miniatura|Ossos humans Un os és un òrgan rígid que constitueix part de l'esquelet en la majoria de vertebrats. Compost per cèl·lules especialitzades i fibres que formen una matriu. En els vertebrats efectua una triple funció: la de sosteniment del cos, la de protecció d'alguns òrgans (cervell, cor, pulmons) i la de possibilitar el moviment (a tall de palanques mogudes pels músculs).
En l'os existeixen diferents varietats de teixit. El principal és el teixit ossi, un tipus especialitzat de teixit connectiu ferm, dur i resistent que està compost per cèl·lules (osteòcits) i components extracelul·lars calcificats que li proporciona gran duresa. Els ossos posseeixen una coberta superficial de teixit connectiu fibrós anomenat periosti i presenten superfícies articulars que estan revestides per teixit cartilaginós. A l'interior dels ossos es troba la medul·la òssia, formada per teixits tous que inclouen el teixit hematopoètic que produeix les cèl·lules de la sang i teixit adipós (grassa). Compta a més amb vasos sanguinis i nervis que irriguen i innerven la seva estructura.Cohen, Barbara Janson. El cuerpo humano. Salud y enfermedad.
L'os és un òrgan viu que conté cèl·lules i vasos sanguinis que li aporten oxigen i nutrients. Es troba en constant procés de remodelació, augmenta de grandària tant en longitud com en gruix durant la infància i l'adolescència, i és capaç d'autoregenerar-se després de sofrir una fractura, procés que es coneix com a consolidació òssia. Respon a l'acció de diferents hormones circulants, com la calcitonina, la parathormona i l'hormona del creixement.
La presència de cristalls de fosfat càlcic en la matriu extracelul·lar i la seva disposició espacial atorguen al teixit ossi unes propietats físiques especials de duresa, resistència, lleugeresa i una certa flexibilitat que ho fan idoni per a complir la seva funció estructural com a sustentació. No obstant això, l'os no és la substància de duresa més alta de l'organisme perquè és superada per l'esmalt dental.
La idea de considerar a l'os com una estructura mineral inerta és errònia i està condicionada pel fet que després de la mort la matriu intercel·lular mineralitzada perdura, conservant-se durant llarg temps. No obstant això, aquestes restes òssies no són veritables ossos encara que conservin la forma, perquè han perdut els vasos sanguinis, els nervis, la medul·la òssia, totes les cèl·lules vives i manquen de capacitat de creixement i regeneració.
Estructura i composició Les prominències arrodonides que als extrems d'un os encaixen dins la conca d'un altre són anomenades còndils (o caps, si són grosses i esfèriques) i, les seves eminències, apòfisis.
La membrana de teixit conjuntiu que embolcalla l'os rep el nom de periosti i és fonamental per a la formació del teixit ossi. Aquest consta de tres tipus de cèl·lules (els osteoblasts, els osteòcits i els osteoclasts) i de la substància fonamental, integrada per la fracció col·làgena i la fracció no col·làgena (constituïda principalment per mucopolisacàrids), i que, pel fet d'estar calcificada, confereix la duresa característica al teixit ossi.
El teixit ossi pot ser esponjós o compacte. L'esponjós, localitzat principalment a les epífisis, és constituït per una xarxa tridimensional de trabècules òssies, que delimiten uns espais intercomunicats, ocupats per medul·la òssia. El compacte, propi de les diàfisis, és integrat per un sistema de lamel·les (làmines) òssies disposades concèntricament al voltant dels canals d'Havers, que es comuniquen entre si en sentit transversal mitjançant els canals de Volkmann, per on passen els capil·lars que aporten les substàncies nutritives a les cèl·lules òssies.
Composició Està format per: Matèria orgànica (osteïna) Matèria inorgànica (sals de calci) - CaCO³
Tipus d'ossos miniatura|Restes d'ossos Segons la seva funció, els ossos presenten formes diverses: Os llarg. Hi ha una diàfisi en el centre més allargada i en els extrems, les epífisis. En la diàfisi, l'os té dintre una cavitat interior ocupada per la medul·la o moll, de color groc, i al voltant hi ha os compacte. En les epífisis hi ha una poca quantitat de teixit ossi compacte, però està farcit de teixit ossi esponjós. Com els del fèmur Os curt. Envoltat de teixit ossi compacte i en el centre és esponjós. Com els del puny Os pla. Com els del crani.
