miniatura|Un tanc M-551 Sheridan a la guerra del Vietnam miniatura|Un M8 Ridgeway de maniobres La guerra cuirassada en la guerra moderna s'entén com la utilització dels vehicles blindats de combat com un component central dels mètodes de guerra.
Història Primera Guerra Mundial La guerra cuirassada moderna va començar amb el desenvolupament del tanc durant la Primera Guerra Mundial. El tanc britànic Mark I va entrar per primera vegada en acció en el Somme, al setembre de 1916, però no va aconseguir trencar el punt mort de la guerra de trinxeres. En la batalla de Cambrai (1917), els tancs britànics van tenir més èxit, i van trencar el sistema de línia de trinxeres alemany, la Línia Hindenburg. Després de la desastrosa ofensiva final alemanya, els tancs es van usar en la batalla d'Amiens, acabant amb el punt mort imposat per la guerra de trinxeres en el front occidental, i acabant de manera efectiva amb la guerra. Després de la Primera Guerra Mundial, els aspectes tècnics i de doctrina de la guerra cuirassada, van ser evolucionant, arribant a ser més sofisticats i creant-se múltiples escoles.
Període d'entreguerres Després de la Gran Guerra, diversos comandants que havien estat involucrats en el desenvolupament del tanc, van estar involucrats en el desenvolupament de noves idees. Liddell Hart va escriure extensament sobre la guerra de tancs i sobre les teories del Coronel Fuller. L'Oficina de Guerra Britànica va sancionar la creació de la Força Mecanitzada Experimental que va ser formada l'1 de maig de 1927, sota el comandament del Coronel R. J. Collins. Les unitats eren completament mòbils i consistien en tanquetes de reconeixement i en cotxes cuirassats, un batalló de 48 tancs mitjans Vickers, un batalló de metralladores cuirassades, un regiment d'artilleria mecanitzat, que tenia una bateria de canons completament autopropulsats amb cadenes, capaç d'actuar com artilleria convencional o antiaèria (Canons Birch), i una companyia motoritzada d'enginyers de camp. La unitat va realitzar operacions en la Plana de Salisbury i va ser observada per altres nacions importants, els Estats Units, Alemanya, i la Unió Soviètica. Encara que es va reconèixer la seva actuació, va ser llicenciada en 1928. Llavors els Estats Units van crear la seva pròpia força mecanitzada experimental.
L'Exèrcit Britànic va començar la conversió de la seva Cavalleria del cavall als tancs. Encara que va haver-hi diferències en si la força de l'Exèrcit Britànic hauria de desenvolupar-se conjuntament amb la Royal Air Force i sent afavorida la Marina Reial Britànica per algunes persones en el govern, tots excepte uns pocs regiments estaven completament convertits en 1939.
Segona Guerra Mundial La doctrina de la guerra cuirassada moderna va ser desenvolupada i establerta durant la Segona Guerra Mundial, en molts casos usant els mitjans cuirassats com una arma de suport a la infanteria amb el paper de penetrar les defenses enemigues. Una clau fonamental en la guerra convencional és la concentració de força en un punt determinat. La concentració de força incrementa les possibilitats de victòria en un enfrontament determinat. Correctament escollit i explotat, la victòria en un enfrontament donat o en un petit nombre d'enfrontaments és sovint suficient per a guanyar la batalla.
Per exemple, visualitza una línia defensiva recta composta per dues divisions d'infanteria i dues divisions cuirassades, desplegades d'igual forma al llarg de la línia. Un atacant numèricament igualat pot guanyar concentrant els seus mitjans cuirassats en un punt (amb la seva infanteria aguantant la resta de la línia), garantint així el forçat de la línia, després travessant-la, tornant-se cap als flancs de les dues meitats de la línia defensiva i després atropellant-les.
