miniatura|Corona prototípica Una corona és un ornament circular que se cenyeix al cap, usualment fet d'herbes, flors o metalls preciosos. És un símbol de poder, per això la coronació és l'acte pel qual una persona esdevé rei. La corona acabada en punxes imita els raigs del sol i era un atribut dels emperadors romans, imitant el posat dels déus. El llorer, planta de la victòria, s'usa també per fer corones, com als antics Jocs Olímpics, als poetes o generals romans.
La corona ha sorgit de la diadema i és l'avant-passada de l'halo que envolta el cap dels sants. Està present a diverses cultures, com proven les tiares egípcies, el capell de plomes dels indis nord-americans o els ornaments polinesis.
Tipus de corones La corona radiant o amb puntes en la vora superior va ser entre els romans un atribut dels déus i dels emperadors als qui es van tributar honors divins. La corona triomfal o de llorer, ja natural, ja metàl·lica, es donava pels romans als generals victoriosos. La corona cívica o de branca d'alzina es concedia a Roma als ciutadans benemèrits. La corona obsidional o gramínia (de grama) s'atorgava a aquells que havien obligat l'enemic a aixecar el setge d'alguna plaça.
El barret de disfressa que imita la corona d'un monarca també s'anomena barret de corona. Aquestes corones de disfressa poden ser portades per actors que interpreten un monarca, persones en festes de disfresses o "monarques" rituals com el rei d'una colla de carnaval o la persona que troba el rei en un tortell de reis. La corona nupcial, de vegades anomenada coronal, que porta una núvia, i de vegades el nuvi, al seu casament es troba en moltes cultures europees des de l'antiguitat. En l'actualitat, és més comuna en les cultures ortodoxes orientals . El servei matrimonial ortodox oriental té una secció anomenada coronació, en què la núvia i el nuvi són coronats com a "rei" i "reina" de la seva futura llar. En els casaments grecs, les corones són diademes fetes generalment de flors blanques, sintètiques o reals, sovint adornades amb plata o nacre . Es col·loquen sobre els caps dels recent casats i es mantenen unides per una cinta de seda blanca. Després, la parella les guarda com a recordatori del seu dia especial. En els casaments eslaus, les corones solen ser de metall ornamentat, dissenyades per semblar-se a una corona imperial, i els seus padrins les sostenen sobre els caps dels recent casats. Una parròquia normalment en té un conjunt per a totes les parelles que s'hi casen, ja que són molt més cares que les corones d'estil grec. Això era comú als països catòlics en el passat. Les corones també s'utilitzen sovint com a símbols d'estatus religiós o veneració, per divinitats (o la seva representació com una estàtua) o pels seus representants (per exemple, la Corona Negra del Karmapa Lama) de vegades utilitzada com a model per a un ús més ampli pels devots. Segons el Nou Testament, una corona d'espines va ser col·locada al cap de Jesús abans de la seva crucifixió ; s'ha convertit en un símbol comú del martiri. Segons la tradició catòlica romana, la Santíssima Mare de Déu va ser coronada com a Reina del Cel després de la seva assumpció al cel . Sovint se la representa amb una corona, i les seves estàtues a les esglésies i santuaris són coronades cerimonialment durant el maig. La Corona de la Immortalitat també és comuna en el simbolisme històric. Es creu que el símbol heràldic de les Tres Corones, que fa referència als tres Reis Mags (savi) evangèlics, tradicionalment anomenats reis, s'ha convertit així en el símbol del regne suec, però també encaixa amb la històrica (personal, dinàstica) Unió de Kalmar (1397–1520) entre els tres regnes de Dinamarca, Suècia i Noruega. A l'Índia, les corones es coneixen com a makuta (que en sànscrit significa "cresta") i s'han utilitzat a l'Índia des de l'antiguitat i es descriuen adornant déus o reis hindús. L'estil makuta va ser copiat pels regnes indianitzats que van rebre la influència del concepte hindú-budista de la reialesa al sud-est asiàtic, com ara a Java i Bali a Indonèsia, Cambodja, Birmània i Tailàndia. A l'Àsia oriental, hi havia corones com la mianguan xinesa i el benkan japonès que portaven els emperadors. Els ballarins de certes danses tradicionals tailandeses sovint porten corones (mongkut) al cap. Aquestes estan inspirades en les corones que porten les deïtats i els reis . A les Filipines precolonials, les diademes semblants a corones, o putong, eren portades per individus i deïtats d'elit, entre una sèrie d'ornaments daurats. La shamsa era una corona cerimonial massiva, incrustada de joies, penjada d'una cadena que formava part de la insignia dels califats abbàssida i fatimita.
