La història del Magrib compren diversos períodes sobre un territori que actualment comprenen els països del nord d'Àfrica exceptuant Egipte. Comprèn territoris com Ifríqiya corresponent a l'actual Tunísia, estirant-se sobre la Cabília cap a l'oest; el Magrib al-Awsat, literalment Magreb central. Com que Maghrib vol dir occident, literalment seria "Occident central"; el Màgrib al-Aqsa, Magreb occidental, l'actual Marroc; El Magrib tenia llavors una major obertura cap al Sàhara que avui en dia. No hi ha un Magreb oriental que seria un "Occident oriental", i la paraula oposada a Maghrib, que Mashrik, Maixriq en català, vol dir llevant o orient.
L'espai del Magreb està trossejat per regions, la qual cosa ha tingut un paper capital en l'aparició dels particularismes. Les costes, pantanoses i inhòspites, no han estat tan atractives, ni les planures, que els colons sanejaren per tal de desenvolupar-hi l'agricultura. El clima no és mediterrani, ja que l'altitud mitjana és elevada. El relleu és orientat est-oest degut a la serralada de l'Atles. Això conforma dues vessants ben diferenciades, l'una orientada cap al nord i el Mediterrani, l'altre vers el sud, oberta sobre el Sàhara. L'Atles, central i temperat, és un espai agrícola. el que significa una difícil penetració nord-sud, però de les comunicacions est-oest són fàcils i de fet és el camí que van prendre les conquestes. L'espai magribí és dividit, bastant poc urbanitzat, permetent el manteniment dels particularismes i de les estructures tribals, i posicionat en intermediari (nord-sud, est-oest). Al , els descobriments de noves carreteres comercials desestabilitzarà les societats del Magreb.
Fonts escrites La història del Magrib disposa de diverses fonts: Cròniques històriques, orientals, magribines i andaluses. Es centren sobre un regnat o una dinastia, que presenten sota l'angle cronològic, detallista, i polític. El treball es fa sobre l'original o sobre còpies, les quals són traduïdes o no. Queda un immens treball a feren aquest sentit. Relats de viatge, portats sobre l'interès geogràfic, cultural, la varietat dels costums i dels paisatges. Sovint molt precís i rics en descripcions, aquests documents són elements de la cultura sàvia en un món vast i dinàmic. Diccionaris biogràfics (tabaqât) de tots els formats, que informen diversament dels personatges que han compost la societat (diccionaris de poetes, de metges...). Els manâqib en són una categoria particular, centrada sobre les vides de sants, per llocs o per èpoques. Aquests, van tenir una influència real sobre la societat sencera (i no limitada al poble), i les seves biografies revelen «un altre aspecte» de la vida religiosa. A més, són una font immensa d'informacions «perifèriques», però essencials, sobre les petites viles, la vida popular, els moussems, etc. Les obres poden ser completades amb texts justificatius, polèmics i són un espai de debat. Reculls de fàtua i de nawâzil: són texts juridico-religiosos. El nawâzil és un «cas d'espècie» : descriu un cas molt precís, una problemàtica que pot englobar qualsevol camp i compila les explicacions i les postures de tota una sèrie de lletrats sobre diversos segles. Tractats teològics (en gran quantitat), científics, polítics (que poden ser jurídics tant com ètics), comercials (conservats a les cancelleries dels regnes cristians - Barcelona, Ciutat del Vaticà, ciutats italianes... -, bilingües; per contra poc arxiu del costat musulmà abans del i la col·locació de la burocràcia otomana, per causa de les ruptures dinàstiques). Literatura de venedors, navegadors, memòries de captivitat (de cristians o de musulmans) vessant d'informacions, sota el vernís literari. Arxius makhzanians (és a dir dels fons estatals): des del . Fonts epigràfiques (gravats): moneda, monuments, waqf /habous (actes notarials de les dones) aquestes fonts ofereixen precisions sobre les dates, els noms de monarques i de notables, etc.
