miniatura|Mapa de la Federació de Rhodèsia i Nyasalàndia miniatura|Bandera de la Federació de Rhodèsia i Nyasalàndia. L'escut fou dissenyat per M.J. Morris i fou aprovat per patent de 22 de juliol de 1954. La bandera del governador duia l'escut en un disc blanc al centre envoltat per una garlanda de llorers. miniatura|Escut de la Federació de Rhodèsia i Nyasalàndia miniatura|Insígnia de la Força Aèria de la Federació La Federació de Rhodèsia i Nyasalàndia (Federation of Rhodesia and Nyasaland), també coneguda com a Federació de l'Àfrica Central (Central African Federation o CAF), fou una colònia de la corona britànica establerta l'1 d'agost de 1953 i que va existir fins al 31 de desembre de 1963. La formaven la colònia amb autogovern (des de 1923) de Rhodèsia del Sud, i els protectorats britànics de Rhodèsia del Nord i Nyasalàndia.
Història frame|esquerra|Sir Godfrey Martin Huggins
L'objectiu de la federació va ser primer per contrarestar la Unió de Sud-àfrica, govern dirigit pels nacionalistes afrikaners hostils als interessos britànics. Va ser per sanejar l'economia tant de Rhodèsia com de Nyasalàndia i servir com a reserva útil laboral a la industrialització de la regió. L'associació racial proposada dins d'un govern multiracial era salvaguardar els interessos de l'imperi colonial britànic i ser un model per a altres estats assotats per les revoltes nacionalistes com Kenya.
Va ser després de descobrir les mines de coure a Rhodèsia del Nord en 1920 que va emergir aquest desig d'unió entre Rhodèsia. Colons de Rhodèsia del Nord esperaven assegurar la seva supremacia blanca mitjançant la formació amb els colons de la Rhodèsia del Sud d'una comunitat més gran, mentre que aquesta ho van veure com una benedicció per esmorteir el pes del seu deute. El govern britànic, que va tractar de defensar els interessos dels africans sota el seu protectorat, es va oposar a aquest projecte.
El 1937 no obstant, la Reial Comissió Bledisloe va ser encarregada d'estudiar la qüestió de l'associació de les dues Rhodèsies i Nyasalandia. Es va concloure al març de 1939, amb la impossibilitat d'establir una federació a causa de les diferències en l'estat d'aquests assentaments i les pràctiques polítiques amb els "indígenes". Mentre que afirmava la necessitat d'una cooperació més estreta entre les tres entitats, la comissió va assenyalar també l'oposició unànime de la Rhodèsia del Nord negre a qualsevol intent de fusió.
Després de la Segona Guerra Mundial, els partidaris de la federació, però, van reprendre la seva ofensiva.
Els opositors al principi de la federació La idea d'unir les tres colònies britàniques va provocar des del començament una dura oposició. A Rhodèsia del Sud sobretot, els blancs van pensar que les altres dues colònies eren "massa negres per ser fora de perill", i que el risc d'aquests estats aclaparats per la seva pròpia població negre s'incrementaria si es combinaven. Als blancs de Rhodèsia del Nord els agrada menys la "solució de problemes del Sud", que mostrava un complex d'inferioritat.
Finalment per als africans, la federació és simplement una forma dels blancs per mantenir i ampliar la seva supremacia al sud d'Àfrica sobretot perquè el principi de combinació racial ja no seria administrat per l'Oficina Colonial (Administració Colonial) sinó pels colons de Rhodèsia del Sud. Per a ells, les garanties atorgades eren només paraules sobre el paper i denunciaven la immigració europea a Rhodèsia del Sud. Temien, per contra, que es retallarien els drets polítics i socials gaudits pels africans a Rhodèsia del Nord i a Nyasalàndia i que eren desconeguts al Sud. Per tant, la seva evolució cap a la independència política es veuria compromesa.
