miniatura|Hospital General Mateu Orfila de Menorca. Un hospital és un lloc destinat a tenir cura de les patologies i dels traumatismes massa complexos per poder ser tractats al domicili, al centre d'atenció primària, o al gabinet d'un metge. Als grans hospitals també se'ls anomena centre hospitalari de referència. A la majoria dels països desenvolupats, pel que fa al domicili i al gabinet del metge, el centre hospitalari presenta l'avantatge de tenir: una higiene garantida per un personal de neteja format. una vigilància de 24 hores sobre 24 i de 7 dies sobre 7 per personal mèdic i paramèdic (infermers, vetlladors...) les competències (metges especialistes) i el material per efectuar els exàmens i les cures, i les sales d'operacions. treballadors socials sanitaris que intervenen sobre aquells aspectes de l'entorn social del pacient que repercuteixen en el procés terapèutic i/o en la malaltia.
En canvi, la presència de nombroses patologies exposa a un risc d'infecció nosocomial. Certs hospitals tenen un servei d'urgències, fins i tot un servei mòbil d'urgència i de reanimació.
A vegades, a les àrees infantils són presents els pallassos sense fronteres.
Etimologia Durant l'edat mitjana, els hospitals complien funcions diferents de les institucions modernes, ja que eren almotges per a pobres, albergs per a pelegrins o escoles hospitalàries. La paraula "hospital" prové del llatí hospes, que significa un estranger o estranger, per tant, un hoste. Un altre substantiu derivat d'això, hospitium va passar a significar hospitalitat, és a dir, la relació entre hoste i refugi, hospitalitat, amabilitat i recepció hospitalària. Per metonímia, la paraula llatina va arribar a significar una habitació d'hostes, allotjament d'hostes, una fonda.Cassell's Latin Dictionary, revised by J. Marchant & J. Charles, 260th. thousand. Hospes és, per tant, l'arrel de les paraules angleses host (on es va deixar caure la p per comoditat de pronunciació) hospitality, hospice, hostel i hotel. Aquesta darrera paraula moderna deriva del llatí a través de la paraula romàntica francesa antiga hostel, que va desenvolupar una s silenciosa, quina lletra es va eliminar finalment de la paraula, la pèrdua de la qual es significa amb un circumflex en la paraula francesa moderna hôtel. La paraula alemanya Spital comparteix arrels similars.
Història Inicis dels hospitals
miniatura|Vista de l'Askleipion de Kos, la instància millor conservada d'un Asklepieion. A l'antiga Índia, Fa Xian, un monjo budista xinès que va viatjar per l'Índia el 400 dC, va registrar les primeres institucions de curació. Segons el Mahavansa, l'antiga crònica de la reialesa cingalesa, escrita al segle VI dC, el rei Pandukabhaya de Sri Lanka (437–367 aC) tenia llars i hospitals (Sivikasotthi-Sala).Prof. Arjuna Aluvihare, "Rohal Kramaya Lovata Dhayadha Kale Sri Lankikayo" Vidhusara Science Magazine, November 1993. També existia un hospital i un centre de formació mèdica a Gundeshapur, una ciutat important al sud-oest de l'Imperi Persa Sassànida fundada l'any 271 dC per Shapur I.The American Journal of Islamic Social Sciences 22:2 Mehmet Mahfuz Söylemez, The Gundeshapur School: Its History, Structure, and Functions, p. 3. A l'antiga Grècia, els temples dedicats al déu curandero Asclepi, conegut com Asclepeion, funcionaven com a centres d'assessorament mèdic, pronòstic i curació.Risse, G.B. Mending bodies, saving souls: a history of hospitals. 1990. p. 56 L'Asclepeia es va estendre a l'Imperi Romà. Mentre que l'assistència sanitària pública era inexistent a l'Imperi Romà, sí que existien hospitals militars anomenats valetudinaria estacionats a les casernes militars i servirien als soldats i esclaus dins del fort.Ziegler, Tiffany A., Tiffany A. Ziegler, and Troyanos. Medieval Healthcare and the Rise of Charitable Institutions. Springer International Publishing, 2018, 33. Hi ha proves d'alguns hospitals civils, encara que no estaven disponibles per a la població romana, es van construir ocasionalment de manera privada en llars romanes extremadament riques situades al camp per a aquesta família, encara que aquesta pràctica sembla haver acabat l'any 80 dC.(Guenter Risse, Mending Bodies, Saving Souls: A History of Hospitals, 47-48).
