Larquitectura de la Marina és el conjunt de formes pròpies de l'arquitectura a les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa, al País Valencià.
Arquitectura popular miniatura|El millor exemple de l'estil de colors vius és la façana marítima de la Vila Joiosa. La Marina té dos estils propis de construcció, que malgrat ésser més o menys habituals a altres comarques del País Valencià i més enllà, desenvolupen trets propis i elements funcionals segons la tipologia de cada edificació i el seu ús particular. Ambdós estils empren tradicionalment pedra lluïda amb guix i pintat. Sovint, a l'exterior, el primer metre arran de terra —el sòcol— és de pedra més gruixuda, o porta una lluïda de pedretes o de pedra massissa. De vegades es pinta el sòcol i altres adorns com el llindar de la finestra amb un altre color que la façana.
Estil de colors miniatura|Cases acolorides d'herència musulmana. Els Poblets miniatura|L'estil de colors vius. Carrer Major de Beniarbeig El primer estil, que predomina a la Vila Joiosa, Dénia, els Poblets, Orba i Pedreguer, afavoreix la façana pintada de colors clars però lluents com ara l'ocre, el roig, el blau o el verd. És un estil propi de moltes comarques valencianes, però que ací prefereix uns tons més vius, en especial l'ocre que torna un groc vistós. Aquests colors s'aconseguien tradicionalment barrejant pols d'ocre, mangra o blavet amb calç viva i aigua. Alguns autors expliquen que els colors vius tapen millor els morters de mala qualitat. Al voltant de les finestres i portes, es pinta un marc blanc o es realça amb pedra clara.
Estil emblanquinat miniatura|Un dels millors exemples de l'estil emblanquinat és Altea.miniatura|Al blanc sovint s'afegeixen colors al llindar i sòcol. Teulada El segon estil, dominant als pobles costaners com Altea, Xàbia, Benissa, cobreix la totalitat de la casa en blanc. Aquest estil deu ser el més antic, ja que els edificis de més antigor són pintats tots d'aquesta manera. Es tracta d'un lluït de calç, un material anterior a la pintura. En general, no hi ha cap sòcol. Per contra, els adorns de la porta i les finestres, si n'hi ha, són de pedra calcària (també dita tosca). En algunes viles, com Teulada, la Nucia o Benidorm, hi ha una mena de transició entre els dos estils, on en comptes de pedra, els adorns són pintats d'un color més o menys suau. Fins i tot, pot reaparèixer el sòcol, pintat del mateix color.
Variacions de l'estil miniatura|L'interior de la Marina prefereix colors suaus. Polop Alguns pobles, com Finestrat, Tàrbena, Polop, l'Alfàs del Pi, Calp, Pego i Gata, són una mostra dels dos estils, on les façanes poden ser blanques o bé de colors, si bé aquests solen ser més clars. L'ús del groc o el rosa clars és notable a l'interior de la Marina, recordant l'estil propi del veí Comtat, on predominen els colors crema i beix.
Materials emprats Pel que fa als materials habituals, predomina el morter de calç i la pedra calcària, que són els més econòmics; les teules, els taulells, les rajoles i les bigues de fusta són elements típics d'adorn, per tal com són més escassos o costosos. La calç es produïa als forns de calç, on es reduïa la pedra calcària que abunda a la comarca.
A l'interior, on la mobilitat és més reduïda que a la costa, els materials es reduïen a la pedra i el fang per a les parets, l'argila cuita per a rajoles i teules, la canya per al fals sostre i la fusta per a les bigues. La rajola i la manisa (taulell), pel seu cost, es consideraven materials de luxe al .
Innovacions artístiques miniatura|Mural trompe-l'oeil. Calp En alguns pobles, com Calp, el Verger o Benimeli, s'ha estés la moda de pintar murals d'estil trompe-l'oeil a les façanes de les cases. Aquest estil juga amb les perspectives per induir-nos a pensar que hi ha finestres o cases senceres que no hi són en realitat.
