Les repúbliques són un tipus de subjecte federal de la Federació Russa. 21 repúbliques són reconegudes internacionalment com a part de Rússia, una altra està sota el seu control de facto. Les repúbliques originals van ser creades com a estats nacionals per a les minories ètniques. L'ètnia indígena que dona nom a la república s'anomena nacionalitat titular. Tanmateix, a causa de segles de migració russa, una nacionalitat titular pot no ser la majoria de la població de la seva república.
Formades a principis del segle XX per Vladimir Lenin i els bolxevics després del col·lapse de l'Imperi Rus el 1917, les repúbliques tenien la intenció de ser regions nominalment independents de la Rússia soviètica amb dret a l'autodeterminació. La postura conciliadora de Lenin envers les minories de Rússia els va convertir en aliats a la Guerra Civil Russa i amb la creació de la Unió Soviètica el 1922 les regions es van convertir en repúbliques autònomes, encara que subordinades a una República de la Unió. Encara que eren oficialment autònomes, les autonomies d'aquestes unitats administratives van variar al llarg de la història de la Unió Soviètica, però van romandre en gran part sota el control del govern central. La dècada de 1980 va veure un augment de la demanda d'autonomia quan la Unió Soviètica va iniciar reformes a gran escala del seu sistema centralitzat. L'any 1990, la majoria de les repúbliques autònomes van declarar la seva sobirania. La Unió Soviètica es va ensorrar el 1991 i Rússia es va independitzar. Les actuals repúbliques es van establir amb la signatura del Tractat de Federació l'any 1992, que els va donar drets i autonomia substancials.
Rússia és una federació asimètrica, ja que les repúbliques tenen les seves pròpies constitucions, llengües oficials i himnes nacionals, però altres subjectes no. Les repúbliques també tenien originalment més poders, tot i que el poder real variava entre les repúbliques, depenent en gran manera de la seva importància econòmica. Mitjançant la signatura de tractats bilaterals amb el govern federal, les repúbliques van obtenir una àmplia autoritat sobre les seves economies, polítiques internes i fins i tot les relacions exteriors durant la dècada de 1990. Tanmateix, després del canvi de segle, les reformes de centralització de Vladimir Putin van erradicar constantment l'autonomia de les repúbliques amb l'excepció de Txetxènia. Els acords bilaterals van ser abolits i, a la pràctica, ara tot el poder correspon al govern federal. Des de la finalització del tractat bilateral definitiu el 2017, alguns comentaristes consideren que Rússia ja no és una federació.
El 2014, Rússia va envair i annexionar Crimea des d'Ucraïna, incorporant el territori com a República de Crimea. No obstant això, segueix sent reconegut internacionalment com a part d'Ucraïna. Durant la invasió russa d'Ucraïna el 2022, Rússia va declarar l'annexió de quatre províncies (òblasts) d'Ucraïna parcialment ocupades, inclòs el territori que havia estat sota el control de les repúbliques separatistes de Donetsk i Lugansk des del 2014, i va reclamar la totalitat de Donetsk i les óblasts de Luhansk com a repúbliques russes. Aquests també segueixen sent reconeguts internacionalment com a part d'Ucraïna.
