Amr ibn al-Layth () fou un general persa, germà i successor de Yaqub ibn al-Layth fundador de la dinastia safàrida del Sistan. De jove va exercir els oficis de portador de mules i paleta; més tard va lluitar amb els seus germans, sota la direcció del gran Yaqub.
Els quatre germans Ibn al-Layth es van unir a les bandes d'ayyars sorgides per combatre els combatents kharigites. Mentre Yaqub ibn al-Layth va construir la seva base de poder a Afganistan i Pèrsia oriental. Per encàrrec d'aquest Amr va conquerir Herat el 867 i el 873 la capital tahírida (Nixapur). Aquestes lluites les van fer com a nominalment sotmesos al califa, i el 875 fou nomenat governador d'Herat.
Yaqub s'havia apoderat de Kirman i Fars i va marxar cap a l'Iraq, però fou derrotat a Dayr al-Akul i mort poc després (juny del 879) Amr fou elevat per l'exèrcit com a successor. El seu germà Alí ibn al-Layth es va revoltar reclamant participar en el poder però fou derrotat. Amr llavors va oferir la seva submissió al califa que li va acceptar i li va retornar les províncies que abans havien governat els tahírides a Pèrsia oriental (Khorasan, Sistan i Kirman), i el Sind, a les que va afegir Fars i Esfahan i la direcció de la shurfa a Bagdad i Samarra (octubre del 879). La Tārīḵ-e Sīstān diu que també se li va donar el govern de Gurgan i Tabaristan però a canvi d'un tribut d'un milió de dírhams a l'any. Amr va aconseguir imposar al seu protegit Ubayd Allah ibn Abd Abd Allah ibn Tahir com a cap de policia (sahib al-surta) de Bagdad, però contra l'opinió dels seus parents.
El 881/882 va poder ocupar el Fars però al Khorasan havia assolit el poder Ahmad ibn Abd Allah al-Khudjistani i després de mort assassinat per un dels seus guàrdies el 882 el poder va passar a mans de Rafi ibn Hàrthama, antic general tahírida i després cap del moviment fatimita al Khorasan (que tenia per califa a Muhammab ibn Ziyad) que el 883 va fer aliança amb els samànides de Transoxiana. Del 882/883 hi ha monedes safàrides emeses a Esfahan que indiquen que aquesta ciutat ja estava a les seves mans. Les lluites al Khorasan van esdevenir complexes i un general turc esclau Abu Talha Mansur s'hi va afegir i les aliances es van fer i desfer diverses vegades, algunes amb suport del deposat Muhammad ibn Tahir o el Califa.
Després del final de la revolta Zandj el 883 el califat ara podia recuperar el terreny perdut. El regent Muwaffik va declarar a Amr fora de la llei el 885; Amr fou derrotat (886) per les forces del califa dirigides per Ahmad ibn Abd al-Aziz ibn Abi Dulaf, quan avançava cap a Bagdad, i va haver d'abandonar Fars; llavors fou destituït dels seus governs cosa que fou poc efectiva, ja que va seguir conservant Kirman, Sistan i Khorasan.
El 885, 886 i 887 els safàrides van atacar Khorasan i van entrar finalment a Nixapur. Rafi ibn Hàrthama i Muhàmmad ibn Ziyad foren derrotats (el darrer en el seu intent de conquesta de Rayy, que pertanyia al califa abbàssida, el 896) i l'emir safàrida va enviar al califa diversos regals, segellant així la reconciliació amb el califat; els governs de Khorasan, Kirman, Sistan i Fars li foren retornats a canvi d'un tribut de deu milions de dírhams. Rafi es va recuperar en els tres anys següents i el 889 va enviar un exèrcit que va ocupar Gurgan i després va anar a Tabaristan (890) i va ocupar Qazwin i Rayy. El 890 Amr va trencar altre cop amb el califat i fou privat novament dels seus governs cosa només parcial i temporalment efectiva al Fars.
El 892 o 893 el nou califa Al-Mu'tadid (892-902) es va reconciliar amb Amr i li va concedir el govern del Sistan (que mai havia perdut) i del Khorasan. El 893 Amr va començar a atacar el Khorasan però no va entrar a Nixapur fins al 896; Rafi ibn Hàrthama va fugir cap al Tabaristan governat pels zaidites. El califa va concedir a Amr el govern de Rayy i nord de Pèrsia i es creu que en aquest moment també s'havien imposat a Oman. Amr va voler estendre el seu poder a Coràsmia el que implicava la guerra contra els samànides.
El 898, a petició pròpia, el califa li va concedir la tawliya de Transoxiana o Mawara al-Nahr, on l'emir samànida Ismaïl I ibn Àhmad (892-907) estava en rebel·lió contra el califa, però quan va intentar exercir els seus drets, el samànida Ismail el va derrotar la batalla de Balkh a la riba de l'Oxus en 900 i el va fer presoner sent enviat al califa abbàssida, que tot i que nominalment era el seu delegat a la zona, no estava descontent de veure al safàrida humiliat. Després d'estar presoner un any fou executat el 20 d'abril del 902. Els samànides van ocupar Khorasan i es van estendre cap a Tabaristan (dels zaidites), Gilan i Daylam (dominades pels djustànides), regions que van saquejar durant dos anys, en els quals van arribar a ocupar Qazwin i Rayy (dominis djustànides).
Referències
Bibliografia Barthold, Turkestan C. E. Bosworth, The Armies of the Early Saffarids, BSOAS 31, 1968 C. E. Bosworth, The Tahirids and the Saffarids, Cambridge History of Iran IV C. E. Bosworth, "ʿAMR B. LAYṮ" a Encyclopaedia Iranica
Categoria:Safàrides Categoria:Morts a Bagdad Categoria:Nascuts al segle IX