miniatura|Vídeo aeri del monestir El Reial Monestir de Santa Maria de Poblet és un monestir de l'orde del Cister fundat l'any 1150. Està situat al peu de les muntanyes de Prades, a la comarca de la Conca de Barberà. Poblet constitueix un impressionant conjunt arquitectònic i es pot comptar entre els conjunts monàstics més importants d'Europa. N'és, de fet, el conjunt monàstic habitat més gran del continent europeu. Des de l'Edat Mitjana, és un important referent simbòlic dels països de l'antiga Corona d'Aragó.
Pertany civilment al terme municipal de Vimbodí i Poblet i eclesiàsticament, a la parròquia de Sant Miquel de l'Espluga de Francolí (de l'Arxidiòcesi de Tarragona), ambdues poblacions pròximes a la vila de Montblanc, amb vincles molt estrets amb el monestir.
Des del regnat de Pere el Cerimoniós, i durant els segles i , va esdevenir el panteó reial dels sobirans de la Corona d'Aragó, tot i que també acull les tombes d'alguns monarques anteriors, d'altres individus de la família reial i de diferents llinatges nobiliaris.
El 1921, després de la visita del rei Alfons XIII, va ser declarat Monument Nacional pel Govern Espanyol. El 1991 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
El 2005 va rebre la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya, «per l'important paper que ha tingut en la història de Catalunya a partir del , quan, amb la implantació de l'Orde del Cister, es va configurar com un dels actius espirituals de la Corona d'Aragó, de les tombes reials de la qual el monestir és la seu principal. Declarat aquest cenobi Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, l'adscripció a la Ruta del Cister constitueix avui un dels referents del turisme cultural».
Història La història del monestir de Poblet ha estat estretament vinculada a la de la resta de Catalunya.
Fundació i engrandiment miniatura|esquerra|Genealogia del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet El Reial Monestir de Poblet va ser fundat el 18 d'agost de 1150, quan Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, un cop enllestida la conquesta de Lleida als sarraïns, va donar a l'abadia de Fontfreda unes terres de la Conca de Barberà, perquè hi establissin un monestir cistercenc. Aquesta donació tenia una finalitat doble: una espiritual (crear un focus de cristianització en terres conquerides als sarraïns) i una econòmica (conrear terres ermes i abandonades). El nou monestir havia de ser un lloc de treball i oració.Altarriba i Baluja 1990, p. 27 Per tant, l'any 1151 un petit grup de monjos va arribar a Poblet i el 1153, un cop conquerits els últims reductes sarraïns de Prades i Siurana de Prades, dotze monjos van prendre possessió de les terres. S'acabava d'establir la comunitat. La nova comunitat van començar la construcció de l'església, que seguint la tradició mariana de l'Orde, va ser consagrada a Santa Maria.
El patrimoni inicial del monestir es va incrementar amb noves donacions del mateix Ramon Berenguer IV, així com d'hisendats i senyors que cedien béns i terres a la comunitat a canvi de ser considerats «familiars» del monestir, participar dels béns espirituals i ser-hi enterrats. El senyoriu de Poblet va arribar a ser el més extens de Catalunya, després del dels ducs de Cardona. Incloïa sis baronies (l'Abadiat, Prenafeta, la Segarra, L'Urgell, Algerri, les Garrigues i la de Quart de Poblet a València), trenta-quatre pobles i trenta-set llogarets, diverses granges i cinc priorats, així com beneficis en diverses esglésies. A més incloïa drets de pastura per als ramats a la Cerdanya i el Berguedà, i de pesca a Empúries i a l'estany de la Pineda, a prop de Salou (aquest darrer dret és important, si tenim en compte l'abstinència de carn de l'Orde).Altarriba i Baluja 1990, p. 28
El rei Alfons el Cast (1172-1196) va fer nombroses donacions per a les obres i va ser una peça clau per al futur del monestir, fins al punt que va decidir ésser enterrat a Poblet i, a la seva mort, va lliurar al monestir la seva corona reial i les terres reials de Vinaròs i Palomera (Lleida). El seu net, Jaume el Conqueridor, va continuar engrandint el monestir. El 1232 va revocar la seva decisió prèvia de ser enterrat a Sixena (Aragó) —lloc de sepultura del seu pare Pere el Catòlic— i va optar per Poblet.El rei Jaume I va morir quan viatjava des del regne de València cap al monestir per ingressar-hi com a monjo. El Libre dels feyts del Rey En Jacme, crònica del regnat del monarca, acaba amb aquestes paraules: E, a en tant, par alguns dies, com nós haguéssem en cor d'anar a Poblet, e de servir la Mare de Déu en aquell llogar de Poblet, e fóssim ja partits d'Algezira, e fóssim en València, en nós cresqué la malaltia: e plagué a Nostre Senyor que no complíssem lo dit viatge que fer volíem. A més, en el seu testament, va lliurar al monestir cinc mil morabatins, la seva cinta d'or, vuit-cents quilograms en coberts de plata, pedres precioses i anells, i la seva capella oratòria personal. A més, va fer-li donació de moltes possessions, viles i castells, en part fruit de les seves conquestes.
