miniatura|upright=2.1|L'Arbre de la Vida il·lustrat per Ernst Haeckel a L'evolució de l'home (1879) representa la concepció del que l'evolució era un procés progressiu que conduïa a l'home.
El pensament evolucionista, la idea que les espècies canvien al llarg del temps, té els orígens en l'antiguitat, en les idees dels grecs, romans, xinesos i musulmans. Tanmateix, fins al , el pensament biològic occidental estava dominat per l'essencialisme, la idea que les formes de vida romanen immutables. Això començà a canviar quan, durant la Il·lustració, la cosmologia evolutiva i la filosofia mecànica s'estengueren de les ciències físiques a la història natural. Els naturalistes començaren a concentrar-se en la variabilitat de les espècies; l'emergència de la paleontologia, amb el concepte d'extinció, minà encara més la concepció estàtica de la natura. A principis del , Jean-Baptiste Lamarck postulà la seva teoria de la transmutació de les espècies, que fou la primera teoria científica de l'evolució completament formada.
El 1858, Charles Darwin i Alfred Russel Wallace publicaren una nova teoria evolutiva, que fou explicada en detall a l'obra de Darwin L'origen de les espècies (1859). A diferència de Lamarck, Darwin proposava la idea d'una descendència comuna i un arbre de la vida amb moltes ramificacions. Aquesta teoria es basava en la idea de la selecció natural, i sintetitzava una gran varietat de proves de la cria d'animals, biogeografia, geologia, morfologia i embriologia.
L'obra de Darwin portà a la ràpida acceptació de l'evolució, però el mecanisme que proposava, la selecció natural, no fou àmpliament acceptat fins a la dècada del 1940. La majoria de biòlegs argumentaven que altres factors impulsaven l'evolució, com ara l'herència de caràcters adquirits (neolamarckisme), un impuls innat vers el canvi (ortogènesi), o grans mutacions sobtades (saltacionisme). La síntesi de la selecció natural amb la genètica mendeliana a les dècades del 1920 i del 1930 fundaren la nova disciplina de la genètica de poblacions. Durant les dècades del 1930 i 1940, la genètica de poblacions s'integrà amb altres camps de la biologia, resultant en una teoria evolutiva àmpliament aplicable que comprenia gran part de la biologia – la síntesi evolutiva moderna.
Després de l'establiment de la biologia evolutiva, els estudis de les mutacions i les variacions en poblacions naturals, en combinació amb la biogeografia i la sistemàtica, conduïren a sofisticats models evolutius matemàtics i causals. La paleontologia i l'anatomia comparada permeteren reconstruccions més detallades de la història de la vida. Després de l'aparició de la genètica molecular a la dècada del 1950, es desenvolupà el camp de l'evolució molecular, basat en seqüències proteiques i proves immunològiques, incorporant més tard estudis de l'ARN i de l'ADN. La visió genocèntrica de l'evolució es féu prominent a la dècada del 1960, seguida per la teoria neutralista de l'evolució molecular, encenent debats sobre l'adaptacionisme, les unitats de selecció i la importància relativa de la deriva genètica i de la selecció natural. A finals del , la seqüenciació d'ADN conduí a la filogènia molecular i la reorganització de l'arbre de la vida en el sistema de tres dominis. A més, els factors recentment reconeguts de la simbiogènesi i la transferència horitzontal de gens introduïren encara més complexitat a la història evolutiva.
