Loccità o llengua d'oc (en occità: occitan, lenga d'òc) és la llengua romànica pròpia d'Occitània. El domini lingüístic actual de l'occità s'estén per quatre països: El terç sud de França La Vall d'Aran, a Catalunya (aranès) Les Valls Occitanes, a Itàlia (ço és: una franja del Piemont i un tros de la Ligúria) i a un enclavament de Calàbria (la Gàrdia, en italià Guardia Piemontese) El Principat de Mònaco (on l'occità coexisteix amb el monegasc)
Fou la llengua d'oc una de les llengües més importants d'Europa a l'edat mitjana, com ho testimonia la poesia dels trobadors, que fou un model per a la cultura i la literatura de llengua catalana fins al . El seu ús ha conegut un declivi constant de principis del ençà. A l'Estat francès no té cap reconeixement legal excepte a nivell educatiu (gràcies a la llei Deixonne), mentre que, en canvi, a Catalunya ha assolit l'estatus de llengua cooficial arran de l'Estatut d'Autonomia. El nombre de locutors és incert, s'acostuma a situar entre 500.000 i 3 milions. A l'estat italià la llengua occitana, com algunes altres minories lingüístiques, ha obtingut una reconeixença legal arran de la llei 482/1999. Pel que fa al Principat de Catalunya el 22 de setembre de 2010 es va aprovar una llei dita Llei de l'occità, aranès a Aran que oficialitza l'ús de l'occità, fent d'aquesta llengua la tercera oficial a aquest territori. Des del 5 de novembre de 2014, es declara llengua cooficial de l'Euroregió Pirineus Mediterrània.
L'occità, avui Pel que fa a l'estat francès, l'enquesta Família del cens de 1999 comptabilitzava un total de 526.000 parlants d'occità. Segons la Generalitat de Catalunya hi ha 3 milions de persones que poden parlar l'occità.
En poc menys de 150 anys, de llengua dominant al seu territori l'occità ha passat a ser una llengua minoritària a gran part del seu espai tradicional, excepte a les parts del seu domini no compreses a l'estat francès: la Vall d'Aran i a les Valades Occitanes. Els factors que han propiciat la pèrdua de l'occità són bàsicament tres: els conflictes bèl·lics internacionals que obligaren els autòctons a integrar l'exèrcit i a aprendre la llengua d'estat; l'escolarització, que començà a l'estat francès a partir de 1880; i, finalment, l'arribada, a partir del i més intensament després dels anys 60, a moltes parts d'Occitània de poblacions no occitanòfones. On més es parla de manera proporcional és als territoris occitans que no formen part de l'estat francès: la Vall d'Aran (Catalunya) i el Piemont (Itàlia). A Catalunya (des de l'aplicació d'un nou estatut el 9 d'agost del 2006) l'occità té l'estatus de llengua cooficial. Al Piemont s'està preparant la seua cooficialitat i s'espera obtenir prompte. A França, l'occità té una situació legal precària car en diverses ocasions l'estat francès s'ha mostrat refractari a ratificar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. L'occità, malgrat la seva manca de vitalitat a la vida diària, ha anat desfent-se gradualment del desprestigi del qual havia estat patint molt de temps.
L'excepció de la Vall d'Aran miniatura|Retolació en occità a Bossòst (Vall d'Aran) Pel que fa a la Vall d'Aran (10.090 habitants, segons el cens de 2013), l'aïllament tradicional respecte a la resta de l'Estat espanyol ha estat la causa principal de la forta solidaritat interna i del sentiment remarcable d'identitat autònoma que caracteritzen la seva comunitat. Mentre que a la resta d'Occitània la reculada de l'occità es deu al trencament de la transmissió lingüística, a la Vall el principal factor pel qual part de la població no coneix l'aranès és el seu origen forà. Segons el Cens de 2001 a la Vall d'Aran, el 88,9% de la població entén l'occità, el 62,2% el sap parlar, el 58,4% el sap llegir i el 26,7% el sap escriure. El 34,2% té l'occità com a llengua inicial, mentre que els que tenen el català són el 19,5% i el castellà el 38,8%. L'ús a la llar situa l'ús exclusiu amb el 25,8% i juntament amb altres llengües suma el 14,5%. L'ús en el lloc de treball es redueix de manera molt important fins a situar l'ús exclusiu en el 9,2% i juntament amb altres llengües suma 25,4% més.Querol i Puig, Ernest (2006) El coneixement del català 2001. Mapa sociolingüístic de Catalunya: Anàlisi sociolingüística del cens de població del 2001. Barcelona: Generalitat de Catalunya.
