Xelva (en castellà i oficialment Chelva) és un municipi del País Valencià, capital de la comarca de la Serrania.
Geografia Orografia Tot i que el nucli urbà de Xelva es troba a 450 m sobre el nivell del mar, el terme municipal presenta formacions muntanyoses abruptes, pertanyents al Sistema Ibèric, concretament els massissos de Javalambre i a la Serra d'Utiel. Les altures més destacades del terme són el cim de la Talaia (1.157 m), en el camí cap a Villar de Tejas des de Xelva i pròxim a la població de Benaixeve; el Turó de la Nevera (1.205 m) al nord, pròxim als termes de La Iessa, Andilla i Abejuela (ja a Terol); i l'alt del Remei (1.053 m).
El terme es troba solcat pels rius Toixa, que passa al sud del nucli urbà, i el Túria, situat més al sud. El primer forma una fèrtil horta, i el segon presenta un encaixonament que en fa difícil el cultiu.
El terme presenta una important massa forestal, de Pinus halepensis, que ocupa un poc més de 14.000 hectàrees de propietat pública la seua majoria, patrimonial de l'Ajuntament, i declarada d'Utilitat Pública (boscos d'UP n.º 50 i 51 del catàleg de la província de València).
Municipis limítrofs Ocupant una superfície d'uns 190 quilòmetres quadrats, el terme municipal limita al nord amb els termes de La Iessa, Andilla, Alpont i Titaigües, a l'est amb Calles, Domenyo i Loriguilla, al sud amb Loriguilla i Utiel i a l'oest amb Benaixeve i Toixa.
Clima El clima predominant és mediterrani amb estius càlids i hiverns frescos, de caràcter semiàrid.
Història miniatura|Xelva, camí a la Penya Cortada miniatura|Carta pobla de Xelva del 7 de febrer de 1369 (Arxiu del Regne de València, València) En el terme de Xelva es pot reconstruir la Prehistòria a partir de les restes arqueològiques trobades en diversos jaciments. S'han trobat restes de l'Edat del Bronze en el nivell inferior de la zona de Nieva del Medio. Les restes ibèriques han aparegut també en Nieva del Medio, així com en Carrascalejo, Castillarejo i Castillejo de Alcotas. Respecte de les restes romanes, a més de l'Aqüeducte Romà de Peña Cortada, també figura el dels Arcs de la Rambla, així com troballes en Mas de Sancho i Nieva del Medio. El nom de la població és d'origen llatí, derivat de Silva.
L'origen del nucli urbà actual es remunta al període musulmà. Queden restes del període com la Torreta, dels i X, o la base de l'ermita de la Santa Creu, construïda com a mesquita en el segle XI. El nucli de la població musulmana es va assentar sobre un penyal tobaci en el qual es va construir també el castell. El nom del nucli, Benacacira, fa referència a la característica del terreny: penya tallada.
En el segle XI, Xelva pertanyia a la taifa d'Alpont. Per la seva condició de vila fronterera, va patir diverses ocupacions. En 1093, el Cid la va conquistar, juntament amb Alpont, Domenyo i Toixa, imposant als habitants d'aquests llocs un tribut de 10 000 . En el la comarca va ser devastada en quatre ocasions: per Alfons el Batallador en 1110, per Alfons II en 1177 i 1191, i per Pere II d'Aragó en 1196, i es va mantenir en poder de la Corona d'Aragó fins al 1214.
El pas de Xelva al control de la Corona d'Aragó es produeix a partir dels conflictes entre Zayd Abu Zayd, rei de València, i la rei de Dénia, secundat pels de Jaén i Múrcia. Després de successives retirades a Sogorb i finalment a Aragó, Zayd va signar el conveni de Calataiud en 1229, convertint-se al cristianisme poc després i donant al bisbe d'Albarrasí-Sogorb una sèrie de territoris, entre ells Xelva. La donació no va tenir efectes immediats per l'oposició tant dels propis habitants musulmans del lloc com del bisbe de València. No seria fins a la sentència pontifícia d'Innocenci VI (1356) que el bisbat segorbino aconseguiria la jurisdicció.
