públic infantil, va cultivar un estil propi d'historieta humorística. Especialment influents van ser algunes de les seves sèries, com La familia Ulises, de Benejam, o Els grans invents del TBO. Se'n van editar quatre números extraordinaris en català a la fi de la dècada dels 1970.
L'any 2016, la Biblioteca de Catalunya, va adquirir 105 dibuixos originals de diversos autors i temàtica, identificats i relacionats amb la publicació. Aquest fons inclou, entre d'altres, dibuixos de Josep Coll, Antoni Batllori Jofre, Rino (Marí Benejam Ferrer), Ricard Opisso i Sala, Antonio Ayné Esbert, Joan Martínez Buendía, Aristide Perré, Nit (Joan Macias), i de les sèries Los grandes inventos del TBO, De todo un poco, La família Ulisses, Concursos detectivescos ...
Primera etapa (1917-1938) El primer número de TBO va aparèixer el 17 de març de 1917, imprès al taller de litografia d'Arturo Suárez, a Barcelona. Al principi, la revista estava impresa en un sol color (blau), però, a partir del número nou, amb la incorporació de Joaquim Buïgas i Garriga a la direcció de la revista, van passar a utilitzar dos colors (vermell i negre). Una altra innovació del nou director va ser incloure una historieta a la portada, en lloc de l'acudit d'una sola vinyeta dels primers números.
El preu inicial de portada era de 10 cèntims. La revista va tenir un èxit creixent: va passar d'unes vendes de 9.000 exemplars el 1917 a 220.000 el 1935, el que la va convertir en la revista de còmics més venuda del període anterior a la guerra civil espanyola.
La popularitat de TBO no parava de créixer i el 1968 la Reial Acadèmia Espanyola inclou l'accepció "tebeo".
TBO estava clarament orientada al públic infantil, per la qual cosa es va centrar en l'humor blanc i va excloure de les seves pàgines continguts polítics o satírics. En aquesta etapa, van col·laborar a TBO autors espanyols com Donaz, Urda (1888-1974), Tínez, Nit, Ricard Opisso (1880-1966), Méndez Álvarez o Castanys. La revista va dedicar escassa atenció a la publicació d'autors estrangers, encara que poden citar-se George McManus, Otto Soglow o McClure. La majoria de les historietes de la revista eren gags breus, sense personatges fixos.
Als anys vint del , TBO va publicar un suplement dedicat al públic femení, anomenat B.B.
La seva principal competidora durant la preguerra va ser la també barcelonina En Patufet, apareguda el 1904, es venia a només cinc cèntims.
Després de l'esclat de la guerra civil, va continuar publicant en la zona republicana fins al 1938, i arribà a un total de 1.097 números. Les principals sèries d'aquesta etapa van ser:
AnyNúmerosTítolAutoriaAltres dades1923Los grandes inventos del TBONitContinuada posteriorment per altres autors.1936-19/06/1970a 660.Ramírez (12/1975), p. 266.Melitón Pérez Benejam
Pel que fa a les tirades, va ser la publicació d'aquestes característiques més venuda a l'estat abans de la Guerra Civil espanyola.Martín (01/1968), p. 9 a 10. 1917 1920 1925 1930 1935Número d'exemplars9.00039.00080.000150.000220.000
Segona etapa (1941-1952) Un cop acabada la Guerra Civil, Joaquim Buïgas es va proposar reprendre la publicació de TBO, la revista d'historietes que tant d'èxit havia obtingut en la seva etapa anterior, que s'havia vist interrompuda el 1938. Així, es va associar amb l'Editorial Bauzà (posteriorment s'incorporaria a aquesta societat Emili Viña, donant peu a la constitució de Buigas, Estivill y Viña, S.L. el 1943). Malgrat això, el nou règim polític encapçalat pel general Franco ja havia establert durant la guerra un monopoli editorial de publicacions infantils controlat pel partit únic, la Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que van mantenir en les dècades següents una posició privilegiada pel seu caràcter oficialista. Igual que altres editors, Buïgas i els seus socis es van veure obligats a esquivar l'escassetat de paper (al qual tenien accés preferent les publicacions del règim) i la manca de permisos per publicar revistes de caràcter periòdic, i ho van fer recorrent a un subterfugi similar a l'emprat per la competència: canviar lleugerament la capçalera de cada quadern, com si es tractés de publicacions unitàries.