Edat mitjana
La declaració del cristianisme com a religió acceptada a l'Imperi Romà va impulsar una expansió de la prestació de cures. Després del Primer Concili de Nicea de l'any 325 es va començar la construcció d'un hospital a cada ciutat catedralícia, inclòs entre els primers hospitals per Sant Samsó a Constantinoble i per Basili de Cesarea a l'actual Turquia.Catholic Encyclopedia – (2009) Accessed April 2011. Al , Constantinoble tenia dos hospitals ben organitzats, amb metges que eren homes i dones. Les instal·lacions incloïen procediments de tractament sistemàtic i sales especialitzades per a diverses malalties.
El primer hospital general del món islàmic va ser construït l'any 805 a Bagdad per Harun ar-Raixid.Husain F. Nagamia, [Islamic Medicine History and Current practise], (2003), p. 24. Al , Bagdad tenia cinc hospitals més, mentre que Damasc tenia sis hospitals al , i només Còrdova tenia 50 hospitals importants, molts exclusivament per a militars. El bimaristan islàmic va servir com a centre de tractament mèdic, a més d'una llar d'avis i d'asil per a malalts mentals. Normalment tractava els pobres, ja que els rics haurien estat tractats a les seves pròpies cases.Islamic Culture and the Medical Arts: Hospitals, United States National Library of Medicine Els hospitals d'aquesta època van ser els primers a exigir diplomes mèdics per autoritzar els metges, i es podia haver penes per negligència. Els hospitals tenien prohibit per llei rebutjar pacients que no poguessin pagar. Aquests hospitals tenien el suport econòmic de waqfs, així com de fons estatals.
Europa moderna i il·lustrada miniatura|Una sala d'hospital a la França del segle XVI. A Europa el concepte medieval de cura cristiana va evolucionar durant els segles XVI i XVII cap a un de secular. A Anglaterra, després de la dissolució dels monestirs l'any 1540 pel rei Enric VIII, l'església va deixar bruscament de ser partidari dels hospitals, i només per petició directa dels ciutadans de Londres, van ser els hospitals St Bartholomew's, St Thomas's i Real de Bethlem (Bedlam) dotat directament per la corona; aquesta va ser la primera instància de suport secular que es va oferir a les institucions mèdiques. miniatura|esquerra|Gravat de 1820 del Guy's Hospital a Londres un dels primers hospitals voluntaris que es va establir el 1724 miniatura|Ruïnes de l'Hospital San Nicolás de Bari a Santo Domingo, República Dominicana, reconegut per la UNESCO per ser l'hospital més antic construït a Amèrica. Built between 1514 and 1541. miniatura|Pennsylvania Hospital (ara part del University of Pennsylvania Health System). Fundat el 1751, és el primer hospital públic establert als Estats Units. També acull el primer amfiteatre quirúrgic d'Amèrica i la seva primera biblioteca mèdica.
El moviment hospitalari voluntari va començar a principis del , amb hospitals fundats a Londres a la dècada de 1720, inclòs el Westminster Hospital (1719) promogut pel banc privat C. Hoare & Co i el Guy's Hospital (1724) finançats amb el llegat del comerciant, Thomas Guy.
Altres hospitals van sorgir a Londres i altres ciutats britàniques al llarg del segle, molts pagats amb subscripcions privades. St Bartholomew's a Londres va ser reconstruït entre 1730 i 1759, i l'Hospital de Londres, Whitechapel, es va obrir el 1752.
