La Invasió soviètica de Polònia de 1939 va ser una operació militar de la Unió Soviètica sense declaració formal de guerra, iniciada el 17 de setembre de 1939, a l'inici de la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va envair Polònia des de l'est, setze dies després de la invasió de Polònia per part de l'Alemanya nazi envaís Polònia des de l'oest. Les operacions militars posteriors van durar els 20 dies següents i van acabar el 6 d'octubre de 1939 amb la divisió bidireccional i l'annexió de tot el territori de la Segona República Polonesa per l'Alemanya nazi i la Unió Soviètica.Gross p. 17–18 Va suposar una important victòria per a l'Exèrcit Roig.
A inicis de 1939, la Unió Soviètica intentava formar una aliança amb el Regne Unit, França, Polònia i Romania, per a fer front a l'Alemanya nazi, però es presentaren diverses dificultats, com la negativa romanesa i polonesa a permetre el trànsit de les tropes soviètiques a través dels seus territoris com a forma de seguretat col·lectiva. Davant l'absència d'avanços en les negociacions, els soviètics van canviar radicalment la seva estratègia, signant el 23 d'agost de 1939 el Pacte Ribbentrop-Molotov amb l'Alemanya nazi. Conseqüentment, l'1 de setembre els alemanys van envair l'oest polonès, mentre que els soviètics travessarien la frontera el 17. El govern soviètic anuncià que actuava per a protegir els ucraïnesos i belarussos que habitaven a la Polònia oriental, a causa del col·lapse de l'administració polonesa després de la invasió nazi. Segons els soviètics, el govern polonès ja no podia assegurar la seguretat dels seus ciutadans.
L'Exèrcit Roig va assolir ràpidament els seus objectius, car sobrepassava en xifres als defensors polonesos. Uns 230.000 soldats polonesos (tot i que algunes estimacions ho eleven fins a 452.000) van ser fets presoners de guerra. El govern soviètic s'annexionà el nou territori, posant-lo sota el seu control i declarant al novembre d'aquell mateix any que 13 milions i mig de ciutadans polonesos, residents a la zona annexionada, passaven a ser ciutadans soviètics. Els soviètics van contrarestar l'oposició mitjançant execucions i detencions. Centenars (o milers, segons les estimacions) de detinguts van ser enviats a Sibèria i a altres zones remotes de la Unió Soviètica en quatre sèries de deportacions produïdes entre 1939 i 1941.
La invasió soviètica, que el Politburó va anomenar "campanya d'alliberament", va permetre la incorporació de milions de polonesos, ucraïnesos i belarussos a les Repúbliques Socialistes Soviètiques d'Ucraïna i Belarús. Durant l'existència de la República Popular de Polònia (1945-1989), aquest afer va ser considerat com un tema delicat, arribant a ser tabú i omès de la història oficial amb l'objectiu de preservar la il·lusió de l'amistat eterna entre els membres del Bloc de l'Est.
