va ser un clergue i compositor italià especialitzat en música sacra.
Va dirigir durant cinquanta-quatre anys la Capella Sixtina i fou extraordinàriament famós<ref>L'escriptor i Premi Nobel Romain Rolland va escriure: No és fàcil transmetre una idea exacta del popular que és Lorenzo Perosi al seu país natal. Le Journal des Débats 21 de novembre de 1899. No solament tenia fama a Itàlia o a Europa. El 19 de març de 1899 un article de The New York Times es titulava «El geni de Perosi» i començava així: El gran i sempre creixent èxit amb què han estat premiats els nous quatre oratoris de Lorenzo Perosi ha col·locat a aquest jove sacerdot-compositor al pedestal de la fama en el qual només pot ser comparat amb els últims anys de l'idolatrat Pietro Mascagni. Gianandrea Gavazzeni també va comparar la seva clamorosa fama amb la que havia tingut Mascagni (BRUNI, Massimo: Lorenzo Perosi. Torí: 1972, p. 9).</ref> i influent en el seu temps (sobretot entre la dècada de 1890 i la de 1920). Va pertànyer al grup de compositors italians anomenats «Giovane Scuola» (Jove Escola), entre els quals es comptaven autors tan importants com Puccini, Mascagni, Leoncavallo, Giordano o Cilea. D'aquests, Perosi va ser l'únic que no va compondre mai una òpera: la seva especialitat, dins de la música sacra, van ser majestuosos oratoris, misses polifòniques i motets, amb els quals va impulsar un moviment de renovació de la música religiosa que es va conèixer, com cecilianisme (en honor de santa Cecília, patrona catòlica dels músics). Va ser un autor molt prolífic: segons Arturo Sacchetti, va compondre més de tres mil obres i va ser el músic de cinc pontífexs: Lleó XIII, Pius X, Benet XV, Pius XI i Pius XII.
Una malaltia mental intermitent perjudicà la seva activitat del 1917 endavant. Fou autor d'una llarguíssima producció litúrgica, amb més de tres-cents misses, vint-i-dos oratoris, centenars de salms, himnes, motets, i milers de petites peces. La seva música instrumental consisteix en diverses suites, alguns concerts, una sonata, dos poemes simfònics i diversos quartets de corda.
El seu llenguatge compositiu reflecteix una impressionant varietat d'influències, però principalment del cant polifònic del Renaixement, de Wagner i del verisme. Perosi, entre les seves moltes habilitats, tenia la de convertir els textos de les escriptures en llibrets dramàtics, sense perdre les formes de l'oratori que les seves obres exigien. No són òperes, però hi ha elements d'acció i personatges que arriben a la vora dels escenaris.
Infantesa i joventut miniatura|Catedral de Tortona (postal antiga dels anys 1890)
Perosi va ser un dels dotzeMERLATTI, Graziella: Lorenzo Perosi, una vita tra genio e follia. Milà: 2006, p.14 fills del mestre de capella de la catedral de Tortona, Giuseppe Perosi, i de Carolina Bernardi, dels quals només sis van sobreviure més enllà de la infantesa. Lorenzo va créixer en un ambient familiar extremadament religiós i musical: tots els seus avantpassats des de dos segles enrere s'havien dedicat a la música i el seu pare era un dels músics d'església més prominents d'Itàlia. Va ser precisament Giuseppe Perosi el seu primer mestre, així com ho fou dels seus altres fills (entre ells, Carlo Perosi va ser sacerdot i després cardenal i Marziano Perosi arribà a ser mestre de capella de la catedral de Milà entre 1930 i 1949).
Als sis anys va rebre les primeres lliçons de piano, els estudis estaven basats en l'escola de Sigmund Lebert i Ludwig Stark, però al mateix temps també estudiava a Bertini, Moscheles i Cramer, i aprenia les dificultats de Gradus ad Parnassum de Clementi. De seguida va ser atret pels compositors clàssics -Bach, Haydn, Mozart i Beethoven eren els seus favorits. Quan als deu anys va començar a tocar l'orgue, instrument amb el qual aviat va ser hàbil per tocar les sonates més difícils de cada època. Es delectava d'estudiar Palestrina, Vittoria, Jomelli, Scarlatti, Carissimi, Haëndel i Haydn. miniatura|esquerra|Perosi en una imatge del 1900 El 6 de març de 1887 Lorenzo va ingressar com a terciari franciscà, adoptant la signatura de Fra Lorenzo da Tortona. El 6 de juny de 1888 es trasllada a Roma amb el seu pare, on és rebut pel papa Lleó XIII, al qual ofereixen un àlbum amb les seves composicions litúrgiques. També aprova l'examen d'avaluació del Liceo Musicale di Santa Cecilia (actualment Accademia di Santa Cecilia) de Roma. De retorn a Tortona, va començar a seguir un curs per correspondència amb Michele Saladino, professor de contrapunt i fuga al Conservatori de Milà.
