Els T-54 i T-55 van ser tancs dissenyats en la Unió Soviètica, descendents directes del T-34. El primer prototip del T-54 va ser construït el 1946 i va entrar en producció el 1947. Després d'una sèrie de modificacions majors, el T-54 va ser rebatejat T-55 el 1955. Aquests tancs van ser exportats a més de 50 països, produït i millorats contínuament fins al 1979. El T-54/T-55 va ser el carro estàndard les unitats blindades de l'Exèrcit Roig, del Pacte de Varsòvia, i d'altres exèrcits fins a l'aparició del T-62, amb els quals va conviure fins al seu reemplaçament pels T-64 i T-72.
T-54 El 1943 l'Oficina de Disseny Morozov va ressuscitar el projecte de preguerra del T-34M i va crear el tanc mitjà T-44. En el moment en què el T-44 estava llest per a la producció, el T-34 també havia estat modificat per adaptar-se a la mateixa arma. Tot i que el T-44 era superior en la majoria de les altres maneres, en aquest moment, la producció del T-34 estava en ple moviment i el nombre massiu de T-34 que es construïen compensava qualsevol avantatge a nombres més petits d'un disseny superior. El T-44 es va produir en petits nombres, amb al voltant de 200 acabats el 1945.
Desenvolupament del T-54 El primer prototip del T-54 va ser, segons el "Certificat de fabricació i prova de prototips del tanc T-54 va ser finalitzat el gener de 1945 i va ser traslladat per a la prova al lloc de proves de Kubinka. El primer exemple del tanc, conegut com el T-54 Model 1945, encara era molt similar al T-44. La diferència externa més notable va ser la nova torreta més gran amb un canó de 100 mm, el blindatge frontal del qual va augmentar de 120 a 180 mm, i el blindatge lateral de 90 a 90-150 mm. Les proves de la T-54 transferida per a proves estatals es van dur a terme de l'11 de març a l'11 d'abril de 1945.
El juliol de 1945, l'oficina de disseny de la planta núm. 183 va construir el segon prototip del T-54, creat tenint en compte alguns dels comentaris de la comissió. El tanc va rebre una nova torreta, de forma arrodonida, semblant a l'IS-3, però amb un "zaman" al llarg de tot el perímetre, especialment notable a la part posterior. El gruix de l'armadura frontal de la torre va arribar als 200 mm i els costats, de 160 a 125 mm, els angles d'inclinació de les superfícies verticals de la torre van arribar als 45 °. La transmissió es va canviar d'acord amb els requisits de la comissió de proves, i el xassís finalment va rebre l'engranatge de la llanterna de les vies. També es va augmentar la capacitat dels dipòsits de combustible interns de 530 a 545 litres. L'armament del tanc incloïa dues metralladores SG de 7,62 mm així com un DShK antiaeri de 12,7 mm muntat al damunt de la torreta. Al juliol-novembre de 1945, aquesta mostra es va provar al lloc de proves de Kubinka.
T-54-1 El T-54-1, també conegut com T-54 obr. 1946 va ser el model de fabricació inicial, produït des de 1946 fins a 1948. No va ser el millor començament i només uns quants vehicles van ser construïts (de fet, aquesta es va detenir fins que noves modificacions s'apliquessin en el disseny), però va establir les bases de l'èxit que després vindria. Utilitzava algunes parts ja usades i provades en tancs anteriors però en va incorporar altres bastant noves per a l'època, però en definitiva era molt notori que seguia la mateixa línia dels seus avantpassats T-34 i T-44.
De tota manera, el nou tanc era superior en tots els aspectes al tanc Ióssif Stalin IS-2, i llevat de per una diferència de blindatge a la torreta, inferior respecte a l'IS-3 (200 mm del T-54 contra 250 mm de l'IS-3), era en línies generals millor que aquest, també ja que la seva capacitat antitancs i mobilitat eren majors. miniatura|Tanc T-54 model 1946 al Museu d'Història Militar Russa
T-54-2 El 1949 va començar la construcció del T-54-2 (T-54 obr. 1949), va ser produït en sèrie entre 1949- 1951 el qual incorporava millores a la torreta i erugues més àmplies. La nova torreta, inspirada al tanc pesat IS-3, tenia una forma més ovalada semblant a una cúpula, amb les cares llises, encara que la part posterior de la mateixa seguia sent semblada a la del T-44.
