Líban (), oficialment la República Libanesa (), és un estat de l'Orient Mitjà que fa frontera al nord i a l'est amb Síria, al sud amb Israel, i a l'oest és banyat pel Mediterrani. El Líban té una frontera terrestre amb Israel en la zona de les Granges de Xebaa, un territori libanès que va ser ocupat militarment per Israel després de la Guerra dels Sis Dies de 1967, juntament amb la regió siriana dels Alts del Golan.
El Líban és un país petit; la seva superfície, altament muntanyosa, és semblant a la de la província de Barcelona. El nom del país prové de l'arrel semítica LBN (لبن), que significa 'blanc', en referència a la capa de neu que cobreix el mont Líban.
Geografia miniatura|esquerra|Líban des de l'espai. Es pot observar la neu sobre les cadenes muntanyoses oriental i occidental El relleu libanès, bastant muntanyós, pot dividir-se en quatre grans unitats estructurals, que se succeeixen d'oest a est: una franja costanera bastant estreta, on s'assenten els nuclis de població principals, la serralada del Líban, una massa calcària amb altitud màxima superior als 3.000 m, la depressió sinclinal de la Bekaa, la serralada de l'Antilíban, que constitueix el límit natural amb Síria, i que arriba al seu punt màxim al mont Hermon (2.814 m).
A la franja costanera, s'escalonen una sèrie de terrasses formades en el Plistocè que s'eleven fins a 100 metres sobre el nivell del mar. La serralada del Líban, més elevada al nord que al sud, aconsegueix la seva altitud màxima, i la de tot el país, al Qurnat al-Sawda' (3.088 m). L'Antilíban, més a l'est, s'aixeca fins als 2.814 m en la seva prolongació meridional. En ambdues serralades, predominen les calcàries mesozoiques del Juràssic i del Cretaci, ja que formaven un sistema únic que va ser dividit en dos pel procés de formació de la gran vall del Rift. La part enfonsada correspon a la depressió de la Bekaa, i s'estén entre els 800 i 1.200 m d'altitud.
Clima El Líban té un clima mediterrani moderat. En àrees de la costa, els hiverns són generalment frescos i plujosos, mentre que els estius són calorosos i humits; en àrees més elevades, les temperatures normalment baixen sota zero durant l'hivern i es formen gruixudes capes de neu, que romanen fins a començaments de l'estiu en els pics més alts.(Bonechi et al.) (2004) Golden Book Lebanon, p. 3, Florence, Italy: Casa Editrice Bonechi. La major part del Líban té una quantitat relativament gran de precipitacions.
Història miniatura|lang=ca|Mapa de Fenícia.
El Líban, hereu de Fenícia i bressol històric del cristianisme, va ser ocupat per l'Imperi Otomà al ., Cinc segles després (1922) fou protectorat francès, fet que es va allargar després de la derrota turca en la I Guerra mundial, fins que el 1943 aconseguí la independència.Mandates, Dependencies and Trusteeship, by H. Duncan Hall, Carnegie Endowment, 1948, pages 265–266
El Líban fou coneguda com la Suïssa d'Orient Pròxim fins que els anys 70 va esclatar la Guerra civil entre musulmans i cristians (1975–1990) precedida per l'establiment de l'OAP al país. Novament, l'ocupació de Síria als anys posteriors destruïren l'equilibri polític i la convivència dels libanesos.
Ocupació de Síria miniatura|En vermell la zona en conflicte el juliol de 2006 El juny de 1976, Síria envia 48.000 soldats per ajudar les milícies catòliques de ser destruïdes per les forces palestines. Això provocà un enfrontament irònic, ja que tropes manades pel partit Baas sirià lluitaven contra forces de Palestina. L'aliança entre cristians i Síria envià els palestins fora de Beirut i foren relocalitzats al sud del Líban. Posteriorment, el clima geopolític ha propiciat que Síria pactés amb els palestins i que algunes faccions cristianes arribessin a acords amb Israel.Noam Chomsky, Edward W. Said (1999): Fateful Triangle: The United States, Israel, and the Palestinians, South End Press, 1999, p. 184–185 De tota manera, forces sirianes han estat i han dominat el govern libanès fins a l'any 2005.