Als divuit anys, l'agost de 1890 publica a Música Sacra un Preludi per a orgue amb una presentació del mestre Giuseppe Gallignani. El novembre accedeix a la plaça d'organista i mestre de cant a l'abadia de Montecassino, llocs que abandonarà el 1891 per motius de salut. La seva breu estada a Montecassino serà, tanmateix, determinant en la seva formació, ja que en aquesta abadia benedictina va poder conrear el seu amor pel cant gregorià i aprofundir en el seu coneixement. Allà coneix a Ambrogio Amelli combatiu defensor de la restauració del cant sagrat i fundador, el mateix any, l'Associazione italiana di Santa Cecilia. miniatura|Franz Xaver Haberl, el seu mestre a Ratisbona El 1892 es va diplomar a l'escola de contrapunt del Conservatori de Milà i després de tres mesos surt llicenciat amb una excel·lent votació. El novembre, a Vigevano, assumeix les funcions d'organista a l'església del convent del Sacramentine i educa els joves clergues del seminari. L'any següent va ser enviat, per compte del comte Francesco Cemuschi Lurani,Cesare La Vanguardia 8 de setembre de 1898 ànima de la reforma Ceciliana, a Ratisbona, on es ret fervorós culte als grans mestres de la música sacra italiana, per continuar els estudis amb Franz Xaver Haberl, famós compositor de música sagrada.La Vanguardia 9 de febrer de 1899 En aquesta ciutat Perosi va començar a publicar els seus primers treballs musicals amb un recull de trios per a orgue. El 1893 és nomenat mestre de capella a Imola, lloc on va completar els seus estudis teològics.
Després d'acabar els seus estudis del seminari (durant els quals va conèixer Luigi Orione, amb qui mantindrà amistat), la segona quinzena del mes de juny visita les famoses abadies benedictines de Beuron, Dakau i Solesmes. Aquesta última és particularment important com a centre d'estudis gregorians, on Josef Pothier i Andre Mocquerau el van ajudar a un "retorn a les fonts" a través del coneixement i la interpretació filològica dels codis. Es farà seguidor del corrent solesmensa.
Director del cor de la Basílica de Sant Marc miniatura|El Cardenal Sarto, futur papa Pius X En aquell moment pren una decisió que serà molt influent en el seu futur. Va rebutjar el càrrec de professor d'orgue al Conservatori de Parma per acceptar el 6 d'agost la invitació del patriarca de Venècia, el cardenal Giuseppe Sarto que seria el futur papa Pius X, amb qui intercanvia la idea d'una reforma important de la música sacra i amb qui arriba a un acord per fer-se càrrec de la Cappella Marciana (cor de la Basílica de Sant Marc de Venècia).
Va ser ordenat sacerdot el 21 de setembre de 1895 pel cardenal Giuseppe Sarto. L'endemà va celebrar la primera missa a la Basílica de la Santa Casa de Loreto.
El 24 de maig de 1896 s'executa a la capella de Sant Marc Missa Capitularis, la seva primera missa i que es convertirà en la Missa [Primera] pontificalis, publicada el 1898. El 25 de desembre s'estrena a la catedral de Torí Missa Patriarchalis.
El 1897 compon la Cantata alla bachiana In coena Domini, que acabaria sent la primera part del que, amb altres dues, serà la "trilogia sagrada" La Passione di Cristo secondo San Marco. Mor Ferruccio Menegazzi, solista dels nois de la Capella de Sant Marc, a ell li dedica una Messa da Requiem i el motet Beati qui lugent. El setembre fa un pelegrinatge a Lorda. La fama del jove compositor va creixent, sobretot després de l'estrena el desembre a Santa Maria delle Grazie de Milà de La Passione di Cristo secondo San Marco.
