LExpedició Nimrod, oficialment anomenada Expedició britànica a l'Antàrtida de 1907-1909, va ser la primera de les tres expedicions a l'Antàrtic comandada per Ernest Shackleton. El seu objectiu principal, a més d'un seguit d'objectius geogràfics i científics, era ser els primers a arribar al pol Sud. Si bé aquest objectiu no es va assolir, la marxa cap al sud de l'expedició arribaria a la latitud 88° 23′ S, a només 97,5 milles marines del pol, una fita molt millor que les aconseguides pels altres viatges al sud fins a la data i un rècord d'ambdós pols. Un grup separat dirigit pel professor de geologia Edgeworth David va arribar a la localització aproximada del pol Sud Magnètic i també va aconseguir la primera ascensió al Mont Erebus, el segon volcà més alt de l'Antàrtida.
Va ser finançada sense cap suport governamental ni institucional, i els recursos econòmics provenien de préstecs privats i contribucions individuals. El seu vaixell, el Nimrod, era la meitat de la mida del vaixell de l'expedició de Robert Falcon Scott el 1901-1904, el Discovery, i a la tripulació de Shackleton li faltava l'experiència pertinent. La decisió de Shackleton de situar la base de l'expedició a l'Estret McMurdo, a la vora de l'antiga base de Scott, contravenia la promesa feta a Scott que no treballaria allí. No obstant això, tot i que el nivell de l'expedició era en principi inferior al de la de Scott sis anys abans, les seves consecucions varen tenir una atracció a escala nacional i varen convertir Shackleton en un heroi públic. L'equip científic, que comptava amb el líder de la futura Expedició Terra Nova, Douglas Mawson, va fer amplis treballs geològics, zoològics i meteorològics. Els sistemes de transport de Shackleton, basats en ponis de Manxúria, tracció a motor i gossos de trineu, varen ser innovacions que, malgrat l'èxit limitat, serien copiades posteriorment per Scott per a la seva desafortunada Expedició Terra Nova.
Al seu retorn, Shackleton va superar l'escepticisme inicial de la Royal Geographical Society sobre les seves consecucions i va rebre molts honors públics, incloent-hi l'orde de cavaller del rei Eduard VII. Va aconseguir pocs guanys financers de l'expedició i finalment va dependre d'una subvenció governamental per cobrir les seves despeses. En tres anys el seu record de punt més meridional va ser superat, primer per Amundsen i posteriorment per Scott, quan varen arribar al Pol Sud en les expedicions Amundsen i Terra Nova respectivament. En el seu moment d'èxit, Amundsen va observar: "El nom de sir Ernest Shackleton sempre s'escriurà en lletres de foc als annals de l'exploració Antàrtica".
El seu vaixell, el Nimrod, era un "sealer" de fusta petit de 40 anys i 300 tones, i als membres de l'expedició, en general, els faltava l'experiència pertinent. El Nimrod marxà de les aigües britàniques el 7 d'agost, menys de sis mesos després que Shackleton fes el primer anunci públic dels seus plans.
Orígens Shackleton havia estat un oficial novell a la primera expedició Antàrtica de Scott a bord del Discovery. Havia estat repatriat a casa al vaixell de suport Morning el 1903, després d'un esfondrament físic durant el viatge al sud, el principal objectiu de l'expedició. El veredicte de Scott era que "no s'havia d'arriscar a més dificultats en el seu actual estat de salut". Shackleton es va prendre aquest fracàs físic com un estigma personal, i al seu retorn a Anglaterra estava decidit a demostrar-se a ell mateix, en paraules del segon comandant del Discovery Albert Armitage, que era "millor home que Scott". No obstant això va declinar l'oportunitat de tornar de seguida a l'Antàrtic com a oficial principal del segon vaixell de suport del Discovery, el Terra Nova, després d'ajudar a equipar-lo; també va ajudar a proveir el vaixell Uruguay, que es preparava per avituallar l'expedició d'Otto Nordenskjold, encallada al Mar de Weddell. Durant els següents anys, mentre alimentava esperances intermitents de continuar la seva carrera Antàrtica, va perseguir altres opcions, i el 1906 va treballar per al magnat industrial sir William Beardmore com a encarregat de relacions públiques.