El 12 de juliol de 2006, després que la milícia xiïta d'Hezbol·là segrestés dos soldats israelians, Israel inicià una operació militar contra aquesta milícia, que ha provocat la mort de població civil tant al Líban com a Israel.
L'assassinat de Rafik Hariri El 14 de febrer de 2005, després de deu anys de relativa estabilitat política, el Líban es veu sacsejat per la mort de l'exprimer ministre Rafik Hariri en un atemptat amb cotxe bomba. Les sospites principals anaren cap a Síria, després que l'antic primer ministre havia mostrat clarament les seves reserves a la política i la invasió siriana. A més a més, la mort de Hariri suposa una esmena constitucional que va permetre al primer ministre Lahoud, favorable a la presència siriana al país, allargar el seu mandat fins al 2007. De tota manera, Síria va negar qualsevol implicació en l'atemptat.
Altres sospites anaren cap als mateixos serveis secrets libanesos o, fins i tot, la implicació dels serveis d'intel·ligència d'Israel, el Mossad, amb la intenció d'augmentar la tensió entre el Líban i Síria. Una altra teoria és que la victòria i proclamació del guanyador en les eleccions iraquianes del candidat que no preferia els EUA el mateix dia de l'atemptat van fer pensar que aquest fou una cortina de fum per treure-li pes a les eleccions a l'Iraq.
A la mort de Hariri, el seguiren els assassinats el 2 de juny de 2005 de Samir Kassir, fundador del Partit Democràtic de l'Esquerra, també amb cotxe bomba, l'historiador i antic secretari del Partit Comunista Libanès George Hawi el 21 de juny de 2005 i el del periodista i redactor en cap de l'An-Nahar newspaper Gebran Tueni el 12 de desembre de 2005. A més a més, a aquesta escalada de violència, s'hi ha de sumar l'intent d'assassinat del periodista May Chidiac, que resultà greument ferit.
Invasió israeliana del Líban de 2024 La Invasió israeliana del Líban de 2024 va començar el 30 de setembre de 2024 com a part del Front nord de l'operació Espases de Ferro, obert en resposta als atacs de Hezbol·là a Israel en suport a l'atac de Hamàs a Israel de 2023 i va tenir com a objectiu d'erradicar les forces i les infraestructures de Hezbol·là que podrien suposar una amenaça per a les comunitats civils del nord d'Israel.. Hezbol·là va dir que pretenia pressionar Israel forçant-lo a lluitar en dos fronts.
El 26 de novembre de 2024 es va acordar un alto-el-foc en condicions favorables a Israel amb ànim d'implantar la Resolució 1701 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides després de la mort dels principals comandants de Hezbol·là i més de 3.000 persones i un milió de desplaçats, La caiguda d'Assad el 8 de desembre de 2024 a la Guerra Civil siriana va trencar efectivament la ruta d'armes, material i personal des de l'Iran a Hezbol·là quedant aïllada al sud del Líban, encara més afeblida i vulnerable a l'atac o la infiltració israeliana.
miniatura|El president Joseph Aoun El 9 de gener de 2025 el parlament del Líban va elegir el cap de l'exèrcit, Joseph Aoun, com a nou president, i Nawaf Salam va ser escollit primer ministre per rellevar al primer ministre en funcions Najib Mikati el 8 de febrer de 2025. El 7 d'agost de 2025 el gabinet de Nawaf Salam va aprovar els objectius de la proposta dels Estats Units de desarmar Hezbol·là a finals d'any, juntament amb la fi de les operacions militars d'Israel al país, sense establir terminis específics.
Per primera vegada des del fracàs de l'acord israelo-libanès del 17 de maig de 1983, en plena guerra entre Israel i Hezbol·là els governs israelià i libanès van anunciar l'obertura de negociacions directes amb l'objectiu d'arribar a un acord de pau i desarmar Hezbol·là. El 14 d'abril de 2026, el secretari d'estat Marco Rubio va organitzar a Washington la primera reunió de les converses de pau en què van participar els ambaixadors israelià, libanès i nord-americà, juntament amb Michael Needham i l'ambaixador a l'ONU Mike Waltz.