Antiguitat Grecs Els filòsofs grecs discutiren conceptes que implicaven formes d'evolució orgànica. Anaximandre (aprox. 610-546 aC) afirmava que la vida s'havia desenvolupat originàriament al mar i que més endavant es mogué a la terra, i Empèdocles (aprox. 490-430 aC) escrigué sobre un origen no sobrenatural dels éssers vius. Empèdocles fins i tot suggerí una forma de selecció natural, que Aristòtil resumí com a "Quan totes les parts apareixien tal com haurien estat si se les hagués creat amb un objectiu, aquestes coses sobrevivien, estant espontàniament organitzades d'una manera apta; mentre que les creixien d'una altra manera morien i continuen morint…"
Plató (aprox. 428-348 aC) fou, en paraules del biòleg i historiador Ernst Mayr, «el gran antiheroi de l'evolucionisme», car establí la filosofia de l'essencialisme, que anomenà teoria de les formes. Aquesta teoria manté que els objectes observats en el món real no són més que "reflexos" d'un nombre limitat d'essències (eide). La variació és simplement el resultat d'una reflexió imperfecta d'aquestes essències constants. En el seu Timeu, Plató presentà la idea que el Demiürg havia creat el cosmos i tot el que hi ha perquè Ell és bo, i per tant, El creador creà totes les formes de vida concebibles, ja que Aquesta idea que totes les formes de vida potencials són essencials per una creació perfecta rep el nom de principi de plenitud, i influí significativament en el pensament cristià.
Aristòtil (384-322 aC), un dels filòsofs grecs més influents, és el primer historiador natural l'obra de qui ha quedat preservada amb un cert detall. Els seus escrits sobre biologia foren el resultat de la seva investigació sobre la història natural a l'illa de Lesbos, i han sobreviscut en forma de quatre llibres, coneguts habitualment pels seus noms llatins, De anima (sobre l'essència de la vida), Historia animalium (investigacions sobre els animals), De generatione animalium (reproducció) i De partibus animalium (anatomia). Les obres d'Aristòtil contenen algunes observacions i interpretacions notablement astucioses, juntament amb diversos mites i errors – reflectint l'estat desigual del coneixement a la seva època. Tanmateix, segons Charles Singer, Aquesta scala naturae, descrita a Historia animalium, classificava els organismes amb relació a una «Escala de la vida» o «Cadena de l'ésser» jeràrquica, situant-los segons la seva complexitat estructural i funcional, de manera que els organismes que presentaven una major vitalitat i capacitat de moure's eren descrits com a "organismes superiors".
Xinesos Les idees sobre l'evolució foren expressades per antics filòsofs xinesos, com ara Zhuangzi (Chuang Tzu), un filòsof taoista que visqué a prop del . Segons Joseph Needham, el taoisme rebutja explícitament el fixisme de les espècies biològiques, i els filòsofs taoistes especulaven que les espècies havien desenvolupat característiques diferents en resposta a ambients diferents. Els humans, la naturalesa i els cels eren considerats com a existint en un estat de "transformació constant" conegut com a dao, en contrast amb la concepció més estàtica de la naturalesa típica del pensament occidental.
Romans Tit Lucreci Car (mort el 50 aC), el filòsof i atomista romà, escrigué el poema De les coses de la naturalesa, que ofereix la millor explicació supervivent de les idees dels filòsofs grecs epicuris. Descriu el desenvolupament del cosmos, la Terra, els éssers vius i la societat humana per mitjà de mecanismes purament naturals, sense cap referència a un agent sobrenatural. De les coses de la naturalesa influiria en les especulacions cosmològiques i evolucionistes dels filòsofs i científics, durant i després del Renaixement.
Edat mitjana La filosofia islàmica i la lluita per l'existència
Mentre que les idees evolucionistes gregues i romanes desaparegueren d'Europa després de la caiguda de l'Imperi Romà, no foren perdudes pels científics i filòsofs musulmans. Durant l'edat daurada de l'Islam, a les escoles islàmiques s'hi ensenyaven teories primerenques de l'evolució. John William Draper, el científic, filòsof i historiador del , tractà els escrits del d'al-Khaziní com a part del que ell anomenà la «teoria mahometana de l'evolució». Comparà aquestes idees primerenques amb teories biològiques posteriors, argumentant que les primeres estaven desenvolupades «... molt més enllà del que ho fem nosaltres, estenent-les fins i tot a les coses inorgàniques o minerals.»