Ponç de Copons, abat de Poblet entre el 1316 i el 1348, va promoure importants remodelacions al monestir i en aquest període es va construir el cimbori (anterior a 1339), les voltes de la nau del sud i les capelles orientades al nord de l'església. Han quedat traces d'aquelles transformacions amb la presència del seu emblema: un copó.Francesca Español, El Gòtic Català, Angle Editorial, Barcelona, 2002,
El rei Pere el Cerimoniós el va protegir, enriquir i va convertir-lo en símbol de la dinastia i del mateix estat, alhora que va voler tenir una fortalesa entre Lleida i Tarragona.Altarriba i Baluja 1990, p. 29 Amb aquesta intenció, el va fortificar, aixecant-hi muralles amb dotze torres de defensa i portals de fàcil protecció, i va tenir la ferma voluntat d'acabar definitivament les obres de construcció del cenobi. Va regalar la seva col·lecció de llibres d'història a la biblioteca del monestir amb la condició que s'hi esculpís el seu escut amb les armes reials. Va enterrar-s'hi i va fer-ne el panteó de la Corona d'Aragó. El seu fill, Martí l'Humà, també va residir-hi sovint i s'hi va fer construir un Palau, situat a l'entrada del recinte emmurallat, vora la monumental Porta Reial.
Els reis de la dinastia Trastàmara també van cedir privilegis a Poblet i van fer-li nombroses donacions. Així, el rei Ferran d'Antequera va visitar Poblet diverses vegades i va recordar-se'n en el seu testament. El seu fill, Alfons el Magnànim, va enviar des de Nàpols dos cofres amb ornaments per a l'església i va atorgar-li una assignació anual de cent florins d'or. miniatura|Maqueta de Poblet a Catalunya en Miniatura El rei Joan II va fer enterrar el seu fill, Carles de Viana, a Poblet, així com les seves esposes. En quedar vidu per segona vegada, va donar al monestir cent sous anuals per celebrar una missa perpètua, i en el seu fastuós enterrament es van haver d'empenyorar les seves joies. Va ser l'última sepultura reial a Poblet, ja que el seu successor, Ferran el Catòlic, ja no hi és enterrat. Tot i això, el Rei Catòlic fou un gran benefactor del monestir i, el 1509, li va donar el santuari del Tallat com a priorat.
La noblesa catalana també va fer donacions al monestir i, en un bon nombre de casos, va decidir enterrar-s'hi. Entre les nissagues nobiliàries que van tenir el panteó familiar a Poblet destaca la dels ducs de Cardona, que a l'època moderna van exercir de patrons del cenobi.