T-54-3 El T-54-3 (T-54 obr. 1952) va ser produït en sèrie entre 1952 i 1955, que va adoptar la característica torreta arrodonida en forma d'ou, la qual li proporcionava una silueta molt baixa (un metre menys que el M60 Patton) i bones qualitats balístiques, a costa d'un blindatge molt inferior al dels EUA. des de finals dels cinquanta. A més va incorporar un visor telescòpic per a l'artiller TSh-2-22 en comptes de l'antic TSh-20 i podia generar una densa cortina de fum negre injectant combustible vaporitzat en el sistema d'escapament; aquesta última capacitat va romandre intacta en tota la sèrie T-54/T-55. Aquests tres primers models mancaven de snorkel per travessar cursos d'aigua majors als 1,4 metres en els quals es podia desplaçar sense preparació.
Per a 1954 la construcció del T-54-3 a l'URSS havia finalitzat, però en Polònia s'iniciaria l'any 1956 i continuaria fins a 1964.
T-54A miniatura|El T-54 pot reconèixer-se pel ventilador voltat al sostre de la torreta, davant de l'escotilla del carregador, el qual no posseeix el T-55 A partir de 1955 es posa en marxa la producció del T-54A, el primer model de la sèrie T-54/T-55 que es fabricaria en massa. La Xina copiaria aquesta versió sota la designació de Tipus 59. L'any 1956 van començar a acoblar-se els tancs en Polònia (Bumar-abdy) i el 1957 també a Txecoslovàquia (ZTS Martin).
Les millores més destacables estaven relacionades amb l'armament, l'electrònica i sistemes generals. El canó D-10 T va ser substituït per un més modern; el D-D-10TG, que incloïa un extractor de fum a la boca i un estabilitzador vertical STP-1 Gorizont. També va introduir un snorkel OPVT, mira telescòpica TSh-2 A-22, periscopi infraroig TVN-1 per al conductor i fars infrarojos davanters, nova ràdio R-113, filtre d'aire de diverses etapes per al motor i controladors de radiador; una bomba d'oli elèctrica i una altra de sentina, sistema extintor d'incendis automàtic i tancs de combustible addicionals.
El T-54A es deixaria de construir en la Unió Soviètica el 1957 per l'aparició de nous models, mentre que seguiria en Polònia i Txecoslovàquia fins a 1964 i 1966 respectivament.
T-54B Ja el 1957 es presenta una altra nova versió millorada, que portava de fàbrica el D-10T2S, versió avançada que tenia l'actualització més significativa en relació amb els anteriors D-10: un estabilitzador de dos eixos STP-2 Tsyklon. A més, el desenvolupament dels nous i revolucionaris projectils APFSDS (munició perforant estabilitzada per aletes de casquet d'un sol ús) va millorar enormement la capacitat de penetració del canó, mantenint-lo en un nivell competitiu davant el desenvolupament dels nous blindatges occidentals.
A partir de 1959, se'ls va agregar un modern equipament per a combat nocturn, com ser una llum de recerca infraroja L-2 Lluna (a la dreta del canó) i un visor infraroig diürn/nocturn TPN-1-22-11 per a l'artiller, eliminant el vell periscopi MK-4. Mentrestant el comandant va rebre una llum de recerca per infraroigs OU-3.
Tot i així, no va tenir molt èxit, ja que el 1958 començaria la construcció del T-55 en Polònia i Txecoslovàquia (les dues nacions es comprometien a proveir a les forces armades del Pacte de Varsòvia), i per això només un any després del començament de la seva fabricació, el T-54B va ser deixat de costat.
