miniatura|Manifestació favorable a la xaria a les Maldives el 2014. miniatura|Manifestació opositora de la xaria als Estats Units el 2010. La xaria, xara o llei islàmica (de l'àrab , ‘camí [que mena cap a la font]’, ‘camí a seguir’) és el conjunt de lleis religioses que formen part de la tradició de l'islam, basat en les seves escriptures sagrades, en particular l'Alcorà i el hadit. És la llei canònica de l'islam que regula el conjunt d'activitats públiques i privades de tot fidel musulmà. És un recull de normes, tradicions i costums d'origen divers.
En la terminologia islàmica, el terme xaria es refereix a la llei divina immutable i intangible, en contrast amb el fiqh (la jurisprudència islàmica), que fa referència a les interpretacions d'aquesta llei per part dels erudits.
La xaria, o el dret basat en el fiqh tal com es coneix tradicionalment, s'ha aplicat conjuntament amb el dret consuetudinari des dels inicis de la història de l'islam."Customary law has also been an important part of Islamic law. It was used to resolve disputes that were not covered by sharia, and it also helped to adapt sharia to the needs of men in different societies and cultures." Islamic Law: An Introduction by John Esposito (2019) Esposito, John. Islamic Law: An Introduction. Oxford University Press, 2019. Page 31"Another key principle that the early Islamic jurists developed was the concept of urf, or customary law. Urf is the customary practices of a particular community. The early jurists recognized that urf could be used to supplement or complement Islamic law. For example, if there was no clear ruling on a particular issue in the Quran or hadith, the jurists could look to urf for guidance." The Oxford Handbook of Islamic Law; Emon, Anver M., and Rumee Ahmed, editors. The Oxford Handbook of Islamic Law. Oxford University Press, 2018. p. 25. Aquest cos jurídic s'ha anat elaborant i desenvolupant al llarg dels segles mitjançant dictàmens legals emesos per juristes qualificats —que reflecteixen els corrents de les diferents escoles jurídiques—, s'ha integrat amb diverses lleis econòmiques, penals i administratives promulgades pels governants musulmans, i ha estat aplicat durant segles pels jutges dels tribunals islàmics fins a èpoques recents, quan el laïcisme es va adoptar de manera generalitzada en moltes societats islàmiques.
La teoria tradicional de la jurisprudència islàmica reconeix quatre fonts per a la xaria: l'Alcorà, la sunna (l'hagiotopografia o el conjunt de hadits autèntics), l'ijma (el consens, que es pot entendre com a ijma al-umma —consens de tota la comunitat islàmica— o com a ijma al-aimma —consens de les autoritats religioses—) i el raonament analògic (qiyàs).John L. Esposito, Natana J. DeLong-Bas (2001), Women in Muslim family law , p. 2. Syracuse University Press, . Quote: "... by the ninth century, the classical theory of law fixed the sources of Islamic law at four: the Quran, the Sunnah of the Prophet, qiyas (analogical reasoning), and ijma (consensus)."
Així mateix, es distingeixen dues branques principals del dret: els rituals i actes de culte (ibada) i els tractes o relacions socials (muamalat). Aquesta darrera branca inclou subseccions com el dret de família, les relacions comercials, polítiques o administratives i el dret penal. Dins d'aquest ampli ventall de temes, les accions humanes es classifiquen en cinc categories legals i morals de referència (els ahkam): obligatòries, recomanades, neutres, reprovables (o desaconsellades) i prohibides.
Més enllà de les normes estrictament jurídiques, la xaria també abasta molts àmbits que avui dia es consideren de l'esfera privada, com ara les creences, el culte, l'ètica, la vestimenta i l'estil de vida, i encomana a les autoritats o governants la responsabilitat d'intervenir-hi i regular-los.
Amb el pas del temps i a causa de les necessitats sorgides dels canvis sociològics, els estudis interpretatius van donar peu a l'aparició de diverses escoles jurídiques (els madhhabs). Aquestes escoles reflecteixen les preferències de societats i governs concrets, així com les visions dels erudits i imams sobre l'aplicació teòrica i pràctica de les lleis.
