El castor americà (Castor canadensis) és una de les dues espècies vivents de castor. És un gran rosegador semiaquàtic que habita rius i estanys de Nord-amèrica (Canadà, Estats Units i Mèxic) i també habita, reintroduït, la Terra del Foc (Argentina) i la península Escandinava. També és anomenat castor nord-americà o amb el nom d'alguna de les subespècies que inclou, entre d'altres, el castor canadenc. Aquesta espècie era semblant, encara que més petita, al castor de Kellogg, que també habità Nord-amèrica.
Aquest animal és sovint caçat per la seva pell. A principi del , la caça gairebé el va exterminar a bona part de la seva àrea de distribució original. A més, els pobladors nadius i els primers colons menjaven la seva carn. Gran part de l'exploració inicial de Nord-amèrica fou impulsada precisament per la recerca de la pell del castor americà.
Aquesta espècie és força abundant, més que el castor europeu i té una població estimada entre els 10 i 15 milions d'exemplars, encara que originalment hi podria haver hagut deu vegades més Nord-amèrica, abans de l'època del comerç de pells. Tot i el declivi, no es considera una espècie en perill d'extinció.
Descripció És del rosegador més gros de Nord-amèrica, rivalitzant amb el castor europeu per ser el segon més gros del món, darrere del capibara. Els adults generalment pesen entre 11 i 32 quilograms, amb una mitjana de 20 kg. La longitud conjunta del cap i del cos varia entre 74 i 90 centímetres, amb una cua que li afegeix entre 20 i 35 centímetres a la longitud total. Els individus molt vells poden excepcionalment excedir les mides normals, pesant més de 40 quilograms o fins i tot arribant als 50 kg.
Com el capibara, el castor és un animal semi-aquàtic. Té moltes característiques fruit de l'adaptació al seu estil de vida. Té una gran cua aplanada i unes potes del darrere grans i palmades. Les potes del davant són més petites i tenen urpes. Els ulls són coberts d'una membrana nictitant que li permet veure sota l'aigua. Les narius i les orelles es segellen quan es submergeix. Una capa gruixuda de greix sota la pell l'aïlla de l'entorn d'aigua freda que l'envolta. El seu pelatge està format per una doble capa de pèls superposats, que són llargs i gruixuts a l'exterior, i fins i curts a l'interior. El color dels pèls és variat, encara que generalment és de color marró fosc. Les glàndules odoríferes, situades prop dels genitals, secreten una substància oliosa coneguda amb el nom de castori, amb la qual l'animal aïlla el seu pelatge de l'aigua.
Abans de la gairebé extinció, a causa de la caça desmesurada, a Nord-amèrica, el castor hi vivia pràcticament a tot arreu des de la tundra àrtica fins als deserts del nord de Mèxic, i de l'Atlàntic al Pacífic. El 1907, el físic naturalista Edgar Alexander Mearns va documentar la presència del castor al riu Sonora, que podria ser la part més meridional de la seva àrea de distribució. No obstant això, la presència d'aquesta espècie a Mèxic també ha estat documentada als rius Colorado, Bavispe i San Bernardino.