Història Les repúbliques es van establir a la Rússia soviètica primerenca després del col·lapse de l'Imperi Rus. El 15 de novembre de 1917, Vladimir Lenin va publicar la Declaració dels Drets dels Pobles de Rússia, donant a les minories russes el dret a l'autodeterminació. Aquesta declaració, però, mai va ser realment destinada a concedir a les minories el dret a la independència i només es va utilitzar per obtenir suport entre els grups minoritaris per al naixent estat soviètic en la guerra civil russa posterior. Els intents de crear estats independents utilitzant la declaració de Lenin van ser suprimits durant la guerra civil pels bolxevics. Quan es va crear formalment la Unió Soviètica el 30 de desembre de 1922, les minories del país van quedar relegades a les Repúbliques Socialistes Soviètiques Autònomes (RSSA), que tenien menys poder que les repúbliques de la unió i estaven subordinades a aquestes. Arran de la guerra civil els bolxevics van iniciar un procés de delimitació per tal de traçar les fronteres del país. A través de la teoria de la nacionalitat de Ióssif Stalin, es van traçar fronteres per crear pàtries nacionals per a diversos grups ètnics reconeguts. Les primeres repúbliques com l'RSSA Kazakh i l'RSSA del Turquestan a l'Àsia central es van dissoldre i es van dividir per crear noves repúbliques. Amb la delimitació va arribar la política d'indigenització que va fomentar la desrussificació del país i la promoció de les llengües i la cultura minoritàries. Aquesta política també va afectar els russos ètnics i es va fer complir especialment a les RSSA on els indígenes ja eren una minoria a la seva pròpia terra, com l'RSSA Buriat. La llengua i la cultura van florir i, finalment, van institucionalitzar l'ètnia a l'aparell estatal del país. Malgrat això, els bolxevics van treballar per aïllar les noves repúbliques del país envoltant-les dins del territori rus per por que cerquessin la independència. El 1925, l'RSSA de Bashkir va perdre la seva frontera amb la futura RSS de Kazakhstan amb la creació de l'anomenat "corredor d'Orenburg", enclavant així tota la regió del Volga. La Província autònoma de Komi-Zyryan va perdre l'accés al mar de Barents i es va convertir en un enclavament el 15 de juliol de 1929 abans de ser actualitzada a RSSA de Komi el 1936. esquerra|miniatura|Decret del Presidium del Soviet Suprem sobre la incorporació de Tuvà a la Unió Soviètica com a òblast autònom, l'11 d'octubre de 1944. Tuva no es convertiria en RSSA fins al 1961. A la dècada de 1930, l'estat d'ànim va canviar quan la Unió Soviètica sota Iòssif Stalin va deixar d'aplicar la indigenització i va començar a purgar els no russos del govern i la intel·lectualitat. Així, es va iniciar un període de russificació. El rus es va convertir en obligatori en totes les àrees d'ètnia no russa i l'escriptura ciríl·lica es va convertir en obligatòria per a totes les llengües de la Unió Soviètica. La constitució deia que les RSSA tenien poder per fer complir les seves pròpies polítiques dins del seu territori, però a la pràctica les RSSA i les seves nacionalitats titulars eren alguns dels més afectats per les purgues de Stalin i eren estrictament controlats per Moscou. A partir de 1937, els "nacionalistes burgesos" es van convertir en "l'enemic del poble rus" i la indigenització va ser abolida. El 22 de juny de 1941 Alemanya va envair la Unió Soviètica, obligant-la a entrar a la Segona Guerra Mundial, i va avançar profundament cap al territori rus. En resposta, Stalin va abolir la RSSA alemanya del Volga el 7 de setembre de 1941 i va exiliar els alemanys del Volga a l'Àsia central i Sibèria. Quan els soviètics es van imposar i van començar a reconquerir el territori el 1943, moltes minories del país van començar a ser vistes com a col·laboradors alemanys per Stalin i van ser acusades de traïció, especialment al sud de Rússia. Entre 1943 i 1945, els balkars ètnics els txetxens, els tàtars de Crimea, els ingúixos, i els calmucs van ser deportats en massa de la regió a parts remotes del país. Immediatament després de les deportacions, el govern soviètic va aprovar decrets que van liquidar l'RSSA de Kalmyk el 27 de desembre de 1943, l'RSSA de Crimea el 23 de febrer de 1944, la RSSA de Txetxènia-Ingúixa el 7 de març de 1944 i va canviar el nom de RSSA de Kabardino-Balkaria l'RSSA de Kabardia el 8 d'abril de 1944. Després