La Simfonia núm. 4 en mi bemoll major (WAB 104), Romàntica, d'Anton Bruckner és una de les obres més populars del compositor. La va escriure entre el 2 de gener i el 22 de novembre de 1874. La va revisar per complet entre el 18 de gener de 1878 i el 5 de juny de 1880 després de compondre la Cinquena Simfonia. Posteriorment va canviar l'últim moviment i va ser estrenada a Viena el 20 de febrer de 1881 amb Hans Richter dirigint la Filharmònica de Viena. Va ser un gran èxit. Estava dedicada al príncep Konstantin de Hohenlohe-Schillingsfürst.

El sobrenom de la simfonia de Romàntica fou utilitzat pel mateix compositor, tanmateix no es refereix a la concepció moderna d'amor romàntic sinó més aviat als romanços medievals com els descrits a les òperes Lohengrin i Siegfrid de Richard Wagner.Constantin Floros, as reported in

Origen i context Quan Bruckner va compondre la Quarta Simfonia, l’any 1874, ja era una figura respectada dins el panorama musical austríac. La seva fama com a organista era immensa, i especialment admirada era la seva capacitat d’improvisació, que molts consideraven extraordinària. Malgrat aquest reconeixement, Bruckner sempre va sentir la necessitat d’aprofundir en la seva formació. El 1855 es va posar a estudiar amb Simon Sechter, una de les grans autoritats en harmonia i contrapunt. Durant sis anys, i majoritàriament per correspondència entre Viena i Linz, va seguir una disciplina rigorosa. Més endavant va completar els seus estudis amb Otto Kitzler, amb qui va treballar sobretot l’orquestració i la forma.

En aquells anys, la influència de Wagner es va anar fent cada vegada més intensa en el seu univers musical. El 1865 va viatjar a Múnic per assistir a l’estrena de Tristan und Isolde, iniciant així una relació de profunda admiració envers el compositor alemany. La personalitat de Bruckner era plena de contrastos. Podia mostrar-se ingenu i alhora molt conscient del seu entorn, segur del seu art però també insegur davant cada nova passa. Aquesta dualitat l’acompanyaria tota la vida i explica, en part, la seva tendència constant a revisar les pròpies obres. Instal·lat definitivament a Viena a partir de 1866, va succeir Sechter com a professor d’harmonia i contrapunt al Conservatori, i també hi va ensenyar orgue. A la Universitat de Viena hi va obtenir igualment un lloc, tot i l’hostilitat d'Eduard Hanslick, crític influent i defensor de Brahms, que es convertiria en un dels seus adversaris més constants. Tanmateix, va ser justament a Viena on Bruckner va afirmar-se de manera decisiva com a simfonista.

La Simfonia núm. 4, l’única a la qual el mateix compositor va donar un sobrenom, ocupa un lloc central dins la seva trajectòria. La Romàntica desplega un món sonor d’una gran força evocadora, en què la natura, la distància i l’atmosfera gairebé llegendària prenen un paper essencial. Hi conviuen la monumentalitat pròpia de Bruckner i una inspiració més contemplativa i lírica, fet que converteix aquesta obra en una de les més immediatament suggestives del seu univers simfònic. És l’única de les seves nou simfonies que porta un subtítol escollit pel mateix compositor. Tot i que Bruckner no s’inscriu plenament dins el romanticisme en el sentit en què ho fan figures com Weber, Schumann, Mendelssohn o Wagner, aquesta Romàntica connecta clarament amb l’imaginari del romanticisme germànic. Ho fa sobretot a través de l’evocació de la natura i de la cacera, un univers en què les trompes —instrument emblemàtic d’aquest àmbit— adquireixen un protagonisme central.

Temps després de la composició, Bruckner va deixar escrit un programa descriptiu de l’obra. Tot fa pensar que es tracta més d’una justificació a posteriori del subtítol que no pas d’un veritable punt de partida creatiu. Amb tot, aquest text resulta revelador, especialment venint d’un compositor sovint associat a la música absoluta en una època marcada per l’auge de la música programàtica. Sobre el primer moviment, escrivia: «Ciutat medieval — alba — des de les torres ressonen les crides del matí — s’obren les portes — cavallers orgullosos surten a cavall cap al bosc — tot queda envoltat d’una atmosfera màgica — murmuris del bosc, cants d’ocells — així pren forma el quadre romàntic.»