Ossos de l'ésser humà i d'altres organismes Carpià Clavícula Costella Crani Cúbit Estèrnum Estrep Fèmur Húmer Mandíbula Metacarpià Omòplat Peroné Radi Ròtula o patel·la Sacre Tíbia Vèrtebra
Teixit ossi
El teixit ossi és el component principal de l'os, està format per cèl·lules i substància extracelul·lar, també anomenada matriu òssia. Les cèl·lules representen únicament el 2% del teixit, mentre que la matriu extracelul·lar és el 98%.
Cèl·lules: Les cèl·lules poden ser de diversos tipus: cèl·lules osteoprogenitores (cèl·lules mare), osteòcits, osteoblasts i osteoclasts. Matriu extracelul·lar: Està formada en un 70% per substància inorgànica rica en calci i fòsfor (hidroxiapatita) i en un 30% per matèria orgànica, principalment fibres de col·lagen. Els cristalls de hidroxiapatita es disposen al voltant de les fibres de col·lagen formant una armadura amb excepcionals propietats mecàniques que li dona a l'os la seva gran resistència.Fisiopatología ósea. UCM. Consultat el 24 d'abril de 2018
Cèl·lules miniatura|Cèl·lules òssies En el teixit ossi madur i en desenvolupament, es poden diferenciar quatre tipus de cèl·lules: osteoprogenitores, osteoblasts, osteòcits i osteoclasts. Els tres primers són estadis funcionals d'un únic tipus cel·lular.Tortora-Derrickson: Principios de Anatomía y Fisiología. Cèl·lules osteoprogenitores o osteògenes. Són cèl·lules mare derivades del teixit mesenquimal, es divideixen activament i donen origen als osteoblasts. Osteoblasts. Són cèl·lules formadores de matriu òssia. Són cèl·lules molt voluminoses que es localitzen en la superfície òssia, contenen fosfatasa alcalina i produeixen col·lagen de tipus I. Osteòcits. Representen més del 90% de les cèl·lules del teixit ossi. Procedeixen dels osteoblasts i la seva funció principal és mantenir i renovar la matriu òssia. Són residents fixos de l'os i la seva vida mitjana és d'al voltant de 25 anys.Bellido, Teresita y Gretel Pellegrini. «Osteocitos y la regulación de la formación ósea.» Acta Bioquím Clín Latinoam 2016; 50 (3): 423-7. Consultat el 30 de maig de 2018. Osteoclasts. Tenen com a funció la resorció òssia. Es localitzen en l'endosti, on alliberen enzims lisosòmics i àcid que actuen sobre la matriu òssia digerint-la.
Funcions miniatura|Il·lustració de les cèl·lules hematopoètiques en la medul·la òssia vermella miniatura|La cadena d'ossets situada en l'orella mitjana té gran importància en el procés d'audició Els ossos posseeixen diverses funcions, entre elles mecàniques, metabòliques i de síntesi de les cèl·lules sanguínies.
Funcions mecàniques Protecció: Els ossos formen diverses cavitats que protegeixen els òrgans vitals de possibles traumatismes. Per exemple, el crani o calota protegeix el cervell de traumatismes que poden danyar-lo, i la caixa toràcica (costelles i l'estèrnum), protegeix els pulmons i el cor.Tortora-Derrikson: Principios de Anatomía y Fisiología. Consultat el 25 d'abril de 2018. Sustentació: Els ossos formen una estructura rígida, que s'encarrega de la sustentació dels òrgans i teixits tous. Moviment: Els músculs per a generar els moviments voluntaris s'uneixen mitjançant els tendons a la superfície dels ossos. Transducció de so: Els ossos són importants en l'aspecte mecànic de l'audició en la qual intervé la cadena d'ossets situada a l'orella mitjana formada pel martell, l'enclusa i l'estrep.