Aquests hospitals van representar un punt d'inflexió en la funció de la institució; van començar a evolucionar des de ser llocs bàsics d'atenció als malalts fins a convertir-se en centres d'innovació i descoberta mèdica i el principal lloc d'educació i formació de futurs professionals. Alguns dels més grans cirurgians i metges de l'època van treballar i transmetre els seus coneixements als hospitals. També van passar de ser simples llars de refugi a ser institucions complexes per a la provisió de medicaments i l'atenció als malalts. La Charité va ser fundada a Berlín l'any 1710 pel rei Frederic I de Prússia com a resposta a un brot de pesta.
El concepte d'hospitals voluntaris també es va estendre a l'Amèrica colonial; l'Hospital de Bellevue es va obrir el 1736 (com a casa de treball, després esdevindrà hospital); l'Hospital de Pennsylvania es va obrir el 1752, l'Hospital de Nova York (ara Weill Cornell Medical Center) el 1771 i l'Hospital General de Massachusetts el 1811.
Quan l'Hospital General de Viena es va obrir el 1784 (es va convertir a l'instant en l'hospital més gran del món), els metges van adquirir una nova instal·lació que es va convertir gradualment en un dels centres de recerca més importants.Roderick E. McGrew, Encyclopedia of Medical History (Macmillan 1985), p. 139.
Una altra innovació caritativa de l'època de la Il·lustració va ser el dispensari; aquests donarien medicaments als pobres de manera gratuïta. El dispensari de Londres va obrir les portes el 1696 com la primera clínica d'aquest tipus a l'Imperi Britànic. La idea va ser lenta fins a la dècada de 1770, quan van començar a aparèixer moltes organitzacions d'aquest tipus, com ara el dispensari públic d'Edimburg (1776), el dispensari metropolità i el fons de beneficència (1779) i el dispensari de Finsbury (1780). També es van obrir dispensaris a Nova York el 1771, Filadèlfia el 1786 i Boston el 1796.
El Royal Naval Hospital, Stonehouse, Plymouth, va ser un pioner en el disseny d'hospitals en tenir pavellons per minimitzar la propagació de la infecció. John Wesley va visitar l'any 1785 i va comentar: "Mai vaig veure res d'aquest tipus tan complet; cada part és tan convenient i tan admirablement ordenada. Però no hi ha res superflu, ni res purament ornamentat, ni dins ni fora". Aquest disseny revolucionari es va donar a conèixer més àmpliament per John Howard, el filantrop. El 1787 el govern francès va enviar dos administradors erudits, Coulomb i Tenon, que havien visitat la majoria dels hospitals d'Europa.Surgeon Vice Admiral A Revell in http://www.histansoc.org.uk/uploads/9/5/5/2/9552670/volume_19.pdf Van quedar impressionats i el disseny del "pavelló" va ser copiat a França i a tot Europa.
Segle XIX miniatura|Una sala de l'hospital de Scutari on Florence Nightingale va treballar i va ajudar a reestructurar l'hospital modern. El metge anglès Thomas Percival (1740–1804) va escriure un sistema complet de conducta mèdica, Medical Ethics; or, a Code of Institutes and Precepts, Adapted to the Professional Conduct of Physicians and Surgeons (1803) que va establir l'estàndard per a molts llibres de text. A mitjans del , els hospitals i la professió mèdica es van professionalitzar més, amb una reorganització de la gestió hospitalària per línies més burocràtiques i administratives. La Llei d'apotecaris de 1815 va obligar els estudiants de medicina a exercir almenys mig any en un hospital com a part de la seva formació.
Florence Nightingale va ser pionera en la professió moderna d'infermeria durant la Guerra de Crimea quan va donar exemple de compassió, compromís amb l'atenció al pacient i administració hospitalària diligent i reflexiva. El primer programa oficial de formació d'infermeres, la Nightingale School for Nurses, es va obrir el 1860, amb la missió de formar infermeres per treballar als hospitals, treballar amb els pobres i ensenyar. Nightingale va ser fonamental per reformar la naturalesa de l'hospital, va millorar els estàndards de sanejament i va canviar la imatge de l'hospital d'un lloc on els malalts anaven a morir, a una institució dedicada a la recuperació i la curació. També va posar èmfasi en la importància de la mesura estadística per determinar la taxa d'èxit d'una intervenció determinada i va impulsar una reforma administrativa als hospitals.