El Mark I britànic va ser el primer tanc de combat del món, entrant en servei a mitjans de la I Guerra Mundial, creat per tenir domini sobre les trinxeres i metralladores dels camps de combat del Front Occidental. Amb les seves subsegüents variants, va ser el tanc pesat amb més èxit de la guerra.
Desenvolupament
El Mark I va ser un disseny del Little Willie, un tanc experimental construït per Landships Committee pels Tinents Walter Wilson i William Tritton a l'estiu de 1915. Treballant en els problemes que hi havia en el Willie, el Mark I va ser dissenyat per Wilson. La construcció d'una torreta amb una arma sobre el buc feia que pessés massa per davant, per tant les armes es van col·locar als laterals. El prototip del Mark I, va estar en funcionament el desembre de 1915, i es va anomenar "Mother". Se'n van construir 150. Vegeu la història del tanc per la història completa.
Descripció El Mark I era un vehicle romboide amb un baix centre de gravetat i unes llargues erugues de rodolament a cada costat, perfecte per travessar terrenys irregulars i trinxeres. Els Sponsons (també anomenats "barbettes") col·locats en els bucs laterals estaven proveïts de canons navals de 6 trets simultanis. Hi havia dos metralladores Hotchkiss en els sponsons i dos més que eren extraïbles al davant i el darrere.
El buc no estava dividit internament; la tripulació estava al mateix espai del motor. L'entorn a l'interior era extremadament desagradable; i l'atmosfera estava contaminada del verinós monòxid de carboni, a causa dels vapors que desprenia el motor i els fums de cordita de les armes, ja que el sistema de ventilació era inadequat. Les temperatures de dins podien arribar als 50 °C (122 °F). La tripulació podia arribar a marejar-se o a tenir comportaments violents si no respiraven aire fresc.
A causa dels fums dins el tanc i els residus i fragments de les armes de retrocés acumulats dins el buc, els tripulants havien de protegir-se amb ulleres i màscares. Les màscares de gas eren elements necessaris, ja que tots els soldats havien d'estar-ne en possessió en aquest punt de la guerra (vegeu guerra química). El blindatge lateral de 8 mm, en un principi feia immune a les armes de foc de poc calibre, però podia ser penetrat per les recents i innovadores bales K. Hi havia el perill de ser atacat per infanteria i amb granades. La següent generació va consistir a posar-hi més blindatge, fent-lo més immune a les bales K. En resposta, els alemanys van construir uns grans rifles antitanc, i també un Geballte Ladung ("Càrrega agrupada"); unes petites granades que es llancen juntes per crear una explosió major.
Un impacte directe al sostre per artilleria o morter podia causar estralls en els dipòsits de gasolina, que eren col·locats a la part davantera al costat de les erugues en el lloc dels conductors, per fer força de gravetat. Els tripulants sovint es cremaven a causa del frec a frec amb els motors, la qual cosa s'havia de canviar de tripulació constantment. Les males condicions era un aspecte que no s'havia parlat gaire, i resultava un problema pels tripulants.David Fletcher, 2001, The British Tanks 1915–19, p. 124.
Conduir era difícil; ja que s'havia de controlar la velocitat de les dues erugues laterals. Això ho controlaven quatre tripulanats, dos conductors (que un era també el comandant; actuava als frens, i l'altra a la transmissió) i dos més "homes de marxes" (un per les marxes secundàries de cada eruga) i necessitaven controlar la velocitat i la direcció — l'últim només feia que caminar. Com que el soroll a dins feia tornar sord, el conductor, després de posar la caixa del canvi primera, comunicava amb el segon homes de les marxes amb senyals amb la mà, fent bloquejar els motors amb un clau pesada. Per a girs lleugers, el conductor podria utilitzar la cua de direcció: un dispositiu enorme que arrossegava darrere el dipòsit i consistia en dues rodes grans, cada una de les quals es podria bloquejar estirant un cable d'acer que provoca el vehicle sencer fer relliscar en la mateixa direcció. Si el motor s'atura, l'home de les marxes utilitzava una maneta gran que actuava entre el motor i el caixa de canvis. Molts d'aquests vehicles s'espatllaven en la calor de batalla que els feia un objectiu fàcil per a franctiradors alemanys. No hi havia xarxa sense fils (radio); la comunicació amb correus d'ordres era a través de dos coloms, que tenia la seva pròpia finestreta de sortida petita en els sponsons, o per corredors que animaven completar la seva missió suïcida per ampolles de l'olor de begudes alcohòliques com a recompensa.