Al llarg dels segles, Poblet fou un important nucli de poder temporal, protegit tant pels reis de la Corona d'Aragó com pels nobles catalans, que va actuar com un potent senyor feudal fins a la fi de l'Antic Règim. Exageradament, però també significativament, es deia que el seu abat podia desplaçar-se des dels Pirineus fins a València sense sortir dels propis dominis. En efecte, gràcies a les donacions de reis i nobles, el cenobi va arribar a tenir, en el seu moment de màxima esplendor (segles i ), jurisdicció sobre set baronies i setanta pobles i llogarets, i facultat per nomenar batlles d'una desena de viles. A més, Poblet va arribar a tenir una certa influència i pes polític, destacant els abats Juan Payo Coello i Francesc Oliver de Boteller, els quals foren presidents de la Generalitat als segles i . Poblet també va ser un focus de cultura, amb una rica biblioteca, engrandida pels monarques i pels ducs de Cardona (Pere Antoni d'Aragó), i un escriptori per a la còpia de llibres. D'entre els volums que van sortir-hi destaca el manuscrit més antic dels conservats de la Crònica de Jaume I, fet copiar per l'abat Copons el 1343.
Segles de malaurades vicissituds miniatura|esquerra|Entrada d'estil barroc a l'església miniatura|Litografia de Parcerisa de 1839 miniatura|El Panteó Reial destruït al miniatura|Un llibre de la Biblioteca del Monestir, dispersada arran l'exclaustració Durant la Guerra de Successió, Poblet va donar suport al pretendent de la casa d'Habsburg, davant la por a l'absolutisme dels Borbons francesos. Una vegada l'aspirant Borbó va ser coronat rei amb el nom de Felip V, el cenobi va passar per una situació delicada.
El 1809 el monestir fou saquejat pels francesos i el 1811 confiscat, però el 1813 els monjos s'hi van poder reinstal·lar.
Durant el Trienni Liberal (1820-1823), els anticlericals saquejaren el monestir, que va quedar considerablement danyat, i es van cremar els altars, el cor del , l'orgue, les sagristies, l'aixovar sagrat, les imatges i els bancs de fusta; les tombes reials, en canvi, es van respectar. El Palau de l'Abat Copons i les granges dependents del monestir van ser saquejades.
La fi del període anticlerical del Trienni i l'inici de la Primera Guerra Carlina, el 1834, van culminar amb nous atacs als béns de l'Església, que havia pres partit en bloc pels carlins. Poblet no fou una excepció. El 1835 es produí l'exclaustració dels cinquanta monjos, onze conversos i onze novicis de Poblet i la venda de totes les seves propietats. El monestir va passar a mans de l'Estat i va restar abandonat a mans de saquejadors i destructors.Altarriba i Baluja 1990, p. 30El saqueig del monestir ser expressat de forma literària per Àngel Guimerà en un cèlebre poema
Els saquejadors van buscar els tresors que creien amagats pels monjos al monestir. En conseqüència, van trencar les parets laterals dels sarcòfags a la recerca de les suposades joies reials i van quedar escampades pel terra de l'església les despulles de Jaume I, Pere el Cerimoniós, Joan I i les esposes d'aquests últims. Altres tombes també van ser obertes, però els cossos no van ser extrets dels sarcòfags. Fins dos anys més tard (1837) no va ser concedit permís al rector de l'Espluga de Francolí, Antoni Serret, per recollir les restes escampades dels monarques. Ell i els seus col·laboradors les van embolicar i les van traslladar en carro fins a l'església de l'Espluga, on es guardaren juntament amb les d'una vintena més de membres de la casa reial d'Aragó. El 1841, davant l'espoli i saqueig imparable de Poblet, principalment per la gent dels pobles del voltant, Josep Criviller i Mn. Serret van rescatar els cossos que encara descansaven a les tombes, entre els quals els d'Alfons el Cast i Ferran d'Antequera. L'ajuntament de l'Espluga de Francolí va decidir col·locar les restes en caixes; les de Jaume I foren dipositades en una caixa de fusta de noguera i la resta en set caixes de pi. La ciutat de València va intentar aconseguir la custòdia de les despulles de Jaume I, però el 1843 van ser traslladades a la catedral de Tarragona, on es va construir un monument funerari per al Conqueridor.