Preludi miniatura|esquerra|Distribució de les defenses poloneses el dia 1 de setembre de 1939, data d'inici de la invasió alemanya. La major part d'elles es trobaven a la frontera alemanya, la qual cosa facilità la penetració soviètica des de l'est Al final de la dècada dels 30, la Unió Soviètica pretenia formar una aliança contra Alemanya amb el Regne Unit, França i Polònia. Les negociacions, això no obstant, van ser difícils. Els soviètics insistien en la creació d'una esfera d'influència que s'estengués des de Finlàndia fins a Romania i van demanar ajut militar, no només per a actuar contra qualsevol país que els ataqués directament, sinó que també contra qualsevol organització que ataqués als països de dita esfera d'influència. Des de l'inici de les negociacions amb França i Gran Bretanya, la Unió Soviètica demandà el seu dret a ocupar els Estats Bàltics (Estònia, Letònia i Lituània). Finlàndia també hauria d'incloure's en el cercle d'influència soviètica, i els soviètics finalment van reclamar el seu dret a actuar a tots aquests països, així com a Romania, quan la seva seguretat es veiés amenaçada. Els governs de tots aquests països van rebutjar la proposta, car pressentien que si l'Exèrcit Roig envaïa el seu territori, ja mai no l'abandonaria, com així va assenyalar el ministre d'exteriors polonès Józef Beck. La Unió Soviètica deixà de confiar en britànics i francesos per a mantenir la seguretat col·lectiva des que aquests van rebutjar ajudar la República Espanyola contra els sublevats durant la Guerra Civil espanyola, o quan van rebutjar ajudar Txecoslovàquia de l'Alemanya Nazi a Múnic. D'igual manera, sospitaven que els aliats occidentals preferien que la Unió Soviètica s'enfrontés a Alemanya per ella mateixa, mentre que ells observaven la situació. A la vista d'aquests interessos divergents, els soviètics abandonaren el diàleg i reprengueren les converses amb Alemanya. miniatura|Divisió d'Europa planejada i duta a terme finalment, d'acord amb el Tractat Molotov-Ribbentrop, amb els ajustos posteriors. El 23 d'agost de 1939, la Unió Soviètica signà el Pacte Ribbentrop-Molotov amb l'Alemanya Nazi, sorprenent a tothom. Ambdós governs anunciaren que l'acord era un simple tractat de no-agressió; però en un apèndix secret també van acordar repartir-se Polònia entre ells i dividir l'Europa Oriental entre les esferes d'influència soviètica i germana. El Pacte Ribbentrop-Molotov, que ha estat descrit com una llicència per a la guerra, va ser un factor clau en la decisió de Hitler d'envair Polònia.
El tractat atorgà als soviètics un espai defensiu addicional a l'oest. També els oferí la possibilitat cedits a Polònia vint anys abans, i així unir als pobles ucraïnesos i belarussos occidentals i orientals sota un govern soviètic i, per primer cop, sota un mateix estat. Stalin, a més, veia avantatges en cas que es declarés una nova guerra a l'Europa occidental, car els seus enemics ideològics es debilitarien entre ells i així s'obririen noves regions per a l'avanç del comunisme.
Poc després que els alemanys envaïssin Polònia l'1 de setembre de 1939, els líders nazis començaren a animar als soviètics a jugar la seva part del Pacte Ribbentrop-Molotov perquè envaís la part oriental de Polònia. L'ambaixador alemany a Moscou, Friedrich Werner von der Schulenburg, i el ministre d'Afers Exteriors soviètic Mólotov, van intercanviar una sèrie de comunicats diplomàtics sobre l'afer.
Els soviètics van retardar la seva intervenció per diversos motius: es trobaven ficats en una sèrie de disputes frontereres amb Japó, necessitaven temps per a mobilitzar a l'Exèrcit Roig i veien un avantatge diplomàtic en esperar que Polònia es desintegrés abans de realitzar cap mena de moviment. El 17 de setembre de 1939, Mólotov declarà a la ràdio que tots els tractats existents entre la Unió Soviètica i Polònia havien quedat anul·lats perquè el govern polonès havia abandonat el seu poble i havia deixat d'existir de forma efectiva. Aquell mateix dia, l'Exèrcit Roig travessà la frontera polonesa, començant la invasió del país.
La campanya militar L'Exèrcit Roig penetrà per la regió de Kresi, a l'est de Polònia, amb 7 exèrcits formats per entre 450.000 i 1.000.000 de soldats. Aquests exèrcits estaven agrupats en 2 Fronts Soviètics: el Front Belarús, dirigit per Mikhail Kovaliov i el Front Ucraïnès, comandat per Semion Timoixenko. Fins a aquell moment, els polonesos no havien aconseguit defensar les seves fronteres occidentals, i en resposta a les incursions alemanyes, havien llançat una contraofensiva de certa importància a Bzura. L'Exèrcit Polonès tenia originàriament un pla defensiu ben desenvolupat per a combatre una possible invasió soviètica, però no estaven preparats per a fer front a dues invasions simultànies. En el moment en què els soviètics van envair el país, els comandants polonesos ja havien enviat a la major part de les seves tropes a l'oest per a enfrontar-se als alemanys, deixant l'est sota una protecció simbòlica formada per 20 batallons, compostos per 20.000 soldats de defensa fronterera (Korpus Ochrony Pogranicza, sota la direcció del general Wilhelm Orlik-Rueckemann)
En iniciar-se la invasió, el comandant en cap polonès, Mariscal de Polònia Edward Śmigły-Rydz ordenà a les forces frontereres que resistissin davant l'envestida soviètica. Després canvià de postura, després de consultar amb el Primer Ministre Felicjan Slawoj Skladkowski, ordenant retrocedir i limitar els atacs en cas de defensa pròpia.