Les marques posteriors eren eines de semàfor per fer senyals.
Variants i desenvolupaments Es trobava un requisit per a dos tipus d'armament, per tant el Mark estava armat amb un canó de 6 trets i quatre metralladores i s'anomenava "Mascle" (75) o dos metralladores Vickers substituint el canó de 6 trets i s'anomenava "Femella" (75).
Per contribuir a la direcció, un parell de grans rodes es van afegir al darrere del tanc. Però no eren tan efectives com s'esperava i van ser retirades.
Els subsegüents tancs Mark II, III, IV i V i posteriors, tenen tots semblances amb la seva "Mother".
Mark I Tripulació: 8 Pes en combat Mascle: 28 tones (28,4 tones) Femella: 27 tones (27,4 tones) Blindatge: .23-.47 polzades (6-12 mm) Armament Mascle: Dos 6-pounder QF, quatre metralladores de 8 mm Hotchkiss Femella: quatre metralladores .303 de Vickers, dos metralladores de 8 mm Hotchkiss
El Canó d'assalt del Mark I va ser llargament produït amb parts idèntiques que se solien construir al Mark I.
Mark II miniatura|Mark II; tanc núm. 799 capturat a prop d'Arràs l'11 d'abril de 1917. Tenia un arnès no endurit. Construït des de desembre de 1916 el gener de 1917 per només entrenament, però usat en la Batalla d'Arràs a l'abril de 1917 a causa de retards en la producció del tanc Mark I.
Mark III El Mark III va ser un tanc d'entrenament, que utilitzava metralladores Lewis machine guns i un petit sponson per les femelles. Se'n van construir 50. En un principi es volia que el Mark III tingués totes les noves característiques de disseny del Mark IV. Això és perquè hi ha dos tipus d'entrenament, el Mark II era una millor que el lleugerament millorat Mark I. No obstant això, el desenvolupament de noves característiques anava lent, i per això els canvis del Mark II van ser graduals. Els últims dos Mark III van ser destruïts en la II Guerra Mundial.
Mark IV Una versió millorada del Mark I amb un dipòsit extern de combustible (situat entre les banyes de les erugues del darrere) en un intent de millorar seguretat de la tripulació. Els sponsons podien ser empesos en reduir l'amplada del tanc per al transport ferroviari. Les baranes del sostre mantenien una biga. Es van construir un total de 1.220: 420 Mascles, 595 Femelles i 205 Tancs de Subministrament.
El director del Departament de Tancs de Subministrament, Albert Gerald Stern, va ser el primer a pensar que en el Mark IV s'havia de col·locar un nou motor i transmissió. La producció de tancs de batalla s'aturava fins que el disseny nou estava preparat, requerint el Mark II i III com a tancs d'entrenament. No obstant això, va fracassar en no completar el desenvolupament prou aviat per començar la producció a temps, per tenir 200 tancs per la data de l'1 d'abril de 1917. Va estar forçat a portar el Mark IV en producció el maig de 1917, motiu del qual les diferències del Mark I eren poques.
El Mark IV Mascle estava armat amb quatre metralladores Lewis com també dos sponsons amb canons petits (ara QF 6 pdr 6 cwt). La Femella tenia sis metralladores. Dos metralladores eren a les mans dels dos carregadors de munició. miniatura|Un tanc britànic Mark IV amb una Cua de Capgrossos.
Tripulació: 8 Pes reglamentat en combat Mascle: 28 tones (28,4 tones), Femella: 27 tones (27.4 tones) Blindatge: .25–.47 polzades (6,1–12 mm) Armament Dos MG (Mascle), Sis .303 Lewis MG (Femella) Emmagatzematge de la munició 6 pounder: 180 HE trets i caixa de retrocés
Sèrie Mark V Mark V miniatura|Un tanc Mark V (Mascle) britànic.
