Una flor és l'estructura reproductiva característica de les plantes espermatòfit o fanerògames. La funció de la flor és produir llavors per a la reproducció sexual. Per a les plantes, les llavors són la pròxima generació, i serveixen com el principal mitjà amb el qual es perpetuen i propaguen les espècies. Aquestes llavors es formen a partir de la fusió d'una gàmeta femenina (òvul) i una de masculina (gra de pol·len).
Descripció Anatòmicament, la flor és un eix de creixement limitat (braquiblast), que porta lateralment, i densament disposats, òrgans que serveixen per a la reproducció. Aquests es troben poc o molt transformats a causa de la seva funció específica, principalment els estams i els carpels. Així, tots els processos del cicle reproductiu dels espermatòfits, des de la formació d'esporangis i espores fins a la maduració i disseminació de llavors, tenen lloc a la flor, o als òrgans associats. La funció de la flor és produir llavors per a la reproducció sexual. La flor és un òrgan que es va definint al llarg de l'evolució, en el si de grups no estretament relacionats, sota la pressió adaptada de millorar la reproducció en el medi aeri. miniatura|Parts de la flor Tots els espermatòfits tenen flors que produeixen llavors, però l'organització interna de la flor és molt diferent en els dos principals grups d'espermatòfits: les gimnospermes vivents i les angiospermes. Les gimnospermes poden tenir pseudoflors que es reuneixen en estròbils, o la mateixa pseudoflor pot ser un estròbil de fulles fèrtils. La majoria de gimnospermes presenten flors unisexuals, sense perigoni; un altre aspecte és que, en les gimnospermes, sovint l'estructura i la interpretació difereix considerablement entre flors masculines i femenines de la mateixa planta. Per tot això, els autors anglosaxons consideren que la flor veritable comença amb les angiospermes o magnoliofitins. Per tant, una flor típica d'angiosperma està composta de quatre tipus de fulles modificades, tant estructuralment com fisiològica, per produir i protegir els gàmetes: sèpals, pètals, estams i carpels.Universitat d'Hamburg. Departament de Biologia. Botànica en línia.Flower Morphology of Plants . Consultat el 5 d'abril del 2009; Després de la fertilització, la flor dona origen, per transformació d'algunes de les seves parts, a un fruit que conté les llavors. El grup de les angiospermes, amb més de 250.000 espècies, és un llinatge de gran èxit evolutiu que representa la major part de la flora terrestre existent. La flor és el caràcter definidor del grup i és probablement un factor clau en el seu èxit evolutiu. És una estructura complexa el pla organitzacional de la qual és conservat en gairebé tots els membres del grup, tot i que presenta una enorme diversitat en la morfologia i fisiologia de totes i cadascuna de les parts que la componen. La base genètica i adaptativa d'aquesta diversitat s'està començant a comprendre en detall,Damerval, C.; Nadot, S. 2007. Evolution of Perianth and Stamen Characteristics with Respect to Floral Symmetry in Ranunculales. Ann. Bot. 100: 631-640. igual que el seu origen, que data del Cretaci inferior, i la seva posterior evolució en estreta interrelació amb els animals que s'encarreguen de transportar els gàmetes.
Amb independència dels aspectes ja mencionats, la flor és un objecte important per als éssers humans. Al llarg de la història i de les diferents cultures, la flor sempre ha tingut un lloc en les societats humanes, sigui per la seva bellesa intrínseca o el seu simbolisme. De fet, es cultiven espècies per obtenir-ne flors des de fa més de 5.000 anys i, avui en dia, aquest art s'ha transformat en una indústria en contínua expansió: la floricultura.
