Lexèrcit romà d'Orient (330-1453) trobà la seua base en l'exèrcit romà i va anar evolucionant amb el temps. La seua estratègia defensiva es fonamentava en la utilització de fortificacions com a suport per a vèncer a exèrcits més grans. A més a més, la marina romana d'Orient va destacar per ser l'hegemònica en la Mediterrània Oriental.
L'exèrcit romà d'Orient va ser durant segles el més poderós de tots. Hereu del victoriós exèrcit romà, durant els segles III i IV va ser substancialment reformat, desenvolupant sobretot la cavalleria pesant (catafracta), d'origen sàrmata.
En un primer moment existien dos tipus de tropes: els limitanei, les guarnicions de la frontera, i els comitatenses. A partir del l'Imperi va ser organitzat en temes, circumscripcions tant administratives com militars dirigides per un estrateg, amb el que es va millorar la capacitat defensiva de l'Imperi davant els seus nombrosos enemics exteriors.
En la defensa de l'Imperi Romà d'Orient va tenir un important paper l'hàbil diplomàcia dels seus emperadors. Els pagaments de tributs van mantenir molt de temps la pau amb alguns dels seus enemics, i el seu servei d'espionatge va ser una autèntica agència d'intel·ligència que recollia informació dels rivals de l'imperi amb diversos sistemes de recollida d'informació.M. Antonucci: War by Other Means, 11–13
Una de les debilitats de l'exèrcit romà d'Orient, que va anar accentuant-se amb el temps, va ser la necessitat de fer servir tropes mercenàries, de fidelitat dubtosa. Entre els cossos mercenaris més coneguts hi havia la famosa guàrdia varega, provinents dels pobles nòrdics, i els almogàvers que generaren una crisi terrible dins l'imperi amb la seva revolta durant el .
L'estratègia militar va tenir un auge en època romana d'Orient i diversos emperadors, com és el cas de Maurici, van escriure tractats sobre l'art de la guerra on, entre altres qüestions, es lloava el sigil, la sorpresa i el lideratge dels comandants.
330-1204
miniatura|Cavalleria romana d'Orient L'èxercit romà d'Orient, és a dir, l'exèrcit de l'Imperi Romà d'Orient, començà com una versió renovada de l'exèrcit romà, mantenint uns nivells similars de disciplina, valor i organització. Posteriorment evolucionà cap a un exèrcit de tipus medieval, fonamentant la seva potència en la cavalleria. Durant gran part de la seva història, l'exèrcit romà d'Orient fou la força militar més poderosa d'Europa.
L'exèrcit romà d'Orient d'arrel romana estava format per una trentena de legions aquarterades en les fronteres de l'imperi. Però durant el govern d'Heracli es varen desenvolupar diversos canvis i una profunda reestructuració de l'exèrcit romà d'Orient:
Desenvolupament de la cavalleria. Originàriament, el potencial de les legions romanes es fonamentava en la infanteria, mentre que amb prou feines es donava importància a la cavalleria. Aquesta formava un cos auxiliar, caracteritzada pels petits cavalls que aleshores hi havia a Europa (més propers a un poni que als cavalls actuals). A finals del apareix la figura dels catafractes, ja adoptats en època baix imperial, que eren tropes d'elit i són el predecessor directe de la cavalleria medieval.
En les guerres que l'Imperi lliura contra l'Imperi Sassànida ja s'evidencia la importància de la cavalleria, sent la Batalla d'Adrianòpolis la darrera en la qual intervenen les legions convencionals. Dos segles després, les tropes romanes d'Orient de l'emperador romà d'Orient Justinià I estan formades quasi exclusivament per cavalleria, sent la infanteria una simple unitat auxiliar.
La clau d'aquest canvi radical rau per una banda en el desenvolupament tecnològic: invenció i desenvolupament de la sella de muntar i de l'estrep, que suposaren un dramàtic canvi en el control del cavall i en l'estabilitat del cavaller a sobre del cavall. Tot i així, aquest canvi hauria estat insuficient per convertir els petits cavalls europeus en una força capaç de rivalitzar amb la infanteria; serà doncs la creació i desenvolupament a les planúries de l'Iran d'una nova raça de cavalls, pràcticament el doble de massa muscular respecte dels petits cavalls europeus, la que decantarà la balança en favor de la cavalleria, convertint aquesta en una unitat militar capaç de destruir una formació d'infanteria i de transportar un home amb armadura.