Va ser presa per les tropes cristianes en 1238, mesos després de l'entrada de Jaume I a València. El rei va fer que es desenvolupés una nova muralla, de manera que els barris de la Petrosa i el Azoque, que s'havien desenvolupat extramurs de les muralles musulmanes, quedessin dins del nou perímetre. Aquest tenia dues portes, la del Azoque i la de la Peirería. Al costat de la nova muralla, però fora d'ella, van créixer els barris de la Peirería i de les Moreres.
El rei Jaume I va donar Xelva a Pedro Fernández de Azagra, senyor d'Albarrasí, dels castells i viles d'Altura i Xelva, així com les alqueries de Càrcer i Gàtova. El matrimoni de Elfa, néta de Fernández de Azagra, amb Jaume I de Xèrica, fill de Jaume el Conqueridor, va incorporar Xelva a la casa de Xèrica.
El malestar de la població musulmana va culminar amb el seu suport a la rebel·lió d'Al-Azraq, en 1262.
En 1335 va morir sense successor Jaume III de Xèrica, i les seves propietats van passar al seu germà Pedro. Aquest va participar en la guerra de la Unió prenent part pel bàndol realista. Xelva va ser atacada pel bàndol unionista, la Unió de València, en 1347.
Pedro va prendre part en la guerra dels Dos Pedros, per la qual cosa la vila va ser ocupada pels castellans en 1363. Durant aquest conflicte es van revoltar els musulmans chelvanos, per la qual cosa en arribar la pau van ser expulsats del nucli urbà principal i relegats a un raval, de la mateixa forma que es va fer a Toixa. Tots dos nuclis principals van ser repoblats amb vint-i-vuit cristians el 7 de maig de 1370, conforme a la carta de poblament de 7 de febrer de 1369.Posteriorment, el 17 d'agost de 1370, es va atorgar carta de població de les moreries i ravals de Xelva a quinze pobladors musulmans.
En la dècada de 1380 el senyoriu de Xelva va ser venut a la família de Pedro Ladrón de Vilanova per . En 1390 Joan I d'Aragó la va instituir cap del Vescomtat de Xelva. En 1479 un nou conflicte successori porta al fet que el vescomtat sigui envaït per Giner de Urrea, vescomte de Viota. L'assumpte va ser resolt per una fallada de Fernando el Catòlic, qui determinà que el legítim vescomte de Xelva era Jaime de Pallás.
A Xelva van conviure les tres grans cultures de la nostra civilització: musulmans, jueus i cristians, hi van cohabitar pacíficament, en un ambient de tolerància fins al .
En la primera meitat del Xelva ja és la principal població de la Serrania. Té 254 veïns en 1510, que en 1565-72 són ja 315, dels quals 100 són de moriscos i 215 de cristians vells.
En 1519, dins de la guerra de les Germanies, el vescomte es va mantenir fidel a la corona i comandament penjar als capitostos agermanats de Xelva i Toixa. En resposta, una columna de agermanats va acudir des de València, assaltant i saquejant la vila, mentre que el vescomte fugia a refugiar-se en Manzanera.Pena Gimeno, José E. (1974). «La Edad Moderna». Chelva. Estudio geográfico. Valencia: Institución Alfonso el Magnánimo. Diputación Provincial de Valencia. ISBN 8450065178. El palau va ser assaltat i incendiat a l'agost de 1520.
L'expulsió dels moriscos 1609 va tenir un important i complex efecte demogràfic a Xelva. D'una banda, el Raval constituïa un dels pocs nuclis de població morisca de la comarca -els altres eren Calles, Domenyo i Loriguilla- i el pes dels moriscos sobre el total de la població comarcal era de només d'un quart a un cinquè del total. En el cas xelvà, en 1609 hi havia un total de 740 llars dels quals 270 eren moriscos i 470 cristians vells. En 1646 el nombre de llars s'havia reduït a 400. Jordán Galduf atribueix aquest fenomen al fet que cristians vells de Xelva -i d'altres poblacions serranes- es van traslladar a llocs despoblats per l'expulsió morisca tant en la Serrania com en el veí Camp del Túria.
En 1644 el vescomtat passa per matrimoni a la casa ducal de Villahermosa. Des d'aquest moment, la presència dels senyors en la vila és cada vegada menys freqüent.
En 1626 es va iniciar la construcció d'un nou temple parroquial, que no s'acabaria fins a 1777. Aquesta edificació inicia un canvi en l'orientació del creixement urbà de Xelva, que fins llavors s'orientava cap al Raval -fins a la segona meitat del la casa consistorial es trobava en l'extrem oest de la plaça del Raval- i que passa a orientar-se cap al nord, ascendint pels vessants dels contraforts del Remei.