Precisament perquè no duien número ni data, l'estudi i l'ordre d'aquesta etapa de TBO ha suposat grans dificultats a estudiosos i col·leccionistes. Les conclusions a les que han arribat uns i altres no són totalment coincidents, encara que cada aportació que es produeix sembla esclarir noves dades. Entre les més recents s'hi troba l'article de Manuel Barrero “El TBO de Buigas, el TBO de siempre”, publicat al número 8 de la revista digital Tebeosfera, on proposa una nova ordenació dels 131 quaderns apareguts en aquells anys a partir de l'anàlisi de continguts de bona part d'ells. El primer d'aquests quaderns sense numerar (això fa que sembli impropi anomenar-los “números”) es titula Selección de historietas y pasatiempos para 1942 i el més lògic seria pensar que devia posar-se a la venda a finals de 1941. Conegut per molts col·leccionistes com “l'almanac del mamut” per l'animal que protagonitzava la portada il·lustrada per Urda, totes les seves pàgines interiors estaven impreses a una tinta, i només la portada era a color, amb la marca Ediciones TBO clarament destacada. Malgrat això, si ens atenim a la tesi que Barrero exposa a l'article esmentat, sembla que aquest es va tractar d'un llançament aïllat que no va tenir continuïtat fins al juny de 1943, quan es va produir l'aparició de Una hora de risa. Conseqüentment, seria qüestionable incloure Selección de historietas y pasatiempos para 1942 en aquesta relació de 131 quaderns, tant pel llarg temps transcorregut entre la seva publicació i la dUna hora de risa com per la seva presumpta condició d'almanac.
Així, es podria considerar Una hora de risa l'autèntic punt d'inici d'aquesta etapa de la publicació. Als onze quaderns següents, la capçalera canviant (Vacaciones alegres, De todo un poco, Hojas escogidas, Páginas festivas, etc.) apareixia clarament separada de la marca Ediciones TBO. A partir d'aquí, la preposició “de” uneix la denominació variable al clàssic logotip de la revista (Hojas alegres de TBO, Páginas selectas de TBO, Historietas y chistes de TBO, etc.) i, des del 38è i fins al final, s'afegeix l'expressió “Ediciones TBO” (Álbum humorístico de Ediciones TBO, Escarceos cómicos de Ediciones TBO, Hojas recreativas de Ediciones TBO, etc.).
Els diferents quaderns van anar apareixent amb una periodicitat aproximadament bimestral durant el primer any, van passar a ser mensuals a partir de mitjans de 1944, i a quinzenals entre l'estiu de 1949 i el març de 1952, quan es va tancar aquesta etapa sense numerar per donar pas a una època numerada.
És ben cert que, com havia passat a la primera època, i malgrat tots els entrebancs, aquesta etapa sense numerar de TBO va obtenir un gran èxit, al qual sens dubte hi va contribuir l'aparició d'algunes sèries que, molt aviat, es van convertir en les més populars de la revista, com La familia Ulises (1944), inicialment una sàtira corrosiva d'una família mitjana durant la postguerra, o Las aventuras de Eustaquio Morcillón y Babali (1946), ambdues amb dibuix de Benejam i guions de Joaquim Buïgas, que es van unir a les que s'havien començat a l'etapa anterior (De todo un poco, Los grandes inventos de TBO o Melitón Pérez). Juntament amb els col·laboradors de la primera època, molts altres dibuixants van omplir les pàgines de TBO en aquesta etapa, la majoria de manera fugaç i sense deixar una empremta massa profunda tot i que també s'hi van incorporar Muntañola, Castanys, Sabatés, Blanco i, sobretot, Coll, que va publicar la seva primera historieta el 1949.