Corones cèlebres miniatura|Corona d'espines La corona d'espines de Jesús a la creu La corona dels Reis Mags d'Orient
Heràldica En heràldica se l'anomena timbre, quan es posa sobre l'escut d'armes per indicar el grau de noblesa de la família o de la població. En aquest sentit, la corona pot ser: Corona d'emperador Corona de rei Corona de príncep Corona de duc Corona de marquès Corona de comte Corona de vescomte Corona de baró Corona de senyor Corona mural o cívica Nobiliàries
Cíviques o murals (Catalunya)
Història S'han descobert corones en temps prehistòrics a Haryana, l'Índia. La precursora de la corona va ser la frontalera anomenada diadema, que havien usat els emperadors perses aquemènides. Va ser adoptat per Constantí I i va ser usat per tots els governants posteriors del posterior Imperi Romà. Gairebé tots els reis sassànides portaven corones. Un dels reis més famosos que va deixar nombroses estàtues, relleus i monedes de corones és el rei Sapor I.
A l'antiguitat es van utilitzar nombroses corones de diverses formes, com els Hedjet, Deshret, Pschent (doble corona) i Khepresh de l'Egipte faraònic. Els faraons d'Egipte també portaven la diadema, que estava associada amb els cultes solars, una associació que no es va perdre per complet, ja que més tard va ser reviscuda sota l'emperador romà Augusto. En l'època del faraó Amenofis III (r.1390-1352 c), portar una diadema es va convertir clarament en un símbol de la reialesa. Les corones i corones de l'antiguitat clàssica a vegades es feien amb materials naturals com a llorer, murta, olivera o api silvestre.
A l'Antiga Grècia, les deesses de la ciutat, com Afrodita, Cibeles i altres figures heroiques femenines gregues van ser representades amb corones murals, en els temps moderns també personificacions de ciutats i països. La corona muralis militar romana no és un símbol republicà sinó una condecoració per l'assalt reeixit a una ciutat.Virgilio, Eneida VI, 784: Cibeles como portadora de una corona mural
La corona radiata, la "corona radiant" més coneguda en l'Estàtua de la Llibertat, i potser usada pel Helios que era el Colós de Rodas, va ser usada pels emperadors romans com a part del culte al Sol Invictus abans de la conversió de l'Imperi Romà a Cristiandat. Luciano, al voltant de l'any 180 d. C., es va referir a ella com "la corona tachonada de raigs de sol".in Alexander the false prophet )
Els emperadors romans apareixen sovint figurats en les monedes portant corona triomfal i, a vegades, corona radiant. Després de Constantí I, i en l'Imperi bizantí, solen portar diadema decorada amb pedres precioses però alguns d'aquests últims adopten també la tiara persa modificada.
A la tradició cristiana de les cultures europees, on la sanció eclesiàstica autentica el poder monàrquic quan un nou monarca ascendeix al tron, una autoritat religiosa col·loca la corona al cap del nou monarca en una cerimònia de coronació. Alguns dels primers emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic, encara que no tots, van viatjar a Roma en algun moment de les seves carreres per a ser coronats pel Papa. Napoleó, segons la llegenda, va sorprendre a Pius VII quan va estendre la mà i es va coronar, encara que en realitat aquest ordre de cerimònia havia estat preestablert.
Avui dia, només la Monarquia Britànica i la Monarquia Tongana, amb els seus monarques ungits i coronats, continuen aquesta tradició, tot i que moltes monarquies conserven una corona com a símbol nacional. Les Joies de la Corona Francesa es van vendre el 1885 per ordre de la Tercera República Francesa, amb només un número simbòlic, les seves pedres precioses van ser substituïdes per vidre, conservades per raons històriques i exposades al Louvre. Les Joies de la Corona Espanyola van ser destruïdes en un gran incendi al segle XVIII, mentre que les anomenades "Joies de la Corona Irlandesa" (en realitat simplement la insígnia del sobirà britànic de la Molt Il·lustre Orde de Sant Patrici) van ser robades del Castell de Dublín el 1907, just abans de la investidura de Bernard Edward Barnaby FitzPatrick, segon baró de Castletown.
La corona del rei Jordi XII de Geòrgia era d'or i decorada amb 145 diamants, 58 robins, 24 maragdes i 16 ametistes. Tenia la forma d'un cercle coronat per ornaments i vuit arcs. Un globus coronat per una creu descansava a la part superior de la corona.
Els barrets especials per designar els governants es remunten a la prehistòria i es troben en moltes civilitzacions diferents arreu del món. Normalment, s'incorporen materials rars i preciosos a la corona, però això només és essencial per a la noció de joies de la corona. L'or i les joies precioses són habituals a les corones occidentals i orientals. A les civilitzacions natives americanes del Nou Món precolombí, les plomes rares, com la del quetzal, sovint decoraven corones; també a la Polinèsia (per exemple, Hawaii).
Les cerimònies de coronació sovint es combinen amb altres rituals, com ara l'entronització (el tron és tant un símbol de la monarquia com la corona) i la unció (de nou, una sanció religiosa, l'únic acte definitori de la tradició bíblica d'Israel).
En altres cultures, no s'utilitza cap corona com a equivalent a una coronació, però el cap pot estar adornat simbòlicament d'una altra manera; per exemple, amb un tikka reial en la tradició hindú de l'Índia.
Galeria d'imatges
Referències
Vegeu també Corona triomfal
Categoria:Símbols Categoria:Joies