Política miniatura|Edifici del Parlament libanès a la Place de l'Étoile El Líban té un sistema polític en què els tres màxims mandataris del país estan reservats a membres d'una comunitat religiosa específica.
el president del país ha de ser un maronita, el primer ministre ha de ser un musulmà sunnita, el portaveu del Parlament ha ser un musulmà xiïta.
Aquest acord és part del Pacte Nacional Libanès (en àrab: الميثاق الوطني, al Mithaq al Watani) establert l'any 1943 durant les reunions entre el president del Líban (un catòlic) i el seu primer ministre (un sunnita). Aquest pacte, però, era verbal fins a l'arribada de la constitució libanesa l'any 1990, que precedí l'acord de Taïf.
El pacte incloïa la promesa dels cristians de no buscar la protecció de França i acceptar el caràcter àrab del Líban, i la promesa musulmana de reconèixer la independència i la legitimitat de l'estat libanès i de la frontera libanesa de 1920 i renunciar a la reunificació amb Síria. Aquest pacte va ser concebut com un compromís interí fins que aparegués la pròpia identitat libanesa.
El pacte també estipulà que els seients del Parlament s'havien d'assignar segons la regió i la religió professada, en una ràtio de 6 cristians per 5 musulmans, una ràtio basada en el cens de 1932, quan els cristians eren majoria al país. L'acord de Taïf va igualar aquesta ràtio entre els seguidors d'ambdues creences.
La Constitució garanteix el dret del poble libanès de canviar el seu govern. De tota manera, des de mitjans de la dècada dels 70 fins a les eleccions parlamentàries de 1992, la guerra civil aturà l'exercici dels drets polítics. Segons la Constitució, cada quatre anys, el poble escull els seus representants al Parlament.
El Parlament escull el president de la República per un període de sis anys, sense possibilitat de reelecció. De tota manera, algunes esmenes han permès allargar el període presidencial per motius polítics, com el cas d'Elias Hrawi, que havia de cedir el poder l'any 1995 i es va allargar tres anys més, o el de Émile Lahoud, que va restar al despatx presidencial fins a l'any 2007.
En un moviment sense precedents, el parlament libanès va ampliat el seu propi mandat dues vegades enmig de protestes, l'última el 5 de novembre de 2014, un acte que entrava en contradicció directa amb la democràcia i l'article 42 de la constitució libanesa, ja que no hi havia hagut eleccions.
El Líban va estar sense president entre maig de 2014 i el 31 d'octubre de 2016, quan fou escollit Michel Aoun. A l'agost de 2019, el gabinet libanès incloïa dos ministres directament afiliats a Hezbollah, a més d'un ministre proper però oficialment no membre.
El mandat de Michel Aoun va expirar el 31 d'octubre de 2022, i el país va estar sense president fins que el 9 de gener de 2025 el parlament del Líban va elegir el cap de l'exèrcit, Joseph Aoun, com a nou president, i Nawaf Salam va ser escollit primer ministre per rellevar al primer ministre en funcions Najib Mikati el 8 de febrer de 2025, poc després que s'acordés un alto-el-foc que posava final en condicions favorables a Israel a l'operació Espases de Ferro al Líban amb ànim d'implantar la Resolució 1701 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides després de la mort dels principals comandants de Hezbol·là i més de 3.000 persones i un milió de desplaçats. Aoun va comunicar que havia acceptat la renúncia del primer ministre en funcions Najib Mikati i Nawaf Salam es va convertir en el nou primer ministre el 8 de febrer de 2025.
Economia miniatura|Gràfic de l'exportació de productes del Líban, en 28 categories
L'economia del Líban està basada en el lliure mercat i no hi ha restriccions del govern a les inversions estrangeres. Els serveis, principalment els bancs i el turisme, són importants fonts de riquesa.