Juan de JuniEl seu nom original se suposa que va ser Jean de Joigny; el va espanyolitzar quan es va instal·lar a Castella. Segons Gonzalo Díaz López, també es pot trobar escrit com Juan de Jony i Juan de Juany. A partir dels escrits d'Antonio Palomino, es va fixar la forma Juan de Juni, però hi ha historiadors com Martí i Monsó i el mateix Díaz López que defensen la pronunciació aguda, Juní, per acostar-se més a l'original francès. Vegeu Díaz López, G. «Algunas noticias de la vida y obra de Juan de Juní con motivo del vaciado de la estatua de San Segundo», a Gaceta de Bellas Artes. Madrid, novembre de 1935, pàg. 4. (Joigny, 1506 - Valladolid, 1577) fou un escultor francoespanyol. Juntament amb Alonso Berruguete va formar la gran escola d'escultura castellana. Autor d'una extensa obra, feta principalment durant els més de trenta anys que va viure a Valladolid, les seves peces reflecteixen un gran domini dels diversos materials escultòrics com la terra cuita, la pedra i la fusta, i un extraordinari coneixement de l'anatomia humana.Alcolea Gil, Santiago, Historia Universal del Arte, volum VI, (1988), Barcelona, Editorial Planeta, pàg. 280,
Dedicat a l'ofici d'escultor –també anomenat mestre de fer imatges o entallador–, la seva tasca era elaborar els elements decoratius de les façanes, portalades o retaules, tot i que també es dedicava a la feina d'acoblador, és a dir, a preparar l'arquitectura dels retaules, fet que prova que Juni tenia coneixements d'arquitectura. L'any 1565, a Valladolid, va realitzar l'arc per rebre la reina Isabel de Valois, obra de la qual encara es conserva el disseny.J. J. Martín González (1974), pàg. 55-56
Biografia Juan de Juni es va formar a França i Itàlia, d'on va ser cridat pel bisbe portuguès Pedro Álvarez d'Acosta per construir el palau episcopal de Porto.Loperráez, Juan. «Descripción del obispado de Osma», a La obra de los maestros de la escultura castellana, 1929, Valladolid Cap al 1533 va anar a Espanya, on va estar treballant a Lleó i va participar en la decoració escultòrica de la façana de l'edifici de Sant Marc. Són seus els relleus del Descendiment i la Resurrecció i, al claustre, el relleu del Naixement de Crist en pedra; també va intervenir en la realització del cadirat del cor. L'any 1537 va modelar figures, en terracota i policromades, per l'església de Sant Francesc, a Medina de Rioseco.
El 1540 va rebre un encàrrec d'Antonio de Guevara, a Valladolid, per fer un Enterrament de Crist destinat al seu sepulcre. Abans, però, va anar a Salamanca i va treballar en el sepulcre de Gutierre de Castro, a la catedral vella. El 26 d'octubre del mateix any emmalaltí i redactà el seu testament. Una vegada recuperat de la malaltia es traslladà a Valladolid per complir un altre encàrrec d'Antonio de Guevara, en aquest cas, un retaule per al desaparegut convent de Sant Francesc. El 1545 se li encarregà el retaule de l'església de Santa María La Antigua, i malgrat el llarg litigi que va sostenir amb Francisco Giralte, deixeble de Berruguete, finalment el va poder fer ell.