La línia defensiva podria intentar el contraatac, però no és fort en cap punt i encara que l'atac combinat de la infanteria/mitjans cuirassats dels defensors és més fort que un atac de només infanteria, no és molt més fort (ja que les divisions estan esteses al llarg de tota la línia del front) i així en general és molt més fàcil defensar que atacar.
Un aspecte important per a tots els tipus de guerra és una fórmula molt simple, coneguda com la Llei del Quadrat de Lanchester, en la qual el poder de combat d'una unitat de combat relatiu al poder relatiu de combat d'un enemic d'una determinada grandària és el quadrat del nombre de membres d'aquesta unitat:
Un tanc té òbviament el poder de combat d'un tanc. (1² = 1)
Dos tancs tenen quatre vegades el poder relatiu de combat d'un sol tanc. (2² = 4)
Bàsicament, una diferència del doble en nombre de tancs, quadruplicarà el poder de foc relatiu - relatiu a la quantitat de poder de foc que l'enemic té per membre de la unitat amiga; també podria expressar-se això, dient que el seu càstig relatiu a causa de l'acció enemiga és reduït quatre vegades, que és el mateix que dir - no solament es doblega el seu propi nombre absolut, sinó que el nombre de tancs enemics relatiu a cadascun dels seus, també es redueix per la meitat.
Així, concentrant dues divisions en un punt i atacant-ho genera una força molt més gran del que s'aconsegueix estenent dues divisions en una línia i atacant cap avant en un front ample.
La concentració de força requereix mobilitat (per a permetre una ràpida concentració) i poder de foc (per a ser efectiu en el combat una vegada que t'has concentrat). El tanc incorpora aquestes dues propietats i es converteix així en l'arma primària.
Abans de la Segona Guerra Mundial, la cavalleria muntada a cavall realitzava la tasca que avui dia realitza el tanc; trencant el front o envoltant a l'enemic i atacant-ho per la rereguarda. En tots els exèrcits va haver-hi una gran resistència contra la introducció del tanc (a causa del subsegüent va substituir el cavall), en particular perquè les unitats de cavalleria eren considerades com unitats d'elit, i tenien una gran influència dintre de l'exèrcit.
Doctrina alemanya Quan arriba la Segona Guerra Mundial, les forces cuirassades alemanyes han desenvolupat una doctrina més profunda i flexible que la dels aliats en l'àmbit tàctic i operacional. No existia cap doctrina en l'àmbit estratègic però la concentració de les seves divisions Panzer el 1940 en la batalla de França van explotar estratègicament les bretxes en les línies defensives aliades, fetes per la seva infanteria i força aèria, amb un efecte enorme, conduint a l'adopció oficial per part de l'Exèrcit com un tot de les tàctiques de la "Blitzkrieg". Aquest desenvolupament, produït en gran part sota la influència de Guderian, va ser facilitat pel fet que s'havia format una Arma de Tancs per raons polítiques, el "Panzertruppe" o "Panzerwaffe", diferent de la Infanteria i de la Cavalleria. El "Panzertruppe" va ser relegat no obstant això fins a 1940, per la molt més influent Infanteria, exemplificat per la baixa prioritat donada a la producció de tancs i al fet que els tancs van estar entre 1936 i 1939 dividits entre la Infanteria i la Cavalleria.