L'establiment de la federació era doncs contra els desitjos de les organitzacions indígenes, ja que la influència dels blancs rhodesians havia de ser aclaparadora. Godfrey Martin Huggins, primer vescomte Malvern, primer ministre de Rhodèsia del Sud, volia crear un estat únic però els britànics s'inclinaven pel sistema de federació. L'oficina colonial governava els dos protectorats mentre la colònia era governada per l'Oficina de relacions de la Commonwealth; els dos protectorats s'oposaven a l'hegemonia de la colònia i dels blancs que la governaven. Nyasalàndia no interessava a cap part perquè no tenia reserves minerals i la seva població blanca era molt reduïda, però Rhodèsia del Nord tenia grans mines de coure que els colons blancs del sud volien controlar.
Els partidaris del principi de federació El més entusiasta eren els blancs de Rhodèsia del Nord, que temien que l'Oficina Colonial no imposés l'autonomia en la forma en què s'havia fet a Ghana. Els sudrhodesians (rhodies) ho van veure com una manera de netejar el seu dèficit econòmic i el manteniment a nivells baixos de les taxes i impostos. No obstant això, van rebutjar per unanimitat els nous drets que es concedien als negre: hi havia 42 blancs per cada negre a Rhodèsia del Nord, 1 blanc per cada 13 negres a Rhodèsia del Sud i 1 blanc per cada 1598 negres a Nyasalàndia.
Configuració La Federació fou l'obra d'Andrew Cohen, un intel·lectual idealista, assistent en aquell temps a l'Oficina Colonial del subsecretari per a Assumptes Africans; ell fou l'arquitecte de la federació. Traumatitzat per l'Holocaust, Cohen va ser un humanista, advocat de la integració i un adversari resolt de la discriminació racial. Va ser, però, un radical i es va mantenir disposat a contemporitzar els seus ideals per evitar una amenaça més gran, va dir: el risc que Rhodèsia del Sud caigui en l'òrbita política del govern sud-africà encapçalat pel Partit Nacional i amb el nacionalisme afrikaner, acabant per adoptar una política d'apartheid. Per evitar la introducció de la supremacia blanca tan radical i inflexible com la d'aleshores a Sud-àfrica, Cohen preferí proposar i defensar un sistema paternalista obert a un futur multiracial. Va aconseguir finalment el suport del ministre laborista de les Colònies, James Griffiths, i de Godfrey Huggins, el primer ministre de Rhodèsia del Sud.
Les negociacions van començar el 8 de novembre de 1950. Una conferència preliminar es va celebrar a Victoria Falls en 1951 i una altra a Londres el gener de 1952. Van caler tres anys per poder-la establir.
Un projecte de constitució provisional (ajustable després de 7 anys) va ser publicat al juny de 1952. El Parlament britànic va haver d'accedir per 304 vots contra 260 en el nom de Rhodèsia del Nord i Nyasalandia. En la colònia autònoma de Rhodèsia del Sud, els blancs van ser consultats per referèndum a l'abril de 1953. Dels 40.000 votants, 15.000 van rebutjar el principi de la federació de Rhodèsia, sent principalment d'origen afrikaner, però també els membres de la classe obrera tement l'africanització dels serveis europeus i colons irreductibles i racistes. El projecte de Constitució va ser aprovat per 25 000 votants.
Els drets constitucionals La federació instaurava un govern federal i la concessió de certs drets als africans. Aquests es van associar amb les decisions del govern perquè poguessin adquirir experiència en la gestió empresarial i una data futura, la possibilitat d'exercir el poder real. Els negres podien votar però les condicions d'accés a la votació eren tan dràstics que el 1950, menys d'un miler d'ells tenia una credencial d'elector. No obstant això, sis dels 35 membres del parlament federal eren negres i a més tres blancs havien de vetllar pel compliment amb els interessos dels africans. També es va establir un comitè d'assumptes africans, amb la responsabilitat de vetllar pel compliment dels interessos africans. Es podria apel·lar al govern britànic si es considera que no es respectaven els drets dels africans. El sud de Rhodèsia, però, va mantenir el seu govern autònom per als assumptes interns.
A diferència de la Sud-àfrica de l'apartheid, els funcionaris de Rhodèsia van coincidir que els negres podrien algun dia convertir-se en una majoria dels Parlamentaris de la federació.
El govern de la Federació Finalment l'1 d'agost de 1953 fou formalment constituïda amb un govern federal, tres territorials i un govern colonial britànic. L'inicial primer ministre de la Federació va ser Sir Godfrey Huggins (ennoblit amb el títol de Lord Malvern) i exprimer ministre de Rhodèsia del Sud des de 1933, fins al 7 de setembre de 1953 quan va prendre possessió del càrrec federal de manera formal. Alguns ministres negres van entrar al gabinet federal (abans de la II Guerra Mundial només hi havia 70 negres amb dret de vot a Rhodèsia del Sud) però els africans no van parar de demanar un major paper. Els blancs pel contrari volien la plena independència dins la Commonwealth.
Des del principi, la federació patiria l'atac dels seus oponents que van buscar canviar el sistema. Per tant, F.M. Van Eeden, membre del Partit Federal a Rhodèsia del Sud, va proposar que la federació es dividís de nou i el cinturó de coure del nord de Rhodèsia s'integrés a Rhodèsia del Sud i formés un domini blanc, mentre que els territoris restants tornarien sota la supervisió de l'Oficina Colonial. La proposta va provocar un escàndol i va ser expulsat del partit federal tot i que era un membre prominent del govern i el parlament.
El govern federal primer va tractar de desenvolupar la indústria, el monopoli dels colons i l'agricultura blanques, especialment les plantacions de tabac. No obstant això, no va poder evitar l'empobriment de les zones rurals.
Un dels projectes emblemàtics (i llegat històric) de la Federació va ser la construcció de la represa hidroelèctrica de llac Kariba que va requerir l'evacuació de milers d'africans de les seves terres ancestrals i l'evacuació de milers d'animals (Operació Noè). El resultat final va ser la creació d'un llac artificial 200 quilòmetres de llarg amb un ample de 30 a 50 km. L'energia disponible era per a les grans ciutats i àrees industrials com la mineria del cinturó de coure de Rhodèsia del Nord. La política d'escolarització federal va permetre el desenvolupament d'escoles primàries i secundàries.
En els primers anys, la Rhodèsia del Sud va pensar que havien aconseguit el projecte amalgama de Cecil Rhodes i s'havien unit sota un govern dels territoris que Rhodes havia conquerit en nom de la corona britànica. Però la gran població africana majoria a Nyasalàndia finalment desestabilitzaria la federació. Tot i l'entrada d'africans en l'alta direcció de la Federació, la població africana encara ho veia com un exemple del colonialisme i de la supremacia blanca. L'existència en la federació de Nyasalàndia, per diverses raons, va ser impugnada, especialment perquè aquest territori tenia una petita elit negre, ben educada, nacionalista, reivindicadora i anglòfila.
El 10 de febrer de 1955, el Col·legi multiracial de Rhodèsia i Nyasalàndia fou fundat per Cèdula Real.
El 1955 Lord Malvern va ser reemplaçat per Roy Welensky per encapçalar el govern federal. És també aquest any que en el coronel David Sterling fundava la "Societat Africana Capricorn", la primera associació multiracial. Els Partits federals que no eren racistes, i molts africans, van començar a unir-se. Així Joshua Nkomo es va unir al Partit Unit Federal de Godfrey Huggins mentre Ndabaningi Sithole es va unir al Partit Central Africà de Garfield Todd. I altres van fundar el seu propi partit, com la Lliga de la Joventut a Salisbury. El 1957, la companyia Capricorn, dirigida per Robert Chikerema, va organitzar amb èxit un boicot als autobusos en protesta contra l'augment de tarifes.
El 12 de setembre 1957, a Salisbury, Joshua Nkomo, que havia posat fi a la seva militància en el Partit Unit federal, va fundar l'ANC (Congrés Nacional Africà) de Rhodèsia i es va convertir en el seu primer president. Des de 1958 Welensky i Edgar Whitehead, cap de Govern de Rhodèsia del Sud, davant els creixents disturbis polítics nacionalistes africans, els van reprimir violentament.