El 1204 però, Constantinoble caigué sota el setge dels croats de la Quarta Croada. Arran d'aquest fet l'Imperi Romà d'Orient es desintegrà i així mateix succeí amb l'exèrcit. Un dels estats que sorgiren de la fragmentació de l'Imperi Romà d'Orient fou l'Imperi de Nicea, regit per la Dinastia dels Paleòlegs, que el 1260 aconseguí reconquerir Constantinoble i proclamà la restauració de l'Imperi Romà d'Orient.
1261-1453
L'Exèrcit romà d'Orient sota la Dinastia dels Paleòlegs foren les forces militars de l'Imperi Romà d'Orient des del 1261 fins a la caiguda de Constantinoble (1453). Aquest exèrcit era la continuació directa de l'exèrcit de l'Imperi de Nicea, el qual al seu torn era un fragment del formidable exèrcit romà d'Orient sota la Dinastia Comnè.
Després de la Conquesta de Constantinoble a mans dels croats durant la Quarta Croada el 1204, l'Imperi de Nicea es marcà com a objectiu la reconquesta de Constantinoble. Finalment, el 1261, Miquel VIII Paleòleg aconseguí l'objectiu i proclamà la restauració de l'Imperi Romà d'Orient. Durant el seu regnat l'exèrcit havia passat a tenir un rol ofensiu, mentre les forces navals eren reforçades amb la incorporació de centenars de marines per dotar les tripulacions d'unes 80 naus de guerra.
Per contra, el regnat d'Andrònic II Paleòleg es caracteritzà per les derrotes i la decadència de l'exèrcit. Vers el 1350 la incompetència del govern central havia provocat la caiguda de la recaptació fiscal i per tant, la impossibilitat de continuar mantenint l'exèrcit. Les guerres civils dins de l'imperi agreujaren encara més la situació. Quan finalitzaren les guerres civils, els turcs ja havien capturat gran part dels territoris romans d'Orient, de manera que l'imperi ja tan sols es limitava als entorns mateixos de la ciutat de Constantinoble. La ciutat caigué finalment el 1453.
Estructura Exèrcit Regular L'exèrcit romà d'Orient sota la dinastia dels Paleòlegs continuà emprant els mateixos paràmetres pel que fa a nombre de tropes i oficials respecte de l'exèrcit en temps de la dinastia dels Comnens.
A l'Anatòlia el poder dels turcs oghluz creixia dia rere dia, mentre que a Grècia, la devastació dels Estats Croats, Sèrbia i Bulgària deixava arruïnat el país, privant a l'Imperi Romà d'Orient d'una de les fonts de recursos i homes més importants de què disposava. Després del 1261, l'exèrcit central romà d'Orient estava format per uns 6.000 homes, arribant a uns màxims que mai no va excedir els 10.000 homes.I. Heath, Byzantine Armies: AD 1118-1461, 14W. Treadgold, A History of the Byzantine State and Society, 819 La totalitat de tropes sota Miquel VIII Paleòleg era aproximadament d'uns 20.000 homes, dels quals uns 5.000 estaven destinats a dotar les guarnicions les fortaleses mentre que els 15.000 restants representaven la força ofensiva romana d'Orient.G. Ostrogorsky, History of the Byzantine State, 483
Però el regnat d'Andrònic II Paleòleg suposà un punt d'inflexió pel que fa al reclutament, de manera que l'exèrcit regular romà d'Orient tenia ja tan sols uns 9.600 homes per tema i uns 2.400 per turma. Vers l'any 1321, les tropes alçades per l'Imperi s'havien reduït a 3.000 homes.W. Treadgold, A History of the Byzantine State and Society, 819 Malgrat que durant el regnat d'Andrònic II Paleòleg i Andrònic III Paleòleg l'exèrcit s'havia reduït considerablement, aquest darrer encara aconseguí reunir una força ofensiva de 4.000 homes per la seva campanya contra els turcs otomans.J. Norwich, Byzantium: The Decline and Fall, 285 I ja el 1453, l'exèrcit romà d'Orient s'havia convertit tan sols en una força regular de guarnició de la ciutat, formada per aproximadament un 1.500 homes.I. Heath, Byzantine Armies: AD 1118-1461, 37 Davant la caiguda imminent de la ciutat, el darrer emperador Constantí XI Paleòleg aconseguí reunir una guarnició de 7.000 homes (incloent-hi uns 2.000 mercenaris estrangers) per defensar la ciutat davant l'ofensiva dels turcs otomans.D. Nicolle, Constantinople 1453: The end of Byzantium, 33
Pel que fa a la cavalleria, l'exèrcit romà d'Orient presentà unes xifres encara més reduïdes, abocant-se finalment a emprar els mercenaris alans, cumans i ensems turcs, per dotar-se d'aquesta arma.