Moviments La simfonia es compon de quatre moviments i la seva execució dura una mica més d'una hora:

Bewegt, nicht zu schnell Andante quasi allegretto Scherzo. Bewegt. Trio. Nicht zu schnell, keinesfalls schleppend Finale. Bewegt, doch nicht zu schnell

Primer moviment El moviment s'obre, com moltes altres simfonies de Bruckner, amb cordes en trèmolo. Una crida de la trompa obre el primer grup temàtic:

Això condueix al segon tema del primer grup, una afirmació insistent del ritme de Bruckner⁣:

Com totes les simfonies de Bruckner, l'exposició conté tres grups temàtics. El segon grup, anomenat "Gesangsperiode" de Bruckner, està en re♭major:

El tercer grup temàtic difereix entre les versions; a l'original de 1874 s'obre amb una variació de la crida de la trompa inicial:

A la versió de 1878 i posterior s'obre amb una variació del tema rítmic de Bruckner del primer grup:

El desenvolupament expansiu inclou un coral del metall basat en la crida de la trompa inicial:

Hi ha moltes proves que Bruckner tenia al cap un programa per a la Quarta Simfonia. En una carta al director d'orquestra Hermann Levi del 8 de desembre de 1884, Bruckner va escriure: «En el primer moviment després d'una nit completa, el dia és anunciat per la trompa, la cançó del 2n moviment, el trio de caçadors del 3r moviment, l'entreteniment musical dels caçadors al bosc». Hi ha un passatge semblant en una carta del compositor a Paul Heyse del 22 de desembre de 1890: «En el primer moviment de la Quarta Simfonia 'Romàntica' la intenció és representar la trompa que proclama el dia des de l'ajuntament! Llavors la vida continua; al Gesangsperiode [el segon tema] el tema és la cançó de la mallerenga Zizipe. 2n moviment: cant, pregària, serenata. 3r: caça i al Trio com un orgue toca durant l'àpat del migdia al bosc».

A més d'aquestes pistes que provenen directament de Bruckner, el musicòleg Theodor Helm va anunciar un relat més detallat comunicat a través del col·laborador del compositor Bernhard Deubler: "«Ciutat medieval—Alba—Les trucades sonen des de les torres de la ciutat—les portes s'obren—. Els cavallers es llancen a l'obert, orgullosos, damunt dels seus cavalls, la màgia de la natura els embolcalla —murmuris del bosc— el cant dels ocells —i així el quadre romàntic es desenvolupa encara més...»

Segon moviment Aquest moviment, en do menor, comença amb una melodia als violoncels:

L'acompanyament és significativament diferent de la versió original de 1874. Aquest moviment, com la majoria dels moviments lents de Bruckner, està en forma ternària de cinc parts (A–B–A–B–A–Coda). La segona part (B) és més lenta que la primera:

Tercer moviment Bruckner va recompondre completament el moviment Scherzo després de la seva primera versió.

Primera versió (1874) Aquest anomenat "Alphorn Scherzo" es basa principalment en una crida de la trompa que obre el moviment:

Després d'això, es presenten figures de corda amb trèmol i una variació lleugerament diferent de la crida de la trompa. Finalment, es desenvolupa un clímax amb la crida de la trompa enfortida i el suport de tota l'orquestra, que introdueix el Trio.:

Segona versió (1878) L'autògraf de l'anomenat "Scherzo de caça" de la versió de 1878 de la simfonia conté marques com ara Jagdthema (tema de caça) i Tanzweise während der Mahlzeit auf der Jagd (melodia de ball durant la pausa per dinar durant la caça). Aquest és el més conegut dels Scherzi. S'obre amb crides triàdiques de trompa de caça, que recorden la Marxa militar, WAB 116:

El Trio més melòdic segueix:

Quart moviment Aquesta secció va experimentar tres versions principals, tot i que el darrer moviment correspon a la segona versió completa de la simfonia. Les revisions posteriors del 1888 es van centrar principalment a reduir i reorquestar, sense canvis substancials en el material temàtic des del 1880. Encara que hi ha molta similitud en el material temàtic entre les versions, es va simplificar rítmicament després de 1874. El tema central, en mi♭menor, es manté constant en les tres versions:

Primera versió (1874) Aquesta versió comença amb figures de corda en cascada i una reaparició de la crida de la trompa que ha obert la simfonia, tot i que va aparèixer per primera vegada a l'oboè. Això arriba a un clímax i l'orquestra completa exposa el tema principal. Les cordes en pizzicato introdueixen el segon grup temàtic, construït sobre dos temes. Aquest grup és molt polirítmic, amb un gran ús de quíntuples. El primer tema:

Aquest grup té diversos compassos de cinc notes contra vuit, començant en el segon tema:

El tercer grup temàtic s'inicia amb una escala de si♭menor descendent, que recorda el leitmotiv Spear de Wotan, donat per tota l'orquestra:

Cap al final, torna la crida de la trompa que ha obert la simfonia, anunciant el brillant final de la simfonia en mi♭major.

Segona versió "Volksfest" (1878) La segona versió del moviment, el sobrenom de la qual, que significa 'festival popular', prové de l'autògraf de Bruckner, generalment no s'interpreta com a part de la simfonia en el seu conjunt. És una versió simplificada i escurçada del finale. L'obertura del moviment i el primer grup temàtic són generalment els mateixos que la primera versió. El segon grup mostra diferències substancials en el ritme, amb els quíntuples difícils substituïts per patrons rítmics més simples (ritme de Bruckner "2 + 3" o "3 + 2"). Les notes reals, deixant de banda les transposicions i les diferències d'acompanyament i articulació, es mantenen inalterables. El primer tema:

El segon tema:

El tercer grup temàtic torna a ser encapçalat per una escala descendent, amb el ritme simplificat:

Es fan canvis significatius a la coda, apropant-la a la tercera versió.

Tercera versió (1880) Aquesta versió té els canvis més substancials. Es canvien les figures de corda en cascada i l'estat d'ànim general és molt més fosc que en versions anteriors. Després del primer grup temàtic ve el segon grup modificat. Aquí Bruckner ha inserit un nou tema que precedeix els dos temes vistos a les versions anteriors:

A més, s'ha recompost el tercer grup temàtic:

A la coda, s'introdueix un coral tranquil al compàs 489 i, abans de la peroració (al compàs 517), una escala ascendent, una cita d'aquella abans del tercer clímax a la part 5 de lAdagio de la Cinquena Simfonia.

A la versió de 1888, la recapitulació comença amb el segon grup temàtic, saltant completament el primer. No sembla que hi hagi cap indici clar de programa per a aquesta tercera versió del finale.

Versions Els estudiosos de Bruckner reconeixen actualment tres versions de la Quarta Simfonia:

Versió I: 1874 Versió II: 1878-1880 Versió III: 1888

S'han identificat almenys set versions i revisions autèntiques de la Quarta Simfonia.La Quarta Simfonia va patir el procés compositiu més prolongat i complicat de qualsevol de les simfonies. El treball de Bruckner es va estendre des de 1874 fins almenys 1890. Va recompondre gran part de la simfonia durant aquest procés, substituint completament el tercer moviment i reinventant fonamentalment el Finale. Va preparar diferents versions per a la representació almenys tres vegades, i cada vegada això el va portar a fer canvis, sovint substancials. I finalment va veure la simfonia a través de la publicació. Una part significativa d'aquesta història ha romàs desconeguda o s'ha interpretat de manera equivocada, tal com ha passat amb moltes qüestions fonamentals de les versions de Bruckner en general. És per això que la Quarta Simfonia, com un cas paradigmàtic del "problema Bruckner", ofereix una plataforma molt favorable per analitzar les qüestions clau amb més claredat i de manera més crítica que mai.B. Korstvedt - The versions of Bruckner's Fourth Symphony

Versió I (1874)