de la mort de Stalin el 5 de març de 1953, el nou govern de Nikita Khrusxov va intentar desfer el seu polèmic llegat. Durant el seu discurs secret el 25 de febrer de 1956, Khrusxov va rehabilitar les minories de Rússia. L'RSSA de Kabardino-Balkaria i l'RSSA Txetxènia-Ingúixa van ser restaurades el 9 de gener de 1957, mentre que l'RSSA de Kalmyk es va restaurar el 29 de juliol de 1958. El govern, però, es va negar a restaurar l'RSSA del Volga alemany i l'RSSA de Crimea, la darrera de les quals va ser transferida a l'RSS d'Ucraïna el 19 de febrer de 1954. miniatura|270x270px| Repúbliques de la Unió Soviètica el 1954-1991 Les autonomies de les ASSR van variar molt al llarg de la història de la Unió Soviètica, però la russificació continuaria sense parar i la migració interna russa cap a les RSSA donaria lloc a que diversos indígenes esdevinguessin minories a les seves pròpies repúbliques. Al mateix temps, el nombre de RSSA va créixer; l'RSSA de Carèlia es va formar el 6 de juliol de 1956 després de ser una república de la unió des de 1940 mentre que l'estat parcialment reconegut de Tuva va ser annexat pels soviètics l'11 d'octubre de 1944 i es va convertir en l'RSSA de Tuvà el 10 d'octubre de 1961 A la dècada de 1980, la introducció de la glasnost per part del secretari general Mikhaïl Gorbatxov va començar un període de revitalització de la cultura minoritària a les RSSA. A partir de 1989, la Unió Soviètica de Gorbatxov i la RSFS de Rússia, liderats per Boris Eltsin, es van veure tancats en una lluita pel poder. Ieltsin va buscar el suport de les RSSA prometent poders més transferits i construir una federació "des de zero". El 12 de juny de 1990 l'RSSF Russa va emetre una Declaració de Sobirania de l'Estat, proclamant Rússia un estat sobirà les lleis del qual tenen prioritat sobre les soviètiques. El mes següent, Yeltsin va dir les RSSA que "prenguessin tanta sobirania com poguessin empassar" durant un discurs a Kazan, l'RSSA Tàtar. Aquests esdeveniments van impulsar a les RSSA a afirmar-se contra una Unió Soviètica ara debilitada. Al llarg de 1990 i 1991, la majoria de les RSSA van seguir l'exemple de Rússia i van emetre "declaracions de sobirania", elevant el seu estatus al de repúbliques de la unió dins d'una Rússia federal. L'RSSA del Daguestan i l'RSSA de Mordovia van ser les úniques repúbliques que no van proclamar la sobirania.
L'any final de la Unió Soviètica, s'estaven negociant per a un nou tractat per reestructurar el país en una confederació laxa. Gorbatxov va convidar a les RSSA a participar en la redacció del tractat, reconeixent-los així com a iguals a les repúbliques de la unió. Tanmateix, un intent de cop d'estat l'agost de 1991 va fer descarrilar les negociacions i les repúbliques de la unió van començar a declarar la seva independència durant tot l'any. La Unió Soviètica es va enfonsar el 26 de desembre de 1991 i la posició de les RSSA es va tornar incerta. Per llei, les RSSA no tenien el dret de separar-se de la Unió Soviètica com ho feien les repúbliques de la unió però la qüestió de la independència de Rússia, tanmateix, es va convertir en un tema de discussió en algunes de les RSSA. Les declaracions de sobirania adoptades per les RSSA es van dividir sobre el tema de la secessió. Alguns van defensar la integritat de la Federació Russa, d'altres van quedar silenciades sobre el tema, mentre que altres com la Komi, la Mari, i la Tuvana es reservaven el dret a l'autodeterminació. Yeltsin va ser un àvid partidari de la sobirania nacional i va reconèixer la independència de les repúbliques de la unió en el que es va anomenar una " desfilada de sobiranies". No obstant això, pel que fa a les RSSA, Yeltsin no va donar suport a la secessió i va intentar evitar que declaressin la independència. L'RSSA de Txetxènia-Ingúixa, dirigida per Djokhar Dudàiev, va declarar unilateralment la independència l'1 de novembre de 1991 i Ieltsin intentaria recuperar-la l'11 de desembre de 1994, començant la Primera Guerra Txetxena. Quan l'RSSA Tàtar va celebrar un referèndum sobre la independència el 21 de març de 1992, va fer declarar el vot il·legal pel Tribunal Constitucional. miniatura|Un combatent txetxè a prop del palau presidencial cremat durant la batalla de Grozni, el gener de 1995. L'edifici es va convertir en un símbol de resistència per als partidaris de la República Txetxena d'Itxkèria.