Segons el seu biògraf Roland Huntford, l'orgull de Shackleton havia estat especialment ferit per les referències a la seva degradació física fetes per Scott al llibre El Viatge del Discovery, publicat el 1905. Llavors, va convertir el retorn a l'Antàrtic i superar Scott en la seva missió personal. Va començar a mirar de trobar suports potencials per a la seva pròpia expedició; els seus plans inicials figuren en un document no publicat datat a començaments de 1906. Aquests recollien un pressupost de 17.000 lliures (equivalents a 1.330.000 en valor actualitzat a 2010) per a l'expedició sencera. Va rebre la seva primera promesa de suport financer a començaments de 1907 per part de Beardmore, el seu empresari, qui li oferí un aval per un préstec de 7.000 lliures. Amb aquest suport, Shackleton se sentia prou segur per anunciar les seves intencions a la Royal Geographical Society (RGS) el 12 de febrer de 1907. Una raó de la urgència de Shackleton per comunicar-ho va ser la notícia que l'explorador polonès Henryk Arctowski estava planejant una expedició, que va ser anunciada a la RGS el mateix dia que Shackleton. En aquest cas, els plans d'Arctowski quedaven avortats.
Preparatius Plans inicials El pla inèdit original de Shackleton preveia situar la base a la seu de l'antiga Expedició Discovery a l'Estret McMurdo. Des d'allà proposava iniciar intents per arribar al pol Sud geogràfic i Pol Sud Magnètic. Seguirien altres viatges i es crearia un programa continu de treballs científics. Aquest primer pla de Shackleton també revelava els mètodes de transport proposats, una combinació de gossos, ponis i un vehicle automòbil dissenyat expressament per a l'expedició. Ni els ponis ni la tracció a motor no s'havien fet servir abans a l'Antàrtic, tot i que els ponis s'havien fet servir per Frederick Jackson a l'Àrtic durant l'Expedició Jackson-Harmsworth de 1894-1897. Malgrat els confusos informes de Jackson sobre els avantatges dels seus ponis, i la recomanació específicament en contra de Nansen, cèlebre viatger polar de Noruega, Shackleton va quedar prou convençut com per prendre 15 ponis, que més tard quedarien reduïts a 10. Quan va anunciar els seus plans a la RGS el febrer de 1907 Shackleton havia revisat el seu cost elevant-lo a unes 30.000 lliures, una xifra més realista . Tanmateix, la resposta de la RGS a les propostes de Shackleton va ser el silenci; Shackleton s'assabentaria més tard que, en aquell moment, la Societat era conscient que Scott pretenia encapçalar una nova expedició i desitjaven reservar la seva plena aprovació per a Scott.
Nimrod miniatura|alt= Un vaixell de tres pals amb les veles plegades, amb la bandera de popa a l'esquerra de la imatge. Dos vaixells petits estan molt a prop i un vaixell més gran, guarnit amb banderes, és visible al fons.|El vaixell de l'expedició Nimrod marxant cap al Pol Sud
Shackleton pretenia arribar a l'Antàrtida el gener de 1908, el que comportava marxar d'Anglaterra durant l'estiu de 1907. Per tant, tenia sis mesos per assegurar el finançament, adquirir i equipar un vaixell, comprar tot l'equip i subministraments, i reclutar el personal. L'abril, creient que havia aconseguit el suport de l'empresari escocès Donald Steuart, Shackleton va viatjar a Noruega per mirar de comprar un vaixell polar de 700 tones, el Bjorn, que hauria estat ideal com a vaixell d'expedició. Però en retirar Steuart el seu suport, el Bjorn quedava lluny de les possibilitats econòmiques de Shackleton. El Bjorn va ser finalment adquirit per l'explorador alemany Wilhelm Filchner i, rebatejat com Deutschland, per a fer-lo servir al seu viatge al Mar de Weddell de 1911-1913. Shackleton va haver d'optar pel vell i molt més petit Nimrod, un vaixell de fusta per caçar foques de 40 anys i 334 tones d'arqueig, que podia adquirir per 5.000 lliures.