Les escoles jurídiques de l'islam sunnita (com la hanafita, la malikita, la xafeïta i la hanbalita) van desenvolupar metodologies per extreure dictàmens a partir de les fonts sagrades mitjançant un procés conegut com a ijtihad (terme que literalment significa 'esforç mental' i que el xiisme va adoptar en èpoques molt posteriors).
Tot i que el corrent islamista contemporani presenta la xaria —a més de les seves altres dimensions— com una forma de governança, alguns investigadors analitzen les narratives tradicionals de la sira (la biografia del profeta de l'islam) amb escepticisme. Aquests autors no consideren la història primerenca de l'islam com un període de domini de la xaria, sinó més aviat com una mena d'«expansió àrab secular», i situen la formació de la identitat islàmica en una època bastant posterior.Robert G. Hoyland: In God's Path. The Arab Conquests and the Creation of an Islamic Empire (2015)Patricia Crone / Martin Hinds: God's Caliph: Religious Authority in the First Centuries of Islam (1986)
En el món islàmic, el concepte de «llei» abasta un àmbit molt més ampli que a l'Occident modern, ja que implica no solament els aspectes legals, sinó també els religiosos i morals. La visió islàmica de la societat és teocràtica, en el sentit en què l'objectiu dels musulmans és seguir «la Llei de Déu a la Terra». L'ideal social musulmà es basa en la noció d'interpenetració de totes les esferes de la vida (espiritual, ritual, política i econòmica) que formen una unitat indivisible. Així, el concepte de «llei islàmica» pretén ser una ajuda per als fidels en aquest sentit, tot definint els objectius morals de la comunitat.Entrada "islam." Microsoft® Études 2007 [DVD]. Microsoft Corporation, 2006.
La xaria es fonamenta en les dues fonts documentals musulmanes, l'Alcorà i la sunna (basada en els hadits). Com que moltes de les directives presents en aquests texts no són prou específiques, per tal de convertir-les en una legislació aplicable l'islam utilitza dos mètodes d'interpretació basats en l'esforç de comprensió personal (ijtihad): el consens de la comunitat (ijmà) i l'analogia (qiyàs). Aquestes quatre fonts d'estudi s'anomenen les «arrels de la llei» (ussul al-fiqh) i constitueixen la base de la jurisprudència islàmica (fiqh).
Degut als diversos punts de vista engendrats per les diferents interpretacions, durant els dos primers segles d'existència de l'islam es van desenvolupar nombroses escoles (màdhhabs) de jurisprudència, de les quals actualment solament en resten actives quatre dins del sunnisme (les escoles xafiïta, hanafita, malikita i hanbalita, que malgrat llurs diferències es reconeixen totes com a legítimes) i una dins del xiisme (la jafarita).
Els enfocaments sobre la xaria al segle XXI varien notablement, i el seu paper i la seva mutabilitat en un món canviant s'han convertit en un dels temes més debatuts dins de l'islam. Més enllà de les diferències doctrinals, els sectors fonamentalistes defensen una aplicació completa, literal i inflexible de la xaria sense cap mena de modificació. En canvi, els modernistes argumenten que el dret islàmic es pot i s'ha d'adaptar —mitjançant una nova jurisprudència— als drets humans i a realitats contemporànies com la democràcia, els drets de les minories, la llibertat de pensament, els drets de les dones i el sistema bancari modern.Al-Suwaidi, J. (1995). Arab and western conceptions of democracy; in Democracy, war, and peace in the Middle East (Editors: David Garnham, Mark A. Tessler), Indiana University Press, see Chapters 5 and 6;
D'altra banda, diverses pràctiques derivades de les interpretacions tradicionals de la xaria es consideren sovint incompatibles amb els drets humans, la igualtat de gènere i la llibertat d'expressió.
Històricament, molts països de majoria musulmana van anar substituint o modificant les seves lleis tradicionals segons els models jurídics europeus, fet que també va transformar els procediments judicials i l'educació jurídica. Per aquest motiu, tot i que les constitucions de la majoria d'aquests estats mantenen referències a la xaria com a font de dret, a la pràctica les seves normes s'apliquen principalment en l'àmbit del dret de família (matrimoni, divorci, herències) i, només en alguns casos, en el dret penal. Malgrat això, el renaixement islàmic de finals del segle XX va reactivar les demandes dels moviments islamistes per restablir la plena aplicació de la xaria, incloent-hi els càstigs corporals coneguts com a hudud (com ara la lapidació).