És difícil accedir a un coneixement de l'economia interior del món musulmà, per manca de registres i de comptes, i allò, contràriament a Europa. Les possibilitats ofertes per l'arqueologia, enormes de manera potencial però que xoquen amb la pobresa dels mitjans posats en obra, a les qüestions del sagrat|maleït i de les sepultures, i a la dels mitjans de construcció del període estudiat (tàpia, terra) que deixen pocs rastres). Com abordar la societat? L'essència de les fonts es refereix a una societat «d'en alt», i masculina. L'arxiu testamentari, els reculls jurídics, tanmateix, il·lumina tots els camps de la vida social (incloent-hi les dones). La identitat amaziga. Al Magreb hi cohabiten poblacions àrabs i amazigues, però són les estructures tribals amazigues que alimenten i construeixen el fet polític. La literatura andalusa estigmatitza freqüentment l'amazic (insurrecte, rústec, desviant-se políticament i religiosament). No obstant això, no hi ha dinàmica de confrontació, sinó d'intercanvis. Existència d'una literatura religiosa amaziga independent.
Cronologia Edat antiga
Abans de la conquesta àrab Cap a 1100 aC: Expansió fenícia a l'Àfrica del nord i creació de nombrosos establiments o factories al llarg de les costes, entre els quals Cartago. 264-146 aC: Les tres guerres púniques entre Cartago i la República Romana. Després de l'última guerra, Roma arrasà Cartago i creà la província romana d'Àfrica sobre el continent africà que correspon al nord de l'actual Tunísia. 112 aC-105 aC: Rebel·lió conduïda per l'amazic Jugurta contra Roma. 17 dC: El numídic Tacfarines fomenta una rebel·lió contra Roma a l'actual Alger. 42: Roma controla tota l'Àfrica del nord. Segles I i II: Expansió del cristianisme. 193: Septimí Sever esdevé emperador romà. És originari de Leptis Magna, ciutat romana de l'actual Líbia. 212: Tots els habitants de l'Imperi, entre ells els de les províncies de l'Àfrica es fan ciutadans romans (edicte de Caracal·la) 302-305: Persecució dels cristians per l'emperador Dioclecià. 380: El cristianisme esdevé religió oficial de l'Imperi Romà. 395: Sant Agustí és escollit bisbe d'Hipona (actual Annaba a Algèria). Serà el líder de la reconquesta cristiana 439-533: Els vàndals prenen Cartago i controlen el conjunt del Magrib romà. 534: Belisari, general romà d'Orient conquesta Cartago i Constantina. És també l'època dels regnes amazics.
La conquesta àrab (646-711)
Administració. Les modalitats de la conversió Tres elements entren en joc per definir les modalitats segons les quals el Magrib serà administrat pels conquistadors àrabs :. Les motivacions dels vencedors, que seran generalment d'explotar aquest territori en el seu profit.. El naixement del kharigisme. Les modalitats mateixes segons les quals s'ha desenvolupat la conquesta.
El Magrib apareix com un terreny secundari d'expansió, els mitjans investits són modestos i experimenten|sofreixen els contracops de les crisis del poder central. Són un lloc de fugida i de refugi, per als grups perseguits (xiites, kharigites, membres de la família del Profeta), que seran en general ben acollits (els enemics dels meus enemics...), sobretot els kharigites i la seva ideologia igualitària.
Motivacions de la conquesta El Magrib és un país poc conegut dels àrabs, en aquell temps de la seva conquesta, i molt menys prestigiosos que Síria o l'Iraq, que són el bressol d'antics civilitzacions, de ciutats poderoses, i de monoteismes. Al contrari, el Magrib apareix com un país pèrfid, que desorienta, i aixeca la desconfiança general de les autoritats i dels cronistes. Aquesta desconfiança pot, en rebours, ser interpretada com un eco de les dificultats trobades, de les resistències i es manifesta per una estigmatització.
La fi de la conquesta no implicà directament un canvi d'administració de les poblacions submises, i les puncions continuen sent massives, allò que de fet és il·legal, quan allò toca poblacions convertides.