Shackleton va quedar impressionat amb la primera visió del Nimrod després de la seva arribada a Londres des de Terranova el juny de 1907. "Estava en un estat ruïnós i feia molta olor d'oli de foca, i una inspecció […] denotava que calia calafatar-lo i els seus pals s'havien de renovar." Tanmateix, en mans de reparadors de vaixells experimentats aviat "oferia una imatge més satisfactòria". Més tard, informava Shackleton, es mostrava extremadament orgullós del petit però robust vaixell.
Finançament A començaments de juliol de 1907, Shackleton havia assegurat poc suport financer més enllà de la garantia de Beardmore i li mancaven fons per completar la reparació del vaixell. A mitjans de juliol es va dirigir al filantrop Edward Guinness, Earl d'Iveagh, cap de la família d'origen angloirlandès, qui va acceptar avalar la suma de 2.000 lliures a condició que Shackleton trobés uns altres suports que aportessin les altres 6.000 lliures. Shackleton va poder aconseguir-los, incloent-hi les 2.000 lliures de sir Philip Brocklehurst, qui les va pagar per aconseguir un lloc a l'expedició.
Tot i el regal de darrera hora de 4.000 lliures del seu cosí William Bell, l'expedició estava lluny del pressupost de 30.000 lliures previst, però permetia acabar les reparacions del Nimrod. La recaptació continuaria a Austràlia després de l'arribada del vaixell; el govern d'Austràlia va proporcionar una aportació de 5.000 lliures i el govern de Nova Zelanda, 1.000 més. Amb aquests mitjans, i amb altres préstecs més petits i donacions, van arribar a les 30.000 lliures, encara que finalment els costos totals de l'expedició van ser, segons estimacions de Shackleton, de 45.000 lliures.
Shackleton confiava obtenir força ingressos amb la publicació del seu llibre sobre l'expedició i de les conferències. També esperava beneficiar-se de la venda de segells de correus especials matasegellats a l'oficina de correus de l'Antàrtida que Shackleton, nomenat cap de correus provisional pel govern de Nova Zelanda, pretenia establir. Cap d'aquests plans no va produir els beneficis imaginats, si bé sí que va establir l'oficina de correus al Cap Royds i es va fer servir per a trametre el correu de l'expedició.
Personal miniatura|alt=Un home, d'uns quaranta anys, cabells foscos, sense barba, portant coll alt amb llacet, mirant de front. Està sostenint un llibre obert|El prof. Edgeworth David, que encapçalava l'equip científic Shackleton esperava reclutar un important contingent de l'Expedició Discovery i va oferir al seu anterior camarada Edward Wilson el càrrec de científic principal i segon al comandament. Wilson ho va rebutjar, a causa del seu treball amb el ministeri d'Agricultura Britànic dins d'un comitè d'investigació sobre la malaltia dels tretaònids. Altres col·legues del Discovery com Michael Barne, Reginald Skelton i George Mulock varen també declinar la proposta. Mulock va revelar sense voler a Shackleton que els antics oficials del Discovery s'havien compromès amb Scott i els seus recentment anunciats plans d'expedició. Els únics participants en el Discovery que es varen unir a Shackleton eren dos oficials menors, Frank Wild i Ernest Joyce. Sembla que Shackleton va veure Joyce al pis superior d'un autobús mentre passava per davant de les oficines de l'expedició a Londres, i va enviar algú a trobar-lo i fer-lo venir.