El Mark V va ser el primer a ser un disseny complet. No obstant en el desembre de 1917 era convenient tenir disponible un motor i transmissió nous, aquest disseny va ser abandonat i va donar pas a fer millores en el Mark IV, de fet un Mark IV estava pensat originalment per: més potència (150 bhp) amb un nou motor Ricardo, millorat el sistema de direcció i transmissió, i només es necessitava un pilot. Hi havia una cabina al sostre pel tirador. Se'n van construir 400, 200 en Mascles i 200 més en Femelles. Alguns van ser convertits a Hermafrodites canviant els sponsons per tenir només una metralladora hotchkiss de 6 trets a cadascun. Ha sigut a vegades conegut com a "Mark V Composite".
Mark V* miniatura|Un tanc Mark V* britànic—en el sostre del tanc hi ha col·locat una biga lligat amb baranes de ferro, que servia per sortir bé de petites trinxeres i cràters
El Senyor William Tritton, el 1917 va desenvolupar una Cua de Capgrossos: una extensió de les erugues al darrere per millorar les capacitats per travessar trinxeres. Això era necessari perquè la línia de Hindenburg tenia 3,5 metres d'amplada per aturar els tancs britànics. Quan el senyor Philip Johnson de la Central Tank Corps Workshops es va assabentar d'aquest projecte, va entendre que el pes de les bigues que reforcen l'adjunció podia tenir un millor ús creant un tanc llarg. Ell va reduir el Mark IV per la meitat i va estirar el buc, allargant-lo per sis peus. Quan s'havien oblidat els detalls hi va haver molt de temps que havia estat assumit que la majoria dels Mark V* havien sigut versions d'en Johnson. Ara sabem que eren tot va ocórrer en el fàbrica. Tenia una gran "torreta" on el sostre i també portes al costat del buc. Pesava 33 tones. Se'n van construir 645 després que s'ordenessin 500 Mascles i 200 Femelles.
La secció extra va estar designada per la infanteria. Va ser el primer vehicle de transport blindat de personal (APC), i va ser el primer APC a ser significativament armat, ja que altres versions de tancs no serien equipats amb cap armament. Podia operar com a tanc com també el transport de personal, i no va ser fins al final de la II Guerra Mundial amb els Merkava que el tanc podia ser també autoprotegit.
Nota: l'asterisc (*) en les primeres designacions de tancs britànics era usual pronunciar com a "star" quan es parlava, p.e., Mark Five-star, o Mark Five-star-star, etc.
Mark V** miniatura|Un tanc Mark V** britànic
Com que el Mark V* va ser allargat, la seva proporció d'amplada-llargada original s'havia fet malbé. Les forces laterals en un gir eren molt altes feia que el tanc es mogués incorrectament. De totes maneres el senyor Wilson va redissenyar les cadenes d'eruga el maig de 1918, amb una corba més forta que redueix contacte amb el terra (però augmentant la pressió a terra a canvi). Es va col·locar el poderós motor de 225 hp anomenat Ricardo. La cabina per al conductor es combinava amb la cabina del sostre; ara hi havia una posició de metralladores separada al darrere. Se'n van construir 197 dels 750 Mascles i 150 Femelles que es van ordenar.
Mark V*** Vegeu: Mark X.
Mark VI
El Mark VI va ser un disseny amb un canó al davant i amb el buc completament redissenyat sense sponsons. No avançava endavant en zones boscoses.
Mark VII Un dels vehicles Mark II d'entrenament que tenia una transmissió hidràulica. L'octubre de 1917, Brown Brothers a Edimburg van ser concedits un contracte per desenvolupar en un tanc. El juliol de 1918, ja estava preparat el prototip. El sistema de conducció era difícil. El motor Ricardo estava muntat amb una caixa de velocitats variable i estava proveït de dos motors hidràulics (Williams-Janney), movent-se només una cadena per a cada moviment. Per protegir-se del perill obvi de sobreescalfament hi havia molts