Origen de la flor Actualment, es considera que la flor fou originada a partir d'un eix no ramificat que duu apèndixs fèrtils procedents de fulles transformades. Segons aquesta hipòtesi, estams i carpels serien microsporofil·les i megasporofil·les, respectivament. Aquesta teoria s'anomena teoria euàntica i té bona acceptació principalment per als cicadofitins i les angiospermes de flor primitiva, que mostren una estructura pinnada d'estams i carpels. Per contraposició, la teoria pseudàntica manté que la flor es deu haver originat per reducció progressiva de sistemes d'eixos ramificats, de manera que tant l'estam com el carpel serien d'origen caulinar i representarien una reducció molt marcada. És cert que els estams tenen, majoritàriament, estructura "de tija", i que es poden explicar com a òrgans radiats, capitats, principalment en les coníferes. Aquesta interpretació només té acceptació per al grup de les coníferes.
Morfologia de la flor miniatura|Taraxacum officinale, amb la seva inflorescència en capítol, o sigui, no és una flor sinó que cada un dels pètals (lígules) que veiem correspon a una flor diferent
Hi ha la beina o capell de la flor (llat. nympha). La poncella és la flora encara no desclosa.
Una flor és un brot o branca de creixement limitat que porta al seu àpex un nombre variable de fulles modificades anomenades antofil·les. L'eix d'aquest brot és generalment molt curt, amb entrenusos molt propers, de manera que sembla que els antofil·les s'insereixen al mateix nivell. La flor que no presenta les peces homòlogues al mateix nivell de l'eix floral, sinó disposades en una línia helicoidal s'anomena acíclica, i cíclica la que presenta les peces homòlogues als mateixos nivells de l'eix, i cada nivell és un verticil.
En la flor, s'hi pot trobar dos tipus bàsics d'antofil·les: Estèrils, que formen el periant. Generalment, el periant està format per dos tipus de peces: Els sèpals, el conjunt dels quals forma el calze. Els pètals, que formen la corol·la. Quan entre les fulles estèrils no es pot diferenciar calze i corol·la, s'utilitza el terme perigoni (en comptes de periant) i les seves peces se les anomena tèpals (per contraposició a sèpals i pètals). Hi ha flors sense peces estèrils, i llavors se'n diuen flors aclamídies. Fèrtils, que són els elements essencials de la flor, ja que són les fulles portadores d'esporangis i on té lloc la funció reproductora de tota la planta. Poden ser-ne de dos tipus: Estams, el conjunt dels quals forma l'androceu. Carpels, que formen el gineceu.
Les flors s'originen a partir de brots que es troben en l'axil·la de les fulles (molt sovint transformades en bràctees). El més habitual és que les flors es presentin agrupades en conjunts més o menys aparents anomenats inflorescències, tot i que també les podem trobar separades com a flors solitàries. De vegades, és difícil distingir una inflorescència d'una flor. És el cas de la inflorescència de la dent de lleó (Taraxacum officinale), que sembla una flor solitària quan, en realitat, es tracta d'una inflorescència en capítol.
Eix o tàlem floral miniatura|Flor de Magnolia virginiana amb l'eix floral allargat, característic de les angiospermes primitives El tàlem (anomenat, també, receptacle) és l'òrgan on s'insereixen les peces de la flor (antofil·les). Totes les peces de la flor es disposen sobre l'eix floral que, de vegades, s'insereix directament a la tija (flor sèssil) i d'altres ho fa mitjançant un pedicel o peduncle més o menys llarg (flor pedunculada). Sovint, a la base del pedicel hi ha la fulleta transformada en una bràctea floral.
La disposició de les peces pot ser: Acíclica: les peces es troben l'una a continuació de l'altra, amb entrenusos molt curts, i de manera helicoidal. Aquest tipus de flor és una flor helicoidal o acíclica, com la de la magnòlia. Cíclica, en verticil, de manera que totes les peces d'un mateix tipus surten d'un sol nus. En aquest cas, hi ha una flor verticil·lada o cíclica, que poden tenir més d'un verticil de cada tipus de peces florals. L'esquema general, però, consta de quatre verticils, els dos primers corresponents a les peces del periant (calze i corol·la) i el tercer i quart a l'androceu i el gineceu, respectivament.