Comportament miniatura|Crani de castor americà trobat a la badia de San Francisco Els castors són animals diürns. Són excel·lents nedadors que poden romandre sota l'aigua fins a quinze minuts. Més vulnerable a terra ferma, tendeix a romandre a l'aigua tot el que pot. Utilitzen la cua plana i escamosa tant per donar avís d'un perill colpejant la superfície de l'aigua com per a emmagatzemar greixos. miniatura|Cau de castors a Ontario, Canadà Construeixen les llars amb branques, branquetes, pedres i fang, a llacs, al curs de rius i rierols, i a deltes. Aquestes llars poden trobar-se envoltades d'aigua o tocant a terra. De vegades excaven caus als bancs dels rius. Són molt coneguts per construir presses als corrents i construir les llars als estanys artificials que s'hi formen. Quan construeixen les llars en estanys, primer fan una pila de pals i després arrosseguen els pals per crear una o més entrades i dues plataformes per sobre de l'aigua dins la pila de pals. La primera s'utilitza per l'assecat. A l'hivern cobreixen de fang l'estructura de pals, de manera que quan el fang es congela assoleix la consistència del formigó. A la part superior és deixa un petit forat per l'aire. miniatura|Presa de castors al nord de Califòrnia, als Estats Units L'objectiu de la presa és la creació de refugis que permetin al castor escapar dels predadors. Quan l'aigua profunda ja és present a llacs, rius o rierols, viu en un cau a les ribes amb una entrada sota l'aigua. Construeixen dics amb branques d'arbres talats pels castors, així com amb roques, herba i fang. L'escorça interior, les branques, els brots i les fulles d'aquests arbres constitueixen una part important de la seva dieta. Els arbres són talats amb els seus incisius poderosos. Amb les potes davanteres excaven terra, transporten i col·loquen els materials. Alguns investigadors han demostrat que el so de l'aigua corrent dicta quan i on un castor construeix la seva presa. A més de proporcionar una llar segura als castors, aquests estanys artificials ofereixen un hàbitat per a peixos, ocells i altres animals. Aquestes preses ajuden a reduir l'erosió del sol i poden ajudar a reduir les inundacions. No obstant això, aquestes preses no són permanents i els cal un manteniment permanent pels castors. Generalment es concentren en la construcció i reparació de preses durant la tardor, en preparació per a l'hivern. A les zones més al nord de la seva àrea de distribució geogràfica, sovint no es reparen els desperfectes ocasionats per les llúdries, i a vegades en fan ells mateixos per a fer baixar el nivell d'aigua de l'estany, per tal de crear més espai per respirar sota el gel o obtenir un accés més fàcil als arbres que hi ha per sota de la presa. En un estudi realitzat el 1988 a l'estat d'Alberta al Canadà, cap castor va reparar les fuites durant l'hivern. De 178 fuites, castors va reparar posteriorment 78, i no en van reparar 68. La resta foren reparades parcialment. miniatura|Castor americà alimentant-se durant l'hivern miniatura|Els castors utilitzen roques per les seves preses quan les branques i el fang són més difícils d'obtenir, com es pot veure en aquesta presa al rierol Bear, un afluent del Riu Truckee, a Alpine Meadows, California Els castors són conegut principalment com a constructors de preses. Conserven els seus hàbitats als estanys i reaccionen ràpidament al so de l'aigua corrent, refent les preses amb branques d'arbres i fang. Els primers ecologistes creien que la construcció de preses era una proesa de planificació arquitectònica, que indicava el seu elevat intel·lecte. Aquesta teoria va ser posada a prova reproduint el so d'aigua corrent en un camp proper a un estany on hi vivien castors. Malgrat que el so es reproduïa a terra ferma, el castor cobria el reproductor de cintes amb branques i fang. La presa més gran registrada feia 850 metres i va ser descoberta a través d'una imatge feta per satèl·lit el 2007. Es troba al límit meridional del Parc Nacional Wood Buffalo, al nord de la província canadenca d'Alberta, i fa més de dues vegades l'amplada de la presa Hoover que fa 379 metres d'amplada.