En 739, els califes Omeies exigeixen sempre de les dones amazigues per al seu harem; en 754, els Abbàssides faran la mateixa demanda, que tanmateix serà refusada pel governador de l'època, que explicarà que la conversió a de fet abolit l'esclavitud. Entre aquestes dues dates, ha sobrevingut un esdeveniment essencial : entre 740 i 742, una insurrecció generalitzada, en nom de l'Islam contestatari kharigita, dels amazics explotats i exasperats.
La qüestió del botí i de l'impost La guarnició del Magrib comprèn de 10.000 a 40.000 homes, acompanyats de la seva família, i beneficiaris del botí. L'explotació pot prendre|requerir la forma d'imposicions|deduccions variades, de luxe, humans, d'aliments, segons les necessitats del poder. L'estatut dels nous conversos és en qüestió. La situació presenta una diferència viva entre l'aspecte igualitari portat per l'Islam, i la realitat de l'explotació dels amazics. Aquest aspecte facilitarà la difusió del kharigisme. Rivalitats apareixen entre dirigents i soldats, entre nous conversos i més antics, entre amazics i àrabs. El Kharâj i la Jiziya - El primer és un impost predial sobre les terres conquerides; l'estatut d'aquestes últimes sent cristal·litzat durant el període de la conquesta; el segon és un impost per capitació imposat a la "gent del llibre" i considerat com un pacte de protecció, permetent-los, malgrat un estatut sovint difícil, de conservar la seva religió. Procedent del Qur'ân, aquest no es dedica, en teoria, als nous conversos, però a la pràctica és extret al Magrib i a Egipte.
Aquests dos impostos quallaran les relacions|reports de domini heretades de la conquesta, entre vencedors i vençudes, i donar-los dels repercussió encara dels segles més tard atiant les discòrdies. Dos elements entren en contradicció, que són la necessitat per al poder de trobar fons i l'elaboració d'un dret musulmà.
El punt de ruptura es produí entre 720 i 739. L'alça de les necessitats del Califat, empenyerà els governadors a estendre la Jizya; la temptació serà d'imposar mesures contràries al dret musulmà, a Egipte i al Magrib. Els refugiats kharigites seran ben acollits i incitaren l'aixecament. El 739, les insurreccions kharigites dels amazics tingueren per a motor la rebel·lió i el desig d'integració a l'umma, sovint en nom de l'islam «verdader» contra el dels ocupants.
El Magrib kharigita, entre revolta i integració 646: Els àrabs s'instal·len al nord-oest de Líbia. 670: Fundació de Kairuan per Uqba ibn Nafi que servirà de base per a la conquesta àrab de la resta del Magrib Fi segle VII: invasió de tot el Magrib, els romans d'Orient són caçats 685-705: revolta amaziga contra els àrabs portades per Kosyala i per la reina Kàhina amb centre a les muntanyes de l'Aurès
Una vegada conquerits, els amazics van mostrar aviat la seva diferència, i es van adherir a les doctrines kharigites, doctrines que van arribar des de la Tripolitània i el Djebel Nafusa. Revoltes kharigites importants es van produir el 740 (sota Maysara) i el 771. El 742 tot el Magrib al-Aksa estava en mans dels rebels.
Els amazics kharigites van arribar a dominar Kairuan (945), però no s'hi van poder mantenir. En canvi van establir estats més duradors al Magrib central i oriental. Els ibadites es van mantenir a Gerba. A L'extrem occidental els barghawates van reconèixer a un Profeta de nom Salih que va predicar una nova religió rival de l'Islam, que tenia un llibre sant en amazic.
711-1500 711: Els àrabs controlen tot el Magrib. 745: Els amazics kharigites s'apoderen de Kairuan. 1016: Començament del regnat d'Al-Muïzz ibn Badis, de la dinastia dels Zirides. 1062: Començament del regnat de Tamim ibn al-Muïzz, fill és successor de Muizz ibn Badis. 1087: Comprenent una coalició cristiana genovesos, pisans, amalfitans, i de normands d'Itàlia, ataquen Mahdia que és presa i saquejada. 1108: Mort de Tamim ibn al-Muïzz.