Guderian, amb l'ajuda d'alguns altres, va establir els equips d'armes cuirassades combinats, diferents d'una formació d'infanteria o cavalleria. Aquest desenvolupament va ser arrossegat fins a 1941 per la falta inicial de vehicles semierugues per a acompanyar als tancs: en 1940 va haver-hi poca cooperació pràctica entre els tancs alemanys i la infanteria en l'àmbit tàctic, però si la va haver-hi al nivell operacional. La investigació en profunditat obtinguda a través dels estudis teòrics, amb jocs de guerra, i exercicis pràctics van desenvolupar una gran confiança en el "Panzertruppe" (i un suport polític per part de Hitler), i en la formació cuirassada com l'element clau en el camp de batalla - encara que aquest punt de vista no era compartit per les altres branques del Servei abans de 1940. Una part important d'aquesta doctrina era la de les comunicacions millorades, mitjançant la introducció de ràdios en tots els tancs - i novament aquest ideal va sofrir de limitacions tècniques quan molts tancs solament tenien equips de recepció. La seva superior doctrina tàctica i operacional, combinada amb una aplicació estratègica més apropiada van capacitar als alemanys en 1940, per a derrotar a forces quantitativament superiors en forces cuirassades, en infanteria i artilleria durant la seva campanya a França; però just quan es va convertir a la "Blitzkrieg" en una doctrina deliberada, el 1941, va fallar al final en el front de l'est, encara que va aconseguir al principi èxits espectaculars.
Doctrina britànica i francesa En el Regne Unit i a França, els vehicles cuirassats van ser acceptats dintre de l'Exèrcit, però usant una divisió de funcions: alguns com armes de suport de la infanteria, i uns altres substituint a la cavalleria. Com tals, els tancs d'infanteria britànics i francesos estaven molt cuirassats i en conseqüència eren massa lents, mentre que els tancs de cavalleria britànics ("cruiser") eren ràpids i com a resultat estaven pobrament cuirassats. Els tancs alemanys estaven dissenyats per a operacions mòbils independents i eren tancs per a tot: més lleugers, considerablement més mòbils però més dèbilment armats i cuirassats que els tancs d'infanteria; encara no es veia als tancs com una arma principalment antitancs. Quan els tancs alemanys es van enfrontar realment als tancs d'infanteria britànics en combat, no estaven en la millor de les condicions, però es van recobrar per a tirar als tancs britànics fora de l'Europa continental. Al començament de la invasió alemanya, els francesos posseïen més tancs i, en mirant-los d'un a un, millors tancs, que els alemanys; però el que va importar va ser com s'usaven els tancs, i els francesos van distribuir la meitat dels seus entre batallons independents de tancs per al suport de la infanteria, tornant-los inútils. Els alemanys en 1940 van concentrar tots els seus tancs en divisions Panzer i les van usar per a aconseguir un cèrcol estratègic, copejant i obrint el seu camí a través de la línia defensiva francesa i dirigint-se cap al canal.
Per a contrarestar tals atacs, s'ha de mantenir una força avançada mòbil antitancs en reserva i moure-la cap a la zona de l'atac. Els francesos no tenien cap mena de reserva estratègica; menys encara una reserva amb gran mobilitat com les seves tres divisions cuirassades de cavalleria, les úniques unitats cuirassades organitzades que podien haver-se llançat cap a les línies de les divisions cuirassades alemanyes ja s'havien emprat en els Països Baixos, el que va ser crucial en la fallada francesa a respondre a la penetració alemanya, així com que a les divisions cuirassades franceses d'infanteria els faltava suficient mobilitat estratègica. No obstant això, van aconseguir utilitzar una nova tàctica que va provar ser bastant eficient contra els atacs de la blitzkrieg. Es va anomenar la defensa eriçó. Això no obstant, a causa de les pèrdues sofertes, els francesos mai van poder contraatacar, i els eriçons van ser eventualment sobrepassats.
En els deserts del Nord d'Àfrica, els britànics van desenvolupar una tàctica alternativa, combinant mitjos cuirassats, infanteria i artilleria, tot unit, formant un "equip equilibrat d'armes combinades"; l'exèrcit italià, mal armat i guiat, es va col·lapsar.
L'arribada de l'Afrika Korps alemany va mostrar les debilitats de la tàctica britànica: el petit nombre d'infants i artilleria de cada divisió cuirassada bastava quan s'atacava als immòbils i descoordinats italians, però contra els alemanys baix Erwin Rommel, bé coordinats i amb una gran mobilitat, les formacions britàniques de pocs homes eren insuficients.