Aliança amb els mongols miniatura|Hulagu, fundador de l'Il-kanat Miquel VIII Paleòleg, reconqueridor de Constantinoble i restaurador de l'Imperi Romà d'Orient, cercà ansiosament una aliança amb els mongols, els quals al seu torn eren favorables al cristianisme, atès que molts d'ells eren cristians nestorians. Així, el 1263, aconseguí formar un tracta amb el Khan mongol de l'Horda d'Or i casà dues de les seves filles amb els reis mongols (aquestes esposes foren Diplovatatzina, unes amistançades): la primera fou Euphrosyne Palelogina, que es casà amb Nogai Noyan de l'Horda d'Or, i la segona fou Maria Paleòloga, que es casà amb Abaqa Khan de l'Il-kanat de Pèrsia. A canvi de l'aliança, Nogai dotà Miquel VIII Palèoleg amb un contingent de 4.000 mongols, que foren enviats a lluitar a Tessàlia.I. Heath, Byzantine Armies: AD 1118-1461, 24
Aquesta aliança fou recuperada pel seu fill i successor, Andrònic II Paleòleg, qui el 1305 feu petició a l'Il-kanat de noves tropes, rebent el 1308 un contingent de 30.000 homes que foren enviats a Anatòlia per tal de reconquerir la Bitínia sotmesa pels turcs otomans.I. Heath, Byzantine Armies: AD 1118-1461, 24-33 Però els turcs acabaren per derrotar l'Il-kanat i aquest territori adoptà progressivament l'islam.
Mercenaris miniatura|esquerra|El 1303, mercenaris catalans i aragonesos formaren la Companyia Catalana d'Orient per lluitar al servei de l'Imperi Romà d'Orient Després de la reconquesta de Constantinoble, l'exèrcit de Miquel VIII Paleòleg continuà les campanyes militars per prendre Grècia. Sota el govern d'Andrònic II Paleòleg la mida de l'exèrcit es reduí a nivells mínims, desbandant les companyies de mercenaris i tropes regulars per tal de poder reduir els impostos a una població cada volta més descontenta.
Les companyies professionals de mercenaris i les disciplinades tropes regulars foren substituïdes per milícies civils pobrament equipades. Les conseqüències no es feren esperar i l'Imperi Romà d'Orient perdé ràpidament l'Anatòlia. Davant de la desesperada situació, el 1302 les despeses militars tornaren a incrementar-se. Aquest cop però, i donada la urgència per aturar l'ofensiva dels turcs, els recursos es destinaren a la contractació de companyies mercenàries, destacant l'aportació de la Companyia Catalana d'Orient. Després d'una reeixida campanya durant els anys 1303 i 1304, l'assassinat del cap de la companyia, Roger de Flor, desencadenà una guerra de saqueig i devastació per tota Grècia. Posteriorment la companyia atacà l'Estat croat del Ducat d'Atenes.
Malgrat això, davant la incapacitat romana d'Orient per aixecar un "lleial" exèrcit grec, les companyies mercenàries continuaren sent la base de l'exèrcit romà d'Orient: hospitalers, venecians, serbis, genovesos, búlgars i, inclús, turcs otomans, foren reclutats. Això empitjorà encara més les finances romanes d'Orient i en darrera instància permeté als propis turcs de reconèixer el terreny i mesurar les forces romanes d'Orient. La "bancarrota" del tresor romà d'Orient el 1350 sumí l'Imperi Romà d'Orient en el caos i en la guerra civil, quedant a mercè de les bandes de mercenaris.