Cases de poble o cases agrupades Les cases de poble de la Marina mantenen una alta fidelitat a les pautes arquitectòniques tradicionals de la comarca. Aquest tipus de casa, localitzada dins del nucli urbà, comparteix les parets laterals amb altres cases paregudes, formant una fila al llarg del carrer que s'emmiralla a l'altre costat.
Dimensions La majoria de les cases de poble tenen una parcel·lació de 8 metres d'ample per 16 a 25 metres de profunditat. Algunes d'aquestes cases posteriorment s'han subdividit en habitatges independents. D'aquesta manera, les cases poden ser duna mà, amb una façana de vora 4 metres, o de dues mans, amb una façana més ampla. La subdivisió vertical, en canvi, donà lloc a l'afegit d'una escaleta.
Teulat Les cases més antigues tenen una teulada a dues aigües inclinades a 25 o 30 % de color rosa pàl·lid o beix, feta amb teules de fang anomenades de moro, que descansa sobre un suport de canyes i argamassa dita l'''encanyissada. Al i per influència forastera es converteixen algunes teulades en terrassa.
Entrada L'entrada principal està situada directament damunt de la vorera. Sovint és una portella que admetia antigament un carruatge, l'anomenat pas de carro, amb dues portes de fusta. Aquesta fusta sol ser de pi comú o bé pi de movila, anomenat així per venir de Mobile, Estats Units. S'hi podran distingir dues peces de pedra a cada cantó inferior. Si és més humil serà una porta individual.
La relació entre la casa i el carrer és important, perquè a la Marina, la casa colonitza l'espai davant ella. Quan la gent és a casa, deixa la porta al carrer oberta i cobreix l'entrada amb una persiana per permetre el pas d'aire fresc però intimitat. D'aquesta manera, el pas de carro, que comunica el carrer amb el corral, permet ventilar tota la casa. Hi ha el costum de seure entre la porta i la vorera, esquena al carrer i a la persiana, quan es vol fer alguna tasca laboral o d'oci que requereix abundant llum; també permet prendre l'aire i conversar amb els vianants a les nits de l'estiu.
Façana i cambra La distribució clàssica de la façana de la casa de poble és una porta a un costat o al mig segons l'amplada de la façana, coberta per una persiana, i al seu costat, una o més finestres llargues i primes corrent de cap a peus, amb persiana i reixes de ferro.
Moltes cases originalment tenien una sola planta, però en guanyaren una segona a partir de l'ampliació en vertical d'una mena de fals sostre anomenat la cambra o les golfes, convertida en planta superior convencional, durant els segles - i en resposta al creixement demogràfic. La planta de dalt sovint allotjava la família dels fills.
La cambra es destinava a emmagatzemar la collita, i sovint una finestra petita hi comunicava per poder carregar i descarregar el gra. Més tard s'usava també per a la cria del cuc de seda. Amb el pas a segona planta, s'ampliaven les petites finestres originals i en molts casos s'afegien uns balcons en fals, amb reixa, que no deixen eixir per la seua petitesa.
Interior En entrar-hi, la primera estança és un entrador gran on antigament hauria romàs el carro o els animals. A les cases més petites o modernes, aquest espai és senzillament un espai polivalent que serveix de menjador, lloc de treball i espai de rebre visites. La casa gira al voltant de la cuina, que se situa al centre i que dona accés a la resta de les estances. En el passat, no hi havia portes entre estances, només portals oberts entre els espais. Aquestes estances tenien poca distinció funcional entre si fins al , i era freqüent dormir en un matalàs en qualsevol d'elles.
Pati Al darrere o en mig de la casa, tenen un pati, que hauria sigut en altres temps un corral de petit bestiar i també el lloc destinat a defecar. Aquest espai, que tradicionalment era tant o més gran que la zona habitada, al i amb la minva dels usos ramaders i agrícoles, es torna cada volta més petit i en alguns casos, desapareix.