En conjunt es pot dir que, des del punt de vista dels seus continguts, l'etapa sense numerar de TBO no és gaire diferent de la primera etapa de la revista: algunes sèries amb personatges fixes i moltes historietas sense continuïtat d'extensió i format molt variat, presentades en una bigarrada compaginació que obeïa el principi d'oferir al lector el màxim contingut possible.
Com totes les publicacions «no afectes al règim», durant el franquisme TBO havia de presentar una maqueta prèvia a la Dirección General de Premsa. La revista de Buïgas només va tenir una topada greu amb la censura per una vinyeta de 1951 del dibuixant Manuel Díaz en la secció 'El ojo electrónico', de bromes i curiositats, on deia: «Blas Pérez ha descubierto un poderoso reconstituyente a base de chuletas, longaniza, jamón, pollo asado y lagosta. ¡Qué eminencias tenemos!». El problema era que el ministre de la governació també es deia Blas Pérez… Allò va acabar amb una multa de 12.000 pessetes, però quan van arribar a la redacció «dos inspectors de policia amb barret, gavardina amb cinturó, bigotet i fumant Chester (de contraban)», amb una ordre de segrest del número, el llavors director, Albert Viña, estava tremolant perquè temia que li tanquessin la revista, recorda Giralt que aquest li va explicar. El grafòpata també evoca que les «senyores grasses, rodonetes i de culs grossos que dibuixava Urda» no agradaven als censors.
Les sèries més reeixides d'aquesta etapa varen ser: AnyNúmerosTítolAutoriaAltres Dades1944La familia UlisesBenejam1946-14/06/1968 a 555.Morcillón y BabalíBenejam1952-21/05/1967a 495.Angelina y CristóbalMuntañola
Tercera etapa (1952-1972) Aconseguit el permís de publicació periòdica, el 1952 va començar la tercera etapa, reiniciant la numeració de la revista. Aquesta etapa es prolongaria fins al 8 de desembre de 1972, que arribà al número 789. En aquesta època es van consolidar algunes de les seccions més importants de la revista, com La familia Ulises, Eustaquio Morcillón i Melitón Pérez, dibuixades per Benejam; Los grandes inventos del TBO, per diversos dibuixants, i Josechu el vasco, de Muntañola. Un altre dels grans dibuixants el nom del qual va quedar estretament unit al de la revista va ser Josep Coll i Coll.
Els principals autors que van col·laborar en aquesta època de la revista van ser: Benejam (1890-1975), Josep Coll (1923-1984), Muntañola (1914-2012), Salvador Mestres (1910-1975), Joan Rafart i Roldán (1928-1997), Blanco (1926-2019), Antonio Ayné, Arturo Moreno, Ramon Sabatés (1915-2003), Albert Mestre, Joan Bernet Toledano (1924-2009), Joan Blancafort o Serra Massana (1896-1980). També publicà a aquesta revista col·laboradors habituals de les revistes d'altres editorials com Josep Escobar (1908-1994), Carlos Conti (1916-1975), Soriano Izquierdo o l'abans esmentat Raf.
Entre l'escassíssim material estranger publicat per la revista, podem citar la secció El reyecito, dibuixada pel novaiorquès Otto Soglow (1900-1975). Les sèries sorgides en aquesta etapa són:
AnyNúmerosTítolAutoriaAltres Dades1957-5/06/1964166 a 345.Aventuras de Dña. ExageranciaJoaquim Muntañola1963-1964Los KakikusJosep M. Blanco Ibarz24/07/1963300 i seg.Josechu el vascoJoaquim Muntañola1965Don Jerónimo, jefe de cocinaRaf16/04/1965390 i seg.Maribel es asíMaría Angeles30/07/1965405 i seg.Altamiro de la CuevaJoan Bernet Toledano25/02/1966 435-Joaquinete y su chupeteAntonio Ayné Esbert
Quarta etapa (TBO 2000, El TBO en català i El TBO) (1972-1983) TBO 2000