Aquestes ordres contradictòries van portar a la confusió, i quan l'Exèrcit Roig atacà les unitats poloneses esclataren diverses batalles de forma inevitable. La resposta dels no-polonesos ètnics a la situació comportà una nova complicació. En alguns casos, ucraïnesos, belarussos i jueus aplaudiren l'entrada de les tropes soviètiques, considerant-les alliberadores. L'Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos s'aixecà contra els polonesos, i partisans comunistes organitzaren revoltes locals, com per exemple a Skidel.
El pla original de replegament dels militars polonesos consistia a retirar-se i reagrupar-se als voltants de la frontera romanesa. La idea era adoptar posicions defensives allà i esperar l'atac promès pels francesos i els britànics a l'oest. Aquest pla suposava que Alemanya es veuria obligada a limitar les seves operacions a Polònia per poder combatre en un segon front. Els aliats esperaven que les forces poloneses podrien resistir durant diversos mesos, però l'atac soviètic va convertir instantàniament aquesta estratègia en obsoleta.
Els caps militars i polítics polonesos sabien que estaven perdent la guerra contra l'Alemanya Nazi abans i tot de què la invasió soviètica convertís la derrota en inevitable. No obstant això, van rebutjar rendir-se o negociar la pau amb Alemanya. En canvi, el govern polonès demanà a totes les seves unitats militars que evacuessin Polònia i es reunissin de nou a França. El mateix govern es desplaçà fins a Romania la mitjanit del 17 de setembre de 1939 pel pas fronterer de Zalischyky. Algunes unitats poloneses van seguir maniobrant al sud-est de Polònia, suportant atacs alemanys a un costat, mentre que per l'altre s'enfrontaven als soviètics. Durant els dies que van seguir a l'ordre d'evacuació, els alemanys van derrotar els polonesos a la batalla de Tomaszów Lubelski, que es produí entre el 17 i el 20 de setembre.
miniatura|El general alemany Heinz Guderian i el soviètic Semió Krivoixein durant la desfilada conjunta a Brest.
Les unitats soviètiques sovint es trobaven que els alemanys avançaven des de la direcció oposada. Van succeir diversos exemples notables de cooperació entre ambdues forces. La Wehrmacht capturà la Fortalesa de Brest amb l'ajut de la 29a Brigada de tancs soviètica, després de la batalla de Brest Litovsk, el 17 de setembre. El General alemany Heinz Guderian i el soviètic Semió Krivoixein van portar a terme una desfilada conjunta després de capturar Brest. Lviv (o Lwów) es va rendir el 22 de setembre, uns dies després que els alemanys haguessin lliurat el comandament de les operacions a la zona dels soviètics. Forces soviètiques van capturar Wilno el 19, després de dos dies de combats. El 24 de setembre van capturar Goradnia després de quatre dies de combats. Cap al 28, l'Exèrcit Roig ja havia arribat fins a la línia dels rius Narew, Buh Occidental, Vístula i San, que formaven la frontera acordada prèviament amb els nazis.
Tot i la victòria tàctica polonesa a Szack el 28 de setembre, la derrota polonesa ja estava fora de tot dubte. Voluntaris civils, milícies i unitats reorganitzades es van replegar cap a Varsòvia. La Fortalesa Modlin, al nord de la ciutat, es rendí el 29, després d'una intensa batalla de setze dies. L'1 d'octubre, tropes soviètiques van conduir a unitats poloneses fins als boscos, a la batalla de Wytyczno, una de les darreres confrontacions directes de la campanya.