Altres tipus de casa miniatura|Casa pairal d'estil blanc adornat de pedra calcària. XalóAlgunes cases, pel fet de ser senyorials, es tracten més bé de palaus urbans, com els de Benissa o la Casa Orduña a Guadalest, que tenen una distribució més impressionant amb una gran entrada de vegades en forma d'arc gòtic i grans reixes de forja per a les finestres i els balcons ja des del . Solen disposar d'un pati situat directament després de l'entrada principal. Aquests palaus fan un ús més destacat de pedra massissa, com les finques rústiques.
Altres cases de factura més recent han rebut una impremta modernista, gràcies als diners del negoci de la pansa de la segona meitat del .
Estil primogeni miniatura|Despoblat morisc de l'Atzubieta, la Vall d'Alcalà Els vestigis de les edificacions musulmanes són poques. No hi ha cap mesquita en peu. Hi ha una profusió de castells musulmans arruïnats, però en molt mal estat (vegeu castells). Poblacions amb carrers de traçat musulmà abunden, com ara als pobles de les Valls de la Marina Alta, on la presència i la resistència musulmanes duraren més.
De l'estil propi anterior al que s'observa hui, tenim el millor exemple en els despoblats moriscos de l'Atzúbieta i la Queirola entre d'altres, a la Vall d'Alcalà. La majoria van quedar despoblats arran de l'expulsió el 1609. L'organització dels poblats és la pròpia de les masades o alqueries: un creixement orgànic i anàrquic dels habitatges, sempre en forma quadrangular, afegint extensions laterals per produir estructures en forma de L, de U i finalment de O, és a dir, d'illa tancada amb pati pel mig. Això es deu a les estretes relacions socials o familiars entre els habitants. Aquest fet, que a l'època andalusina duu a la notable absència d'una divisió entre l'espai privat i el públic (carrers i places), amb el feudalisme que arrenca al evoluciona cap al model de parcel·les independents i la creació de carrers i places productes de l'espai deixat entre cases, que tanmateix complien funcions socials molt variades. La divisió bàsica de la casa era, com ha sigut fins al , la de l'habitacle cobert i el pati, aquest igual o més gran que el primer. Amb tot, hi ha una confusió d'usos dels espais, que poden servir igualment per animals com per a humans, en especial el pati, que serviria per a traure el bestiar i també per a l'oci familiar. Tanmateix, habitualment els animals dormien a baix i els humans en la primera planta, que també seria un magatzem de gra. És probable que hi havia una llar de foc, que se situava a l'exterior de l'habitacle. Les característiques principals de construcció són les de les cases andalusines en general: l'ús de la pedra nua gens treballada i lligada amb argamassa, morter de calç, grava i arena, per a la façana; bigues de fusta per suportar la planta superior; rajola per al terra; i canyís, fusta i teules mores per a la teulada d'una aigua. No hi ha evidències que es lluïa la pedra amb calç, com després seria habitual. Les parets de tàpia, habituals a partir del , no són típiques a les cases morisques. Les portes i les finestres són més aviat arcs de mig punt i petites obertures en les parets. La porta en si se situa en la façana principal, i és feta de taulons de fusta col·locats en horitzontal i lligats per ferros.
Construccions rurals Casups miniatura|Casup prop de Beniarbeig
Els casups són la construcció més senzilla i arrelada a la Marina. Són edificacions fora del nucli urbà, normalment lligades a un bancal (terreny), que serveixen una funció pràctica, relacionada amb l'agricultura. En conseqüència, són fets a base de rajola, lluïda i típicament pintada de blanc (calç) tant dins com fora. No solen disposar de teulada i, per tant, tenen el sostre pla. No solen superar els 50 metres quadrats i una planta. Existeixen, a més, casups encara més rústics fets amb plaques d'acer o altres materials rescatats d'altres construccions.
Barraques de pescador miniatura|Barraques de pescador, cala de la Barraca, Xàbia