Oratoris i fama miniatura|Panoràmica d'Andorno Micca on va compondre La Resurrezione di Cristo El 20 març de 1898 estrena Trasfigurazione di Nostro Signore Gesù Cristo al Palau de l'Exposició Internacional de Venècia. El 28 de juliol estrena La risurrezione di Lazzaro al Teatre La Fenice de Venècia. L'estiu de 1898, fugint de la tòrrida Roma i instal·lat en un amè poblet anomenat Andorno Micca, al seu país de Biella, compon La risurrezione di Cristo. L'estrena fou el 13 de desembre La risurrezione di Cristo a l'església dels Sants Apòstols a Roma. Malgrat la seva joventut, vint-i-sis anys, monsenyor Perosi ja tenia decidida la seva estètica i resolta la seva tècnica, la que va aplicar a tota la seva família d'oratoris.
En dos anys havia compost i estrenat quatre oratoris, i la seva fama es va estendre ràpidament, tant que els crítics arribaren a parlar del Moment Perosià. Va fascinar tant al públic com a la crítica, i el sensacional jove compositor va guanyar fama a Itàlia i a nivell internacional. Ricordi es delectava per publicar les seves partitures, cosa rara per aquest tipus de música.
També va començar a ser convidat per dirigir els seus oratoris per Itàlia, França i Alemanya. Sales de concerts i revistes especialitzades anaven sovint plens de la música de Perosi. La seva música no solament es va fer molt popular entre les masses de fidels, també compositors importants van manifestar la seva estimació per Perosi: així ho van fer Giacomo Puccini, Pietro Mascagni, Arrigo Boito, Jules Massenet, Alexandre Guilmant o Leoš Janáček.JANÁČEK, L: Hlídka, XVI (1899), p. 362-8
Amb només 25 anys, la seva fama també s'estén per Europa. Així, Cesare escriu a La Vanguardia el 1898:
Per donar una idea aproximada de l'èxit que va tenir, n'hi haurà prou amb dir que de La risurrezione di Lazzaro a Venècia es van donar set audicions, quatre més del projectat. Va obtenir un benefici de dotze mil lires, que es van ser lliurar als pobres. Té encara més merit si es té en compte que l'èxit de Perosi va arribar en el moment que la vida musical italiana estava dominada per l'òpera, fins i tot alguns crítics va a arribar a dominar les obres com "òpera en sotana".
Director del Cor de la Capella Sixtina miniatura|Perosi i els alumnes de l'escola de cant de la Capella Sixtina També va atreure l'atenció del papa Lleó XIII, que seguint la recomanació del cardenal Sarto, el 15 de desembre de 1898 el crida a Roma per ajudar a l'ancià mestre Domenico Mustafà en la direcció de la Cappella Musicale Pontificia Sistina (és a dir, del Cor de la Capella Sixtina), nominant-lo quatre anys més tard com a director perpetu, càrrec que Perosi ocuparà fins a la seva mort. Ambdós compositors van tenir relacions difícils.
La característica de la seva música consisteix a renovar l'antic, associant l'austera puresa clàssica als ímpetus apassionats i a les violències descriptives de l'escola wagneriana. Perosi coneix tots els secrets del cant gregorià. Entre els músics antics els seus entusiasmes se'n van cap a Palestrina i el seu contemporani Orlando de Lasso. Dels seus contemporanis, estima a Wagner amb fervor i a Bach amb veneració i gairebé mística tendresa: de fet, l'anomenava papa Bach.
No en va tenir prou amb els triomfs assolits entre els seus compatriotes i va decidir traslladar-se a París. El 2 de març de 1899, al Cirque d'Eté des Champs Elisées, va donar una audició a gran orquestra i grans masses corals de La risurrezione di Cristo, el més important, més inspirat i més acabat, almenys és el que es deia, dels esmentats oratoris. El públic, formidablement selecte, que va assistir al concert, va tributar una ovació entusiasta al jove mestre que dirigia la seva pròpia obra. Tanmateix, la crítica no va voler col·laborar en aquesta ratificació, titllant-la de poc original i profunda.La Vanguardia 12 de març de 1899