Hematopoesi Hematopoesi: La medul·la òssia vermella, que es troba en el teixit esponjós dels ossos llargs encarregat de la formació de les cèl·lules sanguínies.
Funcions metabòliques Emmagatzematge de minerals: Els ossos actuen com a centres d'emmagatzematge de les reserves minerals més importants del cos, sobretot de calci i fòsfor, acumulant el 99% de calci de l'organisme. Depenent de les necessitats, poden alliberar minerals a la circulació sanguínia per a distribuir-los a altres òrgans que els necessiten per a diverses funcions. Emmagatzematge de greix: La medul·la òssia groga actua com a reservori d'àcids grassos, importants per a l'homeòstasi energètica. Funció endocrina: Els osteòcits i osteoblasts secreten diverses substàncies implicades en diferents funcions metabòliques, per la qual cosa actualment es considera a l'os com un òrgan amb funció endocrina. Entre elles el factor de creixement fibroblàstic 23 (FGF-23), que actua sobre els ronyons per a reduir la reabsorció de fosfat i la osteocalcina que augmenta la secreció d'insulina pel pàncrees, disminueix el nivell de glucosa plasmàtica i augmenta la sensibilitat a la insulina.Dallas, Sarah L.; Matthew Prideaux y Lynda F. Bonewald. «The Osteocyte: An Endocrine Cell... and More.» Endocrine Reviews 34: 658-690, 2013.Berebichez-Fridman. Roberto. «The Endocrine Functions of Bone.» J Clin Med Case Stud, vol. 2, issue 1, marzo, 2017. Consultat el 29 d'abril de 2018.
Formació dels ossos miniatura|Radiografia de l'extrem inferior de la tíbia i el peroné. La fletxa vermella indica la situació del cartílag de creixement de la tíbia. En el període embrionari no existeixen ossos, les estructures equivalents estan formades per un motlle de teixit mesenquimal o per cartílag hialí. A mesura que es produeix el creixement, té lloc de manera progressiva el procés d'osteogènesi (formació d'os) i ossificació. Aquest s'inicia en els punts d'ossificació que són en realitat cúmuls de cèl·lules formadores d'os o osteoblasts.Sadler, T. W. y Jan Langman. Embriología médica: con orientación clínica.
Existeixen dos tipus d'ossificació: Ossificació intramembranosa (alostasis o directa). L'ossificació té lloc a partir d'un motlle mesenquimàtic que es transforma en os. És típica dels ossos plans que constitueixen el crani. Ossificació endocondral (autostosis o indirecta). El motlle mesenquimàtic es transforma en primer lloc en teixit cartilaginós i posteriorment a través de punts d'ossificació en teixit ossi madur. És típica dels ossos llargs com els que formen les extremitats. Es forma un punt d'ossificació en la diàfisi que avança en direcció a les epífisis, posteriorment apareixen centres secundaris en les epífisis. Mentre persisteix el període de creixement en longitud dels ossos, existeix una estructura denominada cartílag de creixement que se situa entre les epífisis i la diàfisi dels ossos llargs. Quan els ossos aconsegueixen la seva longitud màxima aquest cartílag desapareix.Suárez Quintanilla, Iturrieta Zuazo, Rodríguez Pérez & García Esteo. Anatomía humana para estudiantes de Ciencias de la Salud. ELSEVIER.
Remodelació òssia L'os és un teixit dinàmic que es troba en un procés continu de renovació. S'ha calculat que en un any es reemplaça al voltant del 5% de l'os cortical i un 20% del trabecular, per la qual cosa esquelet es renova totalment cada 10 anys de mitjana. La renovació de l'os és necessària entre altres motius per a la reparació del mal tissular.VV. AA. «Bases fisiológicas de la regeneración ósea II. El proceso de remodelado.» Med Oral Patol Oral Cir Bucal 2006; 11: E151-7. Consultat l'1 de maig de 2018.