miniatura|Munició per a fusells, d'esquerra a dreta els cartutxos: 9,3 × 62 mm, .30-06 Springfield, 7,92 × 57 mm IS, 6,5 × 55 mm i .308 Winchester. miniatura|Obusos d'un canó de carro de combat T-72.
La munició és el conjunt de subministraments que es necessita per utilitzar armes de foc. Aquesta és denominació pot fer referència a cartutxos per armes lleugeres (com fusells, pistoles o escopetes) fins a grans obusos d'artilleria amb un diàmetre de 155 mm o superior.
Etimologia El terme munició prové del francès munition i deriva del llatí munire que significa proveir.
Desenvolupament de la munició Desenvolupament de la munició d'armes lleugeres miniatura|esquerra|Al centre un cartutx de paper de calibre 11 mm per al fusell Chassepot, el primer fusell de cartutx en servei. A la dreta el seu successor, el cartutx metàl·lic 11 x 59,5 mm R. La pólvora és la matèria comuna per impulsar els projectils. En l'època dels mosquets i arcabussos se'ls introduïa la pólvora i la bala per la part davantera dels canons. La pólvora s'havia de comprimir amb una baqueta que també s'usava per col·locar el renec de paper, i per provocar el tret s'encenia una metxa que tenia l'arma. En aquestes antigues armes la cadència de foc era molt baixa degut al temps destinar a carregar tots els elements i deixar l'arma llesta per disparar.
Al s'inventa el fusell el qual no utilitza metxa sinó la clau de pedrenyal per fer instantani el tret. Cap al 1830 aquesta clau va ser substituïda al seu torn per la clau de percussió. En aquella mateixa època, es van fer altres avenços als fusells per aconseguir major abast efectiu tot estabilitat el projectil mitjançant la rotació provocada pel ratllat de l'ànima del canó.
En la dècada de 1840 s'inventa el fusell de cartutx, que va escurçar el temps per carregar la munició i va permetre usar així mateix el fusell en diferents posicions. Els cartutxos eren originalment embolcallats amb cartró o tela encerada, que contenien una petita quantitat de pólvora (anomenada càrrega) i també la bala dins; alguns se n'esquinçaven en inserir-se el cartutx al fusell. Posteriorment es van inventar cartutxos que ja incloïen la càrrega fulminant, fent més breu el temps per carregar la munició.
Posteriorment, els cartutxos estaven constituïts com en l'actualitat per un cilindre metàl·lic (anomenat beina) que contenia la bala al seu extrem, estava farcit de la càrrega propel·lent i tenia una càpsula fulminant a la base de la beina, la qual era la que iniciava el tret en ser perforada per la clau de percussió.
Els revestiments i aliatges de bales van començar a la dècada de 1830 per evitar la deformació de la bala, la qual provocava inestabilitat en la seva trajectòria. El primer aliatge utilitzats va ser el de bismut amb plom i el primer revestiment va ser el coure.
Munició per a armes lleugeres
Nomenclatura de la munició d'armes de foc lleugeres Les mesures d'aquest tipus de munició es poden expressar en mil·límetres seguint el Sistema Internacional o bé en polzades seguint en sistema anglosaxó d'unitats. La mesura principal és el calibre o diàmetre de la bala. Tot i això cartutxos amb mesures diverses poden disparar la mateixa bala, cal doncs especificar en la nomenclatura el disseny de cartutx.
La forma de denominar els cartutxos varia en funció dels països i tipologia d'armes de foc. Per a la munició de pistoles i fusells poden distingir tres sistemes diferents: l'internacional, el britànic i el dels Estats Units. En el sistema internacional o europeu s'indica l'ample del projectil seguit de la longitud cartutx en mil·límetres: 9 × 19 mm, per exemple.
Els calibres per a escopeta empren un sistema totalment diferent. Quan es diu que una escopeta és del calibre 12, per exemple, es vol expressar que amb un lingot de plom d'una lliura anglesa (453 g) de pes es poden fondre 12 bales d'aquest calibre, de manera que si en lloc de 12 se n'obtenen 14, 16 o 20, la mida de la bala disminuirà, i lògicament la boca del canó de l'esmentada arma també ho farà.
Tipologies de nomenclatura detallades: Sistema Mètric miniatura|Munició feta servir durant la Primera Guerra Mundial. Consisteix a definir el cartutx amb dos nombres separats per una "x" i expressat en mil·límetres. El primer indica el calibre de la bala i el segon la longitud de la beina. Per exemple el cartutx espanyol 7 x 57 mm, significa que el cartutx té un calibre de 7 mil·límetres i la beina mesura 57 mil·límetres de longitud. Després es poden afegir les següents lletres: R: Significa que la beina té pestanya o vorell per ser usada en armes de canons basculants. La seva absència indica que el cartutx té una beina de ranura, generalment utilitzada en rifles de repetició manual per forrellat. P: Es denomina així a les bales que acaben en punta. PP: Les que acaben en punta i tenen un pes superior al normal.
Sistema en polzades anglès Els anglosaxons (britànics, nord-americans i canadencs) utilitzen la polzada (25,4 mm) com a unitat de mesura. Aquesta es divideix en desenes o centenes per mesurar un calibre. A diferència del sistema mètric decimal, en on les fraccions d'unitat s'escriuen amb un zero seguit d'una coma o punt i la quantitat significativa (7,62), els anglosaxons ho fan mitjançant un punt seguit de la fracció de polzada corresponent (.30, per exemple).
Els britànics expressen els seus cartutxos pel seu calibre, real o nominal, en milenes de polzada, seguit del nom de l'inventor o fabricant, que sota patent era el seu propietari. Exemple: .505 Gibbs.
En molts casos se li afegeix també els acabaments BP (Black Powder, pólvora negra), NE (Nitre Expres, pólvora sense fum com la nitrocel·lulosa), MAGNUM (que indica que el projectil sobrepassa els 762 metres per segon de velocitat), Flanged (cartutxos amb pestanya o vorell) o Belted (beina reforçada en la part posterior).
Sistema en polzades nord-americà La xifra que caracteritza al calibre indica, en centenes de polzada, el diàmetre interior del canó abans de l'estriat. El sistema és similar a l'anglès amb la diferència que la unitat emprada és la centena de polzada i no la milena. Això significa que un cartutx de calibre .380 anglès correspon a un .38 nord-americà.
Trobem denominacions de calibres formats per dues xifres, o en alguns casos tres, com a exemple el cartutx .38-.40 conegut també com a .38 Winchester CF. Les dues primeres xifres (.38) indiquen el calibre del mateix mentre que les següents (.40) indiquen els "grans" de pólvora negra amb què es va carregar originalment. Hem de recordar que un grain o gra equival a 0,064 grams (64 mil·ligrams).
També ens podem trobar amb cartutxos en els quals apareix el nom del dissenyador (.30 newton, .30 Gibbs, .257 Roberts, .44 Colt, .38 ACP, etc.) o bé denominacions o nomenclatures en les quals s'indica la velocitat inicial del projectil (.250-3000 Savage, .22-4000 Sedgley, etc.) en peus per segon o l'any en què va tenir el seu origen el cartutx, com és el cas del .30-06 Springfield (30 del calibre i 06 de 1906 que és l'any que es va inventar).
Una excepció a aquesta nomenclatura és el 7 mm Remington Magnum, àmpliament utilitzat en la caça major, un cartutx nord-americà basat en la beina del .338 Winchester Magnum amb una reducció al coll de la mateixa per a així poder allotjar un projectil de 7 mm.
Tipologies de munició d'armes lleugeres miniatura|Cartutxos miliars moderns comparats. Els supersònics 7,62 × 51 mm OTAN, 5,56 × 45 mm OTAN i el subsònic 9 x 19 mm Parabellum. Bales subsòniques i supersòniques El primer és dividir els tipus de munició per a armes lleugeres en subsònica i supersònica. Les bales de pistola i revòlver normalment tenen una velocitat inferior a la del so (340 metres/segon) o lleugerament superior. Les bales de fusell, metralladora, etc. superen àmpliament aquesta velocitat, amb velocitats entre 600 i 1000 m/s. El comportament del projectil varia molt en funció de la velocitat. Així les bales supersòniques són capaces de travessar el cos d'una persona netament, però tot i així solen causar danys més severs que les bales subsòniques que solen quedar-hi incrustades. Això és degut a l'expansió de la ferida a causa de la conificació que comporta la velocitat supersònica, creant danys severs als òrgans que envolten la ferida fins i tot sense haver-hi impactat directament. D'aquesta forma és possible causar major dany amb calibres petits, com el 5,56 × 45mm OTAN utilitzat en molts fusells d'assalt moderns, que amb calibres "grans" de pistola com el .44 Magnum aparentment més poderosos. La velocitat subsònica sol ser inútil contra armilles antibales, la supersònica pot fins i tot travessar diverses capes de les armilles a un centenar de metres. Normalment la munició subsònica tindrà un cos cilíndric curt acabat en una punta esfèrica, mentre que la supersònica tindrà un cos allargat i una punta cònica estirada.
miniatura|esquerra|Diferents tipus de cartutx del calibre .45 ACP. El de l'esquerra és de punta buida (JHP) i el central FMJ. Tipus i materials de les bales El següent a tenir en compte és l'estructura física de la bala. Teòricament, només són aptes pel combat militar bales amb embolcall metàl·lic complet, normalment amb coberta de llautó i farcides de plom o algun aliatge d'aquest. Aquest tipus de munició, molt estesa, es coneix genèricament per FMJ (full metall jacket) i tendeix a travessar totalment el cos. A la pràctica tant en la guerra com per part de cossos policials i particulars s'empren també municions modificades. A molts països, part d'aquestes municions són només legals per a arma curta o caça amb certs rifles de gran calibre i baixa velocitat, ja que a velocitat subsònica no poden provocar les destrosses que ocasionarien a supersònica i permeten augmentar el que s'anomena el poder de parada d'una arma, això és, la seva capacitat de detenir a un individu o a una espècie perillosa en cas de cacera.
Les modificacions més habituals són eliminar la coberta dura en l'extrem de la bala o truncar el con o semiesfera de la punta, de manera que queda en descobert el nucli tou de la mateixa (JSP - munició de punta tova), o fins i tot fer un buit a la punta amb un punxó (el que es denomina bala de punta buida - JHP), modificacions molt típiques a certes municions de revòlver o pistola. En entrar al cos, la bala s'aixafa, expandint la punta que queda com una espècie de xampinyó i frenant la penetració ràpidament, per la qual cosa causa ferides no molt profundes però amples i tirant literalment cap enrere l'objectiu impactat per la quantitat d'energia cinètica que dispersa en molt poc temps. Això mateix amb munició supersònica provocaria que la bala es partís o doblés i els seus fragments es dispersessin a l'interior del cos, provocant greus lesions internes. També es pot aplanar la punta i mantenir l'embolcall integral per aconseguir un efecte de dispersió d'energia en poc temps.
Un altre tipus de bala és la perforant, designada internacionalment per AP (armor piercing). És una bala externament similar a la FMJ, però en l'interior del plom porta un nucli d'acer endurit, tungstè, urani empobrit, que en frenar-se bruscament la bala, i per efecte de l'energia cinètica, trenca l'embolcall i pot arribar a perforar el blindatge que va detenir la bala.
Existeixen bales amb la part posterior farcida d'un material colorant que va deixant un traç en disparar-les, bales denominades traçadores, que s'usen normalment per comprovar si l'apuntat d'una arma és correcte. Les bales explosives o incendiàries només s'empren excepcionalment en armes de franctirador de gran calibre per destruir dipòsits de materials o combustible, ja que la seva manipulació és perillosa.
miniatura|Escopeta i cartutxos del calibre 12 Cartutxos d'escopeta