En 1754 es va entaular plet per a incorporar la vila a la Corona. Va revertir definitivament a ella en 1773, però amb reserva de determinats drets dominicals a favor del senyor territorial, el duc de Villahermosa. Abolits els senyorius durant el , el municipi va comprar en 1865 aquests drets al duc després d'una concòrdia amistosa per 112 000 .
Durant les guerres carlistes va estar diverses vegades en poder de les tropes del pretendent. Existia una facció dirigida per Papaceite, de la capacitat de la qual es dubtava, per la qual cosa es va enviar a Vicente Persiva, qui va cobrar contribucions i va saquejar la vila. Altres líders militars carlistes que van passar per Xelva van ser Vicente Tallada, Domingo Forcadell, Llangostera i Quílez. Cabrera va prendre Xelva al setembre de 1835, els cristinos la van recuperar a la fi de 1836. Va tornar a caure breument en poder carlista en 1839.
A partir de la divisió provincial realitzada per Javier de Burgos en 1833, es va dur a més la creació dels partits judicials. Segons el Decret Reial del 21 d'abril 1834, Xelva passa a ser capital del Partit Judicial d'Alpont, format pels municipis de, segons text original, «Ademuz, Alpuente, Aras de Alpuente, Benagever, Casasaltas, Casasbajas, Castielfavit, Chelva (la capital), Layesa, Negron, Olmo, Puebla de San Miguel, Rato ó Cuesta del Rato, Royo Cerezo, Santos, Sesga, Sinarcas, Titaguas, Torrealta, Torrebaja, Tuejar, Val, Vallanca» i amb un resum de 23 municipis, 5.300 veïns i 20.571 ànimes.
Durant la segona meitat del la població de Xelva es va estancar com a conseqüència d'una sèrie d'epidèmies -còlera en 1855, xarampió en 1869 i 1873, tuberculosi en 1874- juntament amb caresties alimentàries com la de 1857.Jordan Galduf, Josep Maria (1984). «III. Evolución històrica (II)». Los Serranos. Valencia: Institució Alfons el Magnànim. Diputació Provincial de València. ISBN 8400056507.
Durant la Guerra Civil Xelva tingué un paper destacat com a dipòsit d'intendència de l'Exèrcit de la República i espai d'atenció a ferits. A partir de l'estiu de 1938, la localitat rebé el sobrenom de Posició Orient i assumí un paper molt actiu com a rereguarda de l'Ofensiva de Llevant. A partir de setembre, Xelva fon lloc de reintegració dels soldats de la 129 Brigada Internacional, que posteriorment participarien en la batalla de Javalambre. Durant els últims dies de la contesa s'albergaren a Xelva els soldats de la 47a Divisió de l'Exèrcit de la República i, posteriorment, a partir de març de 1939, fon ocupada per la 57a Divisió franquista.
Política i govern Composició de la Corporació Municipal El Ple de l'Ajuntament està format per 9 regidors. En les eleccions municipals de 26 de maig de 2019 foren elegits 6 regidors d'Esquerra Unida-Progreso y Unión por el Pueblo (EUPV-PUP), 2 del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) i 1 del Partit Popular (PP).
Alcaldes Des de 2017 l'alcalde de Xelva és David Cañigueral Belmonte d'Esquerra Unida-Progreso y Unión por el Pueblo (EUPV-PUP).
Demografia center|Evolució de la població a Xelva Evolució demogràfica de Xelva1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2005 2006 2.245 2.072 2.184 2.211 2.174 2.105 2.046 1.986 1.938 1.877
Pedanies, barris i altres nuclis Té una població al voltant de 1.900 habitants, la gran majoria localitzats al nucli urbà de Xelva i la resta en les següents pedanies i nuclis habitats: Villar de Tejas, Ahillas, Alcotas, Mas de Caballero, Mas de Sancho i El Cerrito.
Altres llogarets ja abandonats són: Bercuta, Benacacira, Arquela, etc. També hi ha masos dispersos arreu del terme, com ara: El Mozul, La Mozaira, Zae, Casas del Alto, Mas de Pineda, Mas de Tiero, La Talaia, Mas d'Alonso, entre d'altres.