Terminologia miniatura|Miniatura islàmica de Musa rebent la Tawrat de l'àngel Jibril La paraula àrab xaria (شريعة, šarīʿa) deriva de l'arrel triconsonàntica š-r-ʿ. A l'Alcorà, el terme xaria i el seu cognat xir'a (شرعة, širʿa) apareixen una sola vegada cadascun amb el significat de «camí» o «via». Aquest terme va ser manllevat pel turc otomà com a şerʿ o şeriʿ (شرع),: "şerʿ /şeriʿ: (Ar.) Şeriat, İslam şeriatı, Peygamberin bildirdiği kurallar.": "şeriʿ (< Ar. şerʿ) Allah'ın emri, dinin kuralları, şeriat." el qual posteriorment va donar lloc a la variant anglesa Sheri,, Number LXXXIV "The religious law of the Sheri, of which the ultimate source is the Koran,[...]" – A review of Corps de Droit Ottoman utilitzada en obres de dret a finals del segle XIX i principis del XX, així com a la forma francesa chéri. (info page on book at Martin Luther University) // Cited: (PDF p. 41/338) // ""Chéri" may sound ambiguous in French but the term, used in our context for Islamic law (Turkish: şer'(i), is widely used in the legal literature at that time."
Segons els estudis lexicogràfics, en els textos que reflecteixen un entorn rural o nòmada, aquesta paraula i els seus derivats feien referència a l'abeurament d'animals en una font d'aigua permanent o a la vora del mar. Una altra àrea d'ús d'aquesta arrel, de naturalesa no religiosa, s'associa amb els conceptes d'«extensió» o «longitud». De fet, el terme és cognat de la lletra i arrel hebrea saraʿ (שָׂרַע), que significa 'estendre's' o 'allargar-se', la qual cosa podria ser l'origen evolutiu del significat de «camí» o «via».
Alguns estudiosos consideren que es tracta d'un vocable àrab arcaic que presenta similituds conceptuals amb la Halacà (la llei jueva) i suggereixen que la seva adopció com a metàfora d'una forma de vida divinament ordenada prové de la importància vital de l'aigua en un entorn desèrtic i àrid.Weiss, Bernard G. (1998). The Spirit of Islamic Law. Athens, Georgia: University of Georgia Press. p. 17. .Abdal-Haqq, Irshad (2006). Understanding Islamic Law – From Classical to Contemporary (edited by Aminah Beverly McCloud). Chapter 1 Islamic Law – An Overview of its Origin and Elements. AltaMira Press. p. 4.
Durant l'edat mitjana, el terme xaria (شريعة) va ser àmpliament utilitzat pels jueus de parla àrab; de fet, va ser la traducció més comuna per a la paraula Torà en la famosa traducció àrab de la Bíblia jueva que va fer l'erudit Saadia Gaon al segle X. Els escriptors cristians d'expressió àrab van fer servir el terme de manera similar. Així, l'expressió Xarīʿat Allāh (شريعة الله, 'Llei de Déu') és una traducció habitual tant de l'hebreu Torat Elohim ('Ensenyament de Déu') com del grec nómos tou theou ('Llei de Déu') utilitzat al Nou Testament (Rm 7:22).
Ús contemporani En l'ús quotidià i en el llenguatge dels sermons homilètics, sovint es passa per alt la distinció terminològica i semàntica originària del terme; en canvi, s'utilitza indistintament amb el concepte de din (l'ordre o la religió), o com a substitut d'aquest, el qual engloba àrees com les creences, la moralitat i els costums. Per exemple, l'expressió Xarīʿat Mūsā (شريعة موسى) significa 'llei' o 'religió de Moisès', mentre que xarīʿatunā (شريعتنا) pot significar 'la nostra religió' en referència a qualsevol fe monoteista.