El primer biòleg i filòsof musulmà en especular de manera detallada sobre l'evolució fou l'escriptor afroàrab al-Jàhidh, al . Estudià els efectes de l'ambient en les possibilitats de supervivència d'un animal, i descrigué la lluita per l'existència.Conway Zirkle (1941). Natural Selection before the "Origin of Species", Proceedings of the American Philosophical Society 84 (1), pàg. 71–123.Mehmet Bayrakdar (Third Quarter, 1983). "Al-Jahiz And the Rise of Biological Evolutionism", The Islamic Quarterly. Londres. Al-Fawz al-asghar d'Ibn Miskawayh i l'Enciclopèdia dels Germans de la Puresa ("Les epístoles d'Ikhwan al-Safa") expressaven idees sobre com es desenvoluparen les espècies; de la matèria al vapor i d'allí a l'aigua, després minerals en plantes i després els animals, portant els simis i, finalment, els humans.Muhammad Hamidullah i Afzal Iqbal (1993), The Emergence of Islam: Lectures on the Development of Islamic World-view, Intellectual Tradition and Polity, pàg. 143–144. Islamic Research Institute, Islamabad.Eloise Hart, Pages of Medieval Mideastern History. (Isma'ili, Yezidi, Sufi, The Brethren Of Purity, Ismaili Heritage Society) El polimàtic Ibn al-Hàytham escrigué un llibre en què defensava l'evolucionisme (però no la selecció natural). Nombrosos altres estudiosos i científics musulmans, com ara al-Biruní o Nassir-ad-Din at-Tussí, discutiren i desenvoluparen aquestes idees. Traduïdes al llatí, aquestes obres començaren a aparèixer al món occidental després del Renaixement i podrien haver tingut un efecte sobre la ciència occidental.
Filosofia cristiana i l'escala de la natura miniatura|esquerra|Il·lustració de l'escala de la natura de la Rhetorica Christiana (1579) de Diego Valadés. Al principi de la baixa edat mitjana, a l'occident el coneixement clàssic grec s'havia perdut completament. Tanmateix, al , el contacte amb el món islàmic, on els manuscrits grecs havien estat conservats i ampliats, feu possible que es realitzessin un gran nombre de traduccions al llatí. Així, doncs, els europeus de l'edat mitjana pogueren conèixer les obres de Plató i Aristòtil, així com el pensament islàmic. Els pensadors cristians de l'escola escolàstica, especialment Pere Abelard i Tomàs d'Aquino, combinaren la classificació d'Aristòtil amb les idees platòniques de la bondat de Déu, i de la presència de totes les formes de vida potencials en una creació perfecta, per organitzar tots els éssers inanimats, animats i espirituals en un enorme sistema interconnectat: la scala naturae, o escala de la natura.
Dins d'aquest sistema es podia ordenar tot el que existeix, des del "més baix" fins al "més alt", amb l'infern al fons i Déu al cim— a sota de Déu hi havia una jerarquia angelical marcada per les òrbites dels planetes, la humanitat en una posició intermèdia, i els cucs com a animals més baixos. Com que, en última instància, l'univers era perfecte, l'escala de la natura també ho era. No hi havia anelles buides a la cadena, i cap anella era representada per més d'una espècie. Per tant, cap espècie no podia moure's d'una posició a l'altra. Així doncs, en aquesta versió cristianitzada de l'univers perfecte de Plató, les espècies no podien canviar mai, sinó que romanien fixes per sempre, d'acord amb el text del Gènesi. Que els humans oblidessin la seva posició era considerat pecat; poc importa si es comportaven com a animals més baixos o si aspiraven a un lloc més alt que aquell que el seu Creador els havia donat.
S'esperava que les criatures situades en esglaons adjacents s'assemblessin molt, una idea expressada en la dita natura non facit saltum ("la natura no fa salts"). Aquest concepte bàsic de l'escala de la natura influí molt en el pensament de la civilització occidental durant segles, i encara té una certa influència avui en dia. També formava part de l'argument del disseny presentat per la teologia natural. Com a sistema de classificació, esdevingué el principal principi organitzador i el fonament d'una ciència emergent, la biologia, als segles i XVIII.
Renaixement i Il·lustració