L'eix floral és allargat i més o menys cònic en les gimnospermes i les angiospermes primitives (com la Magnolia), però en el decurs de l'evolució s'ha anat escurçant fins a esdevenir pla o còncau i, en aquest cas, s'anomena receptacle floral. Aquests receptacles còncaus solen soldar-se amb la base del gineceu. Aquestes modificacions donen morfologies florals distintives, com les flors hipògines i epígines. Els tàlems en forma d'eix allargat solen dur les peces florals en disposició helicoidal, i en nombre gran i indefinit, mentre que els tàlems més reduïts les duen en verticils i en nombre més baix i fix.
Antofil·les200px|Antofil·les en una flor verticil·lada
Simetria Flors actinomorfes (també dites regulars o radiades), amb més de dos plans de simetria. N'hi ha molts exemples en la nostra flora, com ara Borago officinalis, Hepatica nobilis, Caltha palustris (en la imatge)... Flors dissimètriques, amb dos plans de simetria perpendiculars i no equivalents. Un exemple és Hypecoum imberbe, però no són gaire freqüents, tot i que la flor de les brassicàcies ho seria si prenem en consideració l'androceu a més del periant. Flors zigomorfes, amb un únic pla de simetria, com ara la flor de les lamiàcies i les fabàcies. Flors asimètriques, si no tenen cap pla de simetria com, per exemple, Canna indica (la canya d'Índies, utilitzada en jardineria).
L'evolució envers les flors zigomorfes representa una millora en l'adaptació als insectes pol·linitzadors més especialitzats (entomofília).
Repartició de sexes La major part de les flors són hermafrodites, és a dir, tenen gineceu i androceu alhora. Això no obstant, també són freqüents les flors unisexuals, que només tenen gineceu (flors femenines) o només androceu (flors masculines). Entre les gimnospermes, les flors solen ser unisexuals; en canvi, les flors de les angiospermes són, habitualment, hermafrodites, exceptuant-ne alguns grups en els quals la pol·linització és anemòfila.
Segons la distribució de flors a la planta hi ha: Plantes monoiques, amb flors hermafrodites o els dos tipus de flors unisexuals al mateix peu. Exemple: Quercus ilex (alzina), Pinus (pi)... Plantes dioiques, amb flors unisexuals en peus separats. Exemple: Salix (salze). Plantes polígames, amb flors hermafrodites i unisexuals al mateix peu. Exemple: Fraxinus (freixe) o Ceratonia siliqua (garrofer).
Representació floral miniatura|Simbologia utilitzada a les fórmules florals
Per a representar les característiques fonamentals d'una flor es pot utilitzar:
La fórmula floral, un conjunt de símbols, lletres i números que expliquen la simetria de la flor, el nombre de peces per verticil, la soldadura de les peces, i la posició de l'ovari. El diagrama floral, una projecció de la flor en què les peces més externes corresponen als verticils inferiors. S'hi representen el nombre de peces de cada mena, la soldadura i la posició relativa.
miniatura|Diagrama floral de Lilium. Vegeu-ne la descripció al text miniatura|Diagrama floral d'Oxalis. Vegeu-ne la descripció al text El diagrama floral és una representació gràfica de la disposició de les peces florals i de l'ordenació dels diferents verticils, en un tall transversal de la flor. Cada verticil es representa, per convenció, amb una circumferència concèntrica al voltant del gineceu, indicat per un tall a l'altura de l'ovari. Els sèpals es dibuixen com lúnules blanques, els pètals com lúnules negres o, de vegades, acolorides. Els estams se simbolitzen amb talls transversals d'antera, i el gineceu queda representat en el centre del diagrama per un tall transversal de l'ovari. Generalment, les peces d'un verticil alternen amb les peces del verticil anterior. Els estams poden estar oposats o alterns pel que fa als pètals. La soldadura entre les peces de cada verticil o de verticils oposats s'indica amb línies de punts.