La seva fama es va estendre i no li van faltar ni encàrrecs ni una clientela selecta. Així, entre altres obres, realitzà l'Orde de Sant Jaume per al cadirat del cor de Sant Marc de Lleó, el retaule major de la catedral de Burgo de Osma –un dels diversos encàrrecs de Pedro Álvarez d'Acosta– i el sepulcre del bisbe de Zamora, Antonio del Águila, a Ciudad Rodrigo.J. J. Martín González (1974), pàg. 12-14
Des del 1577, i per raons de salut, va anar delegant en el seu fill Isaac les funcions de l'ofici i l'administració de béns: El 8 d'abril de 1577 dicta un nou testament, i mor entre el 9 i el 17 d'abril de 1577. Juni va rebre sepultura a l'església del convent de Santa Catalina de Siena, a Valladolid, en compliment de la seva voluntat. Al convent existeix un llibre titulat Inscripciones de las lápidas que se conservan en el pavimento de la iglesia, debajo del entarimado en el qual s'esmenta que, entre d'altres, hi ha enterrats Juni i diversos familiars seus.J. J. Martín González (1974), pàg. 17-18
Família Juan de Juni va contreure matrimoni per primera vegada amb Catalina de Montoya, amb qui va tenir una filla, María, que va ser declarada hereva en el testament de l'any 1540.Agapito y Revilla, Juan. «Un testamento inédito de Juan de Juni», Boletín del Museo Provincial de Bellas Artes, núm. 8, pàg. 141. Valladolid, (1927). El 1544 es casà amb Ana de Aguirre, la seva segona esposa, que va morir el 1556 sense descendència. Va contreure matrimoni per tercera vegada amb María de Mendoza, amb la qual va tenir diversos fills; el 1561 l'esmenta com a fiadora en acabar el retaule de La Antigua. Tanmateix, el fill amb qui va tenir més relació, i del qual es tenen més notícies, és Isaac, un fill natural nascut a Lleó, ja citat en el primer testament i que vivia a casa seva. En el seu darrer testament, el de 1577, apareix citat Isaac, que en aquell moment tenia trenta-vuit anys i que rebria la quarta part dels béns propis de l'escultor; el testament especifica que aquests béns serien escollits entre els que es referien a l'art d'escultura i l'acoblament.Juan Agapito y Revilla (1927), pàg. 28
Obra Primeres obres L'any 1535 Juni es troba a la ciutat de Lleó, que en aquell temps acollia una gran activitat arquitectònica. Juan de Juni participa en la construcció de Sant Marc i en altres obres importants a la catedral, on necessiten càrrecs d'escultors; allà hi ha uns quants escultors francesos, entre ells Juni. L'historiador Gómez Moreno va ser el primer que reconegué la participació de Juni en la realització dels medallons i alguns relleus de la façana de Sant Marc. La major part dels relleus dels medallons tenen un estil similar, amb el característic rostre aixecat i una mica inclinat, la boca entreoberta i una espatlla alçada; aquesta unitat estilística fa pensar que, si no els va fer ell, el treball estava sota la seva direcció.
En un dels dos tabernacles de la façana de l'església es troba el Descendiment, un relleu en pedra de gran format que mostra un gran dinamisme; els talls de l'escultura són aguts. Un altre relleu, el del Naixement de Crist, és a l'interior del claustre i mostra un estil amb molts elements clàssics. L'obra més important en fusta va ser la que va fer al cadirat del cor de Sant Marc junt amb l'escultor Guillén Doncel;Pijoan.Historia del Arte-3, 1966, Barcelona, Salvat Editores, pàg. 259 s'atribueix a Juni el cadirat alt.Gómez Moreno, Manuel. Catálogo monumental de la provincia de León, (1926), pàg. 293 És molt destacable l'escultura de Sant Mateu, actualment al Museu de Lleó; està feta en terra cuita i és de color vermell, amb una composició en hèlix que indica una clara influència de Miquel Àngel.
L'any 1537, per encàrrec de l'almirall de Castella prepara unes imatges de Sant Jeroni i Sant Sebastià destinades a la seva capella funerària, al monestir de Sant Francesc de Medina de Rioseco; estan fetes en terra cuita policromada i són de mida natural. El grup de Sant Jeroni està compost pel sant mateix, un lleó i un arbre sec. Sant Jeroni es mostra mig cobert amb una túnica i amb una anatomia extraordinàriament detallada, on s'aprecien els diferents músculs, amb un gest del rostre que mira cap amunt i els cabells i la barba serpentejant; és una obra que ens remet, sens dubte, al grup del Laocoont i els seus fills.Martín González, J. J. (1957). Juni y el Laocoonte, Archivo Español de Arte Al costat contrari trobem el grup de Sant Sebastià; el sant està entre un soldat romà i un jueu, en una composició totalment simètrica.