Generalment, la presa serveix per a proveir aigua al voltant dels caus prou profunda per a evitar que es congeli a l'hivern. Les preses també inunden les zones de bosc circumdant, donant el castor accés segur a una font d'aliment important, com són les fulles, els brots i l'escorça interior d'arbres en creixement. Prefereixen els pollancres i àlbers, però també utilitzen bedoll, auró, salze, vern, cirerer americà, roure, faig, freixe, càrpinus de Carolina i, ocasionalment, pi i avet. També s'alimenten de bova, nimfeàcies i altre vegetació aquàtica, especialment a principi de primavera. Al contrari del que molta genta creu, no mengen peixos. A àrees on la superfície de l'estany es glaça, els castors recullen aliment a final de la tardor en forma de branques d'arbres, que emmagatzemen sota l'aigua, generalment clavant l'extrem esmolat de les branques al fang del fons, on són accessibles durant l'hivern. Sovint, la pila de branques d'aliments sobresurt per sobre de l'estany i s'hi acumula neu a sobre. Això aïlla l'aigua que hi ha per sota i manté una obertura en el gel que cobreix l'estany. Els castors solen aparellar-se per tota la vida. Els joves castors romanen normalment amb els pares durant un màxim de dos anys. miniatura|Castor americà - Museu de Brooklyn - John J. Audubon Els predadors naturals més comuns del castor són els coiots, els llops i els pumes. Els castors són un aliment particularment important pels llops solitaris. L'ós negre n'és un predador ocasional, que si se li presenta l'ocasió, pot trencar els caus dels castors amb les potes. Possiblement a causa de les seves diferències pel que fa a preferències d'hàbitat, l'os gris no és conegut per alimentar-se de castors al Parc nacional Denali. Altres predadors menys significatius inclouen el golut, el linx canadenc, el linx roig i la guineu, els quals és poc probable que puguin capturar castors adults perquè són més petits i l'al·ligàtor americà, que coexisteix mínimament amb els castors. Tant l'àguila daurada com el pigarg americà, poden ocasionalment capturar algun castor, més probablement si es tracta d'una cria petita. Tot i les repetides afirmacions, no hi ha cap prova de que les llúdries s'alimentin de castors.
Reproducció El castor americà té una sola ventrada per any, i entra en zel només entre 12 i 24 hores, entre final de desembre i maig, amb un pic al gener. A diferència d'altres rosegadors, els castors són monògams i les parelles romanen juntes durant múltiples estacions de reproducció. El període de gestació és d'una mitjana de 128 dies, al final del qual generalment donen a llum entre dues i tres cries, poden arribar fins a sis cries. La major part dels castors no es reprodueixen fins als tres anys, encara que un 20% de les femelles de dos anys ja es reprodueixen.
Subespècies El primer registre fòssil de castor data de fa entre 10 i 12 milions anys i va ser trobat a Alemanya. Es creu que arribaren a Nord-amèrica a través de l'estret de Bering. El registre fòssil més antic trobat a Nord-amèrica data de fa 7 milions d'anys i consta de dues dents trobades prop de Dayville, Oregon.
S'aconseguí identificar 25 subespècies de castor americà, amb distincions basades principalment en petites diferències morfològiques i d'aïllament geogràfic en el moment del descobriment. No obstant això, en general les tècniques modernes utilitzen la genètica enlloc de la morfologia per distingir entre subespècies, i en l'actualitat el Sistema Integrat d'Informació Taxonómica (que proporciona informació taxonòmica autoritzada sobre plantes, animals, fongs i microbis de Nord-amèrica i el món) no en reconeix cap subespècie, tot i que no s'ha realitzat una anàlisi genètica definitiu. Aquesta anàlisi seria complicada de fer pel fet que s'ha produït una barreja genètica de les poblacions, a causa dels nombrosos esforços de reintroducció destinats a ajudar a l'espècie a recuperar-se després de la seva extinció a moltes regions.
Les subespècies (anteriorment reconegudes) més esteses a Nord-amèrica són C. c. acadicus, C. c. canadensis (castor canadenc), C. c. carolinensis (castor de Carolina) i C. c. missouriensis (castor del riu Missouri). El castor canadenc originalment habitava gairebé tota la superfície forestal del Canadà, i a causa de la seva pell més valuosa, fou triat sovint per reintroduccions a altres llocs. El castor de Carolina viu al sud-est dels Estats Units, el castor del riu Missouri, com el seu nom ho indica, es troba al Riu Missouri i als seus afluents i C. c. acadicus es troba a tota Nova Anglaterra, a la zona nord-est dels Estats Units.
Llista de subespècies
Diferències amb el castor europeu miniatura|Cranis de castor europeu i castor americà