Domini lingüístic
L'occità no sols es parla als antics territoris d'Occitània i de les àrees veïnes, sinó també a altres llocs on van emigrar-hi occitans, essencialment a causa de les persecucions religioses (vegeu l'article sobre el catarisme) o també per altres motius. A continuació es detalla una llista de les zones on es parla occità dins dels territoris d'Occitània: Aquitània: Exceptuant-ne la part bascòfona i la riba nord de la Gironda. Cal fer notar que des de l'edat mitjana les ciutats de Biàrritz, Anglet i Baiona són també occitanòfones, però amb els moviments de població deguts a la revolució industrial i el dinamisme del moviment basc, ha passat a predominar-hi el basc. Migdia-Pirineus. Llenguadoc-Rosselló: Exceptuant-ne la major part dels Pirineus Orientals, ja que es parla català a tot el departament excepte la Fenolleda (en occità Fenolheda). Provença-Alps-Costa Blava: Però en la vall de Ròia (Alps Marítims) existeix un parlar de transició de l'occità cap al lígur. Poitou-Charentes: Avui en dia només se n'hi conserva l'ús en la meitat oriental de la Charanta. Llemosí. Alvèrnia: Exceptuant la meitat septentrional de l'Alier que és de llengua francesa.
Roine-Alps: Exceptuant-ne el Lionès, el Forès i el Delfinat septentrional, que formen part del domini històric del francoprovençal. Piemont: Sols algunes valls altes (conegudes en occità com a les Valadas Occitanas); a la resta de valls es parla italià i piemontès, una llengua gal·loromànica. Vall d'Aran. Mònaco: On coexisteix amb el monegasc.
miniatura|Bandera d'Occitània En la següent llista es detallen zones on es parla occità (o es parlà) a causa de la forta emigració occitana: El poble de La Gàrdia (Guardia Piemontese en italià), a Calàbria, al sud d'Itàlia. Sant Sebastià, al País Basc: Hi desaparegué a començaments del . Al voltant de Heilbronn a Württemberg, Alemanya. Argentina. Uruguai. Idaho i Oregon, als Estats Units d'Amèrica.
L'occità a la Romània L'occità s'incloïa tradicionalment al tronc gal·loromànic amb el francès, però a partir sobretot de les publicacions de Pèire Bèc, lingüista, investigador i escriptor gascó, es començà a considerar que necessitava una classificació comuna amb el català i es creà així un conjunt de llengües occitanoromàniques, adscripció que coexisteix actualment amb la més tradicional.
El lingüista i investigador provençal Juli Ronjat va caracteritzar l'occità atenint-se a 19 criteris lingüístics: onze de fonètics, cinc de morfològics, un de sintàctic i dos de morfològics.
L'occità i els seus noms El nom de la llengua, occità, documentat per primera vegada al voltant de l'any 1290, ve dòc (pronunciat [ɔ(k)]) del llatí hoc ('açò'), que ve a dir 'sí' en occità (també s'emprava hoc en català medieval i en romanen traces a algunes parles), i més exactament dels termes següents que Dant va crear a la fi del : la «llengua d'oc» (l'occità) en contrast a la «llengua d'oïl» (el francès) i la «llengua de si» (l'italià). Tanmateix aquest nom no conegué gaire difusió i no arribà fins al a implantar-se popularment.
Actualment és predominant aquest nom, occità, per designar la llengua romànica que es parla a Occitània. Aquesta denominació amb tot és bastant recent i no és exempta de polèmiques malgrat la reconeixença gairebé unànime en el món de les universitats i de la ciència. Per evitar ofendre susceptibilitats d'alguns sectors que fomenten l'ús de la llengua, en algunes ocasions, s'ha fet servir la designació llengua d'oc acceptada gairebé universalment.
La llarga persecució per part de l'estat francès i la manca d'un estàndard suficientment difós han exercit una relativa fragmentació de la llengua a nivell dialectal, més forta que en català però menys forta que en francès o en italià. Així una gran majoria de filòlegs especialistes de l'occità no dubten de la unitat d'aquesta llengua, i només una petita minoria la posen en dubte.
Ortografia Actualment la norma gràfica més utilitzada al conjunt dels dialectes occitans es coneix com a grafia clàssica o alibertina (establerta per Loís Alibèrt), que es basa en l'occità medieval. Fou avalada per l'Institut d'Estudis Occitans i pel Conselh de la Lenga Occitana. Existeixen tanmateix altres grafies, entre les quals cal destacar la mistralenca pel provençal (en concurrència amb la clàssica) (també ha existit en gascó amb la seva variant dita febusiana ara en via d'extinció), creada per Josèp Romanilha, Frederic Mistral i el Felibritge, les altres grafies són molt minoritàries i es conformen més aviat a un ús local de la varietat com és el cas amb la grafia dita bonaudiana, inventada per Pèire Bonaud i aplicada només a l'alvernès, la que propugna Jan Lafita pel gascó a base de tradició medieval (ús de -ix- en lloc de -ish per exemple), la de lEscòla dau pò que alguns fan servir per al vivaroalpí de les Valades Occitanes. La grafia mistralenca (febusiana inclosa) està basada en l'ortografia del francès modern, la bonaudiana té trets francesos, altres de la clàssica i molts de nous i la norma de l'Escola dau Pò és independent amb alguns trets compartits amb la mistralenca i la clàssica. Excepte la grafia mistralenca, les altres són marginals i responen ben sovint a una voluntat de fragmentar la unitat de la llengua a base de dissidència.
L'ortografia clàssica té l'avantatge de mantenir la unió amb les primeres etapes de la llengua, i reflecteix el fet que l'occità no és una varietat del francès. Al mateix temps, permet als parlants d'un dialecte escriure d'una manera intel·ligible als parlants d'altre dialecte. Per exemple, en l'ortografia clàssica la paraula dia s'escriu jorn (i també dia), però amb la mistralenca, pot ser jour, joun o journ, en funció de la procedència de l'escriptor. A més, la grafia clàssica té l'avantatge pels catalanoparlants de ser molt més propera a la grafia catalana.
La grafia mistralenca, en canvi, té l'avantatge de no forçar els parlants alfabetitzats en francès a aprendre un sistema completament nou. També l'han emprada un gran nombre d'escriptors eminents, particularment en el dialecte provençal.
Com a mostra de la diferència entre les dues grafies, podem veure un fragment del cant de la Copa Santa, de Frederic Mistral (a l'article Copa Santa hi ha els dos textos complets):
En grafia mistralenca (original): «Prouvençau, veici la Coupo / Que nous vèn di Catalan : / A-de-rèng beguen en troupo /Lou vin pur de noste plan(tornada) Coupo Santo / E versanto / Vuejo à plen bord, / Vuejo abord / Lis estrambord / E l'enavans di fort ! (...)»
En grafia clàssica: «Provençaus, vaicí la copa / Que nos ven dei catalans : / A de reng beguem en tropa / Lo vin pur de nòstre plant !(tornada) Copa santa, / E versanta, / Vueja a plen bòrd, / Vueja abòrd / Leis estrambòrds / E l'enavans dei fòrts ! (...)»
L'adaptació de la grafia mistralenca al bearnès i al gascó en general s'anomena grafia febusiana i va ser establerta a final del ; actualment ha reculat força davant la norma clàssica.
Gramàtica En occità com a la resta de llengües romàniques cada nom o adjectiu té un gènere inherent, que pot estar assenyalat o no portar marca específica. Les marques de gènere més freqüents són -e (masculí) i -a (femení), tot i que als masculins com passa en català és freqüent l'absència de marca (morf zero). En occità ha tingut lloc una gran extensió de formes analògiques de femení en -a en adjectius llatins de dues formes (que a la major part de llengües romàniques tenen la mateixa forma pel masculí i pel femení): {|class=wikitable style=text-aling:center; |- ! !! Masculí !! Femení |- | venedor || vendeire || vendeira |- | gran || grand || granda