A l'església de Santa Marina, de Lleó, hi ha la imatge de la Virgen de las Candelas, esculpida per la capella funerària de Catalina Pimentel i que estava ubicada al convent de Santo Domingo. Consta de les imatges de la Mare de Déu amb el Nen i el Sant Joan Baptista; d'un clar gust italià, es relaciona amb pintures de Raffaello Sanzio com la Mare de Déu de la Cadira o La bella jardinera. Aquesta escultura mostra unes formes dolces i sense gens de dramatisme. La peça és de vora el 1549, quan Juni ja vivia a Valladolid.
Álvaro de Benavente va fer construir a l'església de Santa María de Medina de Rioseco una gran capella de sepultura per la seva família. La construcció va començar el 1544 i en va ser responsable l'arquitecte Juan de Corral; la decoració en guix policromat és obra del seu germà Jerónimo de Corral. A la mort d'Álvaro de Benavente encara faltava el retaule i es va acudir a Juan de Juni, ja veí de Valladolid; el 1557 es va signar el contracte amb l'escultor. L'obra consta d'un banc i dos cossos: a la part central del primer cos hi ha les imatges de Sant Joaquim i Santa Anna, quasi com a escultura de ple volum; als laterals, uns relleus amb escenes de la vida d'aquests sants; al centre del segon cos, a una fornícula, es troba l'escultura de la Immaculada, coronada amb dos angelots en actitud de coronar la Verge. Aquesta imatge de la Puríssima té un ritme helicoidal molt emprat per Juni i per Miquel Àngel, amb la mà esquerra recolzada sobre el pit i la dreta sostenint la vara d'assutzenes.
Crucifixos Juan de Juni va dedicar una extensa sèrie a la iconografia del santcrist o crucificat. El tema que més va tractar va ser el del Crist mort, però també se'n conserven obres sobre el moment de l'expiració. miniatura|Santcrist o crucifix del convent de Santa Catalina de Valladolid, obra de Juan de Juni. És del seu últim període, entre els anys 1572 i 1573.
Al monestir de Las Huelgas Reales (Valladolid) hi ha un crucifix de l'època central del període creatiu de Juni. És de mida més gran que el natural i reflecteix el moment de l'expiració. La proporció entre les cames i els braços és allargada, amb el cap abatut sobre el pit i els ulls lleugerament oberts. Al cap, el Crist hi té la corona amb unes grans espines; el drap de puresa té un gran nus, que a la part central li passa entre les cames i a la part posterior està onejant. Els peus estan creuats i un sol clau els travessa tots dos. La peça pertany a un calvari, encara que la resta de les imatges del conjunt són obra d'un altre escultor de finals del . Al Museu Diocesà i Catedralici de Valladolid hi ha un santcrist de fusta policromada i en molt mal estat de conservació que prové de l'església de Sant Andreu. Representa el Crist mort; el drap de puresa s'enganxa al cos i a la part posterior mostra molts plecs, i l'encreuat dels peus és molt semblant a l'obra de Las Huelgas Reales. A l'església de Mojados es conserva un crucifix de mida petita, també policromat. El Crist està mort i amb el cap sobre el tòrax; presenta una gran similitud amb la figura del retaule de La Antigua, i per això es creu que és de l'any 1560. A Olivares de Duero, en un retaule barroc, hi ha un petit Crist, amb la corona llaurada al mateix bloc de fusta i els peus encreuats en aspa; el seu drap de puresa té un gran nus al front. Està datat el 1550.Martín González, J. J. (1955). «Atribuciones de obras a escultores españoles del siglo XVI», Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología de la Universidad de Valladolid, pàg. 199 El convent de Santa Teresa de Valladolid, a la seva clausura, hi guarda un santcrist expirant que està molt ben conservat. La peça mostra el cap que mira cap amunt amb ansietat, la boca entreoberta; al costat encara no té la ferida de la llança. En aquest Crist, el drap de puresa té el nus en un costat; solament el rostre presenta un gran dramatisme, i per això es creu que deu pertànyer a la darrera dècada de la vida de Juni.Martin González, J. J. 1966, «Sobre algunas esculturas vallisoletanas», Boletín del Seminario de Estudios de Arte y Arqueología de la Universidad de Valladolid, pàg. 436