Descripció El T-54 té un disseny de cabina compartit amb molts tancs posteriors a la Segona Guerra Mundial, amb el compartiment de combat a la part davantera, el compartiment del motor a la part posterior, i una torreta en forma de cúpula al centre del buc. L'escotilla del conductor es troba a la part frontal esquerra del sostre del buc. A la torreta, el comandant està assegut a l'esquerra, amb l'artiller al seu davant i el carregador a la dreta. El tanc té una pista plana, el que significa que no hi ha corrons de suport, la suspensió té un pinyó de conducció a la part posterior i la pista morta. L'esgotament del motor es troba en el suport esquerre. Hi ha una bretxa prominent entre el primer i el segon parell de rodes de la carretera, un tret distintiu de la T-62, que té espais progressivament més grans entre les rodes de la carretera cap a la part posterior.
Característiques Torreta La torreta i el mantellet del canó eren molt similars a les del T-44, i per acabar també a les del T-34/85. La torreta tenia un anell més ample que el dels seus predecessors augmentant relativament l'espai interior de la mateixa i fent una mica més còmode operar en ella. Quant al mantellet, es trobava molt bé protegit, oferint més de 200 mm de blindatge frontal. De fet, el nivell de protecció del blindatge era superior al de la gran majoria dels tancs alemanys de finals de la Segona Guerra Mundial.
Buc El buc és el producte d'una sèrie d'experiments duts a terme amb el del T-44 i, malgrat que sembla idèntic al d'aquest, és més compacte, lleugerament més baix, un metre més curt i una mica més ample, encara que conserva el mateix estil clàssic. El blindatge (d'acer homogeni) que hi ha al front del buc és de gairebé 100 mm, en els costats del mateix és menor de 80 mm i en la part posterior sobrepassa els 45 mm El pes dels primers prototips i últims models del T-54, així com les dues versions bàsiques de producció del T-55, era inferior a les 40 tones, amb petites variacions depenent del model.
Interior La tripulació era de quatre homes i la configuració interna era convencional, molt comú entre els tancs soviètics de l'època: el compartiment del conductor era al capdavant del buc cap a l'esquerra, i la resta de la tripulació (tres homes) s'ubicaven en línia a la torreta. El comandant s'allotjava en un habitacle en la part esquerra d'aquesta, el carregador a la zona dreta d'aquesta, i l'artiller en el centre, enmig d'aquests dos. El fet que els tres estiguessin en línia cap a difícil el tret i la recàrrega del canó i, com a resultat, una taxa de foc baixa en comparació amb els seus contemporanis occidentals que tenien més espai intern per maniobrar molt més còmodament. Aquesta característica va ser i és present a tots els tancs soviètics/russos, que imposen a les seves tripulacions condicions d'amuntegament.
Mobilitat Els canvis més significatius eren en la planta motriu i l'armament. El motor V-54 que se li va instal·lar era un dièsel de 12 cilindres, 38,88 litres i refrigerat per aigua, capaç de desenvolupar una potència de 523 cavalls a 2.000 rpm. Gràcies al seu escàs pes, potent motor i robusta suspensió de barres de torsió, tenia una excel·lent mobilitat a camp entremaliada. El V-54 li donava una relació potència/pes de 13,2 cv/ton, podent assolir en carretera 48 km/h La capacitat de combustible era de 814 litres, donant-li una autonomia en carretera d'aproximadament 400 km, i fins a 600 km amb dos tancs de combustible externs de 200 litres cada un.
Tenia com en tots els tancs, una roda dentada en els extrems de cada eruga; la davantera era la tensora i la posterior era la motriu. Les erugues estaven compostes per cinc rodes de rodolament i no tenien rodets de retorn. Entre la primera i segona roda existia una separació notable, que fa al xassís molt fàcil de reconèixer. Els dos tubs d'escapament amb què comptava es trobaven en ambdós costats del parafang posterior.
Canó principal El canó D-10 T sense estabilització d'alta velocitat de 100 mm va ser dissenyat per F.F. Petrov i és bàsicament un canó naval S-34 modificat per al seu ús en vehicles de combat. El primer canó de la sèrie va ser el D-10 S i se'l va construir perquè equipés al caçatancs SEU-100 en reemplaçament del SEU-85 que utilitzava un de 85 mm, però va ser adaptat per poder ser muntat al compartiment de l'artiller de la torreta del T-54; així i tot no existeixen diferències significatives en el funcionament i les capacitats entre el D-10 S i el D-10 